I…, què diu el ciutadà?

400px-Bundeshaus_-_Nationalratsratssaal_-_001Com ja sabeu fa setmanes que a Espanya hi ha un debat important entorn l’avortament, com a conseqüència del projecte de llei que ha presentat el govern de l’estat espanyol.

És quan es produeixen aquests tipus de debats a Espanya, quan més envejo el model polític suís i la seva manera d’entendre i exercir la democràcia.

El poder polític a Suïssa recau en el govern i en les dos càmeres més representatives, que a Espanya equivaldrien al congrés í al senat. El canvi més important però, és troba en el fet que per realitzar qualsevol canvi en la constitució, o algun canvi en una llei, etc, és obligatori aprovar-ho mitjançant referèndum. És més, a través d’aquests referèndums els ciutadans poden impugnar qualsevol llei votada pel parlament federal i per mitjà d’iniciatives ciutadanes poden introduir esmenes a la constitució.

Per què poso l’exemple de Suïssa doncs?. Poso aquest exemple, perquè és el que necessitem precisament aquí quan abordem debats tan importants i que tenen una afectació tan directa sobre el ciutadà.

Cal que aquest tipus de democràcia semidirecte s’apliqui també en el nostre sistema democràtic. L’avortament, l’educació, la sanitat, el debat territorial, etc, són aspectes prou importants com perquè estiguin sotmesos a consulta ciutadana.

Cada dia que passa però, sembla més complicat fer entendre que cal reformar aquest estat espanyol en el que ens toca viure. S’ha de seguir explicant doncs, que canviar el sistema polític amb el que convivim des del 1978 ha de ser la màxima prioritat d’estat. El immobilisme i el totalitarisme en la pressa de les decisions, provoquen que la ciutadania s’allunyi cada dia més.

S’han de prendre decisions que passin per dotar de major rol al ciutadà, i cal fer-ho urgentment.

Canviant de tema i per acabar el post d’avui, deixeu-me que faci referència a l’anunci de Montoro d’amagar les balances fiscals. Aquesta covardia i prepotència del Sr. Montoro, només posa en evidència el poc respecte que aquest govern espanyol té cap a Catalunya i les seves reclamacions.

Un darrer apunt sobre això; no podria Europa, d’una forma objectiva i amb els equips especialitzats que té, fer d’àrbitre amb aquest tema de les balances fiscals. Si Madrid diu una cosa i Barcelona en diu una altre, que sigui Brussel·les qui dictamini.

El Sr. Montoro pot dir missa, però els ciutadans tenen el dret de conèixer el que donen i reben a canvi.

Per acabar, una frase anònima per a la reflexió que diu: “ l’home que diu: no és podrà fer, serà sorprès per algú que ho faci”.