La fira del mòbil immòbil

Sembla un contrasentit però més o menys així ha estat.

Barcelona avui ja és una marca turística de referència a nivell mundial. BCN ocupa en el rànquing de les 100 ciutats més visitades del món el lloc 26, i en el rànquing de les 10 més visitades de Europa el 5ª lloc per darrera de Londres, Paris, Berlín i Roma, tot i que respecte el tema dels  rànquings tot es molt relatiu, però queda clar que avui Barcelona està molt ben posicionada.

Que Barcelona és el referent de Catalunya com a marca turística és evident, recordem que fa anys en ple boom turístic dels anys 70, el turistes estaven una setmana o quinze dies a la costa brava o daurada i només anaven a fer la visita a Barcelona un dia, en que visitaven la catedral, la sagrada família, les rambles, la caravel·la d’en Colón que aleshores encara no sabíem que era ben a prop del port,  i després anaven de compres i si la visita era més complerta podien acabar a un “tablao” de les rambles. Ara és al revés els turistes venen per visitar i gaudir de Barcelona en un gran nombre i van d’excursió algun dia a la Costa Brava a veure el triangle Dalí o a Port Aventura, sense menysprear el gran nombre de turistes que encara tria la opció de sol i platja a les nostres magnifiques costes,  i que per sort nostra encara són  una majoria prou important.

Si fem una vista ràpida, Europa, és actualment la primera regió turística del món en arribades de turistes internacionals amb 582 milions de turistes, Espanya es el tercer país del món en arribades de turistes amb 65 milions de turistes i Catalunya rep el 25 % del turisme del estat amb 17 milions de turistes, i d’aquests,  Barcelona amb els diferents segments i variació de oferta que té en rep o la visiten la major part, pensem que la capital catalana té una oferta amplia de museus de tot tipus, té 9 edificis catalogats patrimoni de la humanitat, és un referent en el turisme de compres amb una amplíssima oferta, és el primer port de rebuda de creuers del mediterrani amb 2.600.000 creueristes que la visiten més les seves tripulacions, és també referent culinari i té una oferta de rutes i visites de primer nivell, dins i fora de la ciutat.

Aconseguir ser referent amb aquest històric no ha estat fàcil, és fruit de una molt bona feina que s’ha anat forjant durant molts anys amb l’esforç de professionals i visionaris que varen apostar per el turisme, gent de dins i fora de les diferents administracions que varen aprofitar   les olimpíades del 1992, i que la van saber aprofitar fent  després una molt bona feina. Felicitats a tots ells i gràcies. Però ara cal tenir molt de compte, perquè el que ha costat tan aconseguir es pot perdre amb molta facilitat, com és el cas del MWC, no va ser fàcil i moltes ciutats el voldrien, fira de referència a nivell mundial en una ciutat de fires,  i també on aquest sector de les Tics és estratègic, 85.000 treballadors, 13.000 empreses i té una taxa d’atur del 5,2 % en comparació al 17 % que té Catalunya, Bcn té 700 starts up del sector digital un 26 % del estat de les quals el 13 % son del sector del mòbil.

Per tant el MWC, té un doble punt de mira, pel que cal un doble o triple esforç, en no fracassar en el que cal fer per tal de que la imatge exterior que projectà Barcelona no surti malparada, com he dit abans tombar tot el que s’ha construït es fa ràpid, i hem de ser conscients que ni ha molts que estan esperant la caiguda del bon posicionament de Barcelona, per recollir-ne els fruits, no es moment de baixar la guàrdia, sinó tot el contrari fer punta al llapis per fer ho, no bé, sinó molt bé i poder treure’n profit, i no ens podem permetre el luxe de resta immòbils, i deixar immòbil la Ciutat de Barcelona, tan per residents, com visitants o turistes, perquè per si algú no ho sabia, aquest cop la fira anava de mobilitat.

El que hauria de ser. Un nou país, nova política

Ara farà vuit anys que vaig començar a publicar periòdicament apunts i articles.   El 2014 els vaig recopilar en un llibre de títol “Res serà el que era“ i, sincerament, crec que no vaig errar el diagnòstic. Ara després d’uns mesos sense escriure -per diversos motius que més endavant ja aniré desgranant-, m’agradaria analitzar fent un pas al costat, una posició que sembla estar de moda, el que ens ha passat a tots plegats, què hem fet malament i on ens trobem. Ho vull fer des del meu modest punt de vista, però també des de l’experiència d’haver tingut durant vint anys diverses responsabilitats en el àmbit local, en diferents administracions i en la meva responsabilitat de partit, a Unió.

Tots plegats hem fet moltes coses malament. Estic plenament convençut que, si ara poguéssim recular en el temps i resituar-nos als voltants del 20 de setembre de 2012, un senyor que avui passa per moments molt complicats canviaria d’actitud. Em refereixo, és clar, a l’encara avui president en funcions, Mariano Rajoy, que va despatxar ràpidament una reunió amb el llavors president de la Generalitat,  Artur Mas, que va anar a reivindicar un més que just i raonable pacte fiscal per a Catalunya. Si Rajoy hagués estat un estadista de veritat hauria entès que la qüestió que li posaven sobre la taula no era menor ni un xarampió passatger.

En aquells moments la federació de CIU sortia de uns resultats excel·lents. A nivell local era el millor moment amb govern a les quatre diputacions i pràcticament en tots els consells comarcals, així com a la majoria de les capitals comarcals i a la resta de municipis importants. I el resultat de les eleccions a Corts Generals amb Josep A. Duran i Lleida com a cap de cartell va ser el millor de la nostra historia. En aquell moment de màxim èxit per a la federació en els àmbits local i estatal, al Parlament no ens podíem queixar malgrat no tenir majoria absoluta i recordar que en les èpoques del president Pujol, sí que l’haviem aconseguit. Però tornem al que anàvem.

Recordo que pels voltants del maig de 2012, en  un esmorzar informal vaig fer una reflexió que considerava important a un dirigent del PP. Li vaig intentar fer entendre que la reivindicació del pacte fiscal no era aquesta vegada “peix al cova” com abans a les èpoques del president Pujol, que no era jo et demano 10 i tu m’ofereixes 1 per acabar assolint 4, 5 o 6 en funció del moment de la negociació. Li vaig dir que aquest cop no tenia res a veure, que al darrere de la demanda hi havia un gruix important de ciutadania catalana d’ideologies diverses. Li vaig fer aquesta comparació: si ara el govern del PP no recull la demanda dels catalans, és com una gangrena que ara afecta a l’ungla, que si ho solucionem avui gairebé no es veurà, però que si la deixem podrir avançarà poc a poc fins afectar el dit sencer, la mà, el braç, i la resta del cos. Malauradament no em van fer cas o no van escoltar a qui jo vaig intentar fer veure el que podia passar. En aquell moment Rajoy no va ser un estadista sinó un polític miop. Això ens ha portat a la situació actual. És clar que per ser justos cal afegir-hi situacions de retallada de l’Estatut per part de Zapatero i del TC.

Per resumir el que vull dir: si Rajoy es despertés un altre cop el 20 de setembre de 2012 després d’haver entrevist en somnis tot el que vivim avui, segur que hauria actuat de manera molt diferent a com ho ha fet.

Reforma horària

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/compartir-diferit?p_cp1=7577269&p_cp2=7577719

7 DIES DE JUNY

En 7 dies de juny  UNIÓ a fet un gir de 180 graus, el14 de juny vam ser el partit pioner a Catalunya a fer una consulta a tota la militància per tal de decidir el full de ruta  de Unió Democràtica davant del procés que esta immers el país. Per cert se’ns ha criticat que érem pocs militants. A mi m’agradaria saber quants militants tenen la resta de partits al corrent de pagament  i aleshores veuríem si som molts o pocs. Pensem que fa poc vam fer un congrés de renovació d’estatuts on es deia que l’impagament era baixa automàtica després de transcorreguts uns mesos per avisar. I no cal dir que abans de regular–ho érem més de 10.000.

Però tornem a la consulta i a la pregunta -evidentment no era la pregunta que hauria fet jo, i segur que cada militant hauria fet la seva. L’encàrrec era complex i calia una pregunta inclusiva que recullis les màximes sensibilitats que hi ha dins de Unió , els del Sí-Sí, els del Si- No i els del Si i en blanc. que Recordem que el 9-N es preguntava si volíem seguir com estem.  És obvi que no, que gairebé tots volem que la relació amb l’Estat espanyol ha de canviar per millorar. Sobre la segona part, si volem ser un estat independent, aquí hi ha per a tots els gustos.

Fa menys de deu anys el percentatge d’independentistes a Catalunya estava entre el 15 i el 20%, avui es superior, però per molts  motius. La majoria són nacionalistes emprenyats pel reiterat maltractament rebut tant per Zapatero com Rajoy, és a dir ple PSOE i pel PP.  Com he dit alguna vegada, la política esta més plena de miops que només miren les properes eleccions que d’estadistes que tenen una visió clara d’on ha d’anar un estat. Aquest reiterat desdeny vers a Catalunya ha fet que el percentatge d’independentistes augmenti molt. Al mateix temps estem vivint una certa fractura social a casa nostra com mai havia passat.

Unió vol la sobirania plena i sense límits però amb una sèrie de ítems condicionants, com són no sortir de la legalitat, no abandonar Europa, mantenir el diàleg amb l’Estat i la UE per poder fer una consulta perquè els catalans puguem decidir democràticament què volem per a Catalunya i preservar la cohesió social.. Això no encaixa massa bé amb el full de ruta que tenen acordat CDC amb ERC. Per tant amb aquests condicionant és molt difícil que Unió encaixi en al full establert. Per coherència, doncs, els tres consellers han deixat el govern després de haver fet una magnifica feina, reconeguda per tothom. Finalment, el dissabte 20 de juny en un consell nacional llarguíssim es decideix amb un marge més ampli –gairebé el 70%- que, per primer cop des de la República, Unió es presentarà sola a les eleccions al parlament de Catalunya.

Ho hem de veure en positiu per les dues bandes. El balanç de CiU ha estat molt positiu per a Catalunya i també per a la resta del Estat. Per tant, tota la gratitud i agraïment a la federació. Ara el que iniciem és un nou camí polític per separat.  Des d’Unió volem contribuir a la cohesió del catalanisme, i donar una opció que no exclogui ningú. Hi ha un espai electoral que es podria quedar orfe o que podria anar a altres opcions que no ajudarien gens al procés del nostre país. I Unió pot fer molt per a Catalunya des d’aquest espai.

Jornada de reflexió

Aquest any, és un any multi electoral, molt complexa a tots els nivells però anem a pams, ara estem a dos dies de les eleccions municipals i aquestes són, si o si per 4 anys, i m’agradaria fer alguna reflexió: crec que des de CIU hem fet una campanya en positiu, realista i perquè no dir-ho austera, amb la conjuntura actual, no fora ètic ni raonable fer una despesa fora mida, i menys per una campanya electoral, on sobre tot comptem amb la força dels nostres candidats i candidates, i amb el convenciment i la força en unes idees i en la feina ben feta.

També, hem de pensar, alhora d’anar a votar, de la lectura que es farà del resultat electoral el proper dilluns al matí i totes les derivades que comportarà, si volem avançar i tenir un govern ferm i que es faci respectar cal donar suport a la nostra federació, A CIU no hem amagat les sigles, no ho hem fet ara ni ho farem mai, a diferència d’altres formacions polítiques, que sembla que s’entestin a amagar al partit que els hi dona cobertura. Destacar que a CIU tenim una presència territorial amb gairebé 1.000 llistes i 10.000 candidats que han de ser la targeta de presentació del nostre projecte nacional i polític, ara més que mai CIU ha de tenir una força important a tots els indrets del nostre país si volem, com diu el nostre eslògan “Fem camí”

Ha estat una campanya molt intensa, hem estat al costat de la gent i presents a tot el territori, porta a porta, amb parades al carrer i trobades amb entitats, associacions i col·lectius de tota mena, és moment, doncs, d’agrair a tots els militants i simpatitzants la feina feina, la il·lusió i compromís esmerçats en la millora de les nostres viles i pobles però tenint molt present i no oblidant la visió més global del nostre país, els objectius són comuns i el resultat multiplicador.

Per tant, us demano el vot per la nostre federació, el vot per CIU un vot de progrés un vot de país un vot de seny!! Seny!!!!

Ara prosperitat

Amb independència del procés polític que viu Catalunya, el que és evident és que el nostre país té un potencial econòmic i de creixement inqüestionables. Aquest cap de setmana hem conegut, per esmentar dos exemples, que el gran premi de la Formula 1 al circuit de Barcelona-Catalunya renova fins el 2019 i que Volkswagen invertirà més de dos mil milions d’euros en la fàbrica automobilística de Martorell.

Són dues grans notícies del tot contràries al missatge que alguns volen instaurar en la ment col·lectiva de la ciutadania: allò que Catalunya no se’n surt pel procés que vivim, i ja sabeu a què em refereixo..

Catalunya sap fer bé les coses, i les grans companyies ho saben. El nostre caràcter emprenedor, la nostra voluntat de créixer contínuament en tots els àmbits, la nostra cultura del treball i la nostra ubicació geogràfica fan que siguem una aposta de rendiment immediat.

Per això aquells que intenten vendre missatges equivocats, haurien de pensar més en la prosperitat i en l’estabilitat de la península que no en el rèdit electoral que els pot donar el fet d’anar en contra de tot allò que surti de Catalunya.

Deixeu-me acabar parlant del Barça. Sembla que els jugadors i l’entrenador, però també l’afició, s’han recuperat de tots els mals de cap extra esportius d’aquesta temporada. No diré el que penso de moltes coses que han passat a l’entorn blaugrana i tampoc de la seva possible intencionalitat. Només afirmaré que mereixen guanyar-ho tot, i així ho desitjo.

Superar les adversitats sempre serà el camí.

La vida

Avui he decidit escriure aquest article a partir d’una reflexió molt personal i d’uns fets que m’han impactat darrerament.

En poc menys d’un mes, he perdut dos amics del batxillerat. Els dos es deien Ramon i eren de la meva edat. Un va perdre la vida en el dramàtic accident de Germanwings i l’altre se’l va endur una malaltia que arrossegava des de feia mesos.

Aquest fet, que m’ha entristit molt, em comporta una reflexió vital: tots nosaltres estem en aquest món per un temps llarg o curt que depèn més de l’atzar que d’una altra cosa. La ment humana tendeix a fer-nos creure que som immortals, però no, la realitat és que tots som mortals. Per això falten moltes dosis de vida a la nostra societat.

Moltes vegades perdem el temps amb patiments inútils que no ens porten enlloc.  Enrabiades, bronques, discussions, males mirades i lletjos, d’amics, de companys de feina, de familiars o de veïns que deixen de parlar-se per temes banals són el dia a dia d’una societat que no gaudeix de la vida com ho hauria de fer. En política aquestes sensacions també es produeixen.

En aquest món, el polític, vivim discussions sobre qui va o no en una llista electoral i quin lloc ocupa: si és el primer o segon o el vint, si és independentista o no i/o si és d’esquerres o de dretes. També es plantegen debats en les pròpies formacions polítiques sobre el blanc o el negre, i no pensem que la vida -també la política- hauria de ser alguna cosa més que tot això.

En l’àmbit de la política, -municipal i nacional-  cal diàleg, diàleg i més diàleg i que el “win to win” imperi davant el “lost to lost”. Malauradament, tot i que em costa entendre-ho, tinc la sensació que aquest “lost to lost” és el més utilitzat darrerament. Calen dosis de molta vida entre nosaltres. No ens perdem en les coses mundanes i donem sentit a la vida.

Vull tenir un record molt especial també per a totes les persones que en les darreres hores han perdut la vida en el tràgic terratrèmol del Nepal. Allò que deia de la vida… A més, és un país que conec i del qual tinc bons records de la meva època de guia turístic.

Descansin en pau les víctimes. I sobretot, lectors d’aquest article sigueu solidaris en la mesura que pugueu.

La llum al final del túnel

Segons la majoria dels indicadors econòmics, sembla que la recuperació econòmica a Catalunya –i a la resta de l’Estat- comença a ser una realitat. Amb aquesta afirmació no vull dir, ni molt ni menys, que s’hagi acabat la crisi econòmica que, malauradament, encara impacta durament sobre moltes famílies de casa nostra.

Si que és cert però que comencem a veure la llum al final del túnel. El fet que el turisme intern estigui creixent, que s’incrementi el consum, que es redueixi l’atur, que hagin augmentat les matriculacions de vehicles i, fins i tot, que creixin les exportacions o que s’estigui reactivant el crèdit fa que puguem ser més optimistes del que érem fa uns mesos enrere.

Val a dir que una de les organitzacions empresarials de referència al nostre país, Foment del Treball, ja aventurava que el 2015 seria l’any de la recuperació econòmica de Catalunya i d’Espanya i que, sobretot, es traduiria en termes d’ocupació i consum. Així, afortunadament, està sent.

Cal, però, que no ens relaxem. Queden moltes reformes al tinter i s’han d’anar fent a mida que la conjuntura econòmica i social ho permetin. Tenim una assignatura important pendent, la reforma de l’Administració Pública, però també d’altres iguals o més importants com la reforma energètica i la del sistema financer.

No ens podem quedar a mitges. Crec que la classe política i econòmica d’aquest país ha entès que calen reformes profundes per no tornar a cometre el mateixos errors del passat. Cal accelerar el creixement de la economia, és clar, però ho hem de fer tenint en compte el passat més proper. Aquesta crisi ha fet molt mal, i encara el fa. Cal tenir present, doncs, allò que sempre dic del “Res serà el que era”.

L’estadista i científic nord-americà, Benjamin Franklin, va dir: “Un sac buit es manté difícilment en peu”. Així doncs, ara que el sac es torna a omplir, evitem que es buidi de nou. Austeritat, responsabilitat, rigor en la despesa i transparència econòmica són  la millor recepta perquè no es torni a buidar.

Deixeu-me acabar l’article d’avui amb un record molt emotiu per als 150 estudiants assassinats de la Universitat de Garissa de Kènia. Els jihadistes els van matar només perquè eren cristians, per res més. Les vostres ànimes són les nostres. Descanseu en pau.

Comença la Santa Setmana o Setmana Santa

No és casualitat que als països occidentals i sobretot a Europa el calendari que marca el nostre temps de lleure i de feina ve marcat i definit per els moments més transcendentals de la vida de Crist: naixement, és a dir, Nadal i mort o el que representa la Setmana Santa -a banda d’altres dies que tenen relació amb diferents moments de la vida de Jesucrist, desenvolupats al llarg del Nou Testament .

A poc a poc, aquestes festes les hem anat desvirtuant del més pur sentit religiós per transformar-les en paganes o simplement en vacances d’hivern o de primavera. Tot plegat forma part d’aquesta pressa que sembla que tenim d’esborrar de la nostra memòria tot el que té l’aroma d’encens i d’església. Per què? No està de moda avui entre la nostra societat i la nostra joventut -no tota però si de bona part-, tot el contrari que sembla que passa amb altres religions que conviuen amb nosaltres al nostra país.

No sé si tothom serà d’acord amb aquestes dues reflexions que acabo de fer, però jo ho veig així a banda dels valors que la religió comporta. És molt positiu que la societat tingui valors, i la religió catòlica ben entesa els té. Al meu entendre seria engatiu deixar de banda la religió tal i com ara s’ha estat discutint en l’àmbit de l’ensenyament i dels programes escolars. No hem d’oblidar que no conèixer el Vell i l’Antic Testament, és a dir, desconèixer la nostra religió ens dificulta entendre la major part de la cultura i de l’art des dels seus inicis fins ara. Significa no entendre el significat de la major part de festes i de les tradicions del nostra país, el desconeixement de les nostres arrels. Cal tenir present que un país o una societat sense arrels o que les ignora és una societat molt pobre.

I encara ens podria passar una cosa molt curiosa: que acabéssim adoptant les arrels i les tradicions d’altres religions en perjudici de la nostra. Seria una trista contradicció i conseqüència de la desídia que potser sobre aquestes qüestions hem tingut nosaltres envers els nostres fills, i que de bon segur no té res a veure amb la que els nostres pares van tenir amb nosaltres.

Us encoratjo a gaudir de la Setmana Santa, sense oblidar el seu significat religiós. Entre tots no hem de deixar que les nostres tradicions i que les nostres festes i el seu significat no es perdi. Passem-ho de pares a fills si volem que es mantinguin les nostres arrels.

Eleccions a Andalusia

Diumenge a la nit, amb un ull posat en el clàssic del futbol, es coneixien els resultats de les eleccions a Andalusia, uns resultats sorprenents que posen en evidencia, una vegada més, el cas relatiu que cal fer a les moltes enquestes dels diferents mitjans públics o privats.

Per què dic sorprenents? No m’esperava en cap cas el resultat del PSOE andalús. És una victòria rotunda que no acabo d’entendre. Recordem que en aquesta comunitat fa, ni més ni menys, trenta anys que governa el partit socialista. És una comunitat castigada durament per la crisi i on l’índex d’atur continua sent un dels més elevats d’Espanya i d’Europa. Alhora el govern andalús s’ha vist esquitxat per un dels escàndols de corrupció més importants de les últimes dècades a Espanya i, pel que sembla deduir-se dels resultats, això no li ha passat factura. Sembla, doncs, que ni el desgast de governar ni la crisi o els casos de corrupció política han fet trontollar els fonaments d’un PSOE, tocat a Espanya, però no en aquesta comunitat.

No entenc aquesta hegemonia del PSOE andalús. No entenc com, amb la que ha caigut, allà no s’hagi mogut pràcticament res. És evident que costa canviar les dinàmiques electorals a Andalusia. El “modus vivendi” establert gaudeix de bona comoditat. Sembla que el clientelisme ha guanyat.

Un altre element destacable són dues patacades. La primera, la del PP. Era previsible, almenys al meu parer. Ha patit el desgast de governar a Espanya i de fer-ho de manera massa pedant i amb una suficiència autoritària que no l’ajuda. Estan quedant com els caducs d’aquesta història. El PP fa massa lletjos al diàleg i li agrada massa governar des de l’autoritat. A més, ha vist que atacar Catalunya no l’ha ajudat ni li ha aportat cap vot. La travessia de les municipals fins a les generals se li pot fer molt feixuga. Val a dir que s’ho han buscat. L’altra patacada és la d’UPyD. A Rosa Díez li ha fallat l’estratègia. No pactar amb Ciutadans l’ha portat a una desfeta amb majúscules.

Finalment, una darrera reflexió. El bipartidisme a Espanya baixa, però no tant com ens pensàvem tots. Cert és que Podemos i Ciudadanos irrompen amb una força moderada, però ni molt menys com la gent o ells mateixos esperaven.

Caldrà seguir amb atenció el post eleccions andaluses. Intueixo, sobretot, canvis al PP. Van cap a aquell precipici que tantes vegades he esmenat en el meu bloc personal.