Un gris necessari

imagesAbans d’ahir en Duran i Lleida feia evident el que molts ciutadans del nostre país pensen. Com sempre, però, va rebre pals per tot arreu. Pals de gent que només veu una veritat i una solució absoluta. És una llàstima.

Molts de nosaltres no volem decidir en funció de si ens agrada el blanc o ens agrada el negre, de si volem trencar o de si volem unir, de si som de carn o si de som peix.

Hi ha molta gent en aquest país que vol un nou estatuts polític, social i econòmic per Catalunya, però que no vol fer-ho des del trencament total amb l’estat espanyol. És legítim? Crec que sí.

Cert és que aquests estat espanyol segueix sent jacobí i sorprenentment antic i caduc. Un estat espanyol que no vol ni dol, que no vol ni li dona la gana entendre. Un estat cec i immadur que li fa por la democràcia i la llibertat. Un estat que conviu amb dos grans partits que tallen el bacallà en funció dels seus interessos regionals i no globals. Un estat amb uns partits massa provincians. És així.

Jo tampoc vull seguir convivint amb un estat com aquest, però vull seguir contribuint per intentar canviar-lo des de dins. S’entengui o no, jo tinc moltes més coses que m’uneixen amb una persona de Pamplona que no amb una de Dijon.

Fins ara només s’han plantejat dos opcions, però crec que es fa totalment necessària una tercera. No podem deixar orfes d’opinió a tots aquells que no es situen en posicions extremes.

Més enllà d’aquest debat, ara cal treballar per fer la consulta i fer-la el més aviat possible. Cal que puguem decidir i fer-ho a través d’una llei catalana que ens empari i faci que el resultat sigui legal i vinculant.

Treballem per això i pensem en el que, i el com però no seguim discriminant els grisos i els matisos. Ens equivocaríem molt….

El gris; un color lleig però necessari.