La justícia si és lenta, ja no és justícia

És cert que aquesta afirmació es pot considerar un tòpic, però per a mi és molt més que una frase feta.

En tots els àmbits i en totes les seves branques, la justícia ha de ser ràpida per poder ser eficaç i eficient i sobretot per, fent honor a la paraula, ser justa. I és que si no s’aplica en el moment oportú, la justícia pot ser més injusta que el delicte sotmès a judici.

Fa uns dies, en una comissió de Justícia al Parlament de Catalunya, ho recordava parlant de la petició d’ampliar els jutjats Mercantils a la comarca del Maresme, concretament a Mataró i a Arenys de Mar (ho podeu veure en un apunt de blog anterior). L’argument és molt simple: si un empresari o un autònom que tingui un problema de cobraments o de pagaments, recorre a la justícia perquè l’hi resolgui, no pot esperar dos anys a què el jutge de torn dicti sentència. Si és així, quan ho faci, el més probable és que l’empresa ja hagi tancat.

El cas del Tribunal Constitucional amb el dictamen de l’Estatut català, és més o menys el mateix. Aquí no serà l’empresa la que tancarà, però aquest fet pot abocar el nostre país a una situació de descontrol complicada. El que no pot fer un tribunal és guiar-se per l’estratègia i la tàctica política per prendre les seves decisions. Si ara resulta que els jutges fan d’estrategs de màrqueting polític, si tot això es barreja, us puc assegurar que les coses aniran malament.

Per fer una breu reflexió , m’he permès repicar un mail que segur que molts ja coneixeu, però crec que te un fons que val la pena dedicar-hi uns minut

Reflexions sobre el Pla Territorial Metropolità

Darrerament, he pogut assistir a una de les xerrades que Josep Maria Serravinyals ha ofert per obrir el debat del futur Pla Territorial Metropolità. Serravinyals és un bon professional i un profund coneixedor d’aquesta qüestió. Sap de què parla i per això recomano anar a escoltar-lo si és té ocasió en altres conferències que ben segur continuarà fent, si més no, en l’àmbit d’Unió Democràtica de Catalunya.

La meva reflexió vol ser no tant estrictament urbanística, terreny que no domino professionalment, sinó convivencial, de concepte, perquè opino que és una qüestió que ens afecta d’una manera més directa a tots.

Per fer-ho senzill, intentaré simplificar-ho. Hi ha un model que el tripartit i més especialment el Partit Socialista vol imposar; és el conegut model metropolità, el model dominant al cinturó de Barcelona. Aquest model de ciutat i de creixement és el que el Partit Socialista voldria que fos operatiu a tot el país. La meva reflexió és la següent: què preferim, grans urbs que acaben tenint malauradament més marginació social i més barris conflictius que no s’integren al conjunt de la població, o uns pobles i ciutats sostenibles de dimensió digeribles, és a dir, pobles com ho era el meu i el de molta gent del país on la majoria de persones es coneixen, on no es margina ningú i on la integració és un fet real i evident; que per al meu entendre és un model molt més humà?

Proposo que ens deixem de fer grans urbs que allunyen la gent i l’únic que aconsegueixen és fer més grossa la famosa bombolla immobiliària que prou malmesa ja està amb el que està caient i que no ha portat res de bo, com a mínim per al país.

Defensant als pescadors