Un programa electoral que garanteix la nostra cohesió

Ahir diumenge, CiU va presentar el seu programa electoral. Com no podia ser d’una altra manera l’ànima d’aquest continua sent la persona i el seu benestar.

El programa de CiU té com a eixos prioritaris: reactivar l’economia i crear ocupació, garantir els pilars de l’estat del benestar, construir unes estructures d’estat que ens permetin consolidar els dos primers eixos i, per últim, garantir que els catalans i les catalanes puguin exercir el seu dret a decidir.

És un programa en positiu que pretén generar il·lusió i enfortir la confiança col·lectiva envers les nostres possibilitats i les del nostre país.

Vivim uns moments crucials i transcendentals que necessiten una resposta solvent i responsable. CiU és la única força que pot garantir una resposta que estigui a l’alçada del moment en que vivim.

Cal més que mai defensar els valors tradicionals de la catalanitat.

La societat catalana és sinònim d’empenta, innovació, esforç, creativitat, cohesió, solidaritat, etc. Cal explicar, arreu, aquesta manera de ser i fer.

CiU en tot aquest procés pot aportar, com a força central del nostre país, seriositat, rigor, experiència, solvència, confiança, transparència, serenor i un lideratge i credibilitat, amb el President Mas al capdavant, que ha fet molt més en dos anys que d’altres en set.

Cert és també que aquests que ara parlen del mal que fan les retallades durant set anys van posar-ho tot sobre la graella per deixar al país a tocar del precipici. Deu-nos en guardi que aquells que van estar al capdavant del “Tripartit” avui tornessin a governar Catalunya.

Sabeu també que Espanya ha perdut el interès per retornar a Catalunya tot allò que li hem aportat durant anys. Catalunya ha contribuït solidàriament en la construcció d’un estat espanyol que ara ens gira l’esquena i ens nega les eines necessàries per garantir les demandes que com a societat tenim.

Per aquest motiu, i molts d’altres, Catalunya ja no mira a Espanya sinó que mira a Europa.

Des de CiU volem que els catalans decideixin el seu futur. Només donant compliment a la puresa de la democràcia podrem consolidar el futur del nostre poble i el dels nostres fills.

El proper 25 de novembre necessitem una majoria molt amplia per poder garantir que aquest procés sigui el màxim cohesionat possible. Sabem que sense cohesió, no hi ha Estat possible.

El nostre mirall ara és Europa i no l’Espanya que menysté a Catalunya i, també, es menysté a ella.

Oportunitat o risc de les noves tecnologies en les campanyes electorals

Avui voldria fer una reflexió amb veu alta d’un tema que em preocupa i si més no em fa reflexionar, i més aquests dies que estem a les portes i a punt d’encetar una nova campanya electoral, i tots sabem o intuïm que en el decurs de qualsevol campanya hi ha moments on escalfar-se és molt fàcil.

La gent com jo no vam saber fins els 30 anys què era un telèfon mòbil, excepte aquell magnífic vídeo telèfon rellotge que portava en Dick Tracy, i hem sigut espectadors de la ràpida expansió d’internet amb, també, pràcticament tres dècades a l’esquena.

Som una generació que hem passat del no res al domini absolut i la omnipresència de les TICS. Un mot que Pompeu Fabra definia en el seu diccionari com a un moviment convulsiu habitual de certs músculs especialment de la cara… I al Diccionari Oxford de llengua anglesa s’explica com a “involuntary, spasmodic, twitching of the muscles (esp of the face)”. Així doncs, com podem veure, encara que no ho sembli sí que hi ha una certa relació entre el que diuen els diccionaris i la traducció de l’acrònim TICS (Tecnologies de la Informació i Comunicació socials).

I no és la única coincidència.

Comencem pel Twitter. Tots convindrem que massa sovint els tuits tenen molt en comú amb els tics clàssics, perquè es fan de manera quasi convulsiva i sense reflexionar-hi ni 30 segons. En calent, sense pensar-hi… I això pot tenir conseqüències que poden arribar a ser greus si qui fa la piulada és algun personatge de cert relleu. Les tecnologies ens obren la porta al món però també ens poden catapultar a la misèria si no es fan servir correctament.

Pel que fa al Facebook, en general, els comentaris estan més madurats, excepte en ocasions, com ara quan pugem a la xarxa alguna fotografia amb el seu respectiu comentari fruit d’un moment eufòric, més personal que públic del que podem estar gaudint amb certa privacitat de la què no en som massa conscients…

I per acabar, i sense voler allargar-me massa, vull citar els blogs, un altre instrument que sí precisa de més reflexió i treball, que deixa enrere aquest component més impulsiu i immediat de les dues xarxes socials citades anteriorment.

Amb tot això damunt de la taula, voldria acabar fent dues reflexions.

La primera té a veure amb la manera de comunicar-se amb els altres a través de missatges. Fins fa vint anys, la manera era clara: el correu postal, amb un únic destinatari i que requeria el seu temps. Avui, a més de missatges a través de les xarxes socials, els missatges a través del correu electrònic han canviat dràsticament les coses. D’una manera automàtica, sense esperes, ens podem adreçar a una quantitat indefinida de persones, i de cop.

Molt lluny queda ja aquella escriptura amb paper i bolígraf o ploma o potser amb la famosa màquina d’escriure Olivetti, i de cuidar molt bé el que volies dir i com ho deies, perquè si no ho feies bé havies de començar de zero… Ja no ens enrecordem que abans, un cop acabada la carta, calia anar a l’estanc a comprar el sobre i el segell, i després a la bústia a tirar-la, i al cap de tres dies o d’una setmana o més, segons a on anés dirigida, la carta la rebia el destinatari, i, amb calma, la llegia a casa i al cap d’uns dies la responia seguint idèntic procés. Entre pregunta i resposta podrien passar més de 15 dies…

Ara la immediatesa és brutal. Reps un mail, un SMS o un WhatsApp al mòbil i l’has de respondre en segons.

I a tot això, em pregunto.

Això provoca estrès? Jo crec que sí. I, com a conseqüència, tots acabarem tenint tics però dels que deia en Pompeu en el seu diccionari. Per no parlar dels moviments compulsius que fem amb els dits escrivint tuits o responent missatges sense parar des del mòbil…

I la segona reflexió i ja que he fet referència a què estem a les portes de la campanya electoral. Convido a anar amb compte de no fer un tuit del què després ens en poguéssim penedir, o en el pitjor dels casos tenir efectes contraris als desitjats.

I perquè tot això no passi podríem llegir el refranyer. I és que darrere de cadascun dels refranys populars hi ha saviesa de la bona…

Jo us en proposo aquest: “Ets esclau de les teves paraules i amo dels teus silencis”.

Una mica de tot…

Aquest ha estat un final de setmana mogut, amb miscel·lània de sentiments i situacions, amics que ens deixen, actes de país amb càrrega històrica, un barça que per moments ens va fer patir. I un diumenge, molt Arenyenc amb un interessant final de cap de setmana amb les eleccions a Euzkadi i a Galicia.

El proppassat divendres vàrem acomiadar a un patriota, historiador enamorat de Catalunya, amic i ex director general de Turisme Joan Carles Vilalta, una bona persona que ens va deixar de forma silenciosa i ràpida, descansi en pau. El trobarem a faltar!!

El dissabte al mati, a Mataró, va tenir lloc un acte multitudinari de suport de tot el mon municipalista del país, alcaldes i regidors, al president Mas. Acte emotiu per la transcendència del moment, i amb moltes petites intervencions d’alcaldes del nord i del sud, de mar i de terra endins, totes elles sentides i expressades des del cor.

Personalment, n’hi va haver una que em va agradar especialment, quan al alcalde de Figueres en un acte a la casa de Andalusia, li varen preguntar quina era la seva pàtria i en Santi Vila els hi va respondre que “la meva pàtria sou vosaltres”, bonic i alhora amb un missatge profund i sincer.

Dissabte al vespres un gran partit del Barça amb un tàndem impressionant Messi –Cesc que per cert tenia complicitat divina ja que l’endemà diumenge el Sant Pare Benet XVI a Roma canonitzava entre d’altres a la Catalana nascuda a Vic, la Mare Carmen Sallés fundadora del ordre de les “madres Concepcionistes” que dirigeixen el Col·legi de la Presentació a Arenys de Mar on anava el Cesc de Petit fins que va anar a la Masia.

També el diumenge a la tarda vaig participar en un concert emotiu que organitza la Associació Arenyenca en contra del Càncer. Bona musica i bon ambient .

No puc acabar el post d’avui sense fer menció al resultat de les eleccions a Euzkadi i a Galícia. Sembla que a Galícia s’ha premiat, més que unes sigles, la gestió del govern regional i del President Gallec dels darrers tres anys. Queda clar que a Galícia el PP es consolida com a força majoritària i es fa evident que els socialistes tenen pendent una reflexió profunda a Galícia però també arreu.

Em sento especialment content i satisfet amb els resultats que s’han produït al País Basc. Els amics del PNV han guanyat unes eleccions on la pau i la democràcia han estat les protagonistes. Queda clar que aquesta nova majoria abertzale al Parlament Basc dibuixa un nou escenari per Euskadi. Ells han de dibuixar el camí que volen pel seu poble, només ells.

Lluny de les declaracions d’aquestes darreres hores on alguns carreguen amb fúria contra el Tribunal Constitucional per permetre a Bildu concórrer a les eleccions, caldrà que el Sr. Rajoy i el seu govern prenguin nota del resultat d’aquesta nació històrica.

En pau i en democràcia el resultat de les urnes és el que compte. Que no us enganyin.

Zorionak EAJ-PNV!

 

Innovació és futur i present

Aquests dies s’està desenvolupant a Barcelona la setzena edició d’Hostelco, fira dedicada a equipaments per l’hostaleria i la restauració. La previsions de negoci i de visitants professionals a la fira semblen molt positives i de ben segur serà profitosa per dinamitzar i enfortir el sector turístic entès en el sentit més ampli del concepte. Permeteu que utilitzi l’exemple d’Hostelco per referir-me a altres factors econòmics o de desenvolupament que són cabdals per contribuir a generar riquesa i per tant ocupació i noves oportunitats de negoci. Si hi ha quelcom que defineix a fires o congressos d’aquest tipus és la capacitat de renovar, desenvolupar i aplicar noves solucions a situacions existents, sigui des del punt de vista de la creació de noves eines, del disseny de nous productes, o desenvolupament informàtic de noves aplicacions o programes que facilitin la feina o aportin valor afegit a un negoci ja existent. En definitiva són espais i aparadors on les empreses del sector o aquelles que tenen quelcom a dir en la gestió transversal del servei mostren novetats i innovacions que esdevenen models d’èxit que òbviament enriqueixen no només l’empresa o empresari emprenedor, si no que els seus beneficis traspassen aquest nivell convertint-se en motor de creació de competència i per tant de qualitat i competitivitat.

Conclourem doncs, que és bàsic i fonamental apostar pel i+d+i (investigació, desenvolupament i innovació). A Catalunya, aquestes línies d’actuació han estat històricament un dels punts forts del nostre model productiu, i especialment en àmbits com el turisme i la restauració, però també en medecina, tecnologia, ciència, etc…

Fins aquí res de nou, transferim sempre la responsabilitat d’innovar a les empreses i exigim als diferents governs que facin polítiques actives per promoure la investigació, tant a les empreses com a les universitats.

Però m’agradaria que tots fóssim conscients que els ciutadans, millor dit, els consumidors també tenim part de responsabilitat en com les empreses i/o organismes actuen en aquest sentit. L’altre dia, per exemple, en converses, amb diferents empreses catalanes, líders, en aquest cas, del sector alimentari, en comentàvem que la gran proliferació de marques blanques, obligava, per ajustar els seus marges i poder ser competitius, reduir i fins i tot en alguns casos, eliminar línies d’investigació, equips de desenvolupament per centrar els seus esforços i recursos econòmics en ajustar preus i potenciar la seva política comercial.

Òbviament la situació econòmica que tots plegats patim, fa que siguem molt més primmirats i curosos en què, i com, gastem els nostres recursos, però també hem de ser conscient de les derivades que les nostres accions i decisions com a consumidors tenen sobre el futur industrial i emprenedor del nostre país, especialment en aquests moments de construcció nacional.

Una altre factor que ha de permetre avançar i que depèn de tots nosaltres, com a societat, es continuant treballant per no instal·lar-nos en l’anomenada política del no i com a mínim fer passes per intentar situar-nos més a prop del, per què no? Ja és un pas.

Aquest és un gran país, i cada dia entre tots l’hem de fer una mica més gran, amb esforç, amb treball però també amb generositat.

En aquesta direcció i tornant a Hostelco, felicitar a l’organització per les nombroses innovacions introduïdes al certamen i també els expositors per la gran quantitat i qualitat del que allà s’exposa. Com sempre el sector turístic referent a Catalunya. Bon negoci a tots!!!

Arriba el Calamarenys!

Enguany, el Calamarenys fa 17 anys, esta apunt de convertir-se en adult, la criatura se’ns ha fet gran. Pels que no el coneixeu el Calamarenys, consisteix, a grans trets, a potenciar i posar en valor un producte típic de la vila d’Arenys de Mar, com és el calamar, i també, lògicament, per dinamitzar l’economia local, tant del sector pesquer com especialment del sector de la restauració.

Fa més de 18 anys, en el moment del meu aterratge com a regidor de promoció econòmica d’Arenys, vaig veure clara la necessitat d’incentivar i donar a conèixer la gastronomia i la tradició marinera de la vila amb alguna acció que a més dinamitzes econòmicament el municipi, aquesta idea embrionària i amb la inestimable col·laboració de l’amic Joan Majó de Can Majó va esdevenir realitat sota el nom Calamarenys.

I per què el Calamar?, us preguntareu. Doncs bàsicament per tres motius, el primer per posar en valor el calamar de potera, anomenat així per l’eina utilitzada per pescar-los artesanalment, uns petits hams, que esdevenen una tècnica laboriosa i que depèn en gran mesura de l’estat de la mar i l’experiència del pescador. En segon lloc perquè el calamar hores d’ara encara és un producte assequible. I el tercer motiu i que és cabdal per desenvolupar unes jornades gastronòmiques: la gran varietat de possibilitat de cuinar-lo, combinar-lo i servir-lo.

En aquest procés de definició del Calamarenys també va ser important la col·laboració d’en Josep Maria Danés, de Can Danés, així com d’altres restauradors d’Arenys de Mar.

Mica en mica les jornades s’han convertit en referent municipal i ja fa alguns anys va superar la frontera de la vila i es va estendre a d’altres poblacions properes, fins esdevenir amb força com una de les cites de referència de tot el Maresme.

Us animo doncs a que gaudiu un anys més del Calamarenys, de la seva gastronomia i de totes les activitats associades a aquest esdeveniment. Què aprofiti!!!!

Si voleu més informació: http://www.calamarenys.com/

Es repeteix la història…????

Aquest estiu, en algun d’aquells moments màgics que brinda el nostre Empordà, l’he aprofitat per la lectura. Gaudint d’aquest petits plaers universals indestriables, per mi i molts (lectura i Empordà), vaig topar amb Pòlemica/Cròniques Parlamentaries (1929-1932)  de les obres completes d’en Josep Pla, d’Edicions Destino. Sigui dit, que tinc per costum llegir en Pla quan sóc a l’Empordà igual que també tinc per costum i, des de fa molts anys, llegir aquells autors de referència del lloc on sóc o a on viatjo.

Aquestes cròniques vivencials d’en Pla em van deixar ben xocat al comprovar que moltes de les seves anotacions del moment, tenen una semblança notable amb el que estem vivint en l’actualitat, tant a nivell polític com econòmic . Per això pregunto en el títol del post; la història es repeteix????

Us convido a llegir un article que a continuació us reprodueixo integrament i veureu com no m’equivoco:

EDICIONS DESTINO

JOSEP PLA

OBRA COMPLETA

Pòlemica

Cròniques parlamentàries (1929-1932)

LA SITUACIÓ ECONÒMICA I POLÍTICA. Madrid, 14 d’octubre de 1931

“El Senyor Prieto – o Don Inda com és anomenat a Madrid – ha tingut la força i la sinceritat, que ja és molt en el temps que correm, de confessar la veritat en el que a la situació econòmica i financera de l’Estat es refereix. Ja heu llegit el seu discurs: és catastròfic. Nosaltres hi afegirem- encara que sigui a risc que ens vagin prenent per derrotistes i per aficionats a les maniobres (no hem sabut mai de quines maniobres es tracta)-, nosaltres hi afegirem que és pàl·lid relativament a l’aclapadora realitat. Les persones que hagin llegit els articles que hem publicat recentment en aquestes planes deuen haver vist com s’ha anat complint  tot el que hem anat deduint de la inexpugnable, absurda i extravagant política del govern. No ha fallat res, perquè no podia fallar res. Direm més: si la política actual continua, ens trobarem molt aviat en una situació infinitament més greu que l’actual. Hi estem abocats, hi anem, el país hi va, amb els ulls tancats. La gran incògnita del moment consisteix a saber els simptomes del seny per a recollir una herència política dominada pel fet d’haver portat el cos de l’economia del país a un estat de composició avançat.

Quinze dies després d’haver-se fet càrrec el govern actual de l’administració del país entrà l’economia espanyola com un tot, i la catalana en particular, en una fase confusió i de maresme que a mesura que ha anat passant el temps no s’ha fet sinó accentuar. Aquesta situació no té res a veure amb les conseqüències de la crisi mundial. Al contrari: sense les fantàstiques depreciacions que han sofert els preus de les primeres matèries- el coto per exemple- la vitalitat de la industria d’aquest país, en que hauria anat a parar? Les causes del Marasme són polítiques, internes i localitzades d’una manera concreta. El govern comença d’actuar enmig d’una assistència ciutadana com del nostre record no hem vist que tingués cap altre govern. El país tingué un moment la impressió que finalment- finalment!- començaria una normalitat. Les classes conservadores es disposaren a servir amb la més gran lleialtat. El país sentí una immensa necessitat de pau, d’ordre, de justícia, de llibertat i d’autoritat….

I ja veieu el que ha passat. En l’espai de quatre dies, com aquell qui diu, s’ha produït un enorme desencant. La frase que tothom als llavis és la que es digué tant a França després del segon imperi: Qu’elle était belle la Republique sous l’Empire! Que era bonica la República- diu la gent parodiant la frase- en temps de la Monarquia! S’han comès enormitats legals com en altres temps. El govern actual és un dels pitjors que hagi tingut mai aquesta península. El parlament, ja el veieu: és un tumult gregari i incoherent. Una sèrie de disposicions, de declaracions, d’actes inspirats en un total oblit del que és, sota tots els climes i en totes les latituds, la funció del govern, ha produït un desgavell total en l’economia del país. El capital s’ha retret. L’organització del crèdit s’ha romput. En els terrenys bancari, industrial, comercial, agrícola, monetari, les dificultats augmenten incessantment. La vitalitat que tenia el país- vitalitat corresponent al que aquest país pot donar de si, naturalment- es va paralitzant cada dia que passa. A hores d’ara, aquest govern s’aguanta- com s’aguantaren tants governs del vell règim- perquè aquest és un espai excepcional.

Les conseqüències de tot això? Són clares: a mesura que la paràlisi es va apoderant del país, es van exhaurint totes les fonts de tributació i el dèficit del pressupost de l’Estat va creixent. Prieto ha dit que som ja 500 milions de dèficit. La xifra real, segons els experts, és superior a la donada pel ministre de Finances. A quant arribarà a fi d’any? Es parla ja de fer un emprèstit. Però, donat el crèdit que actualment té el govern, ¿on seran trobats aquests diners? L’eixugament de les fonts de tributació , si continua aquesta política, no farà sinó accentuar-se fatalment, i els observadors experimentats de la situació preveuen grans dificultats per a l’Estat l’any vinent. Si a això s’afegeixen les compres que s’hauran de fer a l’estranger pel dèficit que és produirà en la producció agrícola, el panorama que ve es presenta amb uns colors acusats desagradablement.

Aquest Govern que ha portat el país a aquesta situació vol fer escoles. Amb quins diners les constituirà?Aquest Govern vol expulsar els ordes religiosos.¿Amb quins diners podrà muntar la substitució dels serveis socials que realitzen aquests ordes? Aquests govern vol tenir un exèrcit bo que serà molt més car que el dolent d’abans; amb que el pagarà? I l’Esquerra Republicana  de Catalunya, que és responsable  en gran part de la situació en què ens trobem, amb quins diners organitzarà l’autonomia de Catalunya? Amb les cotitzacions de l’Únic?…”

Bé, oi que no anava equivocat. Aquest crònica no creieu que podria haver estat escrita en l’actualitat (amb matissos que són evidents, és clar)?.

Cert que aquestes cròniques es van escriure abans d’aquella terrorífica i maleïda guerra civil. Vivim al segle XXI i hi ha coses que mai més tornaran ha passar, Deu nos guardi, però el que si que es repeteix són les praxi polítiques maldestres i errònies decisions econòmiques.

Us convido a tots a llegir aquest article però també, si podeu i voleu, les obres completes de’n Pla. Viatjareu al passat i hi trobareu el present.