Transparència, participació i qualitat democràtica

Com sabeu tots, Unió Democràtica de Catalunya ha celebrat aquest dissabte un congrés extraordinari a Sitges.

Aquest congrés ha estat un èxit. No parlo d’èxit d’assistència, ni de l’èxit de protagonismes, parlo de l’èxit de les bases per situar Unió, com a partit polític, a l’avantguarda de la transparència, la participació i la qualitat democràtica al nostre país.

Catalunya, Espanya, Europa, i el Món en general, passen per moments de dificultat. La societat ha patit i pateix les conseqüències d’una crisi despietada. És per això que des de la classe política hem de saber donar resposta a tots i cada un dels reptes que ens planteja la societat.

Potser durant uns anys aquesta classe política no ho ha fet el millor possible i ara patim la distància entre societat i representant polític.

Aquest congrés d’Unió pretenia donar respostes aquesta societat allunyada de la realitat dels partits polítics i de la política en general. És per això que aquest congrés ha centrat tot els seus esforços en vertebrar una resposta a l’alçada de la gent i del moment que vivim.

Transparència, participació i qualitat democràtica són paraules que es fan més necessàries que mai en la que ha de ser la praxis política d’avui. No ens enganyem però, fins ara han sigut mots tabú per a molts de nosaltres.

És per això que Unió ha donat un pas molt important aquest cap de setmana a Sitges. Hem demostrat que tenim més futur que mai com a partit. Com va dir Josep Maria Pelegrí en el moment de la inauguració del Congrés “ amb els nous estatuts hem de generar confiança a la ciutadania”.

Unió és un partit que ha dit prou a caminar al marge d’una societat que cada dia serà més exigent amb els partits polítics, vol doncs contribuir ha generar de nou confiança. Aquests estatuts que hem aprovat ens permeten afrontar els nous reptes socials, econòmics i culturals que es produeixin al nostre país.

Cal que els partits s’obrin a la societat i els hi obrin les portes de bat a bat per què és fa més necessari que mai, que la gent torni ha creure en els partits i ha participar-hi.

Acabo amb una frase d’en Ramon Espadaler, president del consell nacional d’UDC, pronunciada ahir en el transcurs de la cloenda del congrés extraordinari “amb la reforma dels nostres estatuts no resoldrem tota aquesta distància que hi ha entre societat i partits polítics, però si volem donar un missatge de que això ens preocupa. Els nous estatuts el que pretenen ser és una aportació més en aquest camí”.

En definitiva, Unió continua donant respostes; continua caminant.

Gràcies a tots els que heu fet possible aquest congrés!

Visca Unió i visca Catalunya!

Entendre la política com a vehicle per fomentar l’odi i la violència és no entendre res

I aquí us deixo l’enllaç al vídeo de la meva intervenció al ple del Parlament sobre les mesures per afrontar la violència per motius polítics:

i continuació podeu llegir la transcripció:

“Moltes gràcies, senyora presidenta. Bon dia, senyora presidenta, consellers, senyores i
senyors diputats. Respecte a la moció que anem a tractar avui, el preàmbul que fa vostè,
jo crec que és bastant esbiaixat, però jo al que entraré és en el fons de la moció. I si
volem comentar una mica el deteriorament de la convivència i de l’actitud crispada i crítica per part de la ciutadania envers els càrrecs polítics i públics, jo crec que no només les que vostè comenta, sinó que sí que n’hi ha moltes i de molt importants: desencís, falta
d’eficàcia en la gestió pública, distanciament de la política i la ciutadania, prioritzar un
interès partidista que no pas el de la voluntat de servei, i això ens donaria per fer un debat
molt a fons.
No oblidem, com deia Aristòtil, que la política i les lleis serveixen, haurien de servir per fer
la vida fàcil i feliç als ciutadans –«lo» de «feliç» ho he afegit jo. Jo crec que això…,
hauríem de fer una reflexió tots plegats, i a veure si ho aconseguim. Partim, doncs, ara ja
centrant-nos en la moció, amb una sèrie de premisses. Dret a manifestació. El dret a la
manifestació està reconegut a l’article 21 de la Constitució, i és evident que tota
manifestació ocasiona un cert grau de desordre en el dia a dia de la vida quotidiana, i
també certes molèsties, com talls de carrers, megafonies, en fi…, una sèrie de distorsions que les hem de suportar. Però en absència d’actes de violència per part dels manifestants, i també és important que els poders públics facin gala de certa tolerància davant de concentracions pacífiques. I, per descomptat, que el dret de manifestació no empara l’insult, l’amenaça o la coacció. I és molt important insistir en això. En aquests casos, serien abusos de drets fonamentals. Són les manifestacions il·lícites les que solen
celebrar-se amb finalitat de cometre delictes i aldarulls. Doncs és obvi que el dret de
reunió i manifestació no és un dret il·limitat sinó que es troba, troba els seus
límits en l’ordre públic. Per tant, és delimitat, que no vol dir limitat.
Recordem aquella màxima que deia John Stuart Mill: «La llibertat d’un individu acaba on
comença la dels altres.» Llibertat de vot, llibertat d’expressió. Ara, això sí, senyories,
utilitzem-la bé, amb correcció, amb criteri, en el marc del respecte i la convivència. Sabem tots plegats que el preu que hem de pagar aquells que ens dediquem a la política és el de suportar crítiques poc agradables, però sempre que siguin pacífiques. D’aquí a l’agressió i als atacs hi ha un abisme. No hi ha llibertat sense seguretat, i tampoc no podem entendrela seguretat en contra de la llibertat. Venim d’una cultura molt antiga, procedent de Grècia i Roma, dotada d’un fonament humanista que ho hauríem d’ignorar, que entén que no hi ha drets sense deures i fins i tot que primer són els deures i després els drets, malgrat que avui això sembla que no només hi ha els drets i els deures no interessen.

A la via pública hi conflueixen tots els drets i deures, els interessos dels ciutadans. La via
pública és de tots, raó per la qual l’hem d’utilitzar de forma pacífica. Destrossar un parc o
mobiliari urbà és un cost que al final hem d’assumir tots plegats. I correspon als poders
públics assegurar aquest equilibri. Cal recordar que només els cossos policials tenen
reconegut l’ús legítim de la força i que l’exerceixen de forma exclusiva. Una policia
democràtica té com a finalitat garantir els drets per part de tots els ciutadans, i intervé per
protegir-los, no pas per reprimir-los, i això és molt important tenir-ho clar. Com a
responsables públics no podem deixar de ser severs amb els incívics, ja que aquests
retallen el dret d’ús en capacitat i qualitat dels cívics, els quals són expulsats del mateix
espai tenint la força de la raó, però sense la raó de la força. El deixar fer, el ser neutral, el
no voler provocar, ser bleda. El fet d’acceptar com a inevitable un cert incivisme residual…, i el bonisme …, no poden ser acceptats per la majoria cívica. A tots vostès els
agrada el futbol. El futbol no seria espectacle ni joc si no hi haguessin unes regles que
tothom les complís i que un àrbitre, a qui no les compleix, el sancionés.

Anem, doncs, a la moció. Al punt 1, nosaltres hi estem d’acord. Al punt 2, com he dit
abans, sense seguretat no hi ha llibertat, i amb respecte i educació es pot dir i parlar de
tot, en un país civilitzat i democràtic. Ara bé, compte: són temps delicats i encara en
vindran de més complexos. Cal tenir serenor per part de tots els polítics, de totes les
bandes i colors. I també dels mitjans de comunicació que juguen un paper molt important.
La situació del país és com la d’un bosc que està molt sec. I la calor «apreta». Una simple
guspira pot fer un mal irreparable. No hi juguem i no l’encenem. Pel bé de tots els
ciutadans, del país, que hi podem prendre mal tots plegats.

En el punt 3, nosaltres hem afegit, a l’esmena: «Formacions polítiques legalment
constituïdes.» Hem de garantir que pugui expressar-se i manifestar-se tothom. Faltaria
més, ha costat molts anys aconseguir-ho. El punt 4 el rebutgem, ja que el conseller
compareix de manera ordinària a la Comissió d’Interior, on informa puntualment de les
gestions que plantegen els diferents grups parlamentaris. Aleshores, doncs, com deia
abans, excepte el punt 4, els votaríem a favor

I, per acabar, entendre la política com a vehicle per fomentar l’odi i la violència és no
entendre res. Avui, en una societat civilitzada i moderna, al segle XXI, en una societat
moderna, democràtica i sobretot civilitzada, els ciutadans han de poder exercir el dret a
manifestar-se, explicar-se i deixar que el ciutadà exerceixi lliurement el dret a votar i
decidir el que vol i el que no vol. Hem d’emmirallar-nos en altres països, que això ho
exerceixen de manera molt sovint i molt constant, com pot ser els Estats Units o pot ser
Suïssa. Això, crec jo, és democràcia en estat pur”

 

I…, què diu el ciutadà?

Com ja sabeu fa setmanes que a Espanya hi ha un debat important entorn l’avortament, com a conseqüència del projecte de llei que ha presentat el govern de l’estat espanyol.

És quan es produeixen aquests tipus de debats a Espanya, quan més envejo el model polític suís i la seva manera d’entendre i exercir la democràcia.

El poder polític a Suïssa recau en el govern i en les dos càmeres més representatives, que a Espanya equivaldrien al congrés í al senat. El canvi més important però, és troba en el fet que per realitzar qualsevol canvi en la constitució, o algun canvi en una llei, etc, és obligatori aprovar-ho mitjançant referèndum. És més, a través d’aquests referèndums els ciutadans poden impugnar qualsevol llei votada pel parlament federal i per mitjà d’iniciatives ciutadanes poden introduir esmenes a la constitució.

Per què poso l’exemple de Suïssa doncs?. Poso aquest exemple, perquè és el que necessitem precisament aquí quan abordem debats tan importants i que tenen una afectació tan directa sobre el ciutadà.

Cal que aquest tipus de democràcia semidirecte s’apliqui també en el nostre sistema democràtic. L’avortament, l’educació, la sanitat, el debat territorial, etc, són aspectes prou importants com perquè estiguin sotmesos a consulta ciutadana.

Cada dia que passa però, sembla més complicat fer entendre que cal reformar aquest estat espanyol en el que ens toca viure. S’ha de seguir explicant doncs, que canviar el sistema polític amb el que convivim des del 1978 ha de ser la màxima prioritat d’estat. El immobilisme i el totalitarisme en la pressa de les decisions, provoquen que la ciutadania s’allunyi cada dia més.

S’han de prendre decisions que passin per dotar de major rol al ciutadà, i cal fer-ho urgentment.

Canviant de tema i per acabar el post d’avui, deixeu-me que faci referència a l’anunci de Montoro d’amagar les balances fiscals. Aquesta covardia i prepotència del Sr. Montoro, només posa en evidència el poc respecte que aquest govern espanyol té cap a Catalunya i les seves reclamacions.

Un darrer apunt sobre això; no podria Europa, d’una forma objectiva i amb els equips especialitzats que té, fer d’àrbitre amb aquest tema de les balances fiscals. Si Madrid diu una cosa i Barcelona en diu una altre, que sigui Brussel·les qui dictamini.

El Sr. Montoro pot dir missa, però els ciutadans tenen el dret de conèixer el que donen i reben a canvi.

Per acabar, una frase anònima per a la reflexió que diu: “ l’home que diu: no és podrà fer, serà sorprès per algú que ho faci”.