El que la gent demana…

Llegeixo amb estupor i escolto atònit, constantment, en els diferents mitjans de comunicació, com, tertulians, periodistes i companys que es dediquen a allò que cada vegada de manera més despectiva, anomenem el món de la política, utilitzen amb molta lleugeresa i alegrement la frase “el que la gent demana…”, per justificar una o altre postura.

No parem d’escoltar com, per exemple, per posar pals a la roda el procés de consulta sobre el futur de Catalunya, molts dirigents polítics dels partits que s’oposen al procés, argumenten aquesta oposició, dient que el que la gent demana és: …prioritzar la solució de l’atur, minimitzar les retallades, …però per l’altre banda, malgrat que s’omplen la boca en comentar el que la gent demana, no els volen deixar opinar ni expressar allò que majoritàriament la gent desitja, sigui el que sigui.

Que aquest exemple, serveixi únicament com a punt de partida de la meva reflexió.

Si volem fomentar la participació dels ciutadans, si volem regenerar la política del nostre país, si el nostre objectiu ha de ser apropar la política al carrer, si realment desitgem ser veritablement útils i no fer els deures una vegada cada quatre anys, crec que cal explorar un model molt més participatiu on demanem sovint l’opinió dels ciutadans i ciutadanes. Els temps són agitats i la societat avança molt ràpidament, el que ahir era blanc, demà potser negre, el que era útil al novembre pot estar absolutament desfasat demà. En aquestes circumstàncies, més que mai, cal consultar i demanar opinió a aquells per qui realment es gestiona i es governa.

Models com el de Suïssa, altament participatiu, amb alguns matisos, no és or tot el que llueix, podria ser un referent per poder canviar el model participatiu del nostre país.

En aquesta direcció és una magnífica notícia, l’aprovació, per amplia majoria, de la llei de consultes aprovada al Parlament de Catalunya que ens ha de permetre millorar la qualitat democràtica amb la participació directa de la ciutadania en la presa de decisions que els afecta.

Aquesta eina, element bàsic de democràcia, participació i de llibertat, és el veritable camí cap allò que certament la gent demana i no allò que alguns ens pretenen fer creure que la societat vol.

Com diuen en castellà, “el movimiento se demuestra andando” i no teoritzant i utilitzant arguments demagogs que no són de rebut.

 

Més sobre l’atur

L’atur és un dels indicadors més rellevants de la situació socioeconòmica d’un país i, en el nostre cas, la font de preocupació més important que tenim ara com a societat. Tots esperem amb molta expectació les dades de l’atur registrat mensual i les de l’enquesta de població activa trimestral, per fer tots els anàlisis haguts i per haver.

És per la preocupació que generen aquestes dades que cal revisar els indicadors emprats. Per què dic això?

En el cas de les xifres de l’atur juvenil, per exemple, els resultats que es donen no acaben de ser del tot rigorosos.

Cal molt més rigor quan parlem de l’atur però també calen mètodes estadístics més eficients que no facin augmentar gratuïtament aquesta sensació de frustració col·lectiva.

Quan es diu que hi ha una taxa d’atur juvenil del 50% no vol dir que la meitat dels joves estan aturats.

La taxa d’atur juvenil no inclou tots els joves perquè no contempla totes les situacions en les que es poden trobar aquests.

Una gran part dels joves són únicament estudiants. Aquests no tenen cap vinculació amb el mercat de treball i per tant queden exclosos de les estadístiques d’atur.

Per tant, els joves que encara estan estudiant no poden constar en aquest 50% d’atur juvenil.

També, així ho diuen les estadístiques, hi han molts joves que no estan treballant ni estan buscant feina.

Com ens recorden alguns informes i estudis hi han joves que o bé es troben en l’economia submergida o bé fan aquelles tasques domèstiques no remunerades i que s’han fet tota la vida (cangurs, classes de repàs, etc).

Repeteixo, cal revisar els indicadors del mercat de treball ja que poden distorsionar la realitat.

Més enllà d’aquestes reflexions, l’atur juvenil continua sent una xacra que s’ha d’atacar amb decisió.

Cert és que aquesta crisi ha fet que es tripliquin el nombre de joves en situació d’atur. Això no es pot obviar, com tampoc la debilitat amb la que està quedant el nostre malmès sistema laboral.

Repetir constantment que el 50% dels nostres joves estan aturats només crea frustració i genera un clima de pessimisme que afecta sobretot a la moral de les generacions futures.

Com he dit darrerament, cal la implementació d’un Pla de Xoc per l’ocupació, a tots els nivells i edats.

Per exemple que faria jo d’immediat:

És urgent una reducció de les càrregues socials empresarials en nous contractes com també les bonificacions en les cotitzacions socials, per a les empreses que contractin menors de 25 anys o majors de 45.

Cal que aprovem La Llei de l’Emprenedor on s’estableixin exempcions fiscals en l’IRPF, bonificacions en les cotitzacions social pels autònom, capitalització del 100% de la prestació d’atur, bonificacions en les cotitzacions socials per la contractació de treballadors aturats, incentius fiscals pels inversors, etc.

Com cal també, la creació per part de la Generalitat de Catalunya d’una oficina única encarregada de tots els processos de creació d’empreses, de manera que l’empresari /emprenedor no hagi de realitzar cap tasca administrativa un cop entregui la documentació necessària a l’oficina de la Generalitat.

Tenim feina i cal fer-la amb rigor. Posem-hi tots de la nostra part.

El TC tomba la Declaració de Sobirania

Ahir vam conèixer la decisió del Tribunal Constitucional de suspendre la Declaració de Sobirania aprovada per una amplia majoria al Parlament de Catalunya.

Sembla que el TC, però també el Govern i tot el que l’envolta, està disposat ha fer tot el que calgui per acabar amb les nostres legítimes aspiracions. Segons tots ells, no som ni objecte ni subjecte polític. Que som doncs?

 

Senzillament som i serem el que nosaltres vulguem ser. 

Cal no posar-nos nerviosos i tenir clar que aquesta política de coaccions i atropellaments sobre la nostra voluntat, no ens facin entrar en un espiral d’accions precipitades.

Sembla que la via del diàleg amb alguns sectors de l’Espanya més retrograda ja no són possibles. Tanquen sistemàticament la porta al diàleg, per tant també, la porta de la política.

El PP està molt equivocat quan pensa que les aspiracions de Catalunya es poden guardar en un carpeta i posteriorment en l’arxiu corresponent. No hi ha res que tingui més força que la voluntat de la gent, del poble. 

Ara bé, cal no caure en provocacions. Cal seguir apostant per la consulta mitjançant la via legal. Ser que és difícil poder veure la llum a una consulta pactada i dialogada, però cal seguir-ho intentant. S’ha de fer ben fet.

No podem fer una consulta tipus la que es va fer a Arenys de Munt. S’ha de fer un consulta rigorosa i representativa de tota la societat catalana.

No ens convé una consulta de tipus “festiva” on el resultat del Sí sigui demolidor. Això voldrà dir que s’ha fet des de les emocions i la festa i no des del rigor i la seriositat.

S’ha de fer una consulta el més legal possible. Hem de poder explicar els pros i els contres, el perquè si i el perquè no, etc…

Si ho fem així, Europa i el Món ens observaran amb atenció.

Acabo amb una cita de Mahatma Gandhi, molt adient pels moments que vivim ” La força no prové de la capacitat física sinó de la voluntat indomable”.

 

L’atur, el gran repte.

Hores d’ara, dir que el problema principal d’aquest país, és l’atur, és una obvietat. Amb la borsa en fase de recuperació i la prima de risc sota control queda clar que qualsevol intent per millorar la situació a Catalunya i a l’estat espanyol, passa, sí o sí, per la generació de nous llocs de treball.

Aquesta és sens dubte la meva principal obsessió i on penso centrar i esmerçar els meus esforços. La senyalització d’un fet i el reconeixement per part de tots de la gravetat d’un problema no fa que aquest, desaparegui, per tant cal passar a l’acció i començar a plantejar diferents mesures o propostes per acabar amb aquesta veritable lacra que és l’atur i especialment, l’atur juvenil.

En els propers mesos i mitjançant aquest blog i altres “foros” aniré desgranant força, aquestes idees.

Un dels temes més preocupants és la dificultat per a la creació d’un negoci, en aquest camp l’estat espanyol no surt massa ben parat, estem a la posició número 44, amb una mitjana de 136 dies per obrir un negoci, molt lluny del primer país del rànquing que és Singapur amb una mitjana de 4 dies. Aquest fet redunda, en que al mateix temps, Espanya, està a la posició 136 del rànquing de creació d’empreses, el país que ocupa el número 1, és Nova Zelanda. Però la part més dolorosa d’aquestes dades, és el número de tràmits administratius necessaris per obrir aquestes empreses o negocis, 10, són necessaris, 1, només al primer país del rànquing.

Per tant ja tenim, el primer punt on hem d’incidir. Cal potenciar des de l’administració, totes, les accions i suports per facilitar als emprenedors d’aquest país que els seus models de negoci, petits i grans és puguin dur a terme d’una manera ràpida, efectiva i si pot ser el més econòmica possible.

Aquest govern, a tal efecte, ja va desenvolupar amb celeritat les anomenades lleis òmnibus que són un conjunt de cinc lleis que van modificar més de 80 i van derogar total o parcialment gairebé una trentena, amb la clara finalitat de reduir la càrrega burocràtica, els terminis de les resolucions administratives, tant per a les empreses com per als particulars. Perseguia també simplificar l’administració i fer-la més propera i entenedora i convertir-la en àgil, eficient, propera, transparent i competitiva.

És innegable que aquesta és la direcció, però també és innegable, que no ha estat suficient, s’ha d’anar més enllà. Constantment a les diferents reunions que mantinc amb empresaris, emprenedors o gent amb moltes ganes i idees per tirar endavant, surt com a tema recurrent, a banda dels temes relacionats amb el crèdit, la dificultat i les traves administratives per poder posar en marxa un negoci de manera ràpida.

Cal que impulsem fermament, el concepte de finestreta única, i que amb un únic tràmit i amb l’acompanyament de l’administració, tothom pugui posar en marxa qualsevol activitat econòmica, evidentment amb la seguretat i rigor que pertoqui, en un màxim de 10 dies. En aquest cas l’administració s’ha de reformular per fer-la més efectiva i que el ciutadà tingui clarament la percepció que aquesta treballa per ell i no l’hi posa dificultats excessives, és un luxe que aquest país no es pot permetre.

Hem d’avançar, encara més, cap a una administració facilitadora i no fiscalitzadora, amb unes lleis i decrets que siguin efectives per facilitar la creació de noves empreses i negocis, que alhora generin nous llocs de treball.