Tot, menys el dret a decidir

diputats-Congres-ALBERTO-DI-LOLLI_ARAIMA20140408_0212_5Abans d’ahir, 8 d’abril de 2014, vaig tenir la oportunitat d’assistir al ple del Congrés dels Diputats on es demanava la transferència de la competència per poder convocar la consulta.

Com deia, vaig poder assistir al debat en directe. Concretament des de la tribuna de convidats. Semblava que no hi fos, ja que ens van requisar mòbils i ens van prohibir, per exemple, aplaudir o expressar-nos amb gestos.  Però en fi, una experiència interessant.

Els que hi van més assíduament, em van comentar que va ser un ple de “guante blanco”, sense gaires gestos ni soroll de fons.

Anem al grà…

Molts han volgut fer veure, però també donar a entendre, que el debat era quelcom més que demanar una transferència d’una competència per fer una consulta. I no, no ens equivoquem, era simplement això.

També hi ha hagut un debat important sobre la conveniència o no que estigues el president Mas en aquest debat. N’hi ha que pensen que el procés català té alguna similitud amb el Pla Ibarretxe i intenten comparar-los, però res més lluny de la realitat. El president Mas no havia d’anar al congrés dels diputats, i havia d’anar el Parlament que és qui va aprovar la resolució. Aquest no és un pla de Mas, és una proposta d’aquella institució que representa la sobirania del poble català.

Tots ja sabíem la negativa del PP, i també del PSOE, però el que em va sorprendre més, va ser la falta d’oferta del cap del govern de l’estat. Tots, repeteixo tots, esperàvem una oferta en forma de diàleg, de gest, d’alguna cosa…, que finalment no es va produir.

Crec sincerament que Rajoy i el seu equip més proper, s’equivoquen i molt. Negar el diàleg, és negar la política. Ja no se qui l’assessora….

Duran i Lleida, durant la seva intervenció, va dir allò que tants pensem “cal diàleg”. S’ha de fer política d’altes mires i, per tant, posar sobre la taula les dos posicions per molt distanciades que estiguin. Quan Duran diu que Catalunya està disposada a negociar-ho tot, no vol dir que estem disposats a renuncies però si disposats al pacte.

Jo no comprenc la política sense diàleg. Dialogar és l’essència de la praxis política. És més, aquest conflicte, no s’arreglarà sense diàleg, però tampoc sense enteniment ni entesa.

Rajoy, el PP, i també el PSOE, han d’entendre que mai cap català ha tancat la porta al diàleg per arribar a acords, però han de saber també que ara es troben davant seu un poble ferit i enganyat que té molt present la campanya anti Estatut, el “aprovare el estatuto que salga del pueblo catalán, o la recent Llei WERT, entre d’altres….

Cal començar de cero i oferir un nou estatus per una Catalunya que ha de tenir, segur, una autonomia financera, cultural i lingüística.

Si no reprenem el diàleg, seiem en una taula i comencem a parlar, això es pot convertir en un estat bananer de primer ordre i en un cau de frustracions.

Europa mira i calla, atònita diu, però perquè no parleu?

William Shakeaspeare va dir “ Sigui el que sigui el que penses, crec que és millor dir-ho amb bones paraules”.

 Doncs això, sigui el que sigui, parlem, sisplau.