La perversió de l’esperit polític de la transició

imagesDes de l’època d’en Suárez que Espanya no millora ni evoluciona, quan ens referim, concretament, a esperit polític constructiu Espanya, en època d’en Suárez, era un estat que es creava a partir del pacte i l’acord.

Més enllà de ser una etapa on el procés constituent va ser el protagonista, tots la recordem per ser una etapa on el pacte i el diàleg eren protagonistes.

L’Espanya d’en Suárez i de la classe política del moment, també era l’Espanya dels pactes de Toledo, dels pactes de la Moncloa, etc. Jo almenys la recordo com això, una etapa constructiva i positiva.

Amb Suàrez la política es feia pensant amb el ciutadà, amb Felipe Gonzalez el interès ja va començar a ser un altre.

Com deia, Felipe Gonzalez va començar a pervertir aquella concepció clàssica de la política amb majúscules, la política del amb i per la gent. Aznar, Zapatero i ara Rajoy, han continuat per minimitzar el valor de la política i allunyar-se del ciutadà.

En definitiva, Felipe González, Aznar, Zapatero i Rajoy han pervertit aquell esperit de la política de la transició.

Tots ells han estat incapaços de posar-se d’acord per les grans qüestions de país; com el terrorisme, la immigració, l’atur o temes transcendentals pel que a l’economia és refereix, ara bé, per anar en contra de Catalunya si que s’han posat d’acord.

Tots a la seva manera, han anat llaurant amb escreix el sentiment que  avui es viu a Catalunya i només han trobat el pacte per silenciar les aspiracions de Catalunya.

Avui, tenim un estat fet a mida d’aquells que han governat en cada moment i que continua sense abordar des de la unitat els grans temes d’estat.

Avui, tenim també una constitució pervertida pels dos grans partits, un model autonòmic desigual i insolidari i un sistema polític que s’ha de regenerar amb urgència.

Cal prendre molta atenció a tot el que vindrà per què és producte del que hem generat nosaltres mateixos. Les formes actuals de fer política, ja no serveixen per abordar els canvis que venen.

Ells han pervertit l’estat, ara que ajudin a arreglar-lo.

Com deia Aristòtil “els polítics i les lleis han de servir per fer la vida fàcil i feliç als ciutadans”. Avui no és així i per això la gran distància entre polític i ciutadà.

 

No parlis mentre escoltis; silenci.

imagesAquest post d’avui vol ser una afirmació de moltes de les coses que us he escrit en anteriors posts. La meva condició de parlamentari exigeix que us parli tot sovint de la situació política, econòmica i social que viu el nostre país. Avui també ho faré.

Suposo que a molts de vosaltres us sobtarà el títol que he triat per a aquest post, però avui, es fa més necessari que mai, cal escoltar més que parlar. Crec que hi ha massa soroll i no només en el terreny polític sinó que en molts d’altres.

Cal molta serenor i un plus de paciència a l’actual classe política. A casa nostra vivim moments transcendentals per l’esdevenir futur de Catalunya. Vivim una situació política que ens exigeix el millor de nosaltres. Tot allò que fem ara repercutirà en les futures generacions i no en nosaltres, tinguem-ho clar.

Catalunya ha decidit que vol decidir el seu futur. La major no la pot negar ningú. Queda clar que hi ha una majoria social a la nostra nació que vol exercir el seu dret a decidir i, per sobre de tot, ho hem de garantir. La democràcia no ha de fer por i si en fa, és perquè potser no es creu prou en ella. Personalment, m’espanta pensar que hi hagi algú que tingui por de la democràcia; de les urnes, de demanar l’opinió als ciutadans…

Per garantir la consulta a Catalunya ens calia una pregunta consensuada i una data que ja tenim. Ara cal garantir, com ja he anat dient des de fa temps, que tothom tingui la màxima informació possible. Cal saber els pros i els contres de tots els escenaris possibles. Cal també garantir una gran participació i no només d’aquells que estan convençuts del procés sinó d’aquells que hi estan en contra. És importantíssim que ningú quedi exclòs d’expressar el que veritablement sent.

És per això que Catalunya necessita més claredat i nitidesa que mai en totes i cadascuna de les decisions que pren. Cal molta transparència al procés. No ens podem permetre que es puguin generar dubtes ni donar peixet a aquells que estan interessats en que aquests dubtes hi siguin.

Fa temps que a Catalunya no se la compren; l’Estatut no es va entendre, ni el pacte fiscal, ni tampoc la immersió lingüística, etc, etc, etc. No entenen res perquè no ho poden entendre. Espanya es dèbil sense Catalunya, ho saben prou bé.

Cal, doncs, que Espanya comenci ha decidir que fa ella també. Espanya ha de replantejar l’estat de les autonomies. Les autonomies només les poden tenir aquelles regions o nacions que se les puguin permetre. El invent de Suarez, secundat també per Felipe Gonzalez, Guerra i molts d’altres, s’ha acabat.

Europa en el seu dia va donar uns fons de desenvolupament i cooperació als països més pobres que s’incorporaven a la UE. Aquests fons europeus no eren eterns i avui cada país ja ha d’espavilar-se per complir amb les regles de joc que exigeix ser membre de la UE. Aquest símil europeu es totalment aplicable al que passa amb el model autonòmic espanyol. És totalment inviable que autonomies que viuen de la solidaritat dels demés continuïn forjant dia rere dia a la ferida d’aquelles que si que aporten i produeixen, però encara és més inversemblant que aquestes comunitats autònomes es pensin que podran viure d’aquesta solidaritat eternament.

Espanya té un problema immens. Tinc la sensació que ningú, més enllà de la franja, accepta que té un problema. Confio en que la serenitat s’imposarà més d’hora que tard i algú afrontarà aquesta situació amb la responsabilitat que requereix.

Espanya s’ha de fer la idea que Catalunya i la seva gent necessiten una resposta a l’alçada del moment.

Ara bé, si Espanya aparca l’hostilitat i ofereix a Catalunya una via com la del concert econòmic, un nou model territorial que acabi amb el sistema autonòmic actual i un reconeixement dels nostres símbols culturals, així com un respecte profund al nostre model lingüístic, encara se’n podria sortir.

Si Espanya fa soroll, crida, s’irrita però no parla i segueix sense escoltar en calma a Catalunya, no hi haurà res ha fer.

No parlis mentre escoltis; silenci.