El que hauria de ser. Un nou país, nova política

Ara farà vuit anys que vaig començar a publicar periòdicament apunts i articles.   El 2014 els vaig recopilar en un llibre de títol “Res serà el que era“ i, sincerament, crec que no vaig errar el diagnòstic. Ara després d’uns mesos sense escriure -per diversos motius que més endavant ja aniré desgranant-, m’agradaria analitzar fent un pas al costat, una posició que sembla estar de moda, el que ens ha passat a tots plegats, què hem fet malament i on ens trobem. Ho vull fer des del meu modest punt de vista, però també des de l’experiència d’haver tingut durant vint anys diverses responsabilitats en el àmbit local, en diferents administracions i en la meva responsabilitat de partit, a Unió.

Tots plegats hem fet moltes coses malament. Estic plenament convençut que, si ara poguéssim recular en el temps i resituar-nos als voltants del 20 de setembre de 2012, un senyor que avui passa per moments molt complicats canviaria d’actitud. Em refereixo, és clar, a l’encara avui president en funcions, Mariano Rajoy, que va despatxar ràpidament una reunió amb el llavors president de la Generalitat,  Artur Mas, que va anar a reivindicar un més que just i raonable pacte fiscal per a Catalunya. Si Rajoy hagués estat un estadista de veritat hauria entès que la qüestió que li posaven sobre la taula no era menor ni un xarampió passatger.

En aquells moments la federació de CIU sortia de uns resultats excel·lents. A nivell local era el millor moment amb govern a les quatre diputacions i pràcticament en tots els consells comarcals, així com a la majoria de les capitals comarcals i a la resta de municipis importants. I el resultat de les eleccions a Corts Generals amb Josep A. Duran i Lleida com a cap de cartell va ser el millor de la nostra historia. En aquell moment de màxim èxit per a la federació en els àmbits local i estatal, al Parlament no ens podíem queixar malgrat no tenir majoria absoluta i recordar que en les èpoques del president Pujol, sí que l’haviem aconseguit. Però tornem al que anàvem.

Recordo que pels voltants del maig de 2012, en  un esmorzar informal vaig fer una reflexió que considerava important a un dirigent del PP. Li vaig intentar fer entendre que la reivindicació del pacte fiscal no era aquesta vegada “peix al cova” com abans a les èpoques del president Pujol, que no era jo et demano 10 i tu m’ofereixes 1 per acabar assolint 4, 5 o 6 en funció del moment de la negociació. Li vaig dir que aquest cop no tenia res a veure, que al darrere de la demanda hi havia un gruix important de ciutadania catalana d’ideologies diverses. Li vaig fer aquesta comparació: si ara el govern del PP no recull la demanda dels catalans, és com una gangrena que ara afecta a l’ungla, que si ho solucionem avui gairebé no es veurà, però que si la deixem podrir avançarà poc a poc fins afectar el dit sencer, la mà, el braç, i la resta del cos. Malauradament no em van fer cas o no van escoltar a qui jo vaig intentar fer veure el que podia passar. En aquell moment Rajoy no va ser un estadista sinó un polític miop. Això ens ha portat a la situació actual. És clar que per ser justos cal afegir-hi situacions de retallada de l’Estatut per part de Zapatero i del TC.

Per resumir el que vull dir: si Rajoy es despertés un altre cop el 20 de setembre de 2012 després d’haver entrevist en somnis tot el que vivim avui, segur que hauria actuat de manera molt diferent a com ho ha fet.

Continua la ceguesa política….

Fa uns dies, en  el decurs de la sessió planària de control  al president del govern espanyol, el nostre diputat, en Josep Sánchez Llibre, preguntava al president Rajoy sobre els resultats de les eleccions del 27S. De fet, li demanava una valoració realista i coherent que no es va produir en cap moment. Com sempre vaja…

Espanya viu immersa en una gran mentida. Sí, així ho dic. Girar l’esquena a la realitat política i social que viu Catalunya, es girar també l’esquena a Espanya i al seu futur. Negar la realitat, una vegada i una altra, només fa que el problema es faci més gran.

Josep Sánchez Llibre, li demanava al Sr.Rajoy que afrontes el problema català des de la política, el diàleg i el consens, per enèsima vegada. Però no hi ha manera, l’estat espanyol ha decidit fer política des del Tribunal Constitucional i des del poder judicial des de fa ja massa temps.

Fa un temps que vinc dient, també ho he posat per escrit en nombroses ocasions, que Espanya és com aquell malalt que té un braç en gangrena que si no es cura a temps o es talla el braç o la gangrena va apoderant-se de tot el cos fins que la persona traspassa. Doncs sí, això li pot passar a Espanya. La negativa d’alguns per afrontar els problemes des del minut 0, comporta que quan vulguis fer-ho potser ja no hi ets a temps.

L’independentisme no minva com pretenen fer veure alguns, al contrari. De la mateixa manera que no minven aquells que defensen el dret a decidir. Espanya i el seu govern segueixen jugant amb una Espanya que agrada a molt pocs. Una Espanya que no evoluciona ni camina a la velocitat que molts desitjaríem.

Doncs això, els polítics espanyols tenen molt poc marge per oferir quelcom atractiu i que faci justícia a les reclamacions del poble català.

Si aquesta proposta no arriba ràpid, jo també preferiré construir quelcom nou i més il·lusionant del que tenim ara.

Sabeu que penso que podem recórrer camí dins d’Espanya, però si la resposta és el silenci o l’amenaça, el camí el faré al nou Estat Català que construirem entre totes i tots.

Us deixo l’enllaç a l’intervenció d’en Josep Sánchez Libre https://www.youtube.com/watch?v=qZ5dN6Kv40c

 

 

Una setmana després

Ja ha passat un setmana des que es van conèixer els resultats de les eleccions municipals a Catalunya i a la resta de l’Estat. Per tant, podem analitzar més fredament els seus resultats. Queda clar que han servit per posar en evidencia que Catalunya i l’Estat espanyol són molt més plurals pel que fa a les preferències polítiques que ara fa quatre anys.

Els partits amb responsabilitat de govern durant la crisi econòmica més virulenta dels darrers anys han patit un fort desgast. Tot i això, per exemple a Catalunya, CiU torna a ser la força més votada i aguanta l’envit de les noves formacions que es presenten amb l’aura de la regeneració. No va ser així a la ciutat de Barcelona (on en Trias mereixia molt més) i a l’àrea metropolitana on tenim un problema com a formació.

En l’àmbit espanyol Ciudadanos i Podemos pugen amb força i accentuen encara més el desgast del PP i del PSOE, que continuen ancorats en un model de fer política convencional i previsible. La seva ceguesa política en molts dels problemes que afecten el país i la seva poca capacitat de pacte els han abocat a uns resultats poc favorables.

Fa un temps que dic i així ho he escrit que “Res serà el que era”, i aquestes eleccions ho posen en evidència. Ja no convenç la política del crit, de la comèdia, del tu més, del “anti” alguna cosa. Calen nous paradigmes de fer i noves maneres de ser. Hi ha moltes coses que es podrien haver fet d’una altra manera amb diàleg i consens, que fa ja temps que no existeixen entre les forces polítiques amb més tradició democràtica del nostre país.

Per acabar, deixeu-me que feliciti el Barça per la victòria davant de l’Atlètic a la final de la copa del Rei. De la xiulada, no en parlaré, però crec en el respecte a tots els himnes. Només diré que el descontent va a més i que les respostes positives de Madrid continuen sense aparèixer. Això sí, envien el Sr. Wert a la llotja del Camp Nou. No calen més comentaris.

Ara prosperitat

Amb independència del procés polític que viu Catalunya, el que és evident és que el nostre país té un potencial econòmic i de creixement inqüestionables. Aquest cap de setmana hem conegut, per esmentar dos exemples, que el gran premi de la Formula 1 al circuit de Barcelona-Catalunya renova fins el 2019 i que Volkswagen invertirà més de dos mil milions d’euros en la fàbrica automobilística de Martorell.

Són dues grans notícies del tot contràries al missatge que alguns volen instaurar en la ment col·lectiva de la ciutadania: allò que Catalunya no se’n surt pel procés que vivim, i ja sabeu a què em refereixo..

Catalunya sap fer bé les coses, i les grans companyies ho saben. El nostre caràcter emprenedor, la nostra voluntat de créixer contínuament en tots els àmbits, la nostra cultura del treball i la nostra ubicació geogràfica fan que siguem una aposta de rendiment immediat.

Per això aquells que intenten vendre missatges equivocats, haurien de pensar més en la prosperitat i en l’estabilitat de la península que no en el rèdit electoral que els pot donar el fet d’anar en contra de tot allò que surti de Catalunya.

Deixeu-me acabar parlant del Barça. Sembla que els jugadors i l’entrenador, però també l’afició, s’han recuperat de tots els mals de cap extra esportius d’aquesta temporada. No diré el que penso de moltes coses que han passat a l’entorn blaugrana i tampoc de la seva possible intencionalitat. Només afirmaré que mereixen guanyar-ho tot, i així ho desitjo.

Superar les adversitats sempre serà el camí.

El dia de la marmota

A pocs dies de les eleccions andaluses, em llevo cada dia pensant en el com i en què hem fet malament per aclarir el missatge que s’ha de donar per recompondre un sistema polític que durant anys ha estat, si més no, útil. No m’acabo de creure les enquestes que veiem a la premsa. La societat espanyola, i molt especialment la catalana, sempre han estat exigents amb els polítics i la seva praxi diària. Per aquest motiu, la política i els polítics ens hem hagut d’anar adaptant permanentment als nous models establerts.

Hi ha qui pensa que tots els mals únicament provenen de la política i dels polítics. No és cert. La responsabilitat és compartida i els polítics no som més que un reflex de la societat en la qual vivim. Per això no entenc el paper protagonista que la societat atorga a Podemos, almenys en les enquestes. No crec que vulgui per al país un sistema polític, social i econòmic com el de Veneçuela o el de Cuba. Crec que hi ha una part important de desconeixement del que proposa aquesta formació en tots els àmbits. Fum, fum, fum… Com llegia en una entrevista a Àngel Gabilondo, de moment “Podemos” es “veremos”

El PP i el PSOE han alimentat aquesta formació i les falses esperances que promet. Ara és cert que és el moment de canviar la manera de fer política i d’aprofundir en l’entesa, el pacte i el diàleg. En canvi, el PP i el PSOE continuen alimentant Podemos i altres formacions com Ciutadans. Ho reitero: “Res serà el que era”, i afegeixo que la miopia política d’alguns ens sotmet a un futur de color gris. Cal tenir en compte que –si fem servir el seu llenguatge- Podemos i Ciutadans formen part de la mateixa casta amb caretes diferents. No són la panacea de la nova política. Els dos fan servir discursos buits i paraules grandiloqüents.

Ara mateix no recordo quin futur va preveure la marmota, però crec que el hivern serà molt llarg i la primavera molt variable. Esperem que quan comenci a arribar el bon temps ens doni les energies necessàries per donar el tomb a la situació actual, complicada i preocupant.

I amb tot això, aquest diumenge caldrà estar molt amatents al que passi a Andalusia. Molt atents

Carnaval, carnaval…

Aquests dies per tot el país i més enllà s’ha celebrat el carnaval. De fet, i aquest és el motiu del meu apunt d’avui, la política actual té algunes similituds amb aquesta festa desenfadada i un xic estrident.

Dic això per què alguns dels polítics actuals es disfressen d’allò que no son, d’allò que no creuen i, fins i tot, de personatges que res tenen a veure amb el que realment pensen i creuen.

Fa molt temps que dic que la política, però també altres estaments de la societat, necessiten d’un rigor i d’una bona praxis que s’apropi i estigui en consonància al que realment necessita el país i els problemes reals del dia a dia, sense disfressar-lo innecessariament per fer-lo més bonic o més vendible.

Cal que celebrem el carnaval i que el vivim, que el gaudim, però una vegada a l’any i no permanentment.

No vull dir amb aquesta reflexió que la política sigui un carnaval ni tampoc que tots anem disfressats, però necessitem que tothom es pugui treure la careta, sense por, ni temor a ser fustigat i criminalitzat, per dir el que realment pensa.

Tinc la sensació que molts de nosaltres sobreactuem per la necessitat de voler quedar be amb allò que esdevé políticament correcte. Calen més polítics que diguin el que pensen, que perdin la por i actuïn d’acord amb la seva moral, pensament i creences.

Els mitjans de comunicació també tenen un paper important en tot això. Donar peixet a qui va disfressat pot resultar bo per les audiències, però molt contraproduent a la llarga.

Com diu la cançó “Carnaval, carnaval, en el mundo entero, la la la la la la….”. Però com us he dit, aquí, per favor, una vegada a l’any.

Avui a molts pobles enterrem la sardina, enterrem també les caretes i fem política de debò.

 

Diada històrica

#9N Dia de joia, alegria, fermesa, reivindicació i respecte. I sobretot agraïment als mes de 40.000 voluntaris que ho varen fer possible.  I a un president i govern valent que ho varen liderar.

El 9-N ha estat un èxit rotund del poble de Catalunya, que s’ha fonamentat en una participació que ha superat les expectatives més optimistes malgrat les dificultats que ha posat el govern de l’Estat. Cal destacar la capacitat organitzativa i l’entrega dels milers i milers de voluntaris que hi van participar (moltíssimes gràcies a tots); el civisme que una vegada més ha demostrat el poble de Catalunya a l’hora de defensar les seves reivindicacions i finalment la capacitat de lideratge del president Mas que ha estat capaç de mantenir el consens entre les diferents opcions que reivindiquen el procés malgrat la evident diversitat existent.

Contrasta l’exemple donat des de Catalunya amb la resposta del govern central que continua entestat en la seva ceguesa. Que més de dos milions de persones facin l’exercici cívic de comprometre’s amb el país no pot ser ignorat, ni molt menys menystingut pel govern central. El PP, el PSOE i les institucions de l’Estat han de saber que cal una sortida política al desencontre profund existent entre una part rellevant de Catalunya i la resta de l’Estat. I la resposta només pot ser política, mai judicial.

Per això, des de el mateix 10 de novembre torna a ser l’hora de la política. No dels recursos, ni dels missatges de la por, ni de les amenaces, ni de menysprear la voluntat de més de dos milions de persones. Cal que hi hagi diàleg, que hi hagi intel·ligència, que hi hagi política. Per a Unió ara no és l’hora de les eleccions sinó de governar. Per a Unió és l’hora de negociar un pacte polític amb el govern central que permeti una consulta emparada en la legalitat. Creiem que no hi ha més sortida política que una consulta en la qual el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur polític. Entenem que diumenge no es demanaven eleccions, sinó que s’expressava de la manera més contundent possible el rebuig radical a l’estatus  actual de Catalunya.

Cal que el govern del PP entengui que el 9-N no es el dia en que hi ha hagut més de dos milions de catalans fora de la llei, sinó el dia en que més de dos milions de catalans van demostrar al món (i també al govern espanyol) que volem decidir el futur del seu país. Esperem que el govern central reflexioni i entengui d’una vegada que la solució mai la trobarà als tribunals.

Si no es així, si ens tornem a trobar davant d’una negativa, d’un nou cop de porta, estarem abocats a anar a les urnes en unes eleccions plebiscitàries, que sempre hem dit, tant des de Unió que és la última de les opcions que voldríem contemplar, però que exercirem si no ens deixen cap altre sortida.

Per això, des de l’endemà, des del 10-N convidem el govern central a reconsiderar aquesta posició tancada, que no porta a res més que a incrementar el nombre de persones que a Catalunya estan fartes de tant menysteniment. I cada dia que passa es distancien més de l’Espanya jacobina i poc sensible i respectuosa amb Catalunya.

I ahir ja la vam tenir de nou…

El Tribunal Constitucional va tornar a demostrar ahir, el poc rigor d’un ens totalment polititzat i on només existeix una visió i concepció d’Espanya.

Em sap molt greu haver de fer una afirmació com aquesta, però les darreres decisions d’aquest tribunal m’avoquen a fer-la.

Però més que l’Alt Tribunal, el responsable d’aquesta situació és un govern espanyol que segueix amb els ulls tancats a les demandes, molt majoritàries, de canvi d’estatus per Catalunya però també de canvi de model polític a Espanya.Fa temps que dic, també reflectit en el meu llibre “Res serà el que era” que la irrupció de Podem no és una casualitat. Quan la ciutadania se sent menystinguda, no escoltada i negada sistemàticament és normal que busqui alternatives.

El PP i el PSOE estan avocant a l’estat espanyol a una crisi sense precedents. No poden seguir somiant amb una concepció d’Espanya que ja no existeix. La gent ha dit prou, però el que és més greu, els partits tradicionals espanyols no ho volen veure ni s’ho acaben de creure.

Podem no és ni molt menys la salvació però ofereix quelcom nou que la ciutadania no visualitza en les altres formacions. Jo no voldria veure pas un Podem governant a Espanya, però o canvia molt l’actitud dels partits històrics d’aquest país o ho veurem aviat.

I Espanya des d’aquest dilluns té un nou problema afegit. Europa torna a tenir la mirada posada en l’economia espanyola, assegurant-li que les seves expectatives de creixement no es compliran i amb l’amenaça permanent de la temuda recessió.

Amb la irrupció de Podem, la situació econòmica i la no resposta al tema català, ara sí que Europa començarà a mirar a Espanya. Espero que a més de mirar-se-la, li demani que canvi el rumb de la seva política en relació amb les demandes dels ciutadans.

Espanya ja no serà el que era, de fet, jo ja no m’hi sento còmode. He treballat molts anys per construir una Espanya moderna però estic perdent les ganes de seguir-ho fent.

Aquesta Espanya, o millor dit qui la governa avui ahir i desconec si demà, ens dona l’esquena i no ens ofereix res com a catalans, és més, ens menysprea. Quina poca visió política econòmica, social i humana. Amb aquesta gent no podem ni podrem fer mai camí  junts. Tot plegat, un desencís majúscul amb conseqüències fatals i sense retorn.

Avui al parlament demanarem empara a la comunitat internacional, mitjançant un manifest on els sotasignats hi posem tota la esperança en que les nostres reclamacions siguin definitivament escoltades arreu.

Acabo aquest post demanant-vos que diumenge sortiu al carrer, per reclamar el nostre dret a decidir en favor de la democràcia per la que alguns tant van lluitar.

La qüestió es impugnar…

Ahir, al Ple del Parlament de Catalunya, el President Mas responia a Alícia Sánchez Camacho del Partit Popular que ara, fins i tot, el Govern de Espanyol impugna intencions. Desgraciadament és així, el govern espanyol ha perdut el nord definitivament.

Fa temps que vinc avisant que els dirigents del PP han perdut de vista el sentit estricte de la política. La política es dialogar, parlar, negociar i acordar per sobre de totes les coses. Ells neguen la política des del moment que el “No” s’ha apoderat de la seva praxis diària.

El Govern de l’Estat i el partit popular, també el PSOE, s’equivoquen quan neguen la llibertat d’expressió a les urnes del 9N. Imposar un “No” a tot i negar sistemàticament la evidencia, els portarà al fracàs més absolut en els cicles electorals que venen. Sembla que la confrontació amb Catalunya ja no els hi dona els fruits esperats ni a uns ni a altres.

Dic això, ja que avui coneixíem per una televisió privada important que existeix una enquesta que situa Podemos com la primera força política en intenció de vot directe. Suposo que aquest fet preocupa i molt als estaments de l’estat, però en part, és responsabilitat d’aquest immobilisme creixent que no afronta els problemes si no que hi defuig. Ahir mateix, veiem també com en un debat sobre Europa al congrés dels diputats, PP i PSOE es llençaven les culpes uns altres amb retrets que allunyen encara més la ciutadania de la política. Sembla mentida que amb la que està caient, en comptes de parlar de com es recupera el crèdit perdut i com es regenera la democràcia, alguns segueixin amb aquestes actituds i no es doni resposta als diversos clams populars existents.

I torno amb el meu “Res serà el que era”. Si algú es pensa que això passarà i que la concepció pública dels partits tradicionals, amb tots els errors que s’han comès, no perduraran per molt de temps en l’imaginari col·lectiu de la gent, s’equivoca i molt.

La gent n’està farta de política de curta bolada. La societat necessita tornar a creure en la classe política, però serà molt difícil que passi si els partits històrics d’aquest país no seuen, parlen i es deixen de llençar merda els uns els altres.

Tanmateix, els mitjans no ajuden gens en tot això. No és normal que, amb tota la impunitat del món, es tractin els casos de corrupció de la manera que es tracten. Sembla que la presumpció d’innocència ja s’hagi tret del nostre vocabulari i, sobretot, del dels mitjans de comunicació. Lladres n’han existit sempre, però ni tots ho som ni tampoc la política es redueix a això. Potser cal endurir la llei per evitar que les calumnies sobre casos de corrupció quedin impunes i no es repari el dany ocasionat.

En fí, com deia el títol del post, la qüestió es impugnar per impugnar. Repeteixo, serà un error majúscul impugnar el procés participatiu. Que faran ara, impugnaran també les preguntes sobre la qüestió catalana del CEO o del CIS?

Potser el que hem de fer des de Catalunya, es encarregar ja una gran enquesta a companyies internacionals de prestigi i experts en els anàlisis demoscòpics , per tenir un dibuix real de la situació que es viu a casa nostra. Potser així, la opinió internacional, i també de l’estat, canvia i se’n adonen, d’una vegada per totes, del problema que tenen entre mans però també de que a casa nostra no es manipula res.

En definitiva, uns i altres s’equivoquen i molt, el procés català no té aturador i menys sense diàleg ni una oferta amb cara i ulls.

Espanya m’empeny al doble Sí sense ser independentista, quants com jo?

Aneu impugnant aneu i seguiu amb els ulls tancats….

Sobirania, pluralitat i cohesió

Diumenge el consell nacional d’Unió Democràtica de Catalunya es va posicionar sobre la pregunta de la consulta del 9 de Novembre. Pel que fa a la primera part de la pregunta, defensem rotundament un sí perquè volem que canviï de manera substancial i complerta l’actual relació entre Catalunya i Espanya. Per a nosaltres és evident que les coses no poden continuar com fins ara, amb un estat espanyol que asfixia Catalunya econòmicament però també culturalment, com ho demostra la Llei Wert o els atacs constants a la nostra llengua i la invasió perenne de les nostres competències en tots els àmbits.

En el segon apartat, des de la voluntat primigènia d’Unió, ja des de la seva fundació d’assolir la plena sobirania de Catalunya per arribar a una confederació amb l’estat espanyol, les posicions es van mostrar diverses perquè diversos són els camins per arribar a aquesta plena sobirania que tots desitgem dins de la màxima cohesió social. Es van explicitar tres posicions: els que volen un canvi profund de la Constitució espanyola que reconegui Catalunya com a subjecte polític i, per tant, la seva plena sobirania; els que volen la independència per poder pactar en igualtat de condicions una confederació amb l’Estat espanyol i també, els que creuen que aquesta confederació avui és impossible perquè fins ara no hi ha hagut ningú a l’altra banda que escolti la demanda dels catalans i que cal anar a la independència.

Fins i tot en la meva opinió personal, penso que també hi haurà persones que votaran el doble sí amb l’objectiu de fer una sacsejada forta al govern del president Rajoy perquè reaccioni i faci una proposta positiva per resoldre el contenciós actual entre Catalunya i Espanya. La pregunta és si arribaria a temps o no. Ja ho veurem en tot cas.

Són tres camins per arribar a un mateix objectiu: la plena sobirania del nostre país. Però per a nosaltres també és fonamental fer-ho amb la màxima cohesió social. Aquest es l’altre gran objectiu del nostre partit, també des de la seva fundació.

Estem, doncs, compromesos com hem estat des del primer moment amb tot el procés i amb la necessitat ineludible que els catalans i les catalanes puguin decidir el futur polític del nostre país democràticament, lliurement i emparats en la legalitat. I hem decidit deixar a criteri dels nostres simpatitzants i militants la resposta a la segona part de la pregunta, No es pot considerar com un acte d’inconcreció i molt menys de comoditat, sinó com el reflex de la pluralitat existent en el nostre partit per arribar –ho reitero- a un objectiu comú: una Catalunya plenament sobirana i plenament cohesionada socialment.