Goteres a l’Estat

Tram-240-La-Via-Catalana-a-la-_54382321114_54028874188_960_639El passat 11 de setembre, mentre aquí Catalunya es feia l’ofrena al monument de Rafael Casanova, unes goteres de notables dimensions irrompien amb força a l’interior de l’hemicicle del congrés dels diputats.

Aquesta al·legoria reflexa a la perfecció la situació del moment que vivim. Espanya fa aigües, mai millor dit.

Espanya, govern, PP i PSOE, continuen donant l’esquena a la voluntat majoritària d’un poble. Catalunya vol votar, vol decidir el seu futur, el seu destí com a poble, i està en el seu dret. El dret a l’autodeterminació és un dret que tota nació té i ara cal poder-lo exercir.

Rajoy, i la seva carta dirigida al nostre president, reflecteix que el Govern Espanyol no vol entendre res. Dic no vol, perquè crec que ho entenen perfectament. Aquesta és la seva por, veuen que això va en serio i no té aturador.

Ara ja és massa tard per floritures. Calen decisions valentes i no demorar més el procés. S’ha de dialogar i pactar amb l’estat però sense renunciar a la consulta. La comunitat internacional observa Catalunya molt més del que ens pensem. Mai abans un 11 de setembre havia tingut tants mitjans internacionals acreditats.

Si jo fos governant Espanyol deixaria l’estadística i començaria per fer política. Cal que Espanya ofereixi un nou estatus polític a Catalunya.

Com he dit en moltes ocasions en aquest bloc, res serà el que era.

El “cafè para todos” fa temps que s’ha acabat i cal un nou model. Cal tornar a defensar el terme d’autonomia en el seu sentit més ampli. Autonomia vol dir ser autònom, ser lliure. Vol dir recaptar els impostos i destinar-los allà on sigui més necessari. Vol dir tenir un model educatiu, sanitari, cultural, esportiu…, propis.

L’Autonomia a Espanya s’ha distorsionat per què no totes les comunitats estan preparades per tenir-la. L’autonomia l’han de tenir i exercir aquelles comunitats que són nacions sense estat i que se’n senten. El model autonòmic espanyol va néixer tocat i ara en paguem les conseqüències.

Ara és tard. És molt tard. A Catalunya ja no escoltarem aquelles ofertes que no modifiquin el nostre “statu quo” actual.

La campanya contra l’Estatut està passant factura al PP i potser s’estan estirant dels cabells per haver-la promogut. Ara, aquests mateixos, neguen la major i es tornen a equivocar. Però ells faran. Nosaltres de moment, anem fent VIA i anem preparant la consulta.

Quimera Real o realitat Nacional?

Ja fa més d’una setmana de la històrica manifestació de la Diada Nacional del nostre país, i crec que després de superar el primer impacte i de llegir molts punts de vista i escoltar enceses tertúlies d’aquí i d’allà, crec que, ja puc fer una reflexió tranquil·la i serena.

He esperat uns dies a fer-la, per intentar posar seny i ordre als meus sentiments, doncs la manifestació va ser especialment, i parlo en primera persona, un esclat de passions i un acte de reafirmació personal i col·lectiva. Vull felicitar abans de res, a tots els participants, a aquest gairebé dos milions de catalans i catalanes, que van donar una lliçó de civisme i compromís pel país, deixant amb un pam de nas, a tots aquells que esperaven la confrontació i els aldarulls, desenvolupant l’acte amb normalitat, jo diria fins i tot amb alegria i amb un caire festiu d’aquell que es sent alliberat. Tant se val si reclamaven la independència, o un millor pacte fiscal o la hisenda pròpia, el que de ben segur tots els que estàvem a la manifestació teníem clar, és el crit de “ja n’hi ha prou!!!!”. Ja n’hi ha prou d’aquest tracte vexatori que a Catalunya ha donat el govern central, el d’ara i el d’abans, i l’anterior, i l’altre….. però ara el poble de Catalunya, o com a mínim una gran part ha dit prou i cal escoltar-los.

I aquest clam, recollit a la manifestació, però que fa temps que fa xup-xup, resitua clarament la relació amb el govern espanyol, és el moment de marcar clarament les prioritats i de fer camí, sols, si és necessari. El que esta clar, és que la via que es trií ha de ser fruït d’allò que els catalans volen, sigui el que sigui.

El moment és clau i tots hem d’estar a l’alçada, però tampoc hem d’oblidar la difícil situació econòmica i financera del nostre país, per tant hem de tenir clar el nostre rumb, avançar amb pas ferm i sumar el màxim de gent possible, però tenint present que cal encetar les etapes en l’ordre correcte i amb el terminis adients per evitar errades o situacions que poden esdevenir greus.

Espero que a l’estat espanyol, comencin a prendre seriosament l’actitud del poble català, òbviament encara no ho han fet, i creuen que amagant el cap sota l’ala la tempesta passarà. Crec que aquesta vegada s’equivoquen o afronten amb rigorositat i valor allò que Catalunya reclama o es trobaran que la separació existent esdevindrà divorci. De moment els conseller matrimonials no han aparegut i esperen que la situació es tranquil·litzí, això no funciona, cal dialogar, parlar, discutir i si cal barallar-se però ignorar la realitat no és bo per Catalunya, però tampoc per Espanya.

En aquesta direcció el president Mas te una importantíssima reunió el dia 20 d’aquest mes amb el president Rajoy, la conjuntura és complexa i s’ha de reconèixer que el president espanyol tampoc ho te massa fàcil, el partit socialista continua perdut i el seu líder ha dit per activa i per passiva, no al pacte fiscal, a més no hem de perdre de vista la proximitat de les eleccions a Euskadi i a Galicia, que generen tacticisme. El pacte fiscal, majoritari al parlament, genera gran consens al nostre país, doncs és una necessitat real i bàsica per continuar avançant des del punt de vista nacional, però també econòmic i social. Esperem doncs que el govern espanyol sigui sensible i intel·ligent davant la demanda del nostre president.

En tots cas felicitem-nos tots per l’èxit de la Diada i la demostració ferma, que som un poble viu.

La Senyera; la bandera que ens uneix

Aquesta setmana dedicaré el post a la senyera però també a intentar explicar-los-hi el que penso sobre la bandera estelada i les seves diferents versions.

Això ho faig per evidenciar, sota el meu punt de vista, que la senyera es la bandera que ens uneix com a poble.

Qualsevol nació, estat, país del mon té una bandera i no 3, 5 o més ramificacions de la mateixa, com és el cas de Catalunya.

Segons els entesos, però també el que han pogut comprovar els meus ulls, de senyeres “estelades” n’hi han: de blaves amb l’estel blanc (dels independentistes més, podriem dir, conservadors), de grogues amb l’estel roig (dels independentistes d’inspiració marxista), de blanques amb l’estel vermell (la que era del PSAN), de blau i granes (dels culers independentistes), de verdes i color violat ( dels independentistes ecologistes) etc, etc.

Crec que aquest fet minimitza el paper que té la senyera com a bandera de la nostra nació i amb la que el gruix de la població catalana es sent identificat.

No serè jo qui s’oposi al simbolisme que vol representar l’estelada, però entenc que ara el que toca es dignificar la senyera i donar-li el paper que emana d’ella ja que representa al país que la va veure néixer.

Conec la història de l’estelada. Una història que, si no vaig errat, s’inspira en la bandera que utilitzaven els independentistes cubans durant el seu procés d’alliberament nacional on l’estel blanc simbolitzava la llibertat i es dibuixava damunt d’un fons blau que representa el cel i on el triangle de fons simbolitzava la divinitat.

Però més enllà dels orígens de l’estelada, penso que cal potenciar molt més la vessant transversal i plural de la senyera.

Com deia, la senyera uneix, l’estelada i els seus colors poden distreure.

Ara toca unitat i la bandera pot ajudar a cercar-la i consolidar-la!

Bona diada nacional!

Una tardor moguda

No és cap novetat anunciar que la tardor serà complexa, hi ha molts temes pendents i/o mal resolts que s han de afrontar amb valentia i fermesa quan abans millor i tots els indicis coincideixen a anunciar-nos que se’ns aproxima una tempesta perfecta. Tenim problemes de liquiditat, a tots els nivells, que el nostre país porta temps arrossegant i sembla ser que és ara o mai quan s han de resoldre, tenim problemes d’encaix pel que fa a la nostra relació amb l’estat espanyol que també ha estat estancada durant els darrers decennis i ara és quan s’ha de desbloquejar , fet, que donada la conjuntura a les espanyes, no serà gens fàcil, també tenim un dèficit valors com a societat, alhora que d’autoritat i de respecte envers els que ens envolten, tenim pendent una reforma del mercat laboral seriosa i equilibrada que ningú vol agafar per les banyes, també tenim pendent una reestructuració de la funció publica, per fer-la eficient, àgil i efectiva d’una punyetera vegada que tampoc sembla que ningú s atreveix a entomar i per últim una regulació seriosa pel que fa a la Immigració com cal a un estat europeu que, per por o per “bonisme”, ningú en vol parlar, però al carrer els ciutadans i ciutadanes si tenen clar. Per tant la reflexió és clara: què ens passa als polítics???  o és que encara no hem entès que això no és una situació conjuntural… òbviament i segons el meu modest parer això és un canvi de model en tota regla, perquè aquest ha fet fallida.

L’escenari no es fàcil, els partits polítics semblem seguir instal·lats en el model anterior on cadascú segueix fent la seva guerra i fent la demagògia habitual. O ens adonem que els ciutadans ja n’estan farts de tanta tonteria i ens posem a entomar tots junts aquests temes pendents, i ho fem ara, o no hi serem a temps. És, en moments com aquests, que la classe dirigent ha d’estar a l’alçada de la nació i de les persones per poder fer, de la greu situació, una oportunitat d’èxit.

En altres ocasions ja he dit que els canvis de mil·lenni comporten canvis de model en les societats. Són temps apassionants però gens còmodes i sempre hi ha qui pot pensar que és millor no afrontar aquests temps, però crec sincerament que els hem d’afrontar i fer-ho el millor possible que és el que ens reclama la situació.

No vull acabar aquestes línies sense llençar un missatge positiu, aquest poble, el nostre poble, ha tingut al llarg de la història multitud de situacions difícils però sempre s’ha aixecat, i aquesta vegada no serà una exempció.

Properament, en futurs blogs, aniré desgranant com afrontar aquests reptes i les solucions que proposo.

Guardiola, el Català i la Diada

Suposo que sóc la persona numero mil que escriu en el seu bloc, crònica o en el seu diari personal sobre alguna de les qüestions que s’observen en el títol del meu post d’avui. Tot i així crec que cal fer-ho.

Començo per en Pep Guardiola. Durant la meva trajectòria professional i política he escoltat molts discursos d’excel·lents oradors i comunicadors, persones que una part de la seva professió es basa en comunicar als altres el tema del qual en són especialistes.

Estarem d’acord que en Pep Guardiola ha estat jugador i ara entrenador de futbol i no té l’obligació de ser un expert en la matèria de la oratòria. L’altre dia però, al Parlament de Catalunya em va sorprendre el seu discurs; un discurs emotiu, clar i contundent (sense papers!!!) però encara em va sorprendre més que durant el seu discurs en cap moment va parlar d’ell. No oblidem que rebia la major distinció del Parlament de Catalunya per la seva trajectòria com a professional de l’esport, repeteixo la seva. Ell, tot i l’honor que rebia i els 17 títols que l’acompanyen allà on va, va tornar ha defugir de qualsevol protagonisme i va tornar a parlar d’equip, de jugadors, dels amics, de la família, en definitiva, demostra una vegada més que ell, com també ho es el club que estima, són quelcom més.

Aquesta que vaig a fer potser és una afirmació exagerada; en Pep és un valor afegit pel Barça però també per a moltes famílies, que en ell, sobretot els més menuts, podrien trobar el mirall perfecte en el que mirar-se. Gràcies Pep pel que estàs fent pel Barça, el meu club, però també per al país.

Parlem ja del que va ser la Diada Nacional de Catalunya d’ahir. Catalunya ahir va demostrar arreu que hi ha un sentiment nacional que per molts atacs que rebem sempre hi serà i ningú podrà esborrar. La setmana no va començar gens bé amb la sentencia del TSJC que deixava les portes obertes a un possible canvi en el model d’immersió lingüístic català. No seré jo qui afegeixi quelcom més del que s’ha dit aquests darrers dies sobre aquest tema el que si que dic és que s’acosten eleccions i alguns pretenen distorsionar la realitat i desviar l’atenció i així evitar que es parli, per exemple, de les xifres d’atur.

Per què sempre que s’acosten eleccions al congrés dels Diputats Catalunya rep un atac ferotge contra alguns dels seus pilars identitaris? És molt senzill, dona vots per les espanyes. Però Catalunya i els seus dirigents, que ja hi estem avesats, no farem ni un pas enrere, ans el contrari, els farem sempre endavant.

Visca Catalunya!