Una cimera europea que salva els bancs

Com ja sabeu aquesta setmana passada es va celebrar la tant esperada cimera europea dels 27.

Una cimera que sense ser un entès de la matèria, tot i ser de formació economista, sembla que ha servit per salvar els bancs espanyols i italians, evitant així un més que possible col·lapse de la moneda única que ens hagués portat a l’abisme.

Ara cal que els bancs siguin conscients d’aquest salvavides que els hi ha caigut del cel (provinent del cel Alemany), i deixin de banda les males practiques abusives del passat com multimilionàries indemnitzacions a directius, la manca de control de risc per part del president del banc de España o certa frivolitat en la pressa de decisions i males influències, etc, etc….

Aquesta demanda de salvar els bancs i recapitalitzar-los era una mesura que espanyols i italians defensaven aferrissadament, en contra de les posicions dels alemanys. Farien molt be però, Espanya i Itàlia, de no cantar victòria i centrar-se en les noves mesures que Brusel·les i Alemanya els hi exigiran.

La cimera també va preveure, a proposta de França, la creació d’un fons de 120mil milions d’€ per estimular la economia i frenar el deute. Aquesta mesura que ara vol aplicar la UE ja fa temps que s’hauria d’haver portat a terme. Des de Catalunya, en Duran i Lleida per exemple (i em sembla que va ser dels primers a fer-ho), ja fa mesos que demana que la política d’ajustos ha d’anar acompanyada de polítiques que incentiven l’economia i el seu creixement.

Sembla que aquestes mesures van agradar als mercats, que es van estabilitzar força després de la cimera. Ara be, corren el perill de desestabilitazar-se de nou si aquests acords no van acompanyats de gestos comuns més enllà de les cimeres. El gest comú principal passa per vendre als mercats interiors i exteriors més Europa que mai, no la del Nord i del Sud, Europa a soles.

Per acabar deixeu-me dir que aquesta cimera ha ajudat a tranquil·litzar la banca però ni molt menys serveix per deixar de banda definitivament la política d’ajustos.

Cal seguir i cal que Rajoy segueixi amb les reformes. La reforma de l’administració corre pressa i Europa hi te posat el ull i aviat ho exigirà.

Catalunya ja ho ha començat ha fer i Europa ho sap.