Rigor !

Començo aquest article amb una reflexió que espero sigui ben entesa Quan un restaurant pateix un cas d’intoxicació generalment acaba tancant o, si pot, intenta canviar radicalment la imatge per superar el desafortunat episodi que perjudica els clients, però també els proveïdors, els comercials, etc. En canvi, a vegades en algunes tertúlies de mitjans de comunicació sembla que com més s’intoxica millor i que l’objectiu final és augmentar el seu “caché”, créixer en audiència i ser líders.

Penso –ho he dit moltes vegades- que calen dosis de serenor en la política, però també en altres àmbits amb influència en el dia a dia de les persones i, sens dubte,  un és el dels mitjans de comunicació. Crec -ho dic humilment- que s’hauria de tendir a que els tertulians fossin experts en la matèria que es debat. No s’hi val opinar de tot sense tenir un coneixement reconegut del que es tracta. Per dir-ho d’una altra manera: menys tertúlies i més debats amb experts. I com que els debats poden ser molt diversos, els experts també haurien de ser diferents i no els mateixos cada dia.

Cal que els mitjans ajudin a posar serenitat en un moment tan transcendent i de múltiples canvis com l’actual. No pretenc amb aquesta reflexió donar lliçons de cap mena –no sóc ningú per donar-ne’n-, però em pregunto si és bo veure com alguns s’apoderen dels platós i dels estudis per parlar de tot i radicalitzar missatges que necessiten sovint profunditat i rigor en l’anàlisi.

Si no posem serenor en els debats i en les accions públiques, potser podem perjudicar els reptes que tenim i que exigeixen molta serietat en les posicions. Poso un exemple: ahir, avui o demà, molts parlen i parlaran del que passa a Grècia, dels seus efectes, oportunitats, beneficis o temors. I em pregunto si estem tots preparats i informats per parlar-ne. Per no ofendre ningú: jo he estat a Atenes, he visitat els seus monuments, he recorregut la ciutat i he parlat amb grecs i amb gregues, però això no em fa un expert. Radicalitzar l’opinió – la pròpia i intentar influir en la dels altres- no beneficia ningú. Crec, sincerament, que la medicina per a tot això és el rigor i el tracte responsable de les opinions.

Un altre element que avui vull apuntar és que malauradament les classes mitjanes estan desapareixent a la nostra societat. Convido els partits –també al meu, Unió, que ja ho fa- a reflexionar abastament sobre aquest  fet important. És obvi que la classe mitjana al nostre país –i a tots- cohesiona la societat, garanteix el que s’ha anomenat l’ascensor social –la possibilitat de progressar amb emprenedoria- i la seva fortalesa garanteix, sens dubte, l’equilibri de l’estat del benestar. La classe mitjana es troba en una línia vermella molt perillosa i  també l’increment de les desigualtats -els rics cada vegada més rics i ostentosos i els pobres cada vegada més pobres i fent cua a les portes d’entitats admirables com Càritas, el Banc dels Alimentes i la Creu Roja.  Les classe mitjanes són l’amortidor de la societat i estabilitzen la societat del benestar .

Aquest ambient afavoreix els populismes i la demagògia. Ara reconec que és difícil no caure-hi quan escoltes segons què i quan la desigualtat i la pobresa superen els límits. No ho estem fent prou bé.

Avançar sense presa però sense pausa

La setmana passada vam conèixer l’acord entre el president de la Generalitat, Artur Mas, amb el president d’ERC, Oriol Junqueras. A Unió el valorem molt positivament perquè dóna estabilitat política a Catalunya i perquè preserva el procés. Tot apunta que aquesta estabilitat comportarà l’aprovació dels pressupostos, fet que òbviament permetrà emprendre les accions de govern previstes per aquest exercici.

Aquesta estabilitat fa una setmana no existia i ara permetrà al govern català i al Parlament treballar per impulsar un conjunt de lleis de caire clarament social i econòmic, com són la reforma del SOC i la llei de formació professional. El nostre compromís electoral era, i és, continuar endavant amb el procés, i així ho estem fent malgrat les dificultats i els impediments que ens posen de fora, i revertir la situació econòmica que ens ha deixat la crisi per generar riquesa i ocupació.

Amb l’acord de la setmana passada podrem fer-ho. Posem l’accent en la reactivació i en la consolidació de l’economia productiva. Per això, des d’Unió diem que ara toca governar i, des de la perspectiva parlamentària, portar endavant l’agenda que ens hem fixat que també contempla construir les bases de les estructures d’estat perfectament definides en l’acord inicial de legislatura amb ERC.

Ara tenim per endavant un doble horitzó: les eleccions municipals i les del Parlament del 27 de setembre. Per aquestes ultimes val a dir que encara cal concretar un conjunt d’aspectes pel que fa al contingut programàtic detallat i al format de la candidatura. Des d’Unió volem tractar aquests aspectes amb CDC i serà en la federació on abordem tots aquests aspectes sense perdre de vista que el més immediat són les municipals.

Això no vol dir fer una dilació en les decisions sobre els continguts programàtics de les eleccions del 27-S, sinó el compromís d’anar-hi treballant. Tampoc no es aconsellable la precipitació. Volem es anar pas a pas, sense pressa, però sense pausa. Primer, tenim les eleccions municipals i després les del Parlament. I anirem fent sense pressa però sense pauses.

 

França, un gran país. Quin exemple!

Aquesta darrera setmana, el nostre país veí s’ha vist colpejat per un salvatge atemptat i per diversos altercats protagonitzats per radicals gihadistes amb l’objectiu d’atacar un dels pilars fonamentals de la democràcia a Occident, la llibertat d’expressió.

No cal dir que estic radicalment en contra d’aquests bàrbars i que, per tant, s’ha d’actuar en contra sense contemplacions. Més enllà d’aquesta denúncia, vull destacar la resposta exemplar de la societat francesa. Ha donat un exemple de resposta impecable, amb mobilitzacions pacífiques de centenars de milers de persones ahir a París així com a altres ciutats de França. Per això vull expressar el meu suport total i absolut a un país que fa segles defensa les llibertats en el seu sentit més ampli (Liberté, Egalité et Fraternité).

Vull destacar, també, el paper d’Hollande i de Sarkozy, units com una sola persona al capdavant de la població francesa i acompanyats per més d’una cinquantena de líders polítics mundials. És emocionant veure-ho. Quina diferencia amb el que vam viure aquí el 11 M, arran de l’atemptat de l’estació d’Atocha. Malaruadament, el PP i el PSOE van jugar durant mesos sense altura de mires al gat i la rata i es van llançar merda els uns als altres. Ahir, es va fer més evident aquesta vergonya que vaig sentir per la resposta dels grans partits de l’Estat espanyol. Davant de situacions excepcionals, el PP i el PSOE sovint no saben actuar amb sentit d’estat. Ho repeteixo: quina sana enveja veure com han actuat els partits del país veí i els seus màxims representats. Esperem que el PP i el PSOE n’aprenguin.

Ara cal evitar que es produeixin brots xenòfobs. Cal, doncs, que els musulmans que no comparteixen la manera d’actuar dels gihadistes els denunciïn i els desemmascarin. Alhora les autoritats europees han d’anar a la una. Tots els països europeus defensors de la llibertat i la democràcia hem d’anar junts i sense complexos  per preservar aquests valors tant preuats. Si cal  modificar la legislació es modifica, que per això estan les lleis: per adaptar-se a les necessitats de cada moment. Cal actuar amb contundència amb tots els centres oberts a casa nostra, i a fora, on cada dia es capten adeptes per ser futurs terroristes potencials. Hem de tenir molt clar que a l’Europa de les llibertats, aquests personatges no hi tenen cabuda, com també cal tenir molt clar quins són els països àrabs musulmans que comparteixen el nostre model de societat i quins no.

Si no ho fem així, viurem els nostres països amb una angoixa permanent que pot derivar, si no ho tallem d’arrel, en greus situacions gens desitjables, de terror i enfrontaments. No ens enganyem: el món occidental, i a Catalunya molt especialment, aquest és un dels grans problemes que podem patir durant el  segle XXI, si no es fan les coses bé.  Els radicals gihadistes ja han començat la partida i han pres posicions. Ara cal actuar amb seny, però amb contundència, sense pors ni falsos complexos d’un progressisme caduc.

2015, any històric ?

En primer lloc desitjar-vos a tots un bon any. Crec que pot ser un any prou interessant, encara que no em feu massa cas, perquè ara cada dia i cada any estem fent història o estem davant d’un període clau. És evident que avui, els dies i els anys, els vivim amb molta intensitat i potser tot passa massa ràpid. Els que em coneixeu sabeu que penso que les coses s’han de viure amb passió, de vida només n’hi ha una, però també penso que el temps ha de fluir al seu ritme i els canvis s’han de fer lentament i de forma segura. Allò que es deia abans de “lento pero seguro “, evidencia que la velocitat mai es bona companya de viatge i les presses menys.

Aquest 2015 es presenta mogudet. Amb unes eleccions municipals al mes de maig, que poden ser les primeres o be, si hi ha eleccions al parlament de Catalunya, les segones. Com poden influir les primeres sobre les segones i a l’inrevés? Aquí tenim opinions per a tots els gustos, hi ha qui creu que és millor fer les eleccions al Parlament abans de les municipals però també qui pensa tot el contrari. Jo sóc de la opinió que les tendències i perspectives de vot no variaran tant si es fan unes o altres en primer o segon lloc, tal i com ja va passar en les darreres eleccions municipals del 2011, on la tendència ens era favorable a CIU, i així es va reflectir a posteriori en els resultats. Dic això per posar de manifest que una probable tendència de resultats per a unes eleccions al parlament no tenen cap incidència de cara a una possible mobilitat de vot de les municipals.

Unes altres eleccions que es faran a la tardor del 2015, seran les eleccions a Corts Generals. Aquestes poden tenir un rol molt important pel futur polític, econòmic i social de l’Estat Espanyol i de Catalunya. Tot sembla indicar que el nou partit Podemos, fruit del cansament del ciutadà amb el mal fer dels partits polítics convencionals, que han tingut diverses ocasions per recuperar la confiança de la ciutadania i no ho ha fet, la mala bilis caïnita i la poca voluntat de servei, que és el que hauria de ser la política, ha evitat que els dos grans partits, PP i PSOE, ho fessin, tal i com jo m’he cansat de denunciar en aquest bloc, reflexions no ateses i que ara posen de manifest que la política convencional està en estat de coma.

Com deia, Podemos es fruit de un desencís de gran part de la ciutadania amb la política en general, perquè com deia Aristòtil, “els polítics i les lleis haurien de servir per fer la vida  fàcil als ciutadans” i jo hi afegeixo – i feliç -, i això no s’ha aconseguit. En els darrers anys la situació econòmica i social ha anat llimant la classe mitja, en benefici sobretot d’incrementar el nombre de persones que s’han situat a la classe baixa, i molts pocs membrés de les classes mitges han pujat l’escaló social per anar a les classes altes, sinó tot el contrari, l’han baixat per anar a classes més baixes. Aquest fet és molt perillós perquè la classe mitja juga un paper importantíssim. Tant de bo el 90% de la població fos classe mitja i la resta alta i baixa. Aquesta debilitació de la classe mitjana fa que un discurs populista i demagog triomfi. Tenim molts exemples, i potser que mirem el que esta passant a Veneçuela, que es el laboratori on s’han inspirat els ideòlegs de Podemos. La meva pregunta és clara, això es el que realment vol la ciutadania d’aquest país? Honestament crec que no. Ara el que si vol la gent, és que hi hagi una regeneració política per fer les coses be i aparcar el llenguatge del políticament correcte pel del parlem clar. Cal posar-nos a treballar per solucionar els problemes que te el ciutadà com l’atur, la vivenda, el benestar, una regulació sense complexes de la immigració, del que ningú no ha gosat parlar-ne i pot portar-nos a conseqüències més dràstiques i dramàtiques… En el cas català i el tema nacional, cal respecte, coherència i justícia equitativa, cal eliminar traves i ajudar als ciutadans a crear. Cal emmirallem-nos amb els països del nord i no del sud, com deia sant Pancraci, Salut, Pau i feina!

Què tingueu un bon any 2015 !!!