Un diumenge atapeït…

Amb una mica de retard, fruit d’una intensa setmana de treball, reunions i trepitjar territori, permeteu-me que faci una mica de repàs del que va ser el passat diumenge, miscel·lània de moltes coses, sensacions i temàtiques.

Al mati vaig ser-hi al congrés, dels amics de Convergència Democràtica de Catalunya, abans de res, felicitar-los per l’organització de l’esdeveniment, un veritable èxit, i després i més important congratular-me per la magnífica feina feta en el transcurs del període entre congressos que els ha portat a la situació actual. A més, vaig poder saludar bons amics i companys de viatge i compartir amb ells aquests moments d’alegria i eufòria, però també de responsabilitat, rigor i serietat en el encàrrec compartit de treballar per una Catalunya més forta.

A la tarda vaig assistir al partit de futbol entre l’Espanyol i el Màlaga, on vaig tenir emocions contraposades; per una banda encantat de conèixer un camp que encara no havia visitat i que, a més, és molt i molt bonic, pràctic i ideal per gaudir del futbol, per l’altre, malauradament una sensació de tristesa per la derrota, malgrat que l’Espanyol va fer un bon partit no va tenir el premi de la victòria, a veure si fent un bon final de temporada el somni europeu es converteix en una autèntica realitat, i així poder alegrar-me pels amics i coneguts “periquitos”.

Felicitar per altre banda a Carles Sanchez Llibre i a Eloi Tomas, pel curtmetratge que vaig tenir l’ocasió de veure  ‘La Força d’un Sentiment, de Sarrià a Cornellà’  un recorregut històric del que ha estat la llarga transició entre els dos estadis, ple de sensibilitat i passió.

Al vespre, ja a casa, vaig preparar-me per la nit electoral a Andalusia i a Astúries, haig de confessar-vos que tot plegat em va resultar una mica surrealista, començant per la manca de rigor dels presentadors i presentadores d’alguns dels canals que feien la cobertura en directe de l’esdeveniment, amb valoracions excessivament superficials i buides de l’anàlisi i rigor mínim exigible. Tanmateix, semblava que la situació era kafkiana quan els que havien guanyat no governarien, però al mateix moment simulaven l’alegria, pels grans resultats obtinguts, sense realitzar, aquesta vegada cap anàlisi polític, i com a espectacle televisió tot plegat no tenia preu.

I d’aquesta manera, i sense adonar-me el diumenge s’havia fos… un dia més, una setmana més, una rere l’altre.