Demà passat dijous a mitjanit comença la campanya de les eleccions municipals a Catalunya i a la restat de l’Estat espanyol. Són unes eleccions que venen marcades per les moltes llistes i per les noves opcions polítiques que es presenten als diferents municipis del nostre país i arreu. Aquest fet demostra que la política viu immersa entre nous paradigmes que no existien fins ara.
Com a secretari d’Organització d’Unió i membre de la direcció de CiU tinc clara una cosa, però: la federació continua essent la força municipalista per excel·lència al nostre país.
Presenta més llistes que cap altra formació a Catalunya, amb persones renovades i preparades, que tenen molt clara la nova manera de fer política que necessiten els ajuntaments del nostre país. CiU pot tornar a ser la força amb més suport de la gent el proper 24 Maig. I necessitem que sigui així.
Les 10.000 persones que es presenten amb les sigles de CiU garanteixen que Catalunya continuï creixent des dels ajuntaments, des dels pobles i ciutats. Com afirma la dita “no es oro todo lo que reluce“.
No us creieu les promeses de canvi i llegiu-vos els programes de les diferents formacions que es presenten en els vostres pobles o ciutats.
Aquesta darrera setmana, el nostre país veí s’ha vist colpejat per un salvatge atemptat i per diversos altercats protagonitzats per radicals gihadistes amb l’objectiu d’atacar un dels pilars fonamentals de la democràcia a Occident, la llibertat d’expressió.
No cal dir que estic radicalment en contra d’aquests bàrbars i que, per tant, s’ha d’actuar en contra sense contemplacions. Més enllà d’aquesta denúncia, vull destacar la resposta exemplar de la societat francesa. Ha donat un exemple de resposta impecable, amb mobilitzacions pacífiques de centenars de milers de persones ahir a París així com a altres ciutats de França. Per això vull expressar el meu suport total i absolut a un país que fa segles defensa les llibertats en el seu sentit més ampli (Liberté, Egalité et Fraternité).
Vull destacar, també, el paper d’Hollande i de Sarkozy, units com una sola persona al capdavant de la població francesa i acompanyats per més d’una cinquantena de líders polítics mundials. És emocionant veure-ho. Quina diferencia amb el que vam viure aquí el 11 M, arran de l’atemptat de l’estació d’Atocha. Malaruadament, el PP i el PSOE van jugar durant mesos sense altura de mires al gat i la rata i es van llançar merda els uns als altres. Ahir, es va fer més evident aquesta vergonya que vaig sentir per la resposta dels grans partits de l’Estat espanyol. Davant de situacions excepcionals, el PP i el PSOE sovint no saben actuar amb sentit d’estat. Ho repeteixo: quina sana enveja veure com han actuat els partits del país veí i els seus màxims representats. Esperem que el PP i el PSOE n’aprenguin.
Ara cal evitar que es produeixin brots xenòfobs. Cal, doncs, que els musulmans que no comparteixen la manera d’actuar dels gihadistes els denunciïn i els desemmascarin. Alhora les autoritats europees han d’anar a la una. Tots els països europeus defensors de la llibertat i la democràcia hem d’anar junts i sense complexos per preservar aquests valors tant preuats. Si cal modificar la legislació es modifica, que per això estan les lleis: per adaptar-se a les necessitats de cada moment. Cal actuar amb contundència amb tots els centres oberts a casa nostra, i a fora, on cada dia es capten adeptes per ser futurs terroristes potencials. Hem de tenir molt clar que a l’Europa de les llibertats, aquests personatges no hi tenen cabuda, com també cal tenir molt clar quins són els països àrabs musulmans que comparteixen el nostre model de societat i quins no.
Si no ho fem així, viurem els nostres països amb una angoixa permanent que pot derivar, si no ho tallem d’arrel, en greus situacions gens desitjables, de terror i enfrontaments. No ens enganyem: el món occidental, i a Catalunya molt especialment, aquest és un dels grans problemes que podem patir durant el segle XXI, si no es fan les coses bé. Els radicals gihadistes ja han començat la partida i han pres posicions. Ara cal actuar amb seny, però amb contundència, sense pors ni falsos complexos d’un progressisme caduc.
Aquests dies tothom parla sobre la decisió del Rei d’abdicar de la corona i de que el príncep Felip agafi les regnes de la monarquia espanyola. Jo no seré menys i també m’agradaria dir la meva en aquest debat.
Crec que Espanya viu immersa en una crisi profunda des de fa ja massa temps. D’aquesta crisi no se’n salva ningú, tampoc la monarquia espanyola.
Espanya és una democràcia de les més noves del vell continent, i és normal que s’hagin comés errors empesos per aquesta democràcia que ho aguantava tot. Però això ja s’ha acabat, res serà el que era, i la democràcia espanyola ja no es pot permetre més errors.
Espanya té problemes molt i molt grans. Problemes en l’àmbit polític, econòmic, laboral, migratori, educatiu, etcètera, etcètera…. El que és més greu, és que mentre aquests problemes conviuen entre nosaltres hi ha una classe política incapaç de dialogar, pactar i arromangar-se per intentar solucionar els grans temes d’estat.
Com ja vaig dir la setmana passada, no hi ha solució per Espanya mentre les coses s’abordin com s’estan abordant. La ciutadania ens comença a avisar del seu cansament amb el fet que res es mogui o que les coses segueixin com fins ara. El resultat de les eleccions europees o les concentracions d’aquests darrers dies, són un avís molt important, sobretot, per aquells que creuen que el temps ho cura tot. Això s’està (perdoneu-me l’expressió) emmerdant de valent.
I es clar, amb tot aquest panorama que es dibuixa a Espanya, la monarquia no en queda al marge. La corona espanyola també paga car haver viscut tota la crisi econòmica des de la barrera, fins i tot, amb excessos dels que ara en paga les conseqüències.
La monarquia espanyola, no ens enganyem, viu un desprestigi creixent però perquè també està decidint mirar-s’ho tot des de lluny. No pot ser que la monarquia espanyola doni contínuament l’esquena al gran debat territorial que viu a Espanya, per exemple.
Això si, quan s’ha de votar la llei que permetrà nomenar a Felip VI com a nou cap d’estat, tothom se’n recorda de Catalunya per demanar-nos que actuem amb responsabilitat i que no fem “politica pequeña”. En fi….
Doncs Felip VI, té un bon problema en el calaix del seu nou despatx. Felip VI, començarà el regnat amb una gran crisi institucional i política a Espanya.
Esperem que estigui a l’alçada i que del diàleg i la comprensió en surti la praxis del seu dia a dia. Si no és així, li espera un futur molt i molt negre.
Catalunya va en serio, i molt. Només demano a Felip VI que no subestimi els anhels de la nació catalana, com estan fent altres.
Catalunya necessita respostes, però sobretot, necessita diàleg.
En primer lloc, deixeu-me felicitar a en Ramon Tramosa i a l’amic Francesc Gambús, companys meus a la federació de CiU, per la seva elecció com a diputats del Parlament Europeu. Segur que ambdós, estaran a l’alçada del moment que viu el nostre país i faran d’excel·lents portaveus de les necessitats i preocupacions dels ciutadans de Catalunya.
A continuació, deixeu-me felicitar a ERC com a força guanyadora d’aquestes eleccions. Així mateix, també vull felicitar a la gent de CiU pel resultats d’aquestes eleccions. Convergència i Unió, tot i amb el desgast que suposa governar, aguantem molt bé la tirada en aquestes eleccions. Deixeu-me, doncs, felicitar a tots aquells membres dels diferents comitès de campanya, personal de CiU, militants i simpatitzants, apoderats/des i interventors/res, que han fet possible aquesta campanya i també per fer-la molt fàcil. Ells, principalment, s’han guanyat Europa, però també el cel!.
Entrant a valorar més a fons els resultats, cal destacar prèviament l’augment de la participació que hi ha hagut a Catalunya. Durant la campanya, molts dels partits, vam cridar a la participació per omplir les urnes de vots. La ciutadania de Catalunya ha respost. Catalunya ha augmentat amb més d’un 10% la participació respecte les eleccions del 2009.
En uns temps on la política passa per moments complicats, no deixa de ser positiu que la participació augmenti.
Pel que fa als resultats de CiU no són gens dolents, al contrari. Augmentar en més de 100.000 vots respecte les eleccions europees del 2009, ens diu que hem de seguir treballant amb tenacitat i confiança, mirant endavant i no enrere.
Important també és el fet que a Catalunya, tots els partits partidaris de la consulta i del dret a decidir, augmenten. Diumenge va guanyar la consulta i el dret a decidir del poble català.
Ara bé, cal escoltar i molt els resultats de les eleccions del passat diumenge. Qui es faci el sord, o utilitzi l’autocomplaença per negar la evidència s’equivocarà i molt.
Espanya; ja cal que paris la orella…
Per mi, els resultats del passat diumenge ens venen a dir principalment una cosa: que la política i la percepció que tenen els ciutadans de la mateixa està canviant.
Ja fa temps que dic que la manera amb la que estan afrontant els debats els partits tradicionals de l’estat espanyol, sobretot els dos grans, no és la correcta. Però no només els partits, també molts dels representants del sistema financer i altres.
Torno a dir com ja fa dos anys que ho vaig dir i ho vaig dient en aquest bloc; si els dos grans partits, PP i PSOE, continuen sense ser capaços de pactar els grans temes d’estat (immigració, atur, debat territorial, etc.) i es segueixen llençant porqueria uns als altres per pura supervivència i per preservar la cadira, quedaran relegats al no res. El PP i el PSOE porten massa temps tirant-se els trastos pel cap i han oblidat que hi ha un estat que s’ha de governar. Aquesta política curta de mires i de perfil baix que estan fent tant uns com els altres, està acabant amb ells.
És més, si algú es pensa que aquella manera de fer política dels anys 80 i 90 tornarà, està del tot equivocat.
De moment, aquestes eleccions s’han endut a Rubalcaba per endavant, fet que em sap greu, tot i així sembla que el PSOE comença a llegir els resultats en clau no partidista. El PP segueix en el somni de la mediocritat. Però ells faran.
Hi ha una cosa clara, si després d’aquests resultats, especialment els obtinguts a Catalunya, el govern de l’estat, amb el seu president al capdavant, no ofereix diàleg i alternatives a Catalunya, molts dels que encara creiem que el pacte és possible hi deixarem de creure. I deixar de creure, vol dir deixar de creure amb totes les seves conseqüències.
Si el govern de l’estat no respira, els partidaris de la independència seguiran augmentant. Entre ells, un servidor.
Ja fa dies que penso en escriure un post sobre la recuperació econòmica de la que se’n parla tant darrerament.
Cert és que tot fa pensar que la recuperació econòmica comença a no ser una utopia. No deixa de ser una realitat que les tendències baixistes dels darrers anys, estan sent substituïdes per dades alcistes que conviden a l’optimisme general.
Que l’atur baixi, la exportació creixi i que l’índex del consum augmenti, no deixen de ser dades positives per qualsevol economia. Ara bé, no ens enganyem, aquestes dades positives no han de frenar reformes, encara pendents i tant importants, com son la de l’administració pública o la reforma fiscal. Així mateix, no es pot aturar la ja iniciada reestructuració del sistema financer.
Com ja he dit en anteriors ocasions, res serà el que era. Cal doncs, seguir apostant per les reformes per tal de seguir consolidant aquest creixement.
Hi ha impediments, encara a dia d’avui, que no deixen que es consolidi aquest creixement. Un d’ells és l’economia submergida. No pot ser que no s’hagi pogut acabar amb l’elevadíssim grau de frau que hi ha a tot l’estat espanyol, també a Catalunya.
No menys important, com apuntava anteriorment, ha de ser la esperada reforma fiscal. Cal urgentment una reforma de l’IRPF i mirar d’accelerar tot allò que faci referència a la creació de noves societats, per tant, de noves empreses. No pot ser que encara estiguem a la cua d’Europa pel que fa, en quan a temps i forma, a la creació d’empreses.
No oblidem que en els últims 5 anys a Catalunya s’han destruït uns 680000 llocs de treballs a Catalunya. És per això, que ara més que mai, aquesta recuperació ha de passar forçosament per la creació de llocs de treball. De moment, com he dit, les dades criden a l’optimisme.
Una de les altres dades que generen optimisme és la de les exportacions. Catalunya lidera el 25% de les exportacions de tot l’estat, dada que confirma aquesta tendència recuperadora de l’economia al nostre país.
Ara bé, cal no adormir-nos.
Aquestes dades demostren que hi ha hagut un govern a Catalunya que ha afrontat la crisi amb rigor, austeritat i molt coratge. Cal explicar també que aquest govern ha assentat les bases de la recuperació.
Ara que parlem tant d’Europa, no s’hi val imputar tots els nostres mals, retallades, reajustaments i limitacions pressupostaris a Europa. Potser també cal que ens preguntem si hem tingut uns governs, a Madrid amb el PSOE, però també en algunes comunitats amb PP, i a Catalunya amb el tripartit (PSC, ERC, ICV) que van fer els deures quan tocava i si van estirar més el braç que la màniga.
El dèficit i deute que van generar potser que no li imputem a Europa o a la troica. Si haguéssim gestionat els recursos més eficientment, no haguéssim patit les retallades imposades.
Crec però, almenys a Catalunya, que la conjunció del sacrifici ciutadà, la gestió del bon govern d’aquests darrers anys i algunes reformes al continent, han derivat cap a una millor situació econòmica.
Crec fermament que només aquest rigor, austeritat i coratge en la gestió pública, pot seguir millorant les dades de creixement al nostre país.
Aquest rigor, austeritat i coratge en la gestió l’ha aplicat la gent de CiU.
No ens equivoquem i votem creixement, votem CiU el proper diumenge.
Aquesta setmana s’ha presentat la campanya de CiU per les eleccions europees, sota el lema “Volem guanyar-nos a Europa”.
El lema de campanya és del tot encertat ja que referma aquella vocació europeista de Catalunya. Catalunya no té sentit sense Europa i Europa no té sentit sense Catalunya.
El dia 25 de maig, dia en el que estem cridats a les urnes, es vota molt més que una opció política. Europa analitzarà els resultats que es produeixin a Catalunya com mai ho ha fet abans. És per això que cal una participació massiva a les urnes. Cal que els partidaris del dret a decidir com també els que en són contraris, es mobilitzin i vagin a exercir el seu dret a vot.
Catalunya sempre s’ha caracteritzat per ser una de les regions més europeïtzades de l’estat espanyol. La nostra posició geogràfica, però també el nostre bilingüisme i la nostra cultura en si mateixa, fan que ens sentim més a prop d’Europa que altres. Ara bé, aquest sentiment europeista dels catalans no s’ha traslladat del tot en les urnes de les darreres eleccions europees. Recordeu que la participació a Catalunya en les darreres eleccions europees, va ser set punts més baixa que a la resta de l’estat.
Cal doncs mobilitzar-nos i anar massivament a votar. El 25 de maig es produirà ja la consulta del 9 de novembre i servirà per què es visualitzi quina és la temperatura real del termòmetre de la societat catalana.
Com he dit abans, mai en la nostra història recent haurem estat tan observats com ho estarem el proper dia 25 de maig. La comunitat internacional tindrà la mirada posada en Catalunya. No ho dubteu.
Com van dir els nostres candidats durant la presentació de la campanya de CiU, en Ramon Tremosa i en Francesc Gambús, hi ha la necessitat d’una participació massiva el 25 de maig per canalitzar el procés que hi ha al carrer.
Repeteixo, són tan importants les eleccions europees com la hipotètica consulta del 9 de novembre.
El 25 de maig estem cridats ha fer història, no desaprofitem aquesta oportunitat.
L’amic Francesc Gambús, en una entrevista recent en un mitjà va dir “Si hem estat capaços de fer la Via Catalana hem de ser capaços d’anar a votar”. Doncs mai millor dit, aquest ha de ser l’esperit.
Per acabar deixeu-me fer un reconeixement a tots els guardonats amb la Creu de Sant Jordi enguany. Sempre és un honor, amb la meva condició de diputat, poder assistir a l’entrega d’aquests guardons que simbolitzen la distinció a totes aquelles persones o entitats que han prestat i presten serveis destacats per Catalunya en la defensa de la seva identitat, en el pla cívic i cultural.
Felicitats de nou a les 27 persones i 15 entitats que han rebut enguany aquesta distinció.
Abans d’ahir, 8 d’abril de 2014, vaig tenir la oportunitat d’assistir al ple del Congrés dels Diputats on es demanava la transferència de la competència per poder convocar la consulta.
Com deia, vaig poder assistir al debat en directe. Concretament des de la tribuna de convidats. Semblava que no hi fos, ja que ens van requisar mòbils i ens van prohibir, per exemple, aplaudir o expressar-nos amb gestos. Però en fi, una experiència interessant.
Els que hi van més assíduament, em van comentar que va ser un ple de “guante blanco”, sense gaires gestos ni soroll de fons.
Anem al grà…
Molts han volgut fer veure, però també donar a entendre, que el debat era quelcom més que demanar una transferència d’una competència per fer una consulta. I no, no ens equivoquem, era simplement això.
També hi ha hagut un debat important sobre la conveniència o no que estigues el president Mas en aquest debat. N’hi ha que pensen que el procés català té alguna similitud amb el Pla Ibarretxe i intenten comparar-los, però res més lluny de la realitat. El president Mas no havia d’anar al congrés dels diputats, i havia d’anar el Parlament que és qui va aprovar la resolució. Aquest no és un pla de Mas, és una proposta d’aquella institució que representa la sobirania del poble català.
Tots ja sabíem la negativa del PP, i també del PSOE, però el que em va sorprendre més, va ser la falta d’oferta del cap del govern de l’estat. Tots, repeteixo tots, esperàvem una oferta en forma de diàleg, de gest, d’alguna cosa…, que finalment no es va produir.
Crec sincerament que Rajoy i el seu equip més proper, s’equivoquen i molt. Negar el diàleg, és negar la política. Ja no se qui l’assessora….
Duran i Lleida, durant la seva intervenció, va dir allò que tants pensem “cal diàleg”. S’ha de fer política d’altes mires i, per tant, posar sobre la taula les dos posicions per molt distanciades que estiguin. Quan Duran diu que Catalunya està disposada a negociar-ho tot, no vol dir que estem disposats a renuncies però si disposats al pacte.
Jo no comprenc la política sense diàleg. Dialogar és l’essència de la praxis política. És més, aquest conflicte, no s’arreglarà sense diàleg, però tampoc sense enteniment ni entesa.
Rajoy, el PP, i també el PSOE, han d’entendre que mai cap català ha tancat la porta al diàleg per arribar a acords, però han de saber també que ara es troben davant seu un poble ferit i enganyat que té molt present la campanya anti Estatut, el “aprovare el estatuto que salga del pueblo catalán, o la recent Llei WERT, entre d’altres….
Cal començar de cero i oferir un nou estatus per una Catalunya que ha de tenir, segur, una autonomia financera, cultural i lingüística.
Si no reprenem el diàleg, seiem en una taula i comencem a parlar, això es pot convertir en un estat bananer de primer ordre i en un cau de frustracions.
Europa mira i calla, atònita diu, però perquè no parleu?
William Shakeaspeare va dir “ Sigui el que sigui el que penses, crec que és millor dir-ho amb bones paraules”.
Com ja sabeu, la setmana passada es va celebrar al Parlament de Catalunya un ple monogràfic sobre la pobresa. Abans de res, comentar que aquests debats monogràfics sempre resulten positius i útils amb l’excepció de quan es pretén fer tacticisme polític i no resoldre el problema en qüestió. Dic això, ja que en aquest ple monogràfic sobre el increment de la pobresa i les desigualtats al nostre país, no es van assolir, ni molt menys, els objectius que molts de nosaltres esperàvem del mateix. Cal doncs, fer autocrítica com a classe política ja que només vam ser capaços d’extreure acords de mínims.
Obro parèntesi. Tinguem tots en compte i retinguem a la memòria que aquesta crisi ferotge ha generat que l’ocupació al nostre país s’hagi reduït en prop de 590.000persones i que la taxa de risc de pobresa s’hagi situat a la esgarrifosa xifra del 19%. Tanco parèntesi.
D’aquest ple, vaig comprovar les poques ganes dels partits convocants d’aquest (PSC, ICV-EUiA i CUP), d’arribar a consensos per tal de traçar un pla de xoc comú i afrontar amb garanties un dels majors reptes que tenim com a societat. Repeteixo, no m’agrada gens la música del resultats d’aquest ple.
Deixeu-me fer un símil amb un incendi. Si es produeix un incendi l’hem d’apagar, i tant, però el que cal es evitar que es produeixi. Amb la pobresa exactament el mateix. Com he dit altres vegades, crec que la ciutadania ens exigeix una nova manera de fer política, i el ple extraordinari contra la pobresa esdevenia una gran oportunitat per demostrar que aquests reptes només es poden vèncer des del consens polític, social i econòmic. En fi, una llàstima…; una nova oportunitat perduda.
Deixeu-me però, dir la meva sobre aquest debat. Com deia unes línies més amunt,aquesta crisi ha generat la pèrdua de més de mig milió de llocs de treball al nostre país. Cal doncs, centrar tots els nostres esforços en generar ocupació. Garantir un lloc de feina a les persones que viuen al nostre país és i ha de ser el nostre objectiu principal.
És per això, i com defensa el meu partit, que cal posar les bases, urgentment, per desenvolupar l’economia social de mercat i posar sobre la taula mesures de reactivació econòmica i de major coresponsabilitat entre tots els agents que en prenen part.
I què vol dir economia social de mercat? Vol dir, entre d’altres, compensar o corregir possibles excessos o desequilibris que puguin sorgir de l’actual sistema basat en els mercats lliures. Cal doncs, que la nostra prioritat sigui la de continuar generant llocs de treball, i cal també seguir insistint per què hi hagi crèdit pels emprenedors, autònoms, pymes, etc.
Sabem també que el Govern de la Generalitat ja està treballant també en la reforma del Servei d’Ocupació de Catalunya, cal consens i ampli suport per què la reforma sigui un pas endavant en la generació de llocs de treball. Cal el darrer impuls.
De debò, m’esperava molt més del ple i dels debats en si mateix.
Està clar que la lluita contra la pobresa és la prioritat de tota societat, però ens cal major consens per eradicar-la. I sobretot cal feina, amb feina no hi ha pobresa.
I aquí us deixo l’enllaç al vídeo de la meva intervenció al ple del Parlament sobre les mesures per afrontar la violència per motius polítics:
i continuació podeu llegir la transcripció:
“Moltes gràcies, senyora presidenta. Bon dia, senyora presidenta, consellers, senyores i senyors diputats. Respecte a la moció que anem a tractar avui, el preàmbul que fa vostè, jo crec que és bastant esbiaixat, però jo al que entraré és en el fons de la moció. I si volem comentar una mica el deteriorament de la convivència i de l’actitud crispada i crítica per part de la ciutadania envers els càrrecs polítics i públics, jo crec que no només les que vostè comenta, sinó que sí que n’hi ha moltes i de molt importants: desencís, falta d’eficàcia en la gestió pública, distanciament de la política i la ciutadania, prioritzar un interès partidista que no pas el de la voluntat de servei, i això ens donaria per fer un debat molt a fons. No oblidem, com deia Aristòtil, que la política i les lleis serveixen, haurien de servir per fer la vida fàcil i feliç als ciutadans –«lo» de «feliç» ho he afegit jo. Jo crec que això…, hauríem de fer una reflexió tots plegats, i a veure si ho aconseguim. Partim, doncs, ara ja centrant-nos en la moció, amb una sèrie de premisses. Dret a manifestació. El dret a la manifestació està reconegut a l’article 21 de la Constitució, i és evident que tota manifestació ocasiona un cert grau de desordre en el dia a dia de la vida quotidiana, i també certes molèsties, com talls de carrers, megafonies, en fi…, una sèrie de distorsions que les hem de suportar. Però en absència d’actes de violència per part dels manifestants, i també és important que els poders públics facin gala de certa tolerància davant de concentracions pacífiques. I, per descomptat, que el dret de manifestació no empara l’insult, l’amenaça o la coacció. I és molt important insistir en això. En aquests casos, serien abusos de drets fonamentals. Són les manifestacions il·lícites les que solen celebrar-se amb finalitat de cometre delictes i aldarulls. Doncs és obvi que el dret de reunió i manifestació no és un dret il·limitat sinó que es troba, troba els seus límits en l’ordre públic. Per tant, és delimitat, que no vol dir limitat. Recordem aquella màxima que deia John Stuart Mill: «La llibertat d’un individu acaba on comença la dels altres.» Llibertat de vot, llibertat d’expressió. Ara, això sí, senyories, utilitzem-la bé, amb correcció, amb criteri, en el marc del respecte i la convivència. Sabem tots plegats que el preu que hem de pagar aquells que ens dediquem a la política és el de suportar crítiques poc agradables, però sempre que siguin pacífiques. D’aquí a l’agressió i als atacs hi ha un abisme. No hi ha llibertat sense seguretat, i tampoc no podem entendrela seguretat en contra de la llibertat. Venim d’una cultura molt antiga, procedent de Grècia i Roma, dotada d’un fonament humanista que ho hauríem d’ignorar, que entén que no hi ha drets sense deures i fins i tot que primer són els deures i després els drets, malgrat que avui això sembla que no només hi ha els drets i els deures no interessen.
A la via pública hi conflueixen tots els drets i deures, els interessos dels ciutadans. La via pública és de tots, raó per la qual l’hem d’utilitzar de forma pacífica. Destrossar un parc o mobiliari urbà és un cost que al final hem d’assumir tots plegats. I correspon als poders públics assegurar aquest equilibri. Cal recordar que només els cossos policials tenen reconegut l’ús legítim de la força i que l’exerceixen de forma exclusiva. Una policia democràtica té com a finalitat garantir els drets per part de tots els ciutadans, i intervé per protegir-los, no pas per reprimir-los, i això és molt important tenir-ho clar. Com a responsables públics no podem deixar de ser severs amb els incívics, ja que aquests retallen el dret d’ús en capacitat i qualitat dels cívics, els quals són expulsats del mateix espai tenint la força de la raó, però sense la raó de la força. El deixar fer, el ser neutral, el no voler provocar, ser bleda. El fet d’acceptar com a inevitable un cert incivisme residual…, i el bonisme …, no poden ser acceptats per la majoria cívica. A tots vostès els agrada el futbol. El futbol no seria espectacle ni joc si no hi haguessin unes regles que tothom les complís i que un àrbitre, a qui no les compleix, el sancionés.
Anem, doncs, a la moció. Al punt 1, nosaltres hi estem d’acord. Al punt 2, com he dit abans, sense seguretat no hi ha llibertat, i amb respecte i educació es pot dir i parlar de tot, en un país civilitzat i democràtic. Ara bé, compte: són temps delicats i encara en vindran de més complexos. Cal tenir serenor per part de tots els polítics, de totes les bandes i colors. I també dels mitjans de comunicació que juguen un paper molt important. La situació del país és com la d’un bosc que està molt sec. I la calor «apreta». Una simple guspira pot fer un mal irreparable. No hi juguem i no l’encenem. Pel bé de tots els ciutadans, del país, que hi podem prendre mal tots plegats.
En el punt 3, nosaltres hem afegit, a l’esmena: «Formacions polítiques legalment constituïdes.» Hem de garantir que pugui expressar-se i manifestar-se tothom. Faltaria més, ha costat molts anys aconseguir-ho. El punt 4 el rebutgem, ja que el conseller compareix de manera ordinària a la Comissió d’Interior, on informa puntualment de les gestions que plantegen els diferents grups parlamentaris. Aleshores, doncs, com deia abans, excepte el punt 4, els votaríem a favor
I, per acabar, entendre la política com a vehicle per fomentar l’odi i la violència és no entendre res. Avui, en una societat civilitzada i moderna, al segle XXI, en una societat moderna, democràtica i sobretot civilitzada, els ciutadans han de poder exercir el dret a manifestar-se, explicar-se i deixar que el ciutadà exerceixi lliurement el dret a votar i decidir el que vol i el que no vol. Hem d’emmirallar-nos en altres països, que això ho exerceixen de manera molt sovint i molt constant, com pot ser els Estats Units o pot ser Suïssa. Això, crec jo, és democràcia en estat pur”
Demà passat dijous a mitjanit comença la campanya de les eleccions municipals a Catalunya i a la restat de l’Estat espanyol. Són unes eleccions que venen marcades per les moltes llistes i per les noves opcions polítiques que es presenten als diferents municipis del nostre país i arreu. Aquest fet demostra que la política viu immersa entre nous paradigmes que no existien fins ara.
Benet Maimí i Pou 