Rigor !

blogComenço aquest article amb una reflexió que espero sigui ben entesa Quan un restaurant pateix un cas d’intoxicació generalment acaba tancant o, si pot, intenta canviar radicalment la imatge per superar el desafortunat episodi que perjudica els clients, però també els proveïdors, els comercials, etc. En canvi, a vegades en algunes tertúlies de mitjans de comunicació sembla que com més s’intoxica millor i que l’objectiu final és augmentar el seu “caché”, créixer en audiència i ser líders.

Penso –ho he dit moltes vegades- que calen dosis de serenor en la política, però també en altres àmbits amb influència en el dia a dia de les persones i, sens dubte,  un és el dels mitjans de comunicació. Crec -ho dic humilment- que s’hauria de tendir a que els tertulians fossin experts en la matèria que es debat. No s’hi val opinar de tot sense tenir un coneixement reconegut del que es tracta. Per dir-ho d’una altra manera: menys tertúlies i més debats amb experts. I com que els debats poden ser molt diversos, els experts també haurien de ser diferents i no els mateixos cada dia.

Cal que els mitjans ajudin a posar serenitat en un moment tan transcendent i de múltiples canvis com l’actual. No pretenc amb aquesta reflexió donar lliçons de cap mena –no sóc ningú per donar-ne’n-, però em pregunto si és bo veure com alguns s’apoderen dels platós i dels estudis per parlar de tot i radicalitzar missatges que necessiten sovint profunditat i rigor en l’anàlisi.

Si no posem serenor en els debats i en les accions públiques, potser podem perjudicar els reptes que tenim i que exigeixen molta serietat en les posicions. Poso un exemple: ahir, avui o demà, molts parlen i parlaran del que passa a Grècia, dels seus efectes, oportunitats, beneficis o temors. I em pregunto si estem tots preparats i informats per parlar-ne. Per no ofendre ningú: jo he estat a Atenes, he visitat els seus monuments, he recorregut la ciutat i he parlat amb grecs i amb gregues, però això no em fa un expert. Radicalitzar l’opinió – la pròpia i intentar influir en la dels altres- no beneficia ningú. Crec, sincerament, que la medicina per a tot això és el rigor i el tracte responsable de les opinions.

Un altre element que avui vull apuntar és que malauradament les classes mitjanes estan desapareixent a la nostra societat. Convido els partits –també al meu, Unió, que ja ho fa- a reflexionar abastament sobre aquest  fet important. És obvi que la classe mitjana al nostre país –i a tots- cohesiona la societat, garanteix el que s’ha anomenat l’ascensor social –la possibilitat de progressar amb emprenedoria- i la seva fortalesa garanteix, sens dubte, l’equilibri de l’estat del benestar. La classe mitjana es troba en una línia vermella molt perillosa i  també l’increment de les desigualtats -els rics cada vegada més rics i ostentosos i els pobres cada vegada més pobres i fent cua a les portes d’entitats admirables com Càritas, el Banc dels Alimentes i la Creu Roja.  Les classe mitjanes són l’amortidor de la societat i estabilitzen la societat del benestar .

Aquest ambient afavoreix els populismes i la demagògia. Ara reconec que és difícil no caure-hi quan escoltes segons què i quan la desigualtat i la pobresa superen els límits. No ho estem fent prou bé.

França, un gran país. Quin exemple!

imagesAquesta darrera setmana, el nostre país veí s’ha vist colpejat per un salvatge atemptat i per diversos altercats protagonitzats per radicals gihadistes amb l’objectiu d’atacar un dels pilars fonamentals de la democràcia a Occident, la llibertat d’expressió.

No cal dir que estic radicalment en contra d’aquests bàrbars i que, per tant, s’ha d’actuar en contra sense contemplacions. Més enllà d’aquesta denúncia, vull destacar la resposta exemplar de la societat francesa. Ha donat un exemple de resposta impecable, amb mobilitzacions pacífiques de centenars de milers de persones ahir a París així com a altres ciutats de França. Per això vull expressar el meu suport total i absolut a un país que fa segles defensa les llibertats en el seu sentit més ampli (Liberté, Egalité et Fraternité).

Vull destacar, també, el paper d’Hollande i de Sarkozy, units com una sola persona al capdavant de la població francesa i acompanyats per més d’una cinquantena de líders polítics mundials. És emocionant veure-ho. Quina diferencia amb el que vam viure aquí el 11 M, arran de l’atemptat de l’estació d’Atocha. Malaruadament, el PP i el PSOE van jugar durant mesos sense altura de mires al gat i la rata i es van llançar merda els uns als altres. Ahir, es va fer més evident aquesta vergonya que vaig sentir per la resposta dels grans partits de l’Estat espanyol. Davant de situacions excepcionals, el PP i el PSOE sovint no saben actuar amb sentit d’estat. Ho repeteixo: quina sana enveja veure com han actuat els partits del país veí i els seus màxims representats. Esperem que el PP i el PSOE n’aprenguin.

Ara cal evitar que es produeixin brots xenòfobs. Cal, doncs, que els musulmans que no comparteixen la manera d’actuar dels gihadistes els denunciïn i els desemmascarin. Alhora les autoritats europees han d’anar a la una. Tots els països europeus defensors de la llibertat i la democràcia hem d’anar junts i sense complexos  per preservar aquests valors tant preuats. Si cal  modificar la legislació es modifica, que per això estan les lleis: per adaptar-se a les necessitats de cada moment. Cal actuar amb contundència amb tots els centres oberts a casa nostra, i a fora, on cada dia es capten adeptes per ser futurs terroristes potencials. Hem de tenir molt clar que a l’Europa de les llibertats, aquests personatges no hi tenen cabuda, com també cal tenir molt clar quins són els països àrabs musulmans que comparteixen el nostre model de societat i quins no.

Si no ho fem així, viurem els nostres països amb una angoixa permanent que pot derivar, si no ho tallem d’arrel, en greus situacions gens desitjables, de terror i enfrontaments. No ens enganyem: el món occidental, i a Catalunya molt especialment, aquest és un dels grans problemes que podem patir durant el  segle XXI, si no es fan les coses bé.  Els radicals gihadistes ja han començat la partida i han pres posicions. Ara cal actuar amb seny, però amb contundència, sense pors ni falsos complexos d’un progressisme caduc.

Després de les eleccions europees…

imagesEn primer lloc, deixeu-me felicitar a en Ramon Tramosa i a l’amic Francesc Gambús, companys meus a la federació de CiU, per la seva elecció com a diputats del Parlament Europeu. Segur que ambdós, estaran a l’alçada del moment que viu el nostre país i faran d’excel·lents portaveus de les necessitats i preocupacions dels ciutadans de Catalunya.

A continuació, deixeu-me felicitar a ERC com a força guanyadora d’aquestes eleccions. Així mateix, també vull felicitar a la gent de CiU pel resultats d’aquestes eleccions. Convergència i Unió, tot i amb el desgast que suposa governar, aguantem molt bé la tirada en aquestes eleccions. Deixeu-me, doncs, felicitar a tots aquells membres dels diferents comitès de campanya, personal de CiU, militants i simpatitzants, apoderats/des i interventors/res, que han fet possible aquesta campanya i també per fer-la molt fàcil. Ells, principalment, s’han guanyat Europa, però també el cel!.

Entrant a valorar més a fons els resultats, cal destacar prèviament l’augment de la participació que hi ha hagut a Catalunya. Durant la campanya, molts dels partits, vam cridar a la participació per omplir les urnes de vots. La ciutadania de Catalunya ha respost. Catalunya ha augmentat amb més d’un 10% la participació respecte les eleccions del 2009.

En uns temps on la política passa per moments complicats, no deixa de ser positiu que la participació augmenti.

Pel que fa als resultats de CiU no són gens dolents, al contrari. Augmentar en més de 100.000 vots respecte les eleccions europees del 2009, ens diu que hem de seguir treballant amb tenacitat i confiança, mirant endavant i no enrere.

Important també és el fet que a Catalunya, tots els partits partidaris de la consulta i del dret a decidir, augmenten. Diumenge va guanyar la consulta i el dret a decidir del poble català.

Ara bé, cal escoltar i molt els resultats de les eleccions del passat diumenge. Qui es faci el sord, o utilitzi l’autocomplaença per negar la evidència s’equivocarà i molt.

Espanya; ja cal que paris la orella…

Per mi, els resultats del passat diumenge ens venen a dir principalment una cosa: que la política i la percepció que tenen els ciutadans de la mateixa està canviant.

Ja fa temps que dic que la manera amb la que estan afrontant els debats els partits tradicionals de l’estat espanyol, sobretot els dos grans, no és la correcta. Però no només els partits, també molts dels representants del sistema financer i altres.

Torno a dir com ja fa dos anys que ho vaig dir i ho vaig dient en aquest bloc; si els dos grans partits, PP i PSOE, continuen sense ser capaços de pactar els grans temes d’estat (immigració, atur, debat territorial, etc.) i es segueixen llençant porqueria uns als altres per pura supervivència i per preservar la cadira, quedaran relegats al no res. El PP i el PSOE porten massa temps tirant-se els trastos pel cap i han oblidat que hi ha un estat que s’ha de governar. Aquesta política curta de mires i de perfil baix que estan fent tant uns com els altres, està acabant amb ells.

És més, si algú es pensa que aquella manera de fer política dels anys 80 i 90 tornarà, està del tot equivocat.

De moment, aquestes eleccions s’han endut a Rubalcaba per endavant, fet que em sap greu, tot i així sembla que el PSOE comença a llegir els resultats en clau no partidista. El PP segueix en el somni de la mediocritat. Però ells faran.

Hi ha una cosa clara, si després d’aquests resultats, especialment els obtinguts a Catalunya, el govern de l’estat, amb el seu president al capdavant, no ofereix diàleg i alternatives a Catalunya, molts dels que encara creiem que el pacte és possible hi deixarem de creure. I deixar de creure, vol dir deixar de creure amb totes les seves conseqüències.

Si el govern de l’estat no respira, els partidaris de la independència seguiran augmentant. Entre ells, un servidor.

Recuperació: rigor, austeritat i coratge

Ja fa dies que penso en escriure un post sobre la recuperació econòmica de la que se’n parla tant darrerament.

Cert és que tot fa pensar que la recuperació econòmica comença a no ser una utopia. No deixa de ser una realitat que les tendències baixistes dels darrers anys, estan sent substituïdes per dades alcistes que conviden a l’optimisme general.

20140213_Maimi_ple-parlamentQue l’atur baixi, la exportació creixi i que l’índex del consum augmenti, no deixen de ser dades positives per qualsevol economia. Ara bé, no ens enganyem, aquestes dades positives no han de frenar reformes, encara pendents i tant importants, com son la de l’administració pública o la reforma fiscal.  Així mateix, no es pot aturar la ja iniciada reestructuració del sistema financer.

Com ja he dit en anteriors ocasions, res serà el que era. Cal doncs, seguir apostant per les reformes per tal de seguir consolidant aquest creixement.

Hi ha impediments, encara a dia d’avui, que no deixen que es consolidi aquest creixement. Un d’ells és l’economia submergida. No pot ser que no s’hagi pogut acabar amb l’elevadíssim grau de frau que hi ha a tot l’estat espanyol, també a Catalunya. 

No menys important, com apuntava anteriorment, ha de ser la esperada reforma fiscal. Cal urgentment una reforma de l’IRPF i mirar d’accelerar tot allò que faci referència a la creació de noves societats, per tant, de noves empreses. No pot ser que encara estiguem a la cua d’Europa pel que fa, en quan a temps i forma, a la creació d’empreses.

No oblidem que en els últims 5 anys a Catalunya s’han destruït uns 680000 llocs de treballs a Catalunya. És per això, que ara més que mai, aquesta recuperació ha de passar forçosament per la creació de llocs de treball. De moment, com he dit, les dades criden a l’optimisme.

Una de les altres dades que generen optimisme és la de les exportacions. Catalunya lidera el 25% de les exportacions de tot l’estat, dada que confirma aquesta tendència recuperadora de l’economia al nostre país.

Ara bé, cal no adormir-nos.

Aquestes dades demostren que hi ha hagut un govern a Catalunya que ha afrontat la crisi amb rigor, austeritat i molt coratge. Cal explicar també que aquest govern ha assentat les bases de la recuperació.

Ara que parlem tant d’Europa, no s’hi val imputar tots els nostres mals, retallades, reajustaments i limitacions pressupostaris a Europa. Potser també cal que ens preguntem si hem tingut uns governs, a Madrid amb el PSOE, però també en algunes comunitats amb PP, i a Catalunya amb el tripartit (PSC, ERC, ICV) que van fer els deures quan tocava i si van estirar més el braç que la màniga.

El dèficit i deute que van generar potser que no li imputem a Europa o a la troica. Si haguéssim gestionat els recursos més eficientment, no haguéssim patit les retallades imposades.

Crec però, almenys a Catalunya, que la conjunció del sacrifici ciutadà, la gestió del bon govern d’aquests darrers anys i algunes reformes al continent, han derivat cap a una millor situació econòmica.

Crec fermament que només aquest rigor, austeritat i coratge en la gestió pública, pot seguir millorant les dades de creixement al nostre país.

Aquest rigor, austeritat i coratge en la gestió l’ha aplicat la gent de CiU.

No ens equivoquem i votem creixement, votem CiU el proper diumenge.

Omplim les urnes de vots a CiU! 

El PP es nega a combatre amb fermesa la morositat

40345_interiorDes de Convergència i Unió defensem la importància de combatre la morositat instal·lada en l’economia espanyola perquè sabem que és el primer factor de mortalitat de pimes i autònoms. Volem eradicar-la en operacions comercials i per això hem impulsat una proposició de llei al Congrés dels Diputats per combatre-la per incloure en la llei de morositat un règim de sancions per als qui incompleixin els terminis de pagament vigents.

Hem tingut el suport de PSOE, d’Esquerra Plural, d’UPyD i del PNB, però el PP ho ha ignorat i ho ha rebutjat. Una vegada més el PP demostra el seu escàs interès per ajudar pimes i autònoms i desaprofita una magnífica ocasió per modernitzar la legislació actualment vigent. Ignora voluntàriament que si no arreglem els mecanismes per cobrar a temps, aquestes empreses aniran al tancament.

Aquesta ha estat una preocupació constant per a CiU. No debades vam ser els impulsors de la llei de morositat de 2010, aprovada per unanimitat, que va prohibir el pacte entre comprador i proveïdor per augmentar els terminis de pagament i va fixar un període màxim per efectuar aquest pagament entre trenta i seixanta dies per als sectors públic i privat respectivament. Abans d’aquesta llei, Espanya era l’estat més morós de la UE. Tot i que hem fet un salt important per millorar la situació, en l’actualitat encara no es dóna compliment als terminis establerts per llei, ja que la mitjana és de vuitanta-cinc dies entre privats i de cent onze respecte a les administracions públiques.

Això vol dir que encara estem lluny dels estats competitius de la UE i que s’incompleix l’actual legislació. Des de CiU estem convençuts que la llei de morositat no serà efectiva sense un instrument que penalitzi els que l’incompleixen.

Seria bo que el PP entengués d’una vegada que deixar de posar pals a les rodes a les pimes i als autònoms és la millor política per assegurar el creixement, la recuperació econòmica i la creació de nous llocs de treball. I atacar la morositat i fer complir la llei és una mesura que aquests col·lectius demanen perquè senzillament volen cobrar a temps les feines i els serveis que presten. Malauradament, una vegada més el PP no ho ha entès així i perjudica l’economia productiva del nostre país.

Un apunt sobre les eleccions europees

baixaJa estem en campanya de nou i sembla que fos ahir quan parlàvem de la baixa participació que va haver-hi a les eleccions europees d’ara fa cinc anys.

Jo mateix, ara fa uns dies, feia una reflexió entorn la necessitat que la participació en aquestes eleccions sigui el més alta possible.

Cal que expliquem que amb una baixa participació evidenciaríem que el debat europeu no interessa i això seria falsejar la realitat catalana. Catalunya ha estat, és i ha de ser motor del sud d’Europa. Demostrem amb vots que volem seguir-ho sent. Reivindiquem-nos.

Catalunya necessita donar una lliçó d’europeisme, tot explicant que volem ajudar a construir Europa des del respecte més profund a les seves institucions i a les regles de joc establertes.

Dic això darrer, en referència a les declaracions d’abans d’ahir del cap de llista d’ERC, el Sr. Terricabras, sobre la seva proposta d’impagament del deute.

Com bé deia Tremosa ahir mateix, aquestes declaracions no ajuden a la credibilitat del nostre país a l’exterior, és més, poden generar sensacions i opinions contrariades sobre Catalunya, però també sobre la nostra visió del que és i representen les institucions de la UE.

Jo afegeixo, ERC, com també ICV o PSC, els hi recomano que parlin poc de deute i impagaments en aquesta campanya. Això si, els hi demano que reflexionin sobre la seva gestió durant els anys de tripartit i facin memòria del deute que ells van generar i que pagarem durant “anys i panys”. Suposo que estaran d’acord que aquest deute si que s’ha de pagar, i per cert, amb uns interessos elevadíssims.

Una darrera cosa, sembla que n’hi ha alguns que han afirmat aquests dies que la dreta està a favor de les fronteres i que les esquerres no. Jo li pregunto al Sr. Rubalcaba, que és qui ho ha dit, si ell tanca amb clau la porta de casa seva o la deixa oberta.

Si us plau, no frivolitzem més sobre el tema i afrontem amb seriositat, rigor i unitat, el debat sobre la política de fronteres i les pròpies polítiques d’immigració.

No vull acabar el post d’avui sense expressar el meu rebuig total i condemna més profunda, per l’assassinat de la companya del PP de Lleó, la Sra. Isabel Carrasco. Descansi en pau.

El 9 de novembre, és el 25 de maig!

Aquesta setmana s’ha presentat la campanya de CiU per les eleccions europees, sota el lema “Volem guanyar-nos a Europa”.

El lema de campanya és del tot encertat ja que referma aquella vocació europeista de Catalunya. Catalunya no té sentit sense Europa i Europa no té sentit sense Catalunya.

cues_457El dia 25 de maig, dia en el que estem cridats a les urnes, es vota molt més que una opció política. Europa analitzarà els resultats que es produeixin a Catalunya com mai ho ha fet abans. És per això que cal una participació massiva a les urnes. Cal que els partidaris del dret a decidir com també els que en són contraris, es mobilitzin i vagin a exercir el seu dret a vot.

Catalunya sempre s’ha caracteritzat per ser una de les regions més europeïtzades de l’estat espanyol. La nostra posició geogràfica, però també el nostre bilingüisme i la nostra cultura en si mateixa, fan que ens sentim més a prop d’Europa que altres. Ara bé, aquest sentiment europeista dels catalans no s’ha traslladat del tot en les urnes de les darreres eleccions europees. Recordeu que la participació a Catalunya en les darreres eleccions europees, va ser set punts més baixa que a la resta de l’estat.

Cal doncs mobilitzar-nos i anar massivament a votar. El 25 de maig es produirà ja la consulta del 9 de novembre i servirà per què es visualitzi quina és la temperatura real del termòmetre de la societat catalana.

Com he dit abans, mai en la nostra història recent haurem estat tan observats com ho estarem el proper dia 25 de maig. La comunitat internacional tindrà la mirada posada en Catalunya. No ho dubteu.

Com van dir els nostres candidats durant la presentació de la campanya de CiU, en Ramon Tremosa i en Francesc Gambús, hi ha la necessitat d’una participació massiva el 25 de maig per canalitzar el procés que hi ha al carrer.

Repeteixo, són tan importants les eleccions europees com la hipotètica consulta del 9 de novembre.

El 25 de maig estem cridats ha fer història, no desaprofitem aquesta oportunitat.

L’amic Francesc Gambús, en una entrevista recent en un mitjà va dir “Si hem estat capaços de fer la Via Catalana hem de ser capaços d’anar a votar”. Doncs mai millor dit, aquest ha de ser l’esperit.

Per acabar deixeu-me fer un reconeixement a tots els guardonats amb la Creu de Sant Jordi enguany. Sempre és un honor, amb la meva condició de diputat, poder assistir a l’entrega d’aquests guardons que simbolitzen la distinció a totes aquelles persones o entitats que han prestat i presten serveis destacats per Catalunya en la defensa de la seva identitat, en el pla cívic i cultural.

Felicitats de nou a les 27 persones i 15 entitats que han rebut enguany aquesta distinció.

 

Un millor 2013!!!

Començaré el post d’avui, com no pot ser d’una altre manera, desitjant-vos de tot cor una molt bona entrada d’any.

images (3)El 2012 ha estat un any complicat. La crisi econòmica, acompanyada d’una tensió política important, ha fet que la inseguretat, com també la inestabilitat, hagin tingut una forta presencia a les nostres vides.

Al llarg d’aquest any que deixem enrere, he dedicat moltes ratlles en aquest bloc a parlar de la crisi i de l’impacte que té entre tots nosaltres. Així mateix, he fet referència tot sovint a la lacra de l’atur i de les nefastes conseqüències del mateix. Lamentablement, i sentint-ho molt, acabem l’any igual que el vam començar. La crisi no cedeix i l’atur segueix creixent al nostre país.

Per tant, no puc acabar l’any sense fer referència a la crisi i a un dels seus pitjors efectes, l’atur.

Cal d’una vegada per totes un pacte d’estat amb majúscules per fer front a la crisi. Els grans partits de l’estat, aquells amb una major tradició i història política, han de perseguir aquest pacte amb celeritat i posant-hi voluntat. L’atur, com molts altres efectes de la crisi, no s’hi fa front només des d’un govern si no des de la pluralitat de tot un parlament.

Mai Espanya ha estat capaç d’arribar a grans acords amb els que són, per mi, els quatre principals problemes que té i ha tingut l’estat. Ni pel que fa al terrorisme, ni en immigració, ni amb l’encaix de les nacions històriques, ni ara, amb la crisi i l’atur.

CiU ha intentat per activa i per passiva propiciar aquests pactes i buscar aquests grans acords, però mai ni el PP ni el PSOE els ha interessat ni han estat emetents als clams que la societat demana.

Ara cal fer-ho. Cal posar-s’hi de debò. Si no és així, la ciutadania donarà protagonisme a noves formes de fer política, a formacions amb nous paradigmes i que promouen canvis radicals del sistema actual. Fugirà dels partits convencionals i de l’establishment polític de sempre.

Si volem, podem. Oi tant. Però repeteixo, cal establir prioritats i calen pactes. La crisi no afluixa i només fent política d’alta volada la podrem vèncer. Tinc la sensació que portem molt temps fent “política barata’, política de poc voltatge. Ara es l’hora de la POLITICA amb majúscules. Prenem-ne nota; la crisi i la ciutadania així ens ho demana.

En fi, només espero que tots plegats tinguem un millor 2013!. Els reptes son molts i molt grans.

Aquest 2012 acaba amb una sensació amarga per mi. Ahir, passejant pel carrer, tenia la sensació que no hi havia gaire il·lusió. Els comerços no acabaven d’estar plens i s’hi respirava poca sensació de festa.

Desitjo doncs que l’any vinent els carrers i els comerços tornin a somriure. Això voldrà dir que el núvol gris de la crisi deixa ja de cobrir el nostre cel.

Deixeu-me acabar amb una cita d’Aristòtil: ” L’Esperança es el somni de l’home despert”.

Esperançat us desitjo un,

FELIÇ ANY 2013!!!

El món s’acaba.. però s’acaba bé!!!

baixaCom tots i totes sabeu, aquests divendres s’acaba el món… però no patiu… que acaba bé… com deia en Xavier Grasset, al programa que va fer, fa anys, a Catalunya Ràdio. Ja fa mesos que els mitjans de comunicació i les xarxes socials no paren de recordar-nos tant assenyalada data, malgrat que diferents experts han puntualitzat per activa i per passiva, que el que realment van preveure els Maies, era en realitat, el naixement d’una nova època, d’una nova era.

Com ja sabeu els que heu llegit alguna vegada el meu blog, que sempre he estat un entusiasta convençut de l’afectació que tenen els canvis de mil·lenni en els comportaments de les societats, i aquesta vegada, i sense que serveixi de precedent m’agafo com un ferro roent a aquesta predicció d’aquells antics habitants de la zona mesoamericana, per ressaltar que amb dotze anys de retard, arriba un canvi de mil·lenni, amb tot el que això comporta. Sí, efectivament, estem clarament en un canvi de cicle, de manera de fer i de pensar, d’actuar, d’entendre i conèixer, com a individus però també com a societat.

Fa temps es va batejar el segle XXI com el de la revolució digital, però segurament aquesta definició només servirà per catalogar alguns lustres, potser un parell de dècades.

Sempre he cregut en les persones, i aquest serà, ho espero amb moltes ganes, el segle de les persones, el segle de la societat com a col·lectiu amb les seves particularitats i especificitats, però amb ganes d’avançar i canviar coses, de ser activa i responsable, d’implicar-se, de no deixar-se arrossegar sense fer escoltar la seva veu, les seves opinions i reivindicacions. En definitiva tots volem recuperar la direcció a les nostres vides i ser una mica més propietaris del nostre futur, i això, no siguem simplistes no només s’ha de llegir des de la derivada nacional, que també, però, aquesta vegada vull anar una mica més enllà. Crec, que tots tenim una mica la sensació que ens trobem, on ens trobem, en gran part, per decisions que no em pres, però, això si, ens toca pagar les conseqüències.

Davant aquesta situació, davant el seguit de signes i senyals que ens alerten d’aquest canvi de paradigma, predicció Maia inclosa, no queda un altre que actuar. Però actuar en majúscules, i no deixar-se arrossegar per la marea humana víctimes del nostres immobilisme. Cal, i això serveix per totes les facetes de la vida, ser agosarats, ser valents i plantejar noves maneres de fer però també de fer fer.

En un món canviant, en un món globalitzat, on cada vegada més les decisions que ens afecten es prenen més lluny d’allà on som, siguin, els mercats, Madrid, Brussel·les o la casa blanca cal ser valents i recuperar les regnes de la nostre societat, fent-la transparent, clara, democràtica i més oberta.

També cal un canvi d’era en la manera de fer política, no podem continuar al segle XXI fent política com la fèiem a començaments del segle passat. Si els partits polítics continuem sent incapaços de donar respostes ràpides i efectives als ciutadans i ens preocupem més de les enquestes i les opinions publicades que dels problemes reals, estem condemnats a desaparèixer.

Com molts de vosaltres sabeu, i donat el darrer resultat electoral, no he estat escollit diputat al Parlament de Catalunya a aquesta legislatura, en tot cas, independentment del que passi els propers dies vull reafirmar el compromís per continuar treballant en totes les facetes de la meva vida, personal, professional i pública, per una societat més justa, per un país més pròsper.

Què tingueu doncs un bon final de món!!!

 

Corredors: prioritzar criteris econòmics i no polítics

El passat 10 d’octubre l’executiu comunitari, amb molt encert, va fer públic el següent pronunciament; “Espanya hauria de limitar la nova inversió a aquells projectes pels que hi hagi una demanda real i que siguin assequibles, tenint en compte els alts costos d’oportunitat dels fons públics”. Aquest pronunciament arribava després que el PP i el PSOE presentessin una bateria d’esmenes en favor del corredor central.

Molts, jo també, han entès aquest pronunciament de la UE com un toc d’atenció a l’executiu espanyol per la seva absurda obsessió de fer passar el TAV per un corredor central, per cert, dissenyat a corre-cuita, posat amb calçador i obeint a criteris polítics i no econòmics.

La UE s’ha pronunciat, i ho ha fet basant-se amb criteris tècnics, estratègics i econòmics i no en clau política com pretenien els senyors del PP i del PSOE. Paga la pena dir que amb aquest pronunciament la UE ha tancat la porta al provincianisme que es dibuixava en la proposta de corredor central i ha estes la mà a la lògica i l’estratègia.

Queda clar doncs que el corredor central, proposat pel PP i el PSOE, quedarà en via morta en els propers dies. Per què? Molt senzill. El corredor mediterrani és el que està més avançat, és el projecte que pot garantir una major col·laboració publico-privada per la seva situació estratègica i, el més important,  per què fou la comissió i els seus estats membres qui fa un any ja van aprovar un pla de mobilitat que donava prioritat al corredor atlàntic i al corredor mediterrani.

Tanmateix, el mateix dia 10, el president Francès,  François Hollande, deixava clar que pel seu govern la prioritat és el corredor Atlàntic (la famosa Y basca) i el corredor mediterrani.

Com be sabem, el corredor mediterrani significarà un impuls important per a les empreses del nostre país, augmentant quantitativament i qualitativament la seva competitivitat exportadora ja que podran treure els seus productes amb menys cost i menor impacte mediambiental.

El corredor mediterrani uniria ports, centres intermodals i aeroports. Els passatgers passarien principalment pels traçats d’alta velocitat i les mercaderies ho farien també gràcies a les vies d’ample internacional. Això comportaria entre d’altres que les xarxes de transport siguin interoperables, cosa que significa que els trens de mercaderies podrien circular sense problemes per tots els països europeus, sense haver de canviar la càrrega dels combois des de el Nord d’Europa fins a la costa mediterrània.

Sóc dels que penso que un país mesura el seu grau de desenvolupament en funció de si les mercaderies es transporten per via ferrea o per carretera.

Tot i aquestes clares avantatges que significaria aquest corredor per Catalunya, Espanya i la UE, sent l’enllaç idoni per totes aquelles mercaderies que arriben a Europa procedents de l’Àsia a través del canal de Suez, el Ministeri de Foment ha evidenciat, un cop més, que aquesta infraestructura, com d’altres que es situen en el nostre territori, no són una prioritat per ells. Un exemple clar el tenim en que el govern de l’estat segueix invertint més diners amb l’AVE gallec que amb el corredor mediterrani.

Com apuntava Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, el passat 5 de Novembre, la falta d’inversió de Foment en els darrers anys està suposa un llast molt pesat per a les empreses del nostre país.

Cal doncs, també amb les polítiques d’infraestructures i de mobilitat , no mirar a Espanya i mirar a Europa.

Europa amb això no se la jugarà i el corredor mediterrani serà, més tard que d’hora, però serà.

De moment la UE, després de comprovar el panorama dantesc que produeix l’aposta de l’Estat Espanyol pel corredor central, ja s’ha pronunciat i, no només això, sinó que ha rebaixat les aportacions a Espanya dels fons europeus pel que refereix a aquest capítol.