Turisme, tennis i pèsols de Llavaneres

Us asseguro que no m’he fos. Sí, ja sé que el meu fort no és la periodicitat. El fet d’estar tot el dia amunt i avall, trepitjant territori, ara que -no ens enganyem- ja estem en plena preparació de la campanya electoral, no em dóna gaire possibilitats de posar-me a escriure. Però aquí estic, i de temes per compartir amb vosaltres no me’n falten, això segur…

Dies enrere, vaig visitar el Saló Internacional de Turisme. Per a mi, com a professional del sector, la cita cada any és obligada. El 2009 va ser un any difícil i, amb vista al 2011, malgrat la il·lusió per la remuntada, la crisi continuarà estant present. Les previsions indiquen que tant els viatges cars com els viatges barats se’n sortiran, però el sector que ofereix propostes a preus mitjos, continuarà menjant pols…

També he tingut l’honor de barrejar-me en l’ambient del Reial Club Tennis Barcelona amb motiu del Torneig Godó. Va ser un autèntic luxe perquè gràcies a la invitació d’un col·lega d’una consultoria turística vaig poder acompanyar una delegació de la ciutat xinesa de Hanghzou; ciutat que en la meva etapa com a guia vaig tenir el plaer de visitar i de la qual guardo molt bon record: té un llac magnífic! Gaudir del millor tennis del món al costat de casa no té preu.

Va ser un dia molt especial que recordaré també perquè va coincidir amb la pèrdua de Samaranch, tot un referent en el món de l’esport i que, a la nit, vaig tancar amb un magnífic sopar a Llavaneres. Celebràvem l’obertura de l’11a Festa del Pèsol i vaig assistir al sopar de gala ofert pel restaurant Vil·la Minerva. Ens van servir una infinitat de plats cuinats amb pèsols de Llavaneres, tots diferents, tots originals. El contrapunt va ser, però, constatar a l’arribada a Llavaneres que l’antiga estació de tren ja no hi és. Aquella imatge romàntica que m’aboca als meus anys d’estudiant ha desaparegut… L’Estat l’ha enderrocat per fer-ne una de nova, més moderna. I penso que sovint la modernitat ens juga males passades.