Res serà el que era. Amb la crisi una oportunitat. (Part 1)

Amb aquest títol del post tan significatiu començo a desenvolupar un article que pretén posar en debat pensaments que fa temps que m’acompanyen.

Res serà el que era, cert, però aquesta crisi ens dóna la oportunitat de construir un futur adaptat a la nova realitat que ens envolta, adaptat a les noves necessitats i plantejaments que s’emanen d’aquesta crisi tan agressiva.

El món s’està movent a una velocitat de vertigen. Aquest fet ens ha d’evocar cap a la reflexió del nostre “modus vivendi”. Molts, la majoria, pensem i actuem amb el mon de fa 15 anys, però els objectius i les fites ja no són les mateixes, han canviat i seguiran fent-ho.

Aquesta adaptació als nous temps, als nous escenaris econòmics i socials, ens han de portar cap a un procés que culmini en un model radicalment nou.

Parlem de casa; Catalunya és un país que ha cregut al llarg de la història en la innovació i la creativitat, aquest fet ha comportat que ens situem al capdavant i a l’avantguarda de moltes regions europees. La impulsivitat i la energia que ens caracteritzen ens serveixen també per ser dels primers que plantegem debats, propostes i alternatives als temps actuals.

El Govern de Catalunya amb el President Mas al capdavant ha pres consciència d’aquest moment d’excepcionalitat i està prenent mesures, a voltes impopulars, però que defineixen amb precisió aquest tarannà tan característic del poble català.

Catalunya ha estat la primera en “agafar el toro per les banyes” i no el deixarà anar fins que la solució sigui a tocar.

Som un país no una ONG (sentia l’altre dia en un acte). Doncs sí, mai millor dit, si volem ser un país ho hem de ser amb tot s els ets i uts. Ser un país vol dir, entre d’altres, garantir primer el seu estat del Benestar i amb ell també, l’ensenyament i la sanitat.

Per garantir aquests pilars fonamentals de qualsevol societat s’han d’eradicar amb celeritat praxis malenteses que ens han acompanyat en aquests darrers anys.

Catalunya ho ha absorbit tot, allà on no arribaven els altres i arribàvem nosaltres, tot acompanyat d’un sistema de finançament mal negociat que ens escanya i oprimeix.

Com els meus amics diuen que un post no ha de ser molt llarg, dilluns vinent continuarem.

Això d’avui només és el pròleg…