Entendre la política com a vehicle per fomentar l’odi i la violència és no entendre res

I aquí us deixo l’enllaç al vídeo de la meva intervenció al ple del Parlament sobre les mesures per afrontar la violència per motius polítics:

i continuació podeu llegir la transcripció:

“Moltes gràcies, senyora presidenta. Bon dia, senyora presidenta, consellers, senyores i
senyors diputats. Respecte a la moció que anem a tractar avui, el preàmbul que fa vostè,
jo crec que és bastant esbiaixat, però jo al que entraré és en el fons de la moció. I si
volem comentar una mica el deteriorament de la convivència i de l’actitud crispada i crítica per part de la ciutadania envers els càrrecs polítics i públics, jo crec que no només les que vostè comenta, sinó que sí que n’hi ha moltes i de molt importants: desencís, falta
d’eficàcia en la gestió pública, distanciament de la política i la ciutadania, prioritzar un
interès partidista que no pas el de la voluntat de servei, i això ens donaria per fer un debat
molt a fons.
No oblidem, com deia Aristòtil, que la política i les lleis serveixen, haurien de servir per fer
la vida fàcil i feliç als ciutadans –«lo» de «feliç» ho he afegit jo. Jo crec que això…,
hauríem de fer una reflexió tots plegats, i a veure si ho aconseguim. Partim, doncs, ara ja
centrant-nos en la moció, amb una sèrie de premisses. Dret a manifestació. El dret a la
manifestació està reconegut a l’article 21 de la Constitució, i és evident que tota
manifestació ocasiona un cert grau de desordre en el dia a dia de la vida quotidiana, i
també certes molèsties, com talls de carrers, megafonies, en fi…, una sèrie de distorsions que les hem de suportar. Però en absència d’actes de violència per part dels manifestants, i també és important que els poders públics facin gala de certa tolerància davant de concentracions pacífiques. I, per descomptat, que el dret de manifestació no empara l’insult, l’amenaça o la coacció. I és molt important insistir en això. En aquests casos, serien abusos de drets fonamentals. Són les manifestacions il·lícites les que solen
celebrar-se amb finalitat de cometre delictes i aldarulls. Doncs és obvi que el dret de
reunió i manifestació no és un dret il·limitat sinó que es troba, troba els seus
límits en l’ordre públic. Per tant, és delimitat, que no vol dir limitat.
Recordem aquella màxima que deia John Stuart Mill: «La llibertat d’un individu acaba on
comença la dels altres.» Llibertat de vot, llibertat d’expressió. Ara, això sí, senyories,
utilitzem-la bé, amb correcció, amb criteri, en el marc del respecte i la convivència. Sabem tots plegats que el preu que hem de pagar aquells que ens dediquem a la política és el de suportar crítiques poc agradables, però sempre que siguin pacífiques. D’aquí a l’agressió i als atacs hi ha un abisme. No hi ha llibertat sense seguretat, i tampoc no podem entendrela seguretat en contra de la llibertat. Venim d’una cultura molt antiga, procedent de Grècia i Roma, dotada d’un fonament humanista que ho hauríem d’ignorar, que entén que no hi ha drets sense deures i fins i tot que primer són els deures i després els drets, malgrat que avui això sembla que no només hi ha els drets i els deures no interessen.

A la via pública hi conflueixen tots els drets i deures, els interessos dels ciutadans. La via
pública és de tots, raó per la qual l’hem d’utilitzar de forma pacífica. Destrossar un parc o
mobiliari urbà és un cost que al final hem d’assumir tots plegats. I correspon als poders
públics assegurar aquest equilibri. Cal recordar que només els cossos policials tenen
reconegut l’ús legítim de la força i que l’exerceixen de forma exclusiva. Una policia
democràtica té com a finalitat garantir els drets per part de tots els ciutadans, i intervé per
protegir-los, no pas per reprimir-los, i això és molt important tenir-ho clar. Com a
responsables públics no podem deixar de ser severs amb els incívics, ja que aquests
retallen el dret d’ús en capacitat i qualitat dels cívics, els quals són expulsats del mateix
espai tenint la força de la raó, però sense la raó de la força. El deixar fer, el ser neutral, el
no voler provocar, ser bleda. El fet d’acceptar com a inevitable un cert incivisme residual…, i el bonisme …, no poden ser acceptats per la majoria cívica. A tots vostès els
agrada el futbol. El futbol no seria espectacle ni joc si no hi haguessin unes regles que
tothom les complís i que un àrbitre, a qui no les compleix, el sancionés.

Anem, doncs, a la moció. Al punt 1, nosaltres hi estem d’acord. Al punt 2, com he dit
abans, sense seguretat no hi ha llibertat, i amb respecte i educació es pot dir i parlar de
tot, en un país civilitzat i democràtic. Ara bé, compte: són temps delicats i encara en
vindran de més complexos. Cal tenir serenor per part de tots els polítics, de totes les
bandes i colors. I també dels mitjans de comunicació que juguen un paper molt important.
La situació del país és com la d’un bosc que està molt sec. I la calor «apreta». Una simple
guspira pot fer un mal irreparable. No hi juguem i no l’encenem. Pel bé de tots els
ciutadans, del país, que hi podem prendre mal tots plegats.

En el punt 3, nosaltres hem afegit, a l’esmena: «Formacions polítiques legalment
constituïdes.» Hem de garantir que pugui expressar-se i manifestar-se tothom. Faltaria
més, ha costat molts anys aconseguir-ho. El punt 4 el rebutgem, ja que el conseller
compareix de manera ordinària a la Comissió d’Interior, on informa puntualment de les
gestions que plantegen els diferents grups parlamentaris. Aleshores, doncs, com deia
abans, excepte el punt 4, els votaríem a favor

I, per acabar, entendre la política com a vehicle per fomentar l’odi i la violència és no
entendre res. Avui, en una societat civilitzada i moderna, al segle XXI, en una societat
moderna, democràtica i sobretot civilitzada, els ciutadans han de poder exercir el dret a
manifestar-se, explicar-se i deixar que el ciutadà exerceixi lliurement el dret a votar i
decidir el que vol i el que no vol. Hem d’emmirallar-nos en altres països, que això ho
exerceixen de manera molt sovint i molt constant, com pot ser els Estats Units o pot ser
Suïssa. Això, crec jo, és democràcia en estat pur”