Res serà el que era. De la crisi una oportunitat (Part 2)

Ara fa dues setmanes ja us vaig anunciar que continuaria escrivint sobre pensaments, a títol personal, que em passen pel cap i que tenen a veure amb la crisi i les oportunitats que se’n poden generar.

Al primer post ja vaig fer una introducció del per què d’aquest títol, tot reivindicant la oportunitat que també ens dona la crisi per canviar tot allò que no funciona o que cal revisar.

Crec per tant que la crisi pot ser una oportunitat per reformar el país i no a mitges sinó a través de reformes estructurals. Val a dir que el nou govern espanyol ha començat a fer els deures que li imposen des de Europa amb molta celeritat.

El contingut de la reforma laboral i la del sistema financer centren ara part de l’actualitat política. Són dos reformes que, a pesar de les veus que no hi combreguen, esdevenen del tot necessàries per donar un tomb a la malmesa imatge de l’Estat Espanyol davant dels mercats financers i de les institucions europees.

Ja vaig dir en el seu dia que la reforma laboral pot ser millorada. Se’n ha parlat molt del seu contingut i per tant no tornaré ha insistir en el tema. Ara bé, jo fins i tot hagués anat més enllà. Des del punt de vista que jo tinc del concepte de “flexiseguretat”, hagués apostant per mesures més agosarades (subjectes de discrepància, segur).

Ho explico breument; tothom, repeteixo tothom, ha de tenir dret al treballar. L’accés al mercat laboral i l’accés a l’habitatge són drets constitucional de primer ordre que cal garantir. Ara bé, un país no funciona quan un treballador que es troba en situació d’atur pot negar-se a acceptar ofertes sistemàticament per què no s’adeqüen al que ell aspira. Una, dos fins a tres negatives correcte, però més el sistema no se les pot permetre. No es sostenible que una persona cobri el subsidi quan podria treballar. Caldria llavors plantejar un altre model on el desocupat treballes unes hores al dia en benefici de l’estat o la comunitat i unes altres les dediques a la formació, aquesta formula serviria també per lluitar contra el frau i l’economia submergida.

Cert és que aquesta mesura hauria d’anar acompanyada d’un pla d’ocupació potent per garantir ocupació de qualitat pel màxim de gent possible. Sóc conscient que mesures com aquesta tindrien moltes veus en contra però la cultura del subsidi dels darrers anys ha arribat a la seva fi. Espanya no es pot permetre tenir una societat subsidiada per molt temps més, sent l’hora de plantejar les subvencions que reben sindicats, patronal, partits, entitats, etc…. La generació d’ocupació i la creació de riquesa no és feina de l’administració publica (com normalment les esquerres defensen) és responsabilitat dels empresaris siguin petits, mitjans o grans. Com també recorda el text de la ponència del congrés d’UDC que s’ha de celebrar el mes de maig a Sitges “La veritable ajuda als aturats ha de consistir en una política destinada a augmentar l’oferta de llocs de treball. La creació d’oportunitats de participació al mercat de treball és avui una de les principals obligacions de la justícia social, en gran part perquè les possibilitats de participació en molts altres àmbits de la vida estan de fet lligades al treball remunerat.”

Amb aquesta aportació i deixant de banda la reforma del mercat laboral crec que hi ha una reforma també urgent que caldria plantejar. Parlo de la reforma de l’administració publica.

Sense ser un expert en la matèria deixeu-me que digui quelcom. La reforma de l’administració pública ha de ser una prioritat però també una oportunitat. Cal aprimar les administracions de manera urgent. Espanya, Catalunya no poden mantenir el numero d’administracions actual on, en moltes ocasions, les funcions se superposen.

En democràcia s’han fet moltes coses bé, oi tant, però també se’n han fet algunes de no del tot bé, entre elles, crear autèntics monstres públics. Poques economies suportarien aquestes xifres de funcionaris, d’administracions (locals, supramunicipals, comarcals, provincials, etc…), i Espanya menys. Una economia que viu sobretot del turisme i fins ara del totxo no pot sostenir aquest model públic faraònic.

Una reforma que portarà disgustos, segur, però també oportunitats per a una nova concepció del que som i volem ser.

Permeteu-me un apunt final; el govern del PP està en fase de reajustaments per tal d’arribar a l’objectiu de dèficit que li marquen des de Europa, fins aquí correcte. El govern del PP però hauria d’entendre que Catalunya aquests deures ja els ha fet i portem un any fent sacrificis, a diferència d’altres comunitats que no n’han fet tants i de tant importants. No s’hi val passar dos o més cops per l’adreçador i altres que n’hi passin un o cap.