La fira del mòbil immòbil

Sembla un contrasentit però més o menys així ha estat.

Barcelona avui ja és una marca turística de referència a nivell mundial. BCN ocupa en el rànquing de les 100 ciutats més visitades del món el lloc 26, i en el rànquing de les 10 més visitades de Europa el 5ª lloc per darrera de Londres, Paris, Berlín i Roma, tot i que respecte el tema dels  rànquings tot es molt relatiu, però queda clar que avui Barcelona està molt ben posicionada.

Que Barcelona és el referent de Catalunya com a marca turística és evident, recordem que fa anys en ple boom turístic dels anys 70, el turistes estaven una setmana o quinze dies a la costa brava o daurada i només anaven a fer la visita a Barcelona un dia, en que visitaven la catedral, la sagrada família, les rambles, la caravel·la d’en Colón que aleshores encara no sabíem que era ben a prop del port,  i després anaven de compres i si la visita era més complerta podien acabar a un “tablao” de les rambles. Ara és al revés els turistes venen per visitar i gaudir de Barcelona en un gran nombre i van d’excursió algun dia a la Costa Brava a veure el triangle Dalí o a Port Aventura, sense menysprear el gran nombre de turistes que encara tria la opció de sol i platja a les nostres magnifiques costes,  i que per sort nostra encara són  una majoria prou important.

Si fem una vista ràpida, Europa, és actualment la primera regió turística del món en arribades de turistes internacionals amb 582 milions de turistes, Espanya es el tercer país del món en arribades de turistes amb 65 milions de turistes i Catalunya rep el 25 % del turisme del estat amb 17 milions de turistes, i d’aquests,  Barcelona amb els diferents segments i variació de oferta que té en rep o la visiten la major part, pensem que la capital catalana té una oferta amplia de museus de tot tipus, té 9 edificis catalogats patrimoni de la humanitat, és un referent en el turisme de compres amb una amplíssima oferta, és el primer port de rebuda de creuers del mediterrani amb 2.600.000 creueristes que la visiten més les seves tripulacions, és també referent culinari i té una oferta de rutes i visites de primer nivell, dins i fora de la ciutat.

Aconseguir ser referent amb aquest històric no ha estat fàcil, és fruit de una molt bona feina que s’ha anat forjant durant molts anys amb l’esforç de professionals i visionaris que varen apostar per el turisme, gent de dins i fora de les diferents administracions que varen aprofitar   les olimpíades del 1992, i que la van saber aprofitar fent  després una molt bona feina. Felicitats a tots ells i gràcies. Però ara cal tenir molt de compte, perquè el que ha costat tan aconseguir es pot perdre amb molta facilitat, com és el cas del MWC, no va ser fàcil i moltes ciutats el voldrien, fira de referència a nivell mundial en una ciutat de fires,  i també on aquest sector de les Tics és estratègic, 85.000 treballadors, 13.000 empreses i té una taxa d’atur del 5,2 % en comparació al 17 % que té Catalunya, Bcn té 700 starts up del sector digital un 26 % del estat de les quals el 13 % son del sector del mòbil.

Per tant el MWC, té un doble punt de mira, pel que cal un doble o triple esforç, en no fracassar en el que cal fer per tal de que la imatge exterior que projectà Barcelona no surti malparada, com he dit abans tombar tot el que s’ha construït es fa ràpid, i hem de ser conscients que ni ha molts que estan esperant la caiguda del bon posicionament de Barcelona, per recollir-ne els fruits, no es moment de baixar la guàrdia, sinó tot el contrari fer punta al llapis per fer ho, no bé, sinó molt bé i poder treure’n profit, i no ens podem permetre el luxe de resta immòbils, i deixar immòbil la Ciutat de Barcelona, tan per residents, com visitants o turistes, perquè per si algú no ho sabia, aquest cop la fira anava de mobilitat.

El que hauria de ser. Un nou país, nova política

Ara farà vuit anys que vaig començar a publicar periòdicament apunts i articles.   El 2014 els vaig recopilar en un llibre de títol “Res serà el que era“ i, sincerament, crec que no vaig errar el diagnòstic. Ara després d’uns mesos sense escriure -per diversos motius que més endavant ja aniré desgranant-, m’agradaria analitzar fent un pas al costat, una posició que sembla estar de moda, el que ens ha passat a tots plegats, què hem fet malament i on ens trobem. Ho vull fer des del meu modest punt de vista, però també des de l’experiència d’haver tingut durant vint anys diverses responsabilitats en el àmbit local, en diferents administracions i en la meva responsabilitat de partit, a Unió.

Tots plegats hem fet moltes coses malament. Estic plenament convençut que, si ara poguéssim recular en el temps i resituar-nos als voltants del 20 de setembre de 2012, un senyor que avui passa per moments molt complicats canviaria d’actitud. Em refereixo, és clar, a l’encara avui president en funcions, Mariano Rajoy, que va despatxar ràpidament una reunió amb el llavors president de la Generalitat,  Artur Mas, que va anar a reivindicar un més que just i raonable pacte fiscal per a Catalunya. Si Rajoy hagués estat un estadista de veritat hauria entès que la qüestió que li posaven sobre la taula no era menor ni un xarampió passatger.

En aquells moments la federació de CIU sortia de uns resultats excel·lents. A nivell local era el millor moment amb govern a les quatre diputacions i pràcticament en tots els consells comarcals, així com a la majoria de les capitals comarcals i a la resta de municipis importants. I el resultat de les eleccions a Corts Generals amb Josep A. Duran i Lleida com a cap de cartell va ser el millor de la nostra historia. En aquell moment de màxim èxit per a la federació en els àmbits local i estatal, al Parlament no ens podíem queixar malgrat no tenir majoria absoluta i recordar que en les èpoques del president Pujol, sí que l’haviem aconseguit. Però tornem al que anàvem.

Recordo que pels voltants del maig de 2012, en  un esmorzar informal vaig fer una reflexió que considerava important a un dirigent del PP. Li vaig intentar fer entendre que la reivindicació del pacte fiscal no era aquesta vegada “peix al cova” com abans a les èpoques del president Pujol, que no era jo et demano 10 i tu m’ofereixes 1 per acabar assolint 4, 5 o 6 en funció del moment de la negociació. Li vaig dir que aquest cop no tenia res a veure, que al darrere de la demanda hi havia un gruix important de ciutadania catalana d’ideologies diverses. Li vaig fer aquesta comparació: si ara el govern del PP no recull la demanda dels catalans, és com una gangrena que ara afecta a l’ungla, que si ho solucionem avui gairebé no es veurà, però que si la deixem podrir avançarà poc a poc fins afectar el dit sencer, la mà, el braç, i la resta del cos. Malauradament no em van fer cas o no van escoltar a qui jo vaig intentar fer veure el que podia passar. En aquell moment Rajoy no va ser un estadista sinó un polític miop. Això ens ha portat a la situació actual. És clar que per ser justos cal afegir-hi situacions de retallada de l’Estatut per part de Zapatero i del TC.

Per resumir el que vull dir: si Rajoy es despertés un altre cop el 20 de setembre de 2012 després d’haver entrevist en somnis tot el que vivim avui, segur que hauria actuat de manera molt diferent a com ho ha fet.