Dimecres esdevingué un dia important pel rècord a Catalunya.

espriuAl matí es produïa el debat i votació de la declaració de sobirania. Una declaració que posava les bases que permetran a Catalunya poder exercir el seu dret a l’autodeterminació. Al vespre, al Palau de la Musica, s’obria l’any Espriu amb un acte solemne i emotiu i, en el que vaig tenir el goig d’assistir.

Com deia, aquest any és commemora el centenari del naixement de Salvador Espriu, un dels escriptors més reconeguts del nostre país.

Espriu, un d’aquells autors que per sempre més romandrà en la memòria del nostre poble. Obres com El cementiri de Sinera, El caminant i el mur o la Pell de Brau, reconegudes arreu, esdevenen d’imprescindible lectura.

Per sobre de tot, en Salvador Espriu era un home de la terra que estimava el seu país i a la seva gent. Era un visionari i un gran coneixedor del que necessitava i demandava el poble. No era extremista, ans al contrari, era partidari de la concòrdia i no de l’enfrontament.

Espriu, tot i néixer a Santa Coloma de Farners, va passar molts estius de la seva vida a la casa que tenia a Arenys. D’aquí ve lo de “Sinera”, el nom d’Arenys llegit al inrevés, i que Espriu utilitza com a món propi en part de la seva obra.

Recordo l’any 1971, jo era molt petit, que a la casa on ell passava els estius (al carrer de la Parera) s’hi va gravar la pel·lícula Laia de Vicent Lluch. En aquesta pel·lícula hi participaven en Paco Rabal i la Nuria Espert, entre d’altres  Va ser tot un esdeveniment pel poble i molts arenyencs van participar en el rodatge. De fet, encara avui, molts dels vilatans recordem amb emoció aquells dies.

Així doncs, aprofito l’avinentesa per convidar-vos a Arenys a que visiteu el Centre Salvador Espriu, per cert, excel·lentment dirigit per na Montserrat Caba. Allà hi podreu consultar el fons documental i assessorar-vos sobre l’obra de Salvador Espriu. No us ho perdeu i veniu a Arenys!.

Aquest dimecres, de ben segur, que varem fer feliç a Salvador Espriu (al cel sigui).

Com va dir ell: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.

Homines libenter quod volunt credunt!

Començo el post d’avui amb aquesta frase en llatí i que traduït al català vol dir “Els homes creuen el que volen creure”.

Dic això per que observo darrerament, amb una certa incredulitat, l’esforç que destinen molts delsimages (3) mitjans de comunicació d’arreu de l’estat en fer creure a la ciutadania que la majoria dels seus representants polítics són uns corruptes i uns lladres. 

No entenc la obsessió permanent dels mitjans, de tot tipus, alhora d’assenyalar als polítics com a únics culpables de tot allò que ens envolta.

Començo a pensar que existeix algun interès ocult que persegueix desprestigiar la classe política actual.

En poques portades i tertúlies es pot veure una defensa dels polítics i de la seva feina.

A Espanya hi han unes 800.000 persones involucrades en política (regidors, alcaldes, diputats, càrrecs públics, etc). La majoria d’elles no veu un duro i només pretenen fer quelcom per millorar el seu poble, regió o comunitat que l’envolta.

Cert és que hi ha d’haver una regeneració constant de la classe política, potser també del sistema, però no si val tot per fer-ho rebentar. No en traurem res.

De totes les persones vinculades a la política, un ínfim i reduït tant per cent, menys de l’1%, està o ha estat imputat per un presumpte cas de corrupció. No n’hi hauria d’haver ni un, d’acord, però que no es desdibuixi la realitat amb percepcions que persegueixen ser errònies i desprestigiar.

Demano que la justícia actuï. Oi tant!, i amb major celeritat!. Si la justícia és lenta no és justícia. Que es condemni a qui l’hagi fet i que ho pagui!. Però deixem d’eternitzar processos judicials per sucar-hi pa i fer judicis públics.

Ara bé, o posem una mica de seny, també els mitjans de comunicació, o no ens en sortirem i ho trinxarem tot.

Afortunadament, l’home creu el que vol creure i no el que li volen fer creure.

Homines libenter quod volunt credunt

Els pactes…

Sabeu que fa uns dies, en un dels meus post, ja vaig reclamar un gran pacte d’estat que Imatgeabordés, d’una punyetera vegada, les singularitats territorials d’aquest estat que serà plurinacional o no serà.

El PP i el PSOE dels darrers temps, segueixen sent incapaços d’abordar els grans problemes de l’Estat.

Socialistes i populars mai, repeteixo mai, han estat capaços d’abordar els gran problemes que ha tingut Espanya. PP i PSOE continuen amb la seva praxis de girar l’esquena, tancar els ulls, o utilitzar el crit i l’amenaça si es senten ofesos. Això si, sempre defugint dels problemes que qualsevol altre estat modern abordaria.

Què en queda d’aquella època on el pacte formava part d’aquella Espanya de la transició (Pacte de Toledo, pacte de la Moncloa, etc)?. Lamentant-ho molt, no en queda res. Avui, el PP i el PSOE no tenen en el seu vocabulari aquesta paraula.

Aquest PP i aquest PSOE, ni amb matèria de terrorisme, ni amb immigració, ni amb l’atur, ni amb el debat territorial, han estat capaços de pactar res. Això ha perjudicat a Espanya i així també ho ha anat denunciant a Madrid el grup de CiU en moltes ocasions.

Per ells faran. Ara bé, si continuen abordant els grans problemes d’Estat d’aquesta manera que ho fan, serà la gent qui els hi posarà una data de caducitat.

Tinguem clar que la societat esta allunyant-se de la classe política tradicional. No els hi donem més raons. Almenys, que CiU, actuï amb aquella serenor, seny i responsabilitat que tan ens caracteritza.

Pel que fa al debat català sobre el dret a decidir, ningú va dir que aquest camí seria fàcil. Excloent però -com s’ha fet en aquest darrer acord per la sobirania- a altres forces catalanistes del nostre parlament, encara ho serà menys.

Seny, calma i responsabilitat.

Un millor 2013!!!

Començaré el post d’avui, com no pot ser d’una altre manera, desitjant-vos de tot cor una molt bona entrada d’any.

images (3)El 2012 ha estat un any complicat. La crisi econòmica, acompanyada d’una tensió política important, ha fet que la inseguretat, com també la inestabilitat, hagin tingut una forta presencia a les nostres vides.

Al llarg d’aquest any que deixem enrere, he dedicat moltes ratlles en aquest bloc a parlar de la crisi i de l’impacte que té entre tots nosaltres. Així mateix, he fet referència tot sovint a la lacra de l’atur i de les nefastes conseqüències del mateix. Lamentablement, i sentint-ho molt, acabem l’any igual que el vam començar. La crisi no cedeix i l’atur segueix creixent al nostre país.

Per tant, no puc acabar l’any sense fer referència a la crisi i a un dels seus pitjors efectes, l’atur.

Cal d’una vegada per totes un pacte d’estat amb majúscules per fer front a la crisi. Els grans partits de l’estat, aquells amb una major tradició i història política, han de perseguir aquest pacte amb celeritat i posant-hi voluntat. L’atur, com molts altres efectes de la crisi, no s’hi fa front només des d’un govern si no des de la pluralitat de tot un parlament.

Mai Espanya ha estat capaç d’arribar a grans acords amb els que són, per mi, els quatre principals problemes que té i ha tingut l’estat. Ni pel que fa al terrorisme, ni en immigració, ni amb l’encaix de les nacions històriques, ni ara, amb la crisi i l’atur.

CiU ha intentat per activa i per passiva propiciar aquests pactes i buscar aquests grans acords, però mai ni el PP ni el PSOE els ha interessat ni han estat emetents als clams que la societat demana.

Ara cal fer-ho. Cal posar-s’hi de debò. Si no és així, la ciutadania donarà protagonisme a noves formes de fer política, a formacions amb nous paradigmes i que promouen canvis radicals del sistema actual. Fugirà dels partits convencionals i de l’establishment polític de sempre.

Si volem, podem. Oi tant. Però repeteixo, cal establir prioritats i calen pactes. La crisi no afluixa i només fent política d’alta volada la podrem vèncer. Tinc la sensació que portem molt temps fent “política barata’, política de poc voltatge. Ara es l’hora de la POLITICA amb majúscules. Prenem-ne nota; la crisi i la ciutadania així ens ho demana.

En fi, només espero que tots plegats tinguem un millor 2013!. Els reptes son molts i molt grans.

Aquest 2012 acaba amb una sensació amarga per mi. Ahir, passejant pel carrer, tenia la sensació que no hi havia gaire il·lusió. Els comerços no acabaven d’estar plens i s’hi respirava poca sensació de festa.

Desitjo doncs que l’any vinent els carrers i els comerços tornin a somriure. Això voldrà dir que el núvol gris de la crisi deixa ja de cobrir el nostre cel.

Deixeu-me acabar amb una cita d’Aristòtil: ” L’Esperança es el somni de l’home despert”.

Esperançat us desitjo un,

FELIÇ ANY 2013!!!