Blanc o negre, …no crec!!

images (3)Dir que aquests són temps convulsos és una obvietat, però no per això deixa de ser menys cert. Tenim la sensació, que tot el que teníem com a estable, segur i irrenunciable tremola, perilla i comença a ensorrar-se. Aquesta sensació serveix per l’àmbit personal, professional, de partit i com no, de país.

Però totes aquestes sensacions i circumstàncies que ens envolten i a les quals ens enfrontem dia a dia, no es poden simplificar i reduir-se a pensaments i accions simplistes i reduccionistes. Cal una gran dosis de paciència, anàlisi, rigor, amplitud de mires, diàleg, asertivitat i generositat.

M’explico. Veig amb preocupació, que a Catalunya, comencem a perdre de vista els matisos, estem caient a la trampa i al parany d’aquells que no ens desitgen cap bé, obligant-nos a instaurar-nos, en molts debats i postures, en un pensament únic, pensament únic, que fa temps que s’aplica a les “espanyes”, però que de cap manera havia tingut acceptació al nostre país. Hem caigut al parany i simplifiquem en excés i comencem a ser poc crítics amb allò que diem, fem o pensem emparats, en una o altre causa que creiem certa i justa, i no respectem o escoltem aquells que tenen reticències, resistències o simplement no consideren que sigui el moment adequat.

Aquesta situació ens porta fins i tot a minimitzar el paper que tots tenim a les nostres vides, buscant sempre un culpable, el nostre cap, a la feina o al partit,  el govern, Espanya, els mercats, la Merkel. Crec, sincerament, que comencem a partir un cert victimisme crònic que en situacions com l’actual no ajuda, ni a sortir de la crisi, ni a avançar i deixar enrere les preocupacions o problemes que tinguem, però sobretot no ajuda a tindre un posicionament seré, curós i raonable davant els problemes complexes i de gran transcendència amb els que ens enfrontem.

Tot aquesta situació fins i tot s’ha traslladat a l’opinió publicada a casa nostre, on difícilment trobem anàlisis diferents, crítics o que aportin nous punts de vista que donin la dimensió real i polièdrica de les coses, sembla, com si les xarxes socials, i per tant la immediatesa i la visceralitat siguin alhora punt de partida i d’arribada.

Cal doncs, ser crítics però responsables, cal ser ferms però raonables, cal ser valents però amb prudència, cal ser ambiciosos però amb els objectius clars, cal tenir convicció ferma però voluntat de sumar, cal en definitiva ser allò que els catalans hem estat sempre, però en versió 2.0. ara que està tant de moda.

Per tant intentem deixar de veure-ho tot en blanc i negre doncs no hi ha res més bonic que un arc de Sant Martí amb tota la seva gama de colors.

Per cert, no puc acabar aquest blog, sense fer una defensa aferrissada de l’escola en català i de pas demanar una vegada més la dimissió del ministre Wert, que s’ha convertit en el pal de paller de l’anticatalanisme i del que comentàvem avui, algú que veu les coses en blanc i negre… ja m’enteneu,  oi?