#29M

Només una petita reflexió sobre la jornada de vaga general d’ahir, crec fermament que un dels pilars més sòlids on es sustenta una societat democràtica, és l’exercici de la llibertat individual i la capacitat de prendre les nostres pròpies decisions i com aquestes afecten al conjunt de la societat. Ja sabem, que després d’una vaga general, són molts els imputs que apunten en diferents direccions: les dades de consum elèctric, el percentatge de seguiment de les vaga al sector públic, els participants a les manifestacions, on per cert les xifres cada vegada disten més, per tant, que cadascun tregui les seves pròpies conclusions sobre l’èxit o no de la convocatòria, a Arenys de Mar, per exemple, la sensació era de normalitat, amb comerços oberts i força activitat. Ara bé, el que és del tot inacceptable, és l’aptitud i el comportament, d’aquells que aprofiten les circumstàncies per convertir, una jornada reivindicativa i ajustada a dret, en una batalla campal, on des de raonaments radicals, es pretén interrompre el normal funcionament d’una ciutat o un poble, causant innumerables despeses materials i una afectació gravíssima a la imatge que Barcelona i Catalunya projecten al món, només, cal veure avui, els principals rotatius i webs internacionals. Farien bé, els sindicats, de desmarcar-se i condemnar de forma clara i contundent aquests comportaments, sens dubte delictius i antisocials.

Situacions com les d’ahir no és poden tornar a repetir i tots hem de ser conseqüents amb allò que defensem però sent respectuosos i curosos amb les normes i lleis que entre tots hem fixat

Un diumenge atapeït…

Amb una mica de retard, fruit d’una intensa setmana de treball, reunions i trepitjar territori, permeteu-me que faci una mica de repàs del que va ser el passat diumenge, miscel·lània de moltes coses, sensacions i temàtiques.

Al mati vaig ser-hi al congrés, dels amics de Convergència Democràtica de Catalunya, abans de res, felicitar-los per l’organització de l’esdeveniment, un veritable èxit, i després i més important congratular-me per la magnífica feina feta en el transcurs del període entre congressos que els ha portat a la situació actual. A més, vaig poder saludar bons amics i companys de viatge i compartir amb ells aquests moments d’alegria i eufòria, però també de responsabilitat, rigor i serietat en el encàrrec compartit de treballar per una Catalunya més forta.

A la tarda vaig assistir al partit de futbol entre l’Espanyol i el Màlaga, on vaig tenir emocions contraposades; per una banda encantat de conèixer un camp que encara no havia visitat i que, a més, és molt i molt bonic, pràctic i ideal per gaudir del futbol, per l’altre, malauradament una sensació de tristesa per la derrota, malgrat que l’Espanyol va fer un bon partit no va tenir el premi de la victòria, a veure si fent un bon final de temporada el somni europeu es converteix en una autèntica realitat, i així poder alegrar-me pels amics i coneguts “periquitos”.

Felicitar per altre banda a Carles Sanchez Llibre i a Eloi Tomas, pel curtmetratge que vaig tenir l’ocasió de veure  ‘La Força d’un Sentiment, de Sarrià a Cornellà’  un recorregut històric del que ha estat la llarga transició entre els dos estadis, ple de sensibilitat i passió.

Al vespre, ja a casa, vaig preparar-me per la nit electoral a Andalusia i a Astúries, haig de confessar-vos que tot plegat em va resultar una mica surrealista, començant per la manca de rigor dels presentadors i presentadores d’alguns dels canals que feien la cobertura en directe de l’esdeveniment, amb valoracions excessivament superficials i buides de l’anàlisi i rigor mínim exigible. Tanmateix, semblava que la situació era kafkiana quan els que havien guanyat no governarien, però al mateix moment simulaven l’alegria, pels grans resultats obtinguts, sense realitzar, aquesta vegada cap anàlisi polític, i com a espectacle televisió tot plegat no tenia preu.

I d’aquesta manera, i sense adonar-me el diumenge s’havia fos… un dia més, una setmana més, una rere l’altre.

Res serà el que era. Amb la crisi una oportunitat. (Part 1)

Amb aquest títol del post tan significatiu començo a desenvolupar un article que pretén posar en debat pensaments que fa temps que m’acompanyen.

Res serà el que era, cert, però aquesta crisi ens dóna la oportunitat de construir un futur adaptat a la nova realitat que ens envolta, adaptat a les noves necessitats i plantejaments que s’emanen d’aquesta crisi tan agressiva.

El món s’està movent a una velocitat de vertigen. Aquest fet ens ha d’evocar cap a la reflexió del nostre “modus vivendi”. Molts, la majoria, pensem i actuem amb el mon de fa 15 anys, però els objectius i les fites ja no són les mateixes, han canviat i seguiran fent-ho.

Aquesta adaptació als nous temps, als nous escenaris econòmics i socials, ens han de portar cap a un procés que culmini en un model radicalment nou.

Parlem de casa; Catalunya és un país que ha cregut al llarg de la història en la innovació i la creativitat, aquest fet ha comportat que ens situem al capdavant i a l’avantguarda de moltes regions europees. La impulsivitat i la energia que ens caracteritzen ens serveixen també per ser dels primers que plantegem debats, propostes i alternatives als temps actuals.

El Govern de Catalunya amb el President Mas al capdavant ha pres consciència d’aquest moment d’excepcionalitat i està prenent mesures, a voltes impopulars, però que defineixen amb precisió aquest tarannà tan característic del poble català.

Catalunya ha estat la primera en “agafar el toro per les banyes” i no el deixarà anar fins que la solució sigui a tocar.

Som un país no una ONG (sentia l’altre dia en un acte). Doncs sí, mai millor dit, si volem ser un país ho hem de ser amb tot s els ets i uts. Ser un país vol dir, entre d’altres, garantir primer el seu estat del Benestar i amb ell també, l’ensenyament i la sanitat.

Per garantir aquests pilars fonamentals de qualsevol societat s’han d’eradicar amb celeritat praxis malenteses que ens han acompanyat en aquests darrers anys.

Catalunya ho ha absorbit tot, allà on no arribaven els altres i arribàvem nosaltres, tot acompanyat d’un sistema de finançament mal negociat que ens escanya i oprimeix.

Com els meus amics diuen que un post no ha de ser molt llarg, dilluns vinent continuarem.

Això d’avui només és el pròleg…

Dues notícies importants

A mitjan de la setmana passada rebíem la excel·lent notícia que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya avalava amb la seva sentencia el sistema d’immersió lingüístic de les escoles catalanes.

El TSJC es pronunciava de la única manera que ho podia fer ja que a Catalunya no existeix conflicte algun per motius de llengua.

Els nens i nenes de Catalunya surten de l’escola parlant de manera notable el castellà i el català i tant debò en poguessin ser més.

Centrem-nos en aquesta darrera frase; només amb el català i castellà no n’hi ha prou.

És vital per Catalunya que el nivell d’anglès dels nostres nois i noies sigui molt més alt del que ho és ara. En aquest mon globalitzat que vivim cal parlar tres idiomes o més, si vols esdevenir quelcom.

Fem el deures amb celeritat i treballem amb rigor la base dels idiomes.

L’altre noticia important feia referència a l’anunci dela Vice-Presidentadel Govern,Joana Ortega, on assegurava quela Generalitates comprometia a liquidar bona part del deute amb el 98% dels ajuntaments catalans abans de l’estiu.

Aquests 211 milions d’euros amb quela Generalitatfarà front al deute esdevenen importants per les hisendes locals però també per a proveïdors i pimes que se’n veuran directament beneficiats.

Tots sabem que els petits proveïdors i pimes pateixen molt quan no cobren del seus Ajuntaments. Aquesta injecció de liquiditat sera un respir per a ells i per la viabilitat dels seus negocis.

Per aquest motiu no entenc les declaracions d’una veu autoritzada del PSC, on insinuava que el Govern Català prioritzava els pagaments del deute amb els Ajuntaments en funció del color polític que tenen.

Em sembla del tot increïble i (fastigós) que alguns puguin fer unes declaracions tan irresponsables com aquestes, en un moment on els Ajuntaments catalans estant patint de valent per la situació de les seves hisendes locals.

MWC 2012

Aquests dies s’ha parlat molt del que és el major i més important congrés de tecnologia mòbil del mon, el Mobile World Congress. En sentim parlar molt ja que ens toca de ben a prop al celebrar-se a la nostra Barcelona.

No entraré molt a fons en explicar totes aquelles novetats que s’han produït a l’edició d’enguany ja que no sóc un expert de la tecnologia mòbil. Si que valoraré altres aspectes que són importants per Barcelona i també pel nostre paí

Cal destacar que aquesta edició ha estat un èxit pel que fa al públic assistent. El congrés i la ciutat s’han omplert amb més de 67000 visitants de 205 països diferents. Un nou record absolut per al principal esdeveniment de la telefonia que existeix al mon.Aquesta assistència tant nombrosa de congressistes i empreses és una injecció econòmica per a la ciutat i el país ( concretament ha contribuït amb més de 300 milions d’euros a l’economia local ) però també, com ja va recordar el president Mas, per a la moral de tots plegats. Que Barcelona i Catalunya siguin capaços d’organitzar a la perfecció esdeveniments com aquests, només fan que reafirmar-nos en la idea que la societat catalana és responsable, talentosa i eficient. Així ens en sortirem, segur.

John Hoffman, conseller delegat de GSMA Ltd  en la inauguració de l’edició d’enguany va dir coses com: “Es emocionant veure el poderós paper que el mòbil té en l’impuls de la innovació en nous mercats ” o “El Mobile World Congress és una destacada contribució a l’economia de Barcelona, i un pilar fonamental de Barcelona com Mobile World Capital, és un factor positiu en l’impuls de noves oportunitats per a empreses i particulars a la ciutat i la regió”. No puc estar-hi més d’acord, es més, crec que el Mobile World Congress, això depèn de nosaltres, pot obrir la porta a una migració important d’empreses de tecnologia mòbil. I l’impacte turístic que té això per Barcelona, per Catalunya?. Saben quantes famílies d’aquests congressistes passaran per Barcelona en els propers mesos? Jo que hi entenc una mica, els hi puc dir que moltes.

El darrer aspecte que vull comentar és el de la seguretat. En el diari El País del passat dia 2 llegia que les denuncies havien disminuït un 43% respecte les de l’any passat. El mateix diari apuntava que això s’havia aconseguit en part gràcies al major nombre d’efectius policials desplegats. 

Per tant, pocs aspectes negatius ha destacar i molts de positius. Bé, potser només un de negatiu; els quatre gats que aprofiten les manifestacions per destruir tot el que poden, això si, sempre amagats entre la multitud i amb la cara ben tapada.