Un gris necessari

imagesAbans d’ahir en Duran i Lleida feia evident el que molts ciutadans del nostre país pensen. Com sempre, però, va rebre pals per tot arreu. Pals de gent que només veu una veritat i una solució absoluta. És una llàstima.

Molts de nosaltres no volem decidir en funció de si ens agrada el blanc o ens agrada el negre, de si volem trencar o de si volem unir, de si som de carn o si de som peix.

Hi ha molta gent en aquest país que vol un nou estatuts polític, social i econòmic per Catalunya, però que no vol fer-ho des del trencament total amb l’estat espanyol. És legítim? Crec que sí.

Cert és que aquests estat espanyol segueix sent jacobí i sorprenentment antic i caduc. Un estat espanyol que no vol ni dol, que no vol ni li dona la gana entendre. Un estat cec i immadur que li fa por la democràcia i la llibertat. Un estat que conviu amb dos grans partits que tallen el bacallà en funció dels seus interessos regionals i no globals. Un estat amb uns partits massa provincians. És així.

Jo tampoc vull seguir convivint amb un estat com aquest, però vull seguir contribuint per intentar canviar-lo des de dins. S’entengui o no, jo tinc moltes més coses que m’uneixen amb una persona de Pamplona que no amb una de Dijon.

Fins ara només s’han plantejat dos opcions, però crec que es fa totalment necessària una tercera. No podem deixar orfes d’opinió a tots aquells que no es situen en posicions extremes.

Més enllà d’aquest debat, ara cal treballar per fer la consulta i fer-la el més aviat possible. Cal que puguem decidir i fer-ho a través d’una llei catalana que ens empari i faci que el resultat sigui legal i vinculant.

Treballem per això i pensem en el que, i el com però no seguim discriminant els grisos i els matisos. Ens equivocaríem molt….

El gris; un color lleig però necessari.

Goteres a l’Estat

Tram-240-La-Via-Catalana-a-la-_54382321114_54028874188_960_639El passat 11 de setembre, mentre aquí Catalunya es feia l’ofrena al monument de Rafael Casanova, unes goteres de notables dimensions irrompien amb força a l’interior de l’hemicicle del congrés dels diputats.

Aquesta al·legoria reflexa a la perfecció la situació del moment que vivim. Espanya fa aigües, mai millor dit.

Espanya, govern, PP i PSOE, continuen donant l’esquena a la voluntat majoritària d’un poble. Catalunya vol votar, vol decidir el seu futur, el seu destí com a poble, i està en el seu dret. El dret a l’autodeterminació és un dret que tota nació té i ara cal poder-lo exercir.

Rajoy, i la seva carta dirigida al nostre president, reflecteix que el Govern Espanyol no vol entendre res. Dic no vol, perquè crec que ho entenen perfectament. Aquesta és la seva por, veuen que això va en serio i no té aturador.

Ara ja és massa tard per floritures. Calen decisions valentes i no demorar més el procés. S’ha de dialogar i pactar amb l’estat però sense renunciar a la consulta. La comunitat internacional observa Catalunya molt més del que ens pensem. Mai abans un 11 de setembre havia tingut tants mitjans internacionals acreditats.

Si jo fos governant Espanyol deixaria l’estadística i començaria per fer política. Cal que Espanya ofereixi un nou estatus polític a Catalunya.

Com he dit en moltes ocasions en aquest bloc, res serà el que era.

El “cafè para todos” fa temps que s’ha acabat i cal un nou model. Cal tornar a defensar el terme d’autonomia en el seu sentit més ampli. Autonomia vol dir ser autònom, ser lliure. Vol dir recaptar els impostos i destinar-los allà on sigui més necessari. Vol dir tenir un model educatiu, sanitari, cultural, esportiu…, propis.

L’Autonomia a Espanya s’ha distorsionat per què no totes les comunitats estan preparades per tenir-la. L’autonomia l’han de tenir i exercir aquelles comunitats que són nacions sense estat i que se’n senten. El model autonòmic espanyol va néixer tocat i ara en paguem les conseqüències.

Ara és tard. És molt tard. A Catalunya ja no escoltarem aquelles ofertes que no modifiquin el nostre “statu quo” actual.

La campanya contra l’Estatut està passant factura al PP i potser s’estan estirant dels cabells per haver-la promogut. Ara, aquests mateixos, neguen la major i es tornen a equivocar. Però ells faran. Nosaltres de moment, anem fent VIA i anem preparant la consulta.

Comencem de nou!

En el primer post d’aquest nou curs polític us vull parlar breument de la Via Catalana, organitzada per l’ANC i Òmnium Cultural, i tot el debat que s’ha generat entorn la mateixa.

imagesTot i que personalment crec, i ja ho he dit en infinitat d’ocasions, que el nostre repte immediat i en el que hi hauríem d’esmerçar tots els esforços i les energies com a societat i com a país és el de sortir de la crisi i en la recuperació econòmica, generant riquesa i per tant llocs de treball, crec que la Via Catalana és una bona eina per demostrar al món el que som com a societat.

Catalunya gaudeix, afortunadament, de molt bona salut democràtica. És per això que penso que la Via Catalana podria haver esdevingut quelcom més plural i que reflexes millor aquesta societat catalana, tan complexa i diversa, però alhora tan creativa, solidaria, voluntariosa i on l’esforç i la superació forma part indivisible del nostre ADN.

Crec també, que amb un lema de major consens, sense diluir les aspiracions que com a poble puguem tenir, moltes més mans hi haguessin pogut ser presents.

El dret a decidir, com el dret a l’autoderminació, tenen molta força per si sols. Què té més força que un poble pugui decidir el seu propi futur en llibertat?.

Vivim moments transcendentals per la història de Catalunya, però també d’Espanya, res serà el que era. Està clar que els darrers esdeveniments faran canviar el curs de les coses al nostre país, però repeteixo, també a Espanya.

No oblidem tampoc que vivim en un món globalitzat i que les coses passen molt ràpid i que hi han molts elements que també tenen influència sobre nosaltres.

Ara bé, tenim la sort que aquest món no només el mouen els grans gestos sinó també els petits. Crec que hem d’anar fent via, sí, però ho hem de fer amb serenor, rigor i responsabilitat. La Unió fa la força, i entorn aquesta via, llastimosament, no hi ha estat del tot.

Crec amb la consulta i amb el dret a decidir.

Seré fidel al poble i intentaré que ell pugui decidir, ara bé, que sigui ell, només ell. No caiguem en l’error de voler decidir per ell.

Que tingueu totes i tots una Bona Diada Nacional de Catalunya!

Gaudiu-la en llibertat!

Visca Catalunya!!