Hillary

Abans d’ahir coneixíem que Hillary Clinton es presenta a les eleccions per optar a la presidència dels Estats Units d’Amèrica.

baixaHi han moltes coses que envejo sanament dels americans, però una d’elles és, sens dubte, el seu sistema electoral i la transparència amb la que afronten totes les prèvies al dia de les eleccions a la presidència.

Me’n alegro que Hillary es presenti. Crec que ara és el seu moment. La experiència en clau interna però també externa fa que sigui una candidata amb moltes possibilitats de ser escollida com a primera presidenta de la història dels EEUU.

Ahir ho va anunciar tal i com és ella, o almenys com aparenta que és. Una nota senzilla va donar la volta al món. This is Amèrica, que dirien els clàssics.

Crec que Hillary és una dona propera, austera en les formes, coneixedora de la realitat en la que viu. El fet de patir i viure en primera persona el que representa ser primera dama dels EEUU, ha fet que fugi sempre de les estridències que comporta una vida pública.

Hillary defensa el que creu. Sense més. Agradi o no. Ella va dir, precisament com recordava avui en un twit el nostre eurodiputat al Parlament Europeu, en Francesc Gambús, que Amèrica serà forta si les famílies ho són. Que comporta dir això aquí? Preguntem-nos-ho.

Cal emmirallar-nos molt més en Amèrica del Nord del que ho fem. Són hereus de la història d’Europa, cert, però nosaltres ho hem de ser de la seva concepció de la nova democràcia, de la seva política

Calen polítics sense complexes. Amèrica en té molts. No serien la potència que són si no hagués estat així.

Good luck Hillary!

Res serà el que era…

Ara ja fa força temps que començava un post, en aquest mateix bloc, amb un títol com aquest.  Res serà el que era.

Avui em reafirmo en aquest concepte, en aquesta idea, en  la frase en si mateixa. De fet, aquest “Res serà el que era”, serà la portada d’un llibre del que en sóc l’autor i que es presentarà properament.

baixaLa vida política, entesa com el que és avui, està agonitzant. Els partits convencionals estan passant pels seus darrers dies en el panorama polític espanyol i català. La societat ha canviat a una velocitat molt gran. No ho ha fet així la política convencional i els partits que la representen.

Ja fa temps que comento i escric que si els partits convencionals no intentaven captar el que la societat els hi estava dient al carrer, a les urnes, etc…, anirien perdent la connexió amb aquests progressivament. Així ha estat.

Cal una nova manera de fer i cal que la vida política és regeneri, i no només aquesta, també el sector econòmic, periodístic, educatiu….

Com deia, la política necessita d’una regeneració profunda, de dalt a baix.

No pot ser que encara a dia d’avui no existeixi la limitació de mandats en la vida política. No pot ser que alguns facin de la política la seva professió. No pot ser que els partits no abordin el tema de l’elecció directa i, per tant, es fomenti la connexió del ciutadà amb aquell que el representa. No pot ser que hi ha hagin partits que no facin públics els seus comptes. No pot ser que la política no sigui entesa com una voluntat de servei. No pot ser que algú és dediqui a la política sense ser un professional en el seu àmbit privat; la política no pot ser vista com una professió. No pot ser que no hi pugui haver-hi discrepància interna ni òrgans que la permetin.  En definitiva, no pot ser que ens pensem que tot continuarà igual.

Calen canvis molt i molt significatius. Els nous moviments que estan aflorant, tenen una frescor intrínseca que la ciutadania valora i compra. Ara bé, cal que aquests moviments s’articulin des del rigor i el respecte a qui i el què representen. Si aquests moviments no es fan des de aquesta òptica, poden generar frustracions importants.

Sembla però que les coses es comencen a moure en la vida política del nostre país. Hi han formacions històriques que ja comencen a reinventar-se i a pensar com poden seguir construint nació i ajudant a les persones que viuen en ella.

Es preveu una tardor moguda. Esperem que serveixi per millorar-ho tot.

Per acabar, deixeu-me expressar la meva tristesa i estupefacció per tot allò que hem pogut llegir i conèixer aquests dies entorn la figura del President Pujol.  Prefereixo deixar-ho en tristesa per què en calent diria coses que potser no vull dir-les.

Ara sí, passeu un BON ESTIU i unes MILLORS VACANCES!

 

 

Sense seguretat no hi ha llibertat

030613setgeR (1)Aquesta setmana hem conegut la sentència de l’Audiència Nacional sobre el setge al Parlament de Catalunya del 15 de juny de 2011, que ve a qualificar  fets violents com llençar pedres contra persones i automòbils d’excessos de la llibertat d’expressió. Òbviament, oblida voluntàriament que sense seguretat no hi ha llibertat. Siguem rigorosos!

Francament, aquesta decisió de la Audiència Nacional causa perplexitat. Malauradament, té antecedents. Amb anterioritat, l’Audiència de Madrid va dictar una sentència similar per aldarulls davant el Congrés dels Diputats i la pròpia Audiència Nacional va prendre una decisió semblant amb motiu d’un escarni davant el domicili de la vicepresidenta del govern central, Soraya Sáenz de Santamaría.

Les decisions judicials s’han de respectar, però fer-ho no vol dir que s’hi estigui d’acord, i no ho estic gens. És un disbarat admetre com a ‘normal certs excessos en l’exercici de la llibertat d’expressió i de manifestació” com “una protesta i critica que serveixi de contrapès en una democràcia que se sustenta en el pluralisme’. A més, la sentència sembla que fa un  al·legat a la democràcia popular. Els ponents obliden que les sentències no poden sustentar els seus fonaments en les idees personals, sinó en l’ordenament jurídic que defensa la democràcia parlamentària.  Les manifestacions es poden fer el carrer, però no es pot oblidar que omplir les urnes de vots és la fórmula democràtica que hem triat i que mai no comporta cap risc de violència.

Considero també molt greu que la sentència ignori que l’exercici de les llibertats i drets d’un col·lectiu acaba on comencen els dels altres. A mi m’ho van ensenyar a l’escola. Amb independència de la decisió d’absoldre els processats perquè no hi ha proves que cometessin cap delicte, els arguments utilitzats justifiquen actuacions reprovables i deixen les institucions en una situació d’indefensió

A més, és inadmissible que la sentència insinuï que si els Mossos s’haguessin desplegat d’una altra manera no hauria passat el que va passar. Impulsa, doncs, les crítiques de partits d’esquerra i d’organitzacions populistes que demanen responsabilitats no als que coaccionaven, sinó als que van garantir el deure i el dret dels diputats d’accedir al Parlament de Catalunya. Culpar la policia catalana per les conseqüències dels aldarulls és una barbaritat.

Tot plegat em referma en la meva perplexitat i en la meva indignació per una sentència desafortunada. Crec que ho demostren les imatges que hem tornat a veure en les televisions, públiques i privades. Tres anys després continuen sent colpidores i condemnables. Espero que els recursos anunciats prosperin i que una instància superior eviti que els arguments de la sentència generin jurisprudència.

No parlis mentre escoltis; silenci.

imagesAquest post d’avui vol ser una afirmació de moltes de les coses que us he escrit en anteriors posts. La meva condició de parlamentari exigeix que us parli tot sovint de la situació política, econòmica i social que viu el nostre país. Avui també ho faré.

Suposo que a molts de vosaltres us sobtarà el títol que he triat per a aquest post, però avui, es fa més necessari que mai, cal escoltar més que parlar. Crec que hi ha massa soroll i no només en el terreny polític sinó que en molts d’altres.

Cal molta serenor i un plus de paciència a l’actual classe política. A casa nostra vivim moments transcendentals per l’esdevenir futur de Catalunya. Vivim una situació política que ens exigeix el millor de nosaltres. Tot allò que fem ara repercutirà en les futures generacions i no en nosaltres, tinguem-ho clar.

Catalunya ha decidit que vol decidir el seu futur. La major no la pot negar ningú. Queda clar que hi ha una majoria social a la nostra nació que vol exercir el seu dret a decidir i, per sobre de tot, ho hem de garantir. La democràcia no ha de fer por i si en fa, és perquè potser no es creu prou en ella. Personalment, m’espanta pensar que hi hagi algú que tingui por de la democràcia; de les urnes, de demanar l’opinió als ciutadans…

Per garantir la consulta a Catalunya ens calia una pregunta consensuada i una data que ja tenim. Ara cal garantir, com ja he anat dient des de fa temps, que tothom tingui la màxima informació possible. Cal saber els pros i els contres de tots els escenaris possibles. Cal també garantir una gran participació i no només d’aquells que estan convençuts del procés sinó d’aquells que hi estan en contra. És importantíssim que ningú quedi exclòs d’expressar el que veritablement sent.

És per això que Catalunya necessita més claredat i nitidesa que mai en totes i cadascuna de les decisions que pren. Cal molta transparència al procés. No ens podem permetre que es puguin generar dubtes ni donar peixet a aquells que estan interessats en que aquests dubtes hi siguin.

Fa temps que a Catalunya no se la compren; l’Estatut no es va entendre, ni el pacte fiscal, ni tampoc la immersió lingüística, etc, etc, etc. No entenen res perquè no ho poden entendre. Espanya es dèbil sense Catalunya, ho saben prou bé.

Cal, doncs, que Espanya comenci ha decidir que fa ella també. Espanya ha de replantejar l’estat de les autonomies. Les autonomies només les poden tenir aquelles regions o nacions que se les puguin permetre. El invent de Suarez, secundat també per Felipe Gonzalez, Guerra i molts d’altres, s’ha acabat.

Europa en el seu dia va donar uns fons de desenvolupament i cooperació als països més pobres que s’incorporaven a la UE. Aquests fons europeus no eren eterns i avui cada país ja ha d’espavilar-se per complir amb les regles de joc que exigeix ser membre de la UE. Aquest símil europeu es totalment aplicable al que passa amb el model autonòmic espanyol. És totalment inviable que autonomies que viuen de la solidaritat dels demés continuïn forjant dia rere dia a la ferida d’aquelles que si que aporten i produeixen, però encara és més inversemblant que aquestes comunitats autònomes es pensin que podran viure d’aquesta solidaritat eternament.

Espanya té un problema immens. Tinc la sensació que ningú, més enllà de la franja, accepta que té un problema. Confio en que la serenitat s’imposarà més d’hora que tard i algú afrontarà aquesta situació amb la responsabilitat que requereix.

Espanya s’ha de fer la idea que Catalunya i la seva gent necessiten una resposta a l’alçada del moment.

Ara bé, si Espanya aparca l’hostilitat i ofereix a Catalunya una via com la del concert econòmic, un nou model territorial que acabi amb el sistema autonòmic actual i un reconeixement dels nostres símbols culturals, així com un respecte profund al nostre model lingüístic, encara se’n podria sortir.

Si Espanya fa soroll, crida, s’irrita però no parla i segueix sense escoltar en calma a Catalunya, no hi haurà res ha fer.

No parlis mentre escoltis; silenci.

Primer; transparència!

1920x1200Sabeu que ja fa temps que en el meu blog escric sobre la necessitat de canvis majúsculs en la política, així com també en altres camps i estaments de la nostra societat i especialment al bancari i empresarial.

El model de fer política que s’ha practicat fins ara està més que caducat, és obsolet i s’ha demostrat que no serveix.

Les coses s’han de fer d’una altre manera perquè el ciutadà ja no té la paciència que ha tingut en temps pretèrits. Avui la informació està a l’abast de tothom i aquest fet situa a la política i la seva praxis molt lluny de com s’entenia fa uns anys.

En aquest món, avui, tot passa volant. Les societats estan canviant i la nostra no serà una excepció. Les noves generacions estan demostrant que no volen conviure amb tics d’una democràcia antiga. Cal escoltar-los.

Per tant; quin és un dels aspectes d’aquest sistema polític que ha de canviar i sotmetres a un gir de 180º? La transparència.

Cal, d’una vegada per totes, conèixer i identificar a totes aquelles persones, que guanyen diner públic o reben qualsevol cèntim de l’administració, ja sigui treballant directament per ella o, a entitats, televisions, ràdios, empreses públiques, etcètera. Cal que la gent pugui saber el què, el com i el perquè, quan és parla del destí dels fons públics.

La vigilància democràtica avui és fa més necessària que mai.

Diuen les enciclopèdies que el terme “transparència” es utilitzat per caracteritzar una pràctica social guiada per la sinceritat i per la quasi perfecta accessibilitat a tota la informació vinculada….”

Em quedo amb la “quasi perfecta accessibilitat a tota la informació…”. Repeteixo, ara cal això!

La gent ha de saber el que cobra un regidor o parlamentari però també ha de saber el que cobra un president o membre d’una associació, un càmera o presentador de TV3 o el director d’un banc rescatat.

Precisament avui el Govern de la Generalitat presentarà un portal sobre transparència i rendiment de comptes. Aquest portal és una excel·lent notícia, ara cal que es doti agosaradament de tota aquella informació que reclama el ciutadà.

Sense transparència no hi haurà regeneració democràtica.

Posem fil a l’agulla!.

Com va dir el polític nord-americà Eduard Kennedy “En política passa com les matemàtiques: tot el que no és totalment correcte, està malament.”

Avui aquesta dita agafa més sentit que mai.

Bon estiu i descanseu!!!!

L’atur, el gran repte.

baixa (1)Hores d’ara, dir que el problema principal d’aquest país, és l’atur, és una obvietat. Amb la borsa en fase de recuperació i la prima de risc sota control queda clar que qualsevol intent per millorar la situació a Catalunya i a l’estat espanyol, passa, sí o sí, per la generació de nous llocs de treball.

Aquesta és sens dubte la meva principal obsessió i on penso centrar i esmerçar els meus esforços. La senyalització d’un fet i el reconeixement per part de tots de la gravetat d’un problema no fa que aquest, desaparegui, per tant cal passar a l’acció i començar a plantejar diferents mesures o propostes per acabar amb aquesta veritable lacra que és l’atur i especialment, l’atur juvenil.

En els propers mesos i mitjançant aquest blog i altres “foros” aniré desgranant força, aquestes idees.

Un dels temes més preocupants és la dificultat per a la creació d’un negoci, en aquest camp l’estat espanyol no surt massa ben parat, estem a la posició número 44, amb una mitjana de 136 dies per obrir un negoci, molt lluny del primer país del rànquing que és Singapur amb una mitjana de 4 dies. Aquest fet redunda, en que al mateix temps, Espanya, està a la posició 136 del rànquing de creació d’empreses, el país que ocupa el número 1, és Nova Zelanda. Però la part més dolorosa d’aquestes dades, és el número de tràmits administratius necessaris per obrir aquestes empreses o negocis, 10, són necessaris, 1, només al primer país del rànquing.

Per tant ja tenim, el primer punt on hem d’incidir. Cal potenciar des de l’administració, totes, les accions i suports per facilitar als emprenedors d’aquest país que els seus models de negoci, petits i grans és puguin dur a terme d’una manera ràpida, efectiva i si pot ser el més econòmica possible.

Aquest govern, a tal efecte, ja va desenvolupar amb celeritat les anomenades lleis òmnibus que són un conjunt de cinc lleis que van modificar més de 80 i van derogar total o parcialment gairebé una trentena, amb la clara finalitat de reduir la càrrega burocràtica, els terminis de les resolucions administratives, tant per a les empreses com per als particulars. Perseguia també simplificar l’administració i fer-la més propera i entenedora i convertir-la en àgil, eficient, propera, transparent i competitiva.

És innegable que aquesta és la direcció, però també és innegable, que no ha estat suficient, s’ha d’anar més enllà. Constantment a les diferents reunions que mantinc amb empresaris, emprenedors o gent amb moltes ganes i idees per tirar endavant, surt com a tema recurrent, a banda dels temes relacionats amb el crèdit, la dificultat i les traves administratives per poder posar en marxa un negoci de manera ràpida.

Cal que impulsem fermament, el concepte de finestreta única, i que amb un únic tràmit i amb l’acompanyament de l’administració, tothom pugui posar en marxa qualsevol activitat econòmica, evidentment amb la seguretat i rigor que pertoqui, en un màxim de 10 dies. En aquest cas l’administració s’ha de reformular per fer-la més efectiva i que el ciutadà tingui clarament la percepció que aquesta treballa per ell i no l’hi posa dificultats excessives, és un luxe que aquest país no es pot permetre.

Hem d’avançar, encara més, cap a una administració facilitadora i no fiscalitzadora, amb unes lleis i decrets que siguin efectives per facilitar la creació de noves empreses i negocis, que alhora generin nous llocs de treball.

Un President a l’alçada

Foto roda de premsa (2)Aquest dimecres passat el President Mas feia una valoració dels primers cent dies de Govern. Va ser una compareixença en directe (sense plasmes, ja m’enteneu) on va dibuixar la situació que viu el nostre país.

Com be sabeu, i com va dir el President, vivim en una situació d’emergència nacional. La crisi, l’atur, la tensió dels mercats internacionals, l’impacta d’aquest món globalitzat, està fent que el nostre país es vegi sacsejat i arrossegat per unes dinàmiques d’una forta complexitat.

Mas, amb molta lògica, va demanar unitat per fer front a aquests temps tan difícils. Sembla però que alguns partits encara no són del tot conscients de la transcendència del moment i fugen de la unitat per instal·lar-se en aquella estratègia electoral que tan mal ens ha fet.

Són temps d’anar tots junts. Tenim a l’horitzó una consulta que ha de preguntar al poble pel seu futur, però també tenim una situació d’emergència econòmica que cal abordar ara i sense gaires dilacions. Agradi o no, cal centrar-nos avui en la crisi i les seves conseqüències. Aquest estat del benestar que tants esforços ens ha costat, pot trontollar sinó tenim clares les prioritats.

Mas també ens va anunciar la seva reunió amb Rajoy. Ja sabeu que sempre he dit en aquest bloc, que sense pacte i diàleg la política no té raó de ser. Com era previsible les posicions estan allunyades, no tan en matèria econòmica però si pel que fa a la consulta.

Caldrà molta paciència, prudència i templança, però també, molt diàleg.

Per acabar, deixeu-me afirmar que en Mas és un gran President. Dir també que més ho hagués estat si la situació acompanyes. Aquesta crisi debilita qualsevol lideratge, d’aquí i d’arreu, però el President està demostrant una força increïble, un valor immens i un rigor exemplar. Altres, ho van tenir tot de cara però en canvi la seva gestió va deixar molt que desitjar. Afortunadament, la història posarà tothom al seu lloc.

President, no estàs sol. Segueix!

I qui parla de l’atur?

Permetin-me començar el post d’avui amb aquest títol que conté una pregunta força suggerent. Té una explicació que observaran a continuació.

baixaCom bé saben aquest cap de setmana ha fet molt fred, fins i tot, deixant nevades a llocs que no acostuma a fer-ho. Aquestes inclemències meteorològiques del cap de setmana van fer que mires més hores la televisió del que és habitual en mi. Vaig poder comprovar, atònit, com en molts dels programes de debat i actualitat només es parlava de casos de presumpta corrupció, dels polítics, de la casa reial, etc. Però atenció, qui parlava de l’atur? Ningú.

Resulta que la principal preocupació de la gent a Espanya és l’atur i, resulta també, que mai en la història havíem tingut unes xifres d’atur tan elevades i, permetin-me, tan insostenibles. Però de l’atur quasi ningú en parla, no interessa. Que no és el principal problema del país? Que no cal afrontar el problema amb celeritat? Que no veuen que aquestes xifres de desocupació poden situar l’estat del benestar i la cohesió social contra les cordes?. Jo ho veig; altres prefereixen distreure als ciutadans tenyint de rosa, amb excés, a la política i els seus dirigents.

D’acord que hi ha casos de corrupció. D’acord que cal apostar per una regeneració del sistema i de la política, però, estaran també d’acord, que ara cal (d’una punyetera vegada) posar-nos d’acord i arribar a un pacte que eviti seguir donant cova a la sagnia de l’atur.

La setmana passada a Madrid es va celebrar el “Debate de la Nación”, una gran oportunitat per posar sobre la taula propostes sobre allò que més preocupa al ciutadà. CiU, a través del seu portaveu al Congrés, en Josep Antoni Duran i Lleida, va insistir en centrar el debat en proposar mesures i demanar un pla de xoc que eradiqui les actuals dades de l’atur. Lluny d’això el PP i el PSOE, com ja ens tenen acostumats, van seguir a lo seu, amb “l’empastifa que fa fort”. Sigui dit de passada, alguns moments del debat Rajoy – Rubalcaba em van semblar un xic esperpèntics, sobretot pel to i les formes emprades.

De debò, potser que durant un temps mirem menys la TV i llegim menys els diaris i, per contra, comencem a mirar els ulls dels ciutadans. Si així ho féssim, potser centraríem la nostra acció política envers el patiment de la gent i no en l’intent de sortir indemnes a la foto.

Com ja he dit en moltes ocasions, o arribem a pactes i acords sobre allò que preocupa a la gent o marxem cap a casa. La gent mereix una altra cosa!.

Deixeu-me canviar radicalment de tema per felicitar a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, que amb la col·laboració de l’associació de Fires Gastronòmiques d’ Arenys de Mar (AFGAR ), de Crisàlide (Ass. Nou i Vell) i  del Col·lectiu TRES-A, per la magnifica idea i organització de la primera edició de la Fira de la Cervesa Artesana, que ha tingut lloc aquest passat cap de setmana a Arenys. De ben segur que aquesta fira es consolidarà a la nostra vila i seguirem gaudint d’aquesta vitalitat i projecció que ens caracteritza.

 

 

 

El món s’acaba.. però s’acaba bé!!!

baixaCom tots i totes sabeu, aquests divendres s’acaba el món… però no patiu… que acaba bé… com deia en Xavier Grasset, al programa que va fer, fa anys, a Catalunya Ràdio. Ja fa mesos que els mitjans de comunicació i les xarxes socials no paren de recordar-nos tant assenyalada data, malgrat que diferents experts han puntualitzat per activa i per passiva, que el que realment van preveure els Maies, era en realitat, el naixement d’una nova època, d’una nova era.

Com ja sabeu els que heu llegit alguna vegada el meu blog, que sempre he estat un entusiasta convençut de l’afectació que tenen els canvis de mil·lenni en els comportaments de les societats, i aquesta vegada, i sense que serveixi de precedent m’agafo com un ferro roent a aquesta predicció d’aquells antics habitants de la zona mesoamericana, per ressaltar que amb dotze anys de retard, arriba un canvi de mil·lenni, amb tot el que això comporta. Sí, efectivament, estem clarament en un canvi de cicle, de manera de fer i de pensar, d’actuar, d’entendre i conèixer, com a individus però també com a societat.

Fa temps es va batejar el segle XXI com el de la revolució digital, però segurament aquesta definició només servirà per catalogar alguns lustres, potser un parell de dècades.

Sempre he cregut en les persones, i aquest serà, ho espero amb moltes ganes, el segle de les persones, el segle de la societat com a col·lectiu amb les seves particularitats i especificitats, però amb ganes d’avançar i canviar coses, de ser activa i responsable, d’implicar-se, de no deixar-se arrossegar sense fer escoltar la seva veu, les seves opinions i reivindicacions. En definitiva tots volem recuperar la direcció a les nostres vides i ser una mica més propietaris del nostre futur, i això, no siguem simplistes no només s’ha de llegir des de la derivada nacional, que també, però, aquesta vegada vull anar una mica més enllà. Crec, que tots tenim una mica la sensació que ens trobem, on ens trobem, en gran part, per decisions que no em pres, però, això si, ens toca pagar les conseqüències.

Davant aquesta situació, davant el seguit de signes i senyals que ens alerten d’aquest canvi de paradigma, predicció Maia inclosa, no queda un altre que actuar. Però actuar en majúscules, i no deixar-se arrossegar per la marea humana víctimes del nostres immobilisme. Cal, i això serveix per totes les facetes de la vida, ser agosarats, ser valents i plantejar noves maneres de fer però també de fer fer.

En un món canviant, en un món globalitzat, on cada vegada més les decisions que ens afecten es prenen més lluny d’allà on som, siguin, els mercats, Madrid, Brussel·les o la casa blanca cal ser valents i recuperar les regnes de la nostre societat, fent-la transparent, clara, democràtica i més oberta.

També cal un canvi d’era en la manera de fer política, no podem continuar al segle XXI fent política com la fèiem a començaments del segle passat. Si els partits polítics continuem sent incapaços de donar respostes ràpides i efectives als ciutadans i ens preocupem més de les enquestes i les opinions publicades que dels problemes reals, estem condemnats a desaparèixer.

Com molts de vosaltres sabeu, i donat el darrer resultat electoral, no he estat escollit diputat al Parlament de Catalunya a aquesta legislatura, en tot cas, independentment del que passi els propers dies vull reafirmar el compromís per continuar treballant en totes les facetes de la meva vida, personal, professional i pública, per una societat més justa, per un país més pròsper.

Què tingueu doncs un bon final de món!!!

 

El turisme a debat al Parlament

L’altre dia, com a conseqüència de la moció presentada pel partit popular al Parlament de Catalunya, sobre la temporada turística d’estiu a Catalunya, es va produir un debat interessant entorn del turisme i el paper que juga hi ha de jugar aquest sector com a motor de l’economia al nostre país.

El partit popular argumentava en la moció presentada, que les pernoctacions i la ocupació en els establiments turístics d’enguany havien baixat, havent disminuït el turisme domèstic i del que té com a destinació les comarques interiors. També feien algunes aportacions a l’impost d’estades en establiments turístics contemplats en la Llei 5/2012, de 20 de març.

Deixeu-me que faci cinc cèntims de la meva intervenció en resposta a la moció presentada pel PP;

La importància que té avui per el nostra país el sector turístic es una obvietat, tots sabem el que representa  per la nostra economia i la nostra societat, tant en riquesa el  11% del PIB, com en ocupació, tant directa com indirecta. No puc estar més d’acord amb el PP pel que fa a la captació de fluxos turístics de la resta d’Espanya i també la promoció turística de les comarques d’interior. Només faltaria.

Però també cal intentar allargar les temporades al màxim tant pel que fa a la creació de nous productes i experiències, com en la recerca de nous mercats en funció de les èpoques del any i les tipologies turístiques, com el turisme social, desestacionalitzar es bo de cara a  poder mantenir una ocupació al llarg de l’any, es a dir reducció de la taxa d’atur i increment de productivitat, per tant cal apostar-hi fort.

El govern de CiU té molt clar que el turisme es una de les primeres industries per no dir la primera de Catalunya i per això s’esta treballant en l’elaboració d’un macro pla estratègic. 

Com ja vaig recordar en la meva intervenció en turisme estranger el primer trimestre anem bé, però si que es cert que el turisme interior o domèstic no creix com l’any passat (no oblidem el moment de crisi econòmica en que esta sotmès l’estat Espanyol ), potser caldria retornar al famós slogan de fa alguns anys que deia “ España sin ir mas lejos”. I perquè no aplicar-lo a casa nostra per la nostra gent.

És per això que el Govern de la Generalitat ja està fent accions per promocionar el turisme a Catalunya a la resta de l’Estat, i especialment el de les zones interiors. Concretament la direcció general de Turisme ja esta fent una sèrie d’accions promocionals. Per promocionar Catalunya i els seus indrets recordin la obertura de la nova oficina de Turisme de Catalunya a Madrid amb un doble objectiu: per una banda vendre la destinació turística catalana als turistes madrilenys, que representen un 20% dels turistes que viatgen a Catalunya des de l’Estat Espanyol, i per l’altra donar servei al sector turístic català que vulgui arribar a acords comercials amb els touroperadors madrilenys.

No els hi explicaré totes les accions, a banda d’aquesta, que s’han per fomentar el turisme de Catalunya a la resta d’Espanya. Només deixi’m dir-los que l’Agencia Catalana de Turisme està fent una molt bona feina per la captació de turisme al nostre país i centrant-se sobretot en la qualitat d’aquest.

Sobre el punt de la moció que feia referència al nou impost per estades en establiments turístics, segur que podem compartir alguns plantejaments que feia el PP en la moció,  deixeu-me dir que no som ni el primer país ni el darrer de posar aquest impost o taxa. La taxa existeix a països com França, Itàlia, Alemanya, Egipte, Estats Units o Japó aquests darrers tres es paga al entrar al país.

Aquests països no han vist reduït el seu nombre de turistes per l’aplicació de la taxa.

Recordem també que un 25% dels recursos recaptats per aquesta taxa aniran destinats de forma proporcional als municipis perquè els destinin a la seva promoció turística. 

Ja hi ha exempcions a la taxa per als turistes menors de 16 anys  i a les persones que participin en programes socials subvencionats per qualsevol administració de l’Estat (Espanya Imserso), o de la Unió Europea.

Per acabar, aquesta taxa no entrarà en vigor fins el dia 1 de novembre de 2012, potser caldria esperar veure la seva evolució un cop s’hagi implementat i després valorem tots plegats el que calgui per millorar-ho.

De totes maneres sempre m’agrada que es parli de turisme al Parlament. Un bon debat!