A favor de les càmeres de seguretat

La setmana passada coneixíem la tràgica notícia dels atemptats durant la Marató de Boston. Uns atemptats molt estudiats i premeditats, com en la majoria de casos.

Boston, coneguda mundialment per la seva excel·lència en docència universitària, tecnologia, economia i dret, es va veure sacsejada per aquest esgarrifós succés.

Aquests atemptats posen un cop més en evidencia que vivim en un món on amb molt poc és pot fer molt mal.

La globalització ens ha portat coses molt positives, cert, però d’altres que no ho són tant. Com pot ser que es pugui trobar per internet la manera de com fabricar un explosiu?.

Aquest fet demostra que vivim en un món on la seguretat és i serà imprescindible. Cada dia hi ha més casos, o almenys ara es coneixen més, amb la violència com a protagonista.

Sóc partidari de prendre totes les mesures de seguretat necessàries per garantir la nostra seguretat. Josep Antoni Duran i Lleida va dir en el seu dia que sense seguretat no hi ha llibertat. Totalment d’acord.

Calen càmeres de seguretat en els nostres carrers, urbanitzacions i allà on sigui necessari. Tinc clar que hi han sectors de l’esquerra, com per exemple ICV, que ja en el seu dia, quan es va produir el debat de posar càmeres als carrers de Barcelona, ja van dir que no hi combregàvem al·legant que anava en contra del dret a la privacitat de les persones.

Cal recordar que les imatges de seguretat d’aquestes càmeres estan controlades i custodiades pels seus responsables però a més, com en el cas de Boston i molts altres, serveixen per localitzar i perseguir els delinqüents.

Com he dit abans no hi ha res pitjor per les persones i la seva privacitat que s’atempti contra la seva llibertat.

Què s’ha de garantir primer, la privacitat o el dret a la seguretat? Jo ho tinc clar.

Us explico un fet que em va sorprendre molt fa uns anys. Quan feia de guia em va tocar anar al Principat de Mònaco. El Principat de Mònaco és un lloc on en cada carrer hi ha una càmera de seguretat. Recordo que els restaurants deixaven de nit a l’exterior les seves taules, cadires i les setrilleres de l’oli i la sal de les seves terrasses. Penseu que algú s’enduia quelcom durant la nit?. Així mateix, quan per exemple a alguna persona li agafava una indisposició greu pels carrers de Mònaco, en res arribava l’ambulància de torn. Us ho imagineu aquí?. Ara podeu entendre el per què aquest Principat va ser la ciutat més segura del món durant els anys 90.

Cal, ara més que mai, reforçar la seguretat quotidiana dels ciutadans amb més càmeres de seguretat. Les càmeres tenen un efecte dissuasori important però també informatiu i corrector. No tinc cap dubte que més càmeres als nostres carrers i urbanitzacions ens farien sentir més segurs.

Repeteixo, no hi ha llibertat sense seguretat.

Bona diada de Sant Jordi

Avui, Sant Jordi, és un dia pel gaudi, per l’amor, la tendresa, la literatura i la flor. 

Gaudiu i viviu aquest dia amb intensitat, gaudiu de tant nostrada festa! 

Felicitats a tots els Jordis i Georgines !!!!

L’honor de tornar al Parlament

Com bé sabeu, aquesta setmana s’ha fet públic que jo, juntament amb dos Maresmencs més, en Roger Montañola (representant a la Unió de Joves) i en Joan Morell, entravem al Parlament de Catalunya en la condició de Diputats.

Podia ser qüestió de temps que la llista patis algun canvi i finalment així ha estat. Haig de dir que em resultava estrany que una comarca com el Maresme no tingues cap representant de CiU a l’hemicicle del Parlament.

Més enllà de l’honor que significa representar als ciutadans del Maresme i de tota Catalunya al Parlament, deixeu-me que centri el post d’avui en la importància i la transcendència del moment que ens ha tocat viure.

Vivim moments, i ja massa prolongats en el temps, d’un nerviosisme creixent com a conseqüència de la crisi i el seu impacte en el nostre dia a dia. Aquesta crisi està fent trontollar els pilars del benestar.

Com ja he dit en moltes ocasions, calen canvis en molts estaments de la nostra societat. Parlo de canvis en la política però també de canvis globals. Parlo de canvis radicals en un sistema que cada dia que passa perd més credibilitat. Parlo també de canvis de valors i de prioritats, és clar.

Però quan parlo de crisi del sistema no m’estic referint als canvis que propugnen aquells que s’autoanomenen “anti-sistema”, ni molt menys. Parlo de regeneració, d’actualització i de radicalitat democràtica.

No podem afrontar els canvis que la societat reclama només amb paraules atractives per a la oïda.

Calen accions i lideratges que ataquin la crisi amb contundència. Com pot anar bé un país que té un índex d’atur juvenil del 50% o, un índex d’atur de més del 30% en majors de 45 anys, amb descendents al seu càrrec?. Aquestes dades esgarrifen i estan plenes de connotacions socials negatives, clar, però més basarda produeix quan veus una classe política, i m’incloc, incapaç de pactar i arribar a acords en la lluita contra la desocupació.

Tinc clar que no hi hauran nous horitzons possibles sinó es recondueix la greu situació d’atur que estem patint. Per mi, les persones no són lliures sinó tenen feina i un lloc digne on viure. Per favor, posem-s’hi ja i treballem incansablement per garantir aquesta llibertat i dignitat.

Repeteixo, cal una regeneració profunda. Hi ha moltes coses que s’han fet bé durant aquests 30 anys de democràcia però n’hi han d’altres que no. Avui estem pagant amb escreix els nostres propis excessos.

S’han d’abordar debats que fins ara eren tabú i ho hem de fer en conjunt. Quan dic en conjunt parlo de societat civil, partits i món econòmic.

Cal parlar amb valentia i, sobretot, donant exemple i posant-ho en pràctica.

S’ha d’abordar urgentment el debat de la limitació de mandats, de la limitació de sous, de les llistes obertes, de la transparència publica, de la revisió de la llei de finançaments dels partits, de la inclusió a la vida política de la participació ciutadana real, etc.

Com a Diputat faré tot el possible per treballar en pro d’aquesta regeneració, que no només política.

Per acabar, repeteixo aquella cita d’Aristotil que ja he nomenat en algun post anterior “l’objectiu de l’economia és el benestar de l’home, mentre que el de l’estat és la promoció comuna d’una bona qualitat de vida, i les lleis i constitucions han de servir per fer feliç als ciutadans”

Tinguem-la sempre present!

Un honor tornar al Parlament

Manuel Carrasco i Formiguera, 75 anys sense ell.

Les generacions més joves de Catalunya potser no saben qui era Manuel Carrasco i Formiguera, per aquest motiu començaré el post d’avui amb una breu presentació d’aquest polític català de principis de segle.

Manuel Carrasco i Formiguera va ser un polític catalanista i d’ideologia democristiana que després de ser expulsat d’Acció Catalana entrà a Unió Democràtica de Catalunya, sent-ne un dels seus principals dirigents i membre del seu Comitè de Govern

Manuel Carrasco i Formiguera, per sobre de tot, va ser un polític honest i fidel als seus principis, a la seva ideologia, a la República, sense mai abandonar les seves profundes arrels catòliques. De fet, un cop iniciada la Guerra Civil, va salvar la vida a molts catalans catòlics fet que li va suposar que sectors anarquistes i comunistes el perseguissin i l’assetgessin contínuament.

Carrasco i Formiguera després de ser perseguit per catalanista i per catòlic va fugir al País Basc, on va col·laborar estretament amb el lehendakari Aguirre. Carrasco i Formiguera decideix tornar a Catalunya. Un cop aquí és novament assetjat pels sectors més radicals del bàndol republicà. Decideix exiliar-se de nou amb tota la seva família cap a Euskadi però el regim franquista interceptà el seu vaixell i fou empresonat i condemnat a mort.

Finalment, Manuel Carrasco i Formiguera, fou executat el 9 d’abril de 1938 al penal de Burgos.

Avui, 9 d’abril de 2013 commemorem el 75 aniversari de la seva mort i rememorem una figura que hauria de ser exemple per als polítics d’avui. Calen més polítics com en ManuelCarrasco i Formiguera.

Ell, com reconeixen molts historiadors contemporanis, era una persona honesta, fidel i responsable que, tot i les amenaces, no va renunciar mai al seu ideari. També va ser una persona dialogant i, tot i les dificultats dels temps, així ho va demostrar al llarg de la seva trajectòria publica.

Avui, afortunadament, no vivim en aquell clima bèl·lic que s’instaurà a Espanya i a tot Europa. En canvi, si que podem trobar nombrosos paral·lelismes amb aquells temps com a conseqüència de la crisi econòmica, social i de valors que estem patint com a societat.

En Manuel Carrasco i Formiguera avui no hagués defallit. Hagués cercat el diàleg i l’entesa però sense perdre l’essència ideològica i de defensa del seu país.

Deixeu-me acabar el post d’avui amb una frase que Duran i Lleida va pronunciar durant la presentació de la proposició no de llei, l’any 2005, per reclamar al Govern que inicies els tràmits per anul·lar el consell de guerra sumaríssim al que va ser sotmès Manuel Carrasco i Formiguera, judici que finalment fou anul·lat el 25 de setembre de 2005 pel Congrés dels Diputats  “Manuel Carrasco i Formiguera perseguit pel règim franquista per la seva condició de nacionalista català, personifica el valor de la coherència amb les pròpies conviccions fins les ultimes conseqüències, sent exemple d’una insubornable defensa d’una Catalunya cívica i arrelada ens els valors de l’humanisme cristià”.

Les seves llàgrimes, el seu ideari i els seus somnis estan més presents que mai entre la gent d’Unió Democràtica de Catalunya.

Cal fer tot el possible per ser mereixedors de la seva herència.

Manuel, com tants d’altres, ens obliguen a ser-ho.

No ens oblidarem de vós!

Un President a l’alçada

Aquest dimecres passat el President Mas feia una valoració dels primers cent dies de Govern. Va ser una compareixença en directe (sense plasmes, ja m’enteneu) on va dibuixar la situació que viu el nostre país.

Com be sabeu, i com va dir el President, vivim en una situació d’emergència nacional. La crisi, l’atur, la tensió dels mercats internacionals, l’impacta d’aquest món globalitzat, està fent que el nostre país es vegi sacsejat i arrossegat per unes dinàmiques d’una forta complexitat.

Mas, amb molta lògica, va demanar unitat per fer front a aquests temps tan difícils. Sembla però que alguns partits encara no són del tot conscients de la transcendència del moment i fugen de la unitat per instal·lar-se en aquella estratègia electoral que tan mal ens ha fet.

Són temps d’anar tots junts. Tenim a l’horitzó una consulta que ha de preguntar al poble pel seu futur, però també tenim una situació d’emergència econòmica que cal abordar ara i sense gaires dilacions. Agradi o no, cal centrar-nos avui en la crisi i les seves conseqüències. Aquest estat del benestar que tants esforços ens ha costat, pot trontollar sinó tenim clares les prioritats.

Mas també ens va anunciar la seva reunió amb Rajoy. Ja sabeu que sempre he dit en aquest bloc, que sense pacte i diàleg la política no té raó de ser. Com era previsible les posicions estan allunyades, no tan en matèria econòmica però si pel que fa a la consulta.

Caldrà molta paciència, prudència i templança, però també, molt diàleg.

Per acabar, deixeu-me afirmar que en Mas és un gran President. Dir també que més ho hagués estat si la situació acompanyes. Aquesta crisi debilita qualsevol lideratge, d’aquí i d’arreu, però el President està demostrant una força increïble, un valor immens i un rigor exemplar. Altres, ho van tenir tot de cara però en canvi la seva gestió va deixar molt que desitjar. Afortunadament, la història posarà tothom al seu lloc.

President, no estàs sol. Segueix!