La vida

Avui he decidit escriure aquest article a partir d’una reflexió molt personal i d’uns fets que m’han impactat darrerament.

En poc menys d’un mes, he perdut dos amics del batxillerat. Els dos es deien Ramon i eren de la meva edat. Un va perdre la vida en el dramàtic accident de Germanwings i l’altre se’l va endur una malaltia que arrossegava des de feia mesos.

Aquest fet, que m’ha entristit molt, em comporta una reflexió vital: tots nosaltres estem en aquest món per un temps llarg o curt que depèn més de l’atzar que d’una altra cosa. La ment humana tendeix a fer-nos creure que som immortals, però no, la realitat és que tots som mortals. Per això falten moltes dosis de vida a la nostra societat.

Moltes vegades perdem el temps amb patiments inútils que no ens porten enlloc.  Enrabiades, bronques, discussions, males mirades i lletjos, d’amics, de companys de feina, de familiars o de veïns que deixen de parlar-se per temes banals són el dia a dia d’una societat que no gaudeix de la vida com ho hauria de fer. En política aquestes sensacions també es produeixen.

En aquest món, el polític, vivim discussions sobre qui va o no en una llista electoral i quin lloc ocupa: si és el primer o segon o el vint, si és independentista o no i/o si és d’esquerres o de dretes. També es plantegen debats en les pròpies formacions polítiques sobre el blanc o el negre, i no pensem que la vida -també la política- hauria de ser alguna cosa més que tot això.

En l’àmbit de la política, -municipal i nacional-  cal diàleg, diàleg i més diàleg i que el “win to win” imperi davant el “lost to lost”. Malauradament, tot i que em costa entendre-ho, tinc la sensació que aquest “lost to lost” és el més utilitzat darrerament. Calen dosis de molta vida entre nosaltres. No ens perdem en les coses mundanes i donem sentit a la vida.

Vull tenir un record molt especial també per a totes les persones que en les darreres hores han perdut la vida en el tràgic terratrèmol del Nepal. Allò que deia de la vida… A més, és un país que conec i del qual tinc bons records de la meva època de guia turístic.

Descansin en pau les víctimes. I sobretot, lectors d’aquest article sigueu solidaris en la mesura que pugueu.

Visca Sant Jordi!

S’acosta Sant Jordi i, com cada 23 d’abril tornarem a celebrar aquesta festivitat tan nostre. Representa les essències més pròpies del poble català. El llibre i la rosa que regalem cada any escenifica l’amor de tot un poble a la seva cultura i a les seves tradicions.

En qualsevol altre indret Sant Jordi seria festiu, però nosaltres el preferim així. Ens agrada celebrar-lo combinant el deure de la feina amb un passeig de matí, migdia o tarda, agafats de la mà dels que més estimem. Els catalans som així: combinem perfectament el deure i la responsabilitat amb gaudir.

Com sabeu, per Sant Jordi es venen gairebé els mateixos llibres que a la resta de l’any. El mateix passa amb la rosa. Però darrerament passa quelcom més positiu: els autors i autores catalanes estan sovint en el top ten dels més venuts. És un fet que demostra la qualitat dels nostres escriptors i de les seves obres i la bona salut del consum cultural del nostre país.

Pel que fa a la rosa, tres quarts del mateix. Les roses de la comarca on vaig néixer, el Maresme, prenen protagonisme any rere any per aquestes dates. La qualitat i capacitat empresarial d’aquest negoci fa més potent el perfum que desprenen aquestes flors tan simbòliques. I ja que parlo de flors, és una llàstima que durant tot l’any no hi hagi un consum semblant com n’hi ha a la resta d’Europa. Caldria incentivar que hi hagués un mercat de flors a un preu molt assequible, com per exemple el de les silvestres.

El meu homenatge per tant, a tots els autors, llibreters, floristes… que situen Catalunya al món, també als nostres cors, Sant Jordi rere Sant Jordi. Dir-vos, com a informació que dijous a la tarda signaré el meu llibre “Res serà el que era” a la plaça de l’església del meu poble, Arenys de Mar.

Gaudiu molt! Visca Sant Jordi i visca Catalunya!

Hillary

Abans d’ahir coneixíem que Hillary Clinton es presenta a les eleccions per optar a la presidència dels Estats Units d’Amèrica.

Hi han moltes coses que envejo sanament dels americans, però una d’elles és, sens dubte, el seu sistema electoral i la transparència amb la que afronten totes les prèvies al dia de les eleccions a la presidència.

Me’n alegro que Hillary es presenti. Crec que ara és el seu moment. La experiència en clau interna però també externa fa que sigui una candidata amb moltes possibilitats de ser escollida com a primera presidenta de la història dels EEUU.

Ahir ho va anunciar tal i com és ella, o almenys com aparenta que és. Una nota senzilla va donar la volta al món. This is Amèrica, que dirien els clàssics.

Crec que Hillary és una dona propera, austera en les formes, coneixedora de la realitat en la que viu. El fet de patir i viure en primera persona el que representa ser primera dama dels EEUU, ha fet que fugi sempre de les estridències que comporta una vida pública.

Hillary defensa el que creu. Sense més. Agradi o no. Ella va dir, precisament com recordava avui en un twit el nostre eurodiputat al Parlament Europeu, en Francesc Gambús, que Amèrica serà forta si les famílies ho són. Que comporta dir això aquí? Preguntem-nos-ho.

Cal emmirallar-nos molt més en Amèrica del Nord del que ho fem. Són hereus de la història d’Europa, cert, però nosaltres ho hem de ser de la seva concepció de la nova democràcia, de la seva política

Calen polítics sense complexes. Amèrica en té molts. No serien la potència que són si no hagués estat així.

Good luck Hillary!

La llum al final del túnel

Segons la majoria dels indicadors econòmics, sembla que la recuperació econòmica a Catalunya –i a la resta de l’Estat- comença a ser una realitat. Amb aquesta afirmació no vull dir, ni molt ni menys, que s’hagi acabat la crisi econòmica que, malauradament, encara impacta durament sobre moltes famílies de casa nostra.

Si que és cert però que comencem a veure la llum al final del túnel. El fet que el turisme intern estigui creixent, que s’incrementi el consum, que es redueixi l’atur, que hagin augmentat les matriculacions de vehicles i, fins i tot, que creixin les exportacions o que s’estigui reactivant el crèdit fa que puguem ser més optimistes del que érem fa uns mesos enrere.

Val a dir que una de les organitzacions empresarials de referència al nostre país, Foment del Treball, ja aventurava que el 2015 seria l’any de la recuperació econòmica de Catalunya i d’Espanya i que, sobretot, es traduiria en termes d’ocupació i consum. Així, afortunadament, està sent.

Cal, però, que no ens relaxem. Queden moltes reformes al tinter i s’han d’anar fent a mida que la conjuntura econòmica i social ho permetin. Tenim una assignatura important pendent, la reforma de l’Administració Pública, però també d’altres iguals o més importants com la reforma energètica i la del sistema financer.

No ens podem quedar a mitges. Crec que la classe política i econòmica d’aquest país ha entès que calen reformes profundes per no tornar a cometre el mateixos errors del passat. Cal accelerar el creixement de la economia, és clar, però ho hem de fer tenint en compte el passat més proper. Aquesta crisi ha fet molt mal, i encara el fa. Cal tenir present, doncs, allò que sempre dic del “Res serà el que era”.

L’estadista i científic nord-americà, Benjamin Franklin, va dir: “Un sac buit es manté difícilment en peu”. Així doncs, ara que el sac es torna a omplir, evitem que es buidi de nou. Austeritat, responsabilitat, rigor en la despesa i transparència econòmica són  la millor recepta perquè no es torni a buidar.

Deixeu-me acabar l’article d’avui amb un record molt emotiu per als 150 estudiants assassinats de la Universitat de Garissa de Kènia. Els jihadistes els van matar només perquè eren cristians, per res més. Les vostres ànimes són les nostres. Descanseu en pau.