Sóc d’aquells que crec que tots els cicles tenen el seu principi i el seu final.
El del Barça d’en Pep també, cicle que començava amb una victòria en front del Atlètic Club i es tancava divendres de la mateixa manera però en diferent escenari.
Obrim parèntesi (Un escenari i una ciutat a l’alçada de les circumstàncies, amb dos aficions disposades a reivindicar-se, però amb una presidenta d’anfitriona que li interessa més el patinatge que el futbol. Aquesta presidenta, esperança per a molts del seu partit, hauria d’haver assistit al camp i gaudir d’un futbol que no acostuma a veure. Ella però, ja havia jugat un partit abans i amb molta habilitat. Va intentar durant tot el matx esquivar al contrari i tirar pilotes fora. Sabia que si parlava de xiulets, himnes o estadis no es parlaria del dèficit ocult de la seva comunitat, ni de Bankia. És més, no creieu que va generar tot aquest soroll per desgastar, un xic més, a la pròpia corona?
Però aquesta vegada el matx no li ha sortit bé. No han estat unes aficions determinades qui li han demanat responsabilitats, són els seus propis ciutadans. Ells no estan preocupats per pitos ni xiulets sinó pels seus calers. ) Tanquem parèntesi.
Un cicle ple de títols, concretament 14, però també ple de valors, d’esforç i d’entrega. Una manera de fer i una manera de ser que ens ha fet més grans.
El Barça de Guardiola ha guanyat molt més que títols, ha guanyat orgull. La mostra la teniu el dia que vam perdre la present lliga. En el camp hi havia més orgull, més sentiment de pertinença, que mai abans.
I ara ha obrir un nou cicle. Anirà pitjor o millor però hi haurà quelcom que quedarà ja per sempre; l’orgull culer.
Gràcies Pep i fins aviat.