Oportunitat o risc de les noves tecnologies en les campanyes electorals

Avui voldria fer una reflexió amb veu alta d’un tema que em preocupa i si més no em fa reflexionar, i més aquests dies que estem a les portes i a punt d’encetar una nova campanya electoral, i tots sabem o intuïm que en el decurs de qualsevol campanya hi ha moments on escalfar-se és molt fàcil.

La gent com jo no vam saber fins els 30 anys què era un telèfon mòbil, excepte aquell magnífic vídeo telèfon rellotge que portava en Dick Tracy, i hem sigut espectadors de la ràpida expansió d’internet amb, també, pràcticament tres dècades a l’esquena.

Som una generació que hem passat del no res al domini absolut i la omnipresència de les TICS. Un mot que Pompeu Fabra definia en el seu diccionari com a un moviment convulsiu habitual de certs músculs especialment de la cara… I al Diccionari Oxford de llengua anglesa s’explica com a “involuntary, spasmodic, twitching of the muscles (esp of the face)”. Així doncs, com podem veure, encara que no ho sembli sí que hi ha una certa relació entre el que diuen els diccionaris i la traducció de l’acrònim TICS (Tecnologies de la Informació i Comunicació socials).

I no és la única coincidència.

Comencem pel Twitter. Tots convindrem que massa sovint els tuits tenen molt en comú amb els tics clàssics, perquè es fan de manera quasi convulsiva i sense reflexionar-hi ni 30 segons. En calent, sense pensar-hi… I això pot tenir conseqüències que poden arribar a ser greus si qui fa la piulada és algun personatge de cert relleu. Les tecnologies ens obren la porta al món però també ens poden catapultar a la misèria si no es fan servir correctament.

Pel que fa al Facebook, en general, els comentaris estan més madurats, excepte en ocasions, com ara quan pugem a la xarxa alguna fotografia amb el seu respectiu comentari fruit d’un moment eufòric, més personal que públic del que podem estar gaudint amb certa privacitat de la què no en som massa conscients…

I per acabar, i sense voler allargar-me massa, vull citar els blogs, un altre instrument que sí precisa de més reflexió i treball, que deixa enrere aquest component més impulsiu i immediat de les dues xarxes socials citades anteriorment.

Amb tot això damunt de la taula, voldria acabar fent dues reflexions.

La primera té a veure amb la manera de comunicar-se amb els altres a través de missatges. Fins fa vint anys, la manera era clara: el correu postal, amb un únic destinatari i que requeria el seu temps. Avui, a més de missatges a través de les xarxes socials, els missatges a través del correu electrònic han canviat dràsticament les coses. D’una manera automàtica, sense esperes, ens podem adreçar a una quantitat indefinida de persones, i de cop.

Molt lluny queda ja aquella escriptura amb paper i bolígraf o ploma o potser amb la famosa màquina d’escriure Olivetti, i de cuidar molt bé el que volies dir i com ho deies, perquè si no ho feies bé havies de començar de zero… Ja no ens enrecordem que abans, un cop acabada la carta, calia anar a l’estanc a comprar el sobre i el segell, i després a la bústia a tirar-la, i al cap de tres dies o d’una setmana o més, segons a on anés dirigida, la carta la rebia el destinatari, i, amb calma, la llegia a casa i al cap d’uns dies la responia seguint idèntic procés. Entre pregunta i resposta podrien passar més de 15 dies…

Ara la immediatesa és brutal. Reps un mail, un SMS o un WhatsApp al mòbil i l’has de respondre en segons.

I a tot això, em pregunto.

Això provoca estrès? Jo crec que sí. I, com a conseqüència, tots acabarem tenint tics però dels que deia en Pompeu en el seu diccionari. Per no parlar dels moviments compulsius que fem amb els dits escrivint tuits o responent missatges sense parar des del mòbil…

I la segona reflexió i ja que he fet referència a què estem a les portes de la campanya electoral. Convido a anar amb compte de no fer un tuit del què després ens en poguéssim penedir, o en el pitjor dels casos tenir efectes contraris als desitjats.

I perquè tot això no passi podríem llegir el refranyer. I és que darrere de cadascun dels refranys populars hi ha saviesa de la bona…

Jo us en proposo aquest: “Ets esclau de les teves paraules i amo dels teus silencis”.