És moment de decidir

Avui, el Molt Hble. President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha anunciat que dissol el parlament i que convoca eleccions per al proper 25 de Novembre.

Tinc la sensació que, avui, hom ha viscut un moment històric i transcendental i que quedarà escrit en la memòria de centenars de milers de catalans i catalanes.

El President, amb lleialtat a un poble i amb coherència amb el seu programa electoral, ha evidenciat que la negativa d’Espanya al pacte fiscal l’ha empès a prendre aquesta decisió.Cert és que l’11 de setembre va dibuixar el camí, però calia un lideratge molt fort per emprendre’l i així ha estat.

El President ha fet un discurs de cap d’estat. En aquest no hi ha aparegut l’anunci ni la reivindicació sinó que ha dibuixat, amb precisió de cirurgià, el que necessita el nostre país per sortir de la crisi i per ser competitius.

Molts pensareu, i ara què?

Ara, cal estar a l’alçada del moment i acompanyar al President en aquest llarg viatge. Un viatge que no serà fàcil, però serà!.

Cal garantir el nostre dret a decidir com a poble. Repeteixo garantir per poder-lo exercir.

Com va dir Duran i Lleida fa uns dies en el seu twitter “Cal donar un pas endavant, un pas ferm, que depengui més de nosaltres que no de les institucions de l’Estat”.

Anem-hi doncs!

Quimera Real o realitat Nacional?

Ja fa més d’una setmana de la històrica manifestació de la Diada Nacional del nostre país, i crec que després de superar el primer impacte i de llegir molts punts de vista i escoltar enceses tertúlies d’aquí i d’allà, crec que, ja puc fer una reflexió tranquil·la i serena.

He esperat uns dies a fer-la, per intentar posar seny i ordre als meus sentiments, doncs la manifestació va ser especialment, i parlo en primera persona, un esclat de passions i un acte de reafirmació personal i col·lectiva. Vull felicitar abans de res, a tots els participants, a aquest gairebé dos milions de catalans i catalanes, que van donar una lliçó de civisme i compromís pel país, deixant amb un pam de nas, a tots aquells que esperaven la confrontació i els aldarulls, desenvolupant l’acte amb normalitat, jo diria fins i tot amb alegria i amb un caire festiu d’aquell que es sent alliberat. Tant se val si reclamaven la independència, o un millor pacte fiscal o la hisenda pròpia, el que de ben segur tots els que estàvem a la manifestació teníem clar, és el crit de “ja n’hi ha prou!!!!”. Ja n’hi ha prou d’aquest tracte vexatori que a Catalunya ha donat el govern central, el d’ara i el d’abans, i l’anterior, i l’altre….. però ara el poble de Catalunya, o com a mínim una gran part ha dit prou i cal escoltar-los.

I aquest clam, recollit a la manifestació, però que fa temps que fa xup-xup, resitua clarament la relació amb el govern espanyol, és el moment de marcar clarament les prioritats i de fer camí, sols, si és necessari. El que esta clar, és que la via que es trií ha de ser fruït d’allò que els catalans volen, sigui el que sigui.

El moment és clau i tots hem d’estar a l’alçada, però tampoc hem d’oblidar la difícil situació econòmica i financera del nostre país, per tant hem de tenir clar el nostre rumb, avançar amb pas ferm i sumar el màxim de gent possible, però tenint present que cal encetar les etapes en l’ordre correcte i amb el terminis adients per evitar errades o situacions que poden esdevenir greus.

Espero que a l’estat espanyol, comencin a prendre seriosament l’actitud del poble català, òbviament encara no ho han fet, i creuen que amagant el cap sota l’ala la tempesta passarà. Crec que aquesta vegada s’equivoquen o afronten amb rigorositat i valor allò que Catalunya reclama o es trobaran que la separació existent esdevindrà divorci. De moment els conseller matrimonials no han aparegut i esperen que la situació es tranquil·litzí, això no funciona, cal dialogar, parlar, discutir i si cal barallar-se però ignorar la realitat no és bo per Catalunya, però tampoc per Espanya.

En aquesta direcció el president Mas te una importantíssima reunió el dia 20 d’aquest mes amb el president Rajoy, la conjuntura és complexa i s’ha de reconèixer que el president espanyol tampoc ho te massa fàcil, el partit socialista continua perdut i el seu líder ha dit per activa i per passiva, no al pacte fiscal, a més no hem de perdre de vista la proximitat de les eleccions a Euskadi i a Galicia, que generen tacticisme. El pacte fiscal, majoritari al parlament, genera gran consens al nostre país, doncs és una necessitat real i bàsica per continuar avançant des del punt de vista nacional, però també econòmic i social. Esperem doncs que el govern espanyol sigui sensible i intel·ligent davant la demanda del nostre president.

En tots cas felicitem-nos tots per l’èxit de la Diada i la demostració ferma, que som un poble viu.

La Senyera; la bandera que ens uneix

Aquesta setmana dedicaré el post a la senyera però també a intentar explicar-los-hi el que penso sobre la bandera estelada i les seves diferents versions.

Això ho faig per evidenciar, sota el meu punt de vista, que la senyera es la bandera que ens uneix com a poble.

Qualsevol nació, estat, país del mon té una bandera i no 3, 5 o més ramificacions de la mateixa, com és el cas de Catalunya.

Segons els entesos, però també el que han pogut comprovar els meus ulls, de senyeres “estelades” n’hi han: de blaves amb l’estel blanc (dels independentistes més, podriem dir, conservadors), de grogues amb l’estel roig (dels independentistes d’inspiració marxista), de blanques amb l’estel vermell (la que era del PSAN), de blau i granes (dels culers independentistes), de verdes i color violat ( dels independentistes ecologistes) etc, etc.

Crec que aquest fet minimitza el paper que té la senyera com a bandera de la nostra nació i amb la que el gruix de la població catalana es sent identificat.

No serè jo qui s’oposi al simbolisme que vol representar l’estelada, però entenc que ara el que toca es dignificar la senyera i donar-li el paper que emana d’ella ja que representa al país que la va veure néixer.

Conec la història de l’estelada. Una història que, si no vaig errat, s’inspira en la bandera que utilitzaven els independentistes cubans durant el seu procés d’alliberament nacional on l’estel blanc simbolitzava la llibertat i es dibuixava damunt d’un fons blau que representa el cel i on el triangle de fons simbolitzava la divinitat.

Però més enllà dels orígens de l’estelada, penso que cal potenciar molt més la vessant transversal i plural de la senyera.

Com deia, la senyera uneix, l’estelada i els seus colors poden distreure.

Ara toca unitat i la bandera pot ajudar a cercar-la i consolidar-la!

Bona diada nacional!

Una tardor moguda

No és cap novetat anunciar que la tardor serà complexa, hi ha molts temes pendents i/o mal resolts que s han de afrontar amb valentia i fermesa quan abans millor i tots els indicis coincideixen a anunciar-nos que se’ns aproxima una tempesta perfecta. Tenim problemes de liquiditat, a tots els nivells, que el nostre país porta temps arrossegant i sembla ser que és ara o mai quan s han de resoldre, tenim problemes d’encaix pel que fa a la nostra relació amb l’estat espanyol que també ha estat estancada durant els darrers decennis i ara és quan s’ha de desbloquejar , fet, que donada la conjuntura a les espanyes, no serà gens fàcil, també tenim un dèficit valors com a societat, alhora que d’autoritat i de respecte envers els que ens envolten, tenim pendent una reforma del mercat laboral seriosa i equilibrada que ningú vol agafar per les banyes, també tenim pendent una reestructuració de la funció publica, per fer-la eficient, àgil i efectiva d’una punyetera vegada que tampoc sembla que ningú s atreveix a entomar i per últim una regulació seriosa pel que fa a la Immigració com cal a un estat europeu que, per por o per “bonisme”, ningú en vol parlar, però al carrer els ciutadans i ciutadanes si tenen clar. Per tant la reflexió és clara: què ens passa als polítics???  o és que encara no hem entès que això no és una situació conjuntural… òbviament i segons el meu modest parer això és un canvi de model en tota regla, perquè aquest ha fet fallida.

L’escenari no es fàcil, els partits polítics semblem seguir instal·lats en el model anterior on cadascú segueix fent la seva guerra i fent la demagògia habitual. O ens adonem que els ciutadans ja n’estan farts de tanta tonteria i ens posem a entomar tots junts aquests temes pendents, i ho fem ara, o no hi serem a temps. És, en moments com aquests, que la classe dirigent ha d’estar a l’alçada de la nació i de les persones per poder fer, de la greu situació, una oportunitat d’èxit.

En altres ocasions ja he dit que els canvis de mil·lenni comporten canvis de model en les societats. Són temps apassionants però gens còmodes i sempre hi ha qui pot pensar que és millor no afrontar aquests temps, però crec sincerament que els hem d’afrontar i fer-ho el millor possible que és el que ens reclama la situació.

No vull acabar aquestes línies sense llençar un missatge positiu, aquest poble, el nostre poble, ha tingut al llarg de la història multitud de situacions difícils però sempre s’ha aixecat, i aquesta vegada no serà una exempció.

Properament, en futurs blogs, aniré desgranant com afrontar aquests reptes i les solucions que proposo.