Res serà el que era…

Ara ja fa força temps que començava un post, en aquest mateix bloc, amb un títol com aquest.  Res serà el que era.

Avui em reafirmo en aquest concepte, en aquesta idea, en  la frase en si mateixa. De fet, aquest “Res serà el que era”, serà la portada d’un llibre del que en sóc l’autor i que es presentarà properament.

baixaLa vida política, entesa com el que és avui, està agonitzant. Els partits convencionals estan passant pels seus darrers dies en el panorama polític espanyol i català. La societat ha canviat a una velocitat molt gran. No ho ha fet així la política convencional i els partits que la representen.

Ja fa temps que comento i escric que si els partits convencionals no intentaven captar el que la societat els hi estava dient al carrer, a les urnes, etc…, anirien perdent la connexió amb aquests progressivament. Així ha estat.

Cal una nova manera de fer i cal que la vida política és regeneri, i no només aquesta, també el sector econòmic, periodístic, educatiu….

Com deia, la política necessita d’una regeneració profunda, de dalt a baix.

No pot ser que encara a dia d’avui no existeixi la limitació de mandats en la vida política. No pot ser que alguns facin de la política la seva professió. No pot ser que els partits no abordin el tema de l’elecció directa i, per tant, es fomenti la connexió del ciutadà amb aquell que el representa. No pot ser que hi ha hagin partits que no facin públics els seus comptes. No pot ser que la política no sigui entesa com una voluntat de servei. No pot ser que algú és dediqui a la política sense ser un professional en el seu àmbit privat; la política no pot ser vista com una professió. No pot ser que no hi pugui haver-hi discrepància interna ni òrgans que la permetin.  En definitiva, no pot ser que ens pensem que tot continuarà igual.

Calen canvis molt i molt significatius. Els nous moviments que estan aflorant, tenen una frescor intrínseca que la ciutadania valora i compra. Ara bé, cal que aquests moviments s’articulin des del rigor i el respecte a qui i el què representen. Si aquests moviments no es fan des de aquesta òptica, poden generar frustracions importants.

Sembla però que les coses es comencen a moure en la vida política del nostre país. Hi han formacions històriques que ja comencen a reinventar-se i a pensar com poden seguir construint nació i ajudant a les persones que viuen en ella.

Es preveu una tardor moguda. Esperem que serveixi per millorar-ho tot.

Per acabar, deixeu-me expressar la meva tristesa i estupefacció per tot allò que hem pogut llegir i conèixer aquests dies entorn la figura del President Pujol.  Prefereixo deixar-ho en tristesa per què en calent diria coses que potser no vull dir-les.

Ara sí, passeu un BON ESTIU i unes MILLORS VACANCES!

 

 

Sense seguretat no hi ha llibertat

030613setgeR (1)Aquesta setmana hem conegut la sentència de l’Audiència Nacional sobre el setge al Parlament de Catalunya del 15 de juny de 2011, que ve a qualificar  fets violents com llençar pedres contra persones i automòbils d’excessos de la llibertat d’expressió. Òbviament, oblida voluntàriament que sense seguretat no hi ha llibertat. Siguem rigorosos!

Francament, aquesta decisió de la Audiència Nacional causa perplexitat. Malauradament, té antecedents. Amb anterioritat, l’Audiència de Madrid va dictar una sentència similar per aldarulls davant el Congrés dels Diputats i la pròpia Audiència Nacional va prendre una decisió semblant amb motiu d’un escarni davant el domicili de la vicepresidenta del govern central, Soraya Sáenz de Santamaría.

Les decisions judicials s’han de respectar, però fer-ho no vol dir que s’hi estigui d’acord, i no ho estic gens. És un disbarat admetre com a ‘normal certs excessos en l’exercici de la llibertat d’expressió i de manifestació” com “una protesta i critica que serveixi de contrapès en una democràcia que se sustenta en el pluralisme’. A més, la sentència sembla que fa un  al·legat a la democràcia popular. Els ponents obliden que les sentències no poden sustentar els seus fonaments en les idees personals, sinó en l’ordenament jurídic que defensa la democràcia parlamentària.  Les manifestacions es poden fer el carrer, però no es pot oblidar que omplir les urnes de vots és la fórmula democràtica que hem triat i que mai no comporta cap risc de violència.

Considero també molt greu que la sentència ignori que l’exercici de les llibertats i drets d’un col·lectiu acaba on comencen els dels altres. A mi m’ho van ensenyar a l’escola. Amb independència de la decisió d’absoldre els processats perquè no hi ha proves que cometessin cap delicte, els arguments utilitzats justifiquen actuacions reprovables i deixen les institucions en una situació d’indefensió

A més, és inadmissible que la sentència insinuï que si els Mossos s’haguessin desplegat d’una altra manera no hauria passat el que va passar. Impulsa, doncs, les crítiques de partits d’esquerra i d’organitzacions populistes que demanen responsabilitats no als que coaccionaven, sinó als que van garantir el deure i el dret dels diputats d’accedir al Parlament de Catalunya. Culpar la policia catalana per les conseqüències dels aldarulls és una barbaritat.

Tot plegat em referma en la meva perplexitat i en la meva indignació per una sentència desafortunada. Crec que ho demostren les imatges que hem tornat a veure en les televisions, públiques i privades. Tres anys després continuen sent colpidores i condemnables. Espero que els recursos anunciats prosperin i que una instància superior eviti que els arguments de la sentència generin jurisprudència.

La dignitat de Catalunya

Tot just avui fa quatre anys que dotze diaris catalans publicaven una editorial conjunta sota el títol “La dignitat de Catalunya”.

descargaAquella editorial pretenia denunciar que l’Estatut de Catalunya de 2006, aprovat i referendat pel poble de Catalunya, passés pel Tribunal Constitucional i amb la por que aquest el trinxes de dalt a baix. Com així va ser.

Aquell exercici de democràcia i de llibertat d’expressió de la premsa escrita catalana ja apuntava en l’editorial quin seria el sentiment majoritari dels catalans un cop el Tribunal Constitucional emetés una sentencia contraria a l’Estatut.

Després de quatre anys podem afirmar que la sentencia del Tribunal Constitucional va fer erosionar la vida política, social i cultural catalana. El Partit Popular, amb una certa part de culpabilitat afegida del PSOE i del Govern Zapatero “aprovaremos el Estatuto que salga del Parlamento Catalán…”, va exercir una pressió intolerable amb aquella campanya fosca i absurda de recollida de signatures envers l’estatut i, per tant, és el responsable màxim de la situació que ara viu el nostre país.

Catalunya ja no té res a veure amb aquella Catalunya de l’any 2009. El debat ja és un altre. Catalunya vol ara decidir el seu futur. Aquella dignitat que l’any 2009 reclamaven els diaris, ara passa per poder votar i decidir lliurement i democràticament el nostre destí com a poble.

El govern espanyol segueix atacant la dignitat catalana i ens segueix girant l’esquena. No se’n adonen que quan més ataquen Catalunya més creix el sentiment independentista entre els nostres ciutadans. Desgraciadament, atacar Catalunya dona vots al PP i al PSOE i, per tant, difícilment deixaran de fer-ho.

Lligo aquest darrer comentari amb l’enquesta del CEO de la setmana passada. Quan Espanya ataca a Catalunya més pugen les opcions extremes i més es radicalitzen totes les opcions (i més en temps de crisi).

El drama, més enllà dels resultats de qui i com guanyaria unes futures eleccions, o de la valoració dels líders polítics on quasi bé no aprova ningú, es posa de relleu quan la gent valora la qualitat de la democràcia a Catalunya de manera negativa. Més del 80% dels catalans no estan contents amb el nivell de democràcia existent.

Això ha de fer pensar a la classe política. La gent valora més el líder de la CUP que al propi president del país….

Intueixo que la gent està cansada i esgotada de la manera de procedir de la classe política. Vol canvis urgents i amb tota la raó.

Però seny, seny i seny, el nostre model polític no es l’italià i anem evocats cap allà.

La cultura socialcristiana. Un estil

foto inheca
El passat dimarts 5 de març vaig tenir el goig d’assistir a la conferència, organitzada per la Fundació INEHCA, “La cultura socialcristiana. Un estil” del professor Enrique San Miguel Perez, Catedràtic d’Història del Dret i de les Institucions de la Universitat Rey Juan Carlos.

L’acte que va tenir lloc al Centre Catòlic de Gràcia i que va comptar també amb la presència de Josep Antoni Duran i Lleida, president del comitè de govern d’UDC i Francesc Gambús, director d’INEHCA, va ser tot un exercici de realisme al voltant de tot allò que l’ideari socialcristià pot aportar a la nostra societat.

El Catedràtic San Miguel ens va transmetre que la cultura socialcristiana, més que una ideologia, és un estil, una forma de ser i de viure articulada en base a l’autenticitat, la calidesa i l’amistat. Així mateix, va defensar aferrissadament a la política i a la classe política, elogiant-los i defensant-los.

Amb la situació per la que travessa la política avui, dona gust assistir a una conferència on, partint d’aquella visió cristiana de que les persones es donen completament a les altres, es lloa el servidor públic i la política.

Cal prendre bona nota de tot allò que ens va dir el Catedràtic Enrique San Miguel, una persona, tal i com va definir el propi Duran i Lleida, preparada, generosa i modesta.

Avui, necessitem de persones enteses que defensin la política i el seu ideari. Enrique San Miguel, a més, és una persona jove que parla des del seu coneixement de la història, de les institucions i del dret, però que apunta també a un visió regeneradora de formes i missatge, que no de ideari.

Ara, més que mai, hem de seguir posant en pràctica aquest “estil” socialcristià. La societat d’avui necessita de idearis autèntics; per tornar a sentir, per tornar a créixer.

Cal que tots, si podeu, escolteu aquesta conferència, però sobretot, aquells que, com jo, tenim responsabilitats al partit o a les diferents institucions del país.

Pensem amb els altres, més que amb nosaltres i, com deia Enrique San Miguel, des de la calidesa i l’amistat, però sobretot, des de la generositat.

La vida ens anirà millor si pensem que no es pot tenir tot.

Homines libenter quod volunt credunt!

Començo el post d’avui amb aquesta frase en llatí i que traduït al català vol dir “Els homes creuen el que volen creure”.

Dic això per que observo darrerament, amb una certa incredulitat, l’esforç que destinen molts delsimages (3) mitjans de comunicació d’arreu de l’estat en fer creure a la ciutadania que la majoria dels seus representants polítics són uns corruptes i uns lladres. 

No entenc la obsessió permanent dels mitjans, de tot tipus, alhora d’assenyalar als polítics com a únics culpables de tot allò que ens envolta.

Començo a pensar que existeix algun interès ocult que persegueix desprestigiar la classe política actual.

En poques portades i tertúlies es pot veure una defensa dels polítics i de la seva feina.

A Espanya hi han unes 800.000 persones involucrades en política (regidors, alcaldes, diputats, càrrecs públics, etc). La majoria d’elles no veu un duro i només pretenen fer quelcom per millorar el seu poble, regió o comunitat que l’envolta.

Cert és que hi ha d’haver una regeneració constant de la classe política, potser també del sistema, però no si val tot per fer-ho rebentar. No en traurem res.

De totes les persones vinculades a la política, un ínfim i reduït tant per cent, menys de l’1%, està o ha estat imputat per un presumpte cas de corrupció. No n’hi hauria d’haver ni un, d’acord, però que no es desdibuixi la realitat amb percepcions que persegueixen ser errònies i desprestigiar.

Demano que la justícia actuï. Oi tant!, i amb major celeritat!. Si la justícia és lenta no és justícia. Que es condemni a qui l’hagi fet i que ho pagui!. Però deixem d’eternitzar processos judicials per sucar-hi pa i fer judicis públics.

Ara bé, o posem una mica de seny, també els mitjans de comunicació, o no ens en sortirem i ho trinxarem tot.

Afortunadament, l’home creu el que vol creure i no el que li volen fer creure.

Homines libenter quod volunt credunt

Blanc o negre, …no crec!!

images (3)Dir que aquests són temps convulsos és una obvietat, però no per això deixa de ser menys cert. Tenim la sensació, que tot el que teníem com a estable, segur i irrenunciable tremola, perilla i comença a ensorrar-se. Aquesta sensació serveix per l’àmbit personal, professional, de partit i com no, de país.

Però totes aquestes sensacions i circumstàncies que ens envolten i a les quals ens enfrontem dia a dia, no es poden simplificar i reduir-se a pensaments i accions simplistes i reduccionistes. Cal una gran dosis de paciència, anàlisi, rigor, amplitud de mires, diàleg, asertivitat i generositat.

M’explico. Veig amb preocupació, que a Catalunya, comencem a perdre de vista els matisos, estem caient a la trampa i al parany d’aquells que no ens desitgen cap bé, obligant-nos a instaurar-nos, en molts debats i postures, en un pensament únic, pensament únic, que fa temps que s’aplica a les “espanyes”, però que de cap manera havia tingut acceptació al nostre país. Hem caigut al parany i simplifiquem en excés i comencem a ser poc crítics amb allò que diem, fem o pensem emparats, en una o altre causa que creiem certa i justa, i no respectem o escoltem aquells que tenen reticències, resistències o simplement no consideren que sigui el moment adequat.

Aquesta situació ens porta fins i tot a minimitzar el paper que tots tenim a les nostres vides, buscant sempre un culpable, el nostre cap, a la feina o al partit,  el govern, Espanya, els mercats, la Merkel. Crec, sincerament, que comencem a partir un cert victimisme crònic que en situacions com l’actual no ajuda, ni a sortir de la crisi, ni a avançar i deixar enrere les preocupacions o problemes que tinguem, però sobretot no ajuda a tindre un posicionament seré, curós i raonable davant els problemes complexes i de gran transcendència amb els que ens enfrontem.

Tot aquesta situació fins i tot s’ha traslladat a l’opinió publicada a casa nostre, on difícilment trobem anàlisis diferents, crítics o que aportin nous punts de vista que donin la dimensió real i polièdrica de les coses, sembla, com si les xarxes socials, i per tant la immediatesa i la visceralitat siguin alhora punt de partida i d’arribada.

Cal doncs, ser crítics però responsables, cal ser ferms però raonables, cal ser valents però amb prudència, cal ser ambiciosos però amb els objectius clars, cal tenir convicció ferma però voluntat de sumar, cal en definitiva ser allò que els catalans hem estat sempre, però en versió 2.0. ara que està tant de moda.

Per tant intentem deixar de veure-ho tot en blanc i negre doncs no hi ha res més bonic que un arc de Sant Martí amb tota la seva gama de colors.

Per cert, no puc acabar aquest blog, sense fer una defensa aferrissada de l’escola en català i de pas demanar una vegada més la dimissió del ministre Wert, que s’ha convertit en el pal de paller de l’anticatalanisme i del que comentàvem avui, algú que veu les coses en blanc i negre… ja m’enteneu,  oi?

 

 

Bankia i els responsables del KO

Amigues i amics aquesta setmana us escric des de Xile on estic participant en un congrés relacionat amb el Turisme d’aquest país i la potencialitat d’algunes de les seves zones.

Avui però no us parlaré ni de Xile ni de turisme. Bankia i tota la polèmica que ha generat aquest gegant bancari espanyol, m’obliga ha escriure quelcom sobre tots els esdeveniments que s’estan succeint i succeiran.

Amb tot això de Bankia, érem molts els que ens imaginàvem aquest desenllaç. Una entitat financera no pot ésser polititzada, i aquesta i les seves filials ho han estat des dels seus inicis amb injeccions brutals de diners públics, per tant, de diners de tots.

Ara la ciutadania demanarà responsabilitats als “salvadors” d’aquest banc, que necessita una injecció de 24.000 milions d’euros. Hi ho ha de fer, és més, també ha de demanar responsabilitats a aquells que han permès que el forat s’anés fent gran i profund sense fer-hi res abans.

Suposo que no serem els ciutadans qui haurem de pagar aquests diners, si és així, el Govern Rajoy haurà perdut la seva credibilitat, i el que és més greu, haurà acabat amb la seva honorabilitat.

Deixeu-me també que escrigui quatre línies sobre el cobrament de indemnitzacions en el sector bancari. A diari llegim als diaris com alts directius de bancs i caixes tenen en els seus contractes clàusules multimilionàries i pensions vitalícies d’escàndol. Aquests “xollo” s’ha d’acabar, la opinió pública així ho demana i és de justícia. De fet crec que si algú ha gestionat malament i amb temeritat els nostres estalvis ha d’assumir el cost i responsabilitats a tots els nivells. Recordem com funcionen a Islàndia…, potser aquesta és la manera.

Un estat democràtic no es pot permetre indemnitzacions a persones que han arruïnat a altres. És per aquest motiu que celebro la iniciativa legislativa de CiU, anunciada per Duran i Lleida, al congrés dels diputats, per evitar que els bancs amb ajudes públiques paguin indemnitzacions als seus responsables.

Espero que aquesta iniciativa faci el seu camí i trobi el suport necessari. Si no és així trontollaran, i molt, els pilars del sistema financer però també del sistema polític.

Noves responsabilitats


Bon any a tothom. Començo el 2011 amb més responsabilitats que l’anterior.Recupero la condició de diputat de la comarca al Parlament de Catalunya després d’haver estat durant un mes “ara sí, ara no”. Intuïa que si guanyàvem les eleccions i podíem formar govern, tornaria a entrar un altre cop al Parlament. Em fa especial il.lusió tornar-hi, ja que l’escenari és completament diferent. Ara toca veure-ho des d’una òptica oposada a la de la darrera legislatura. Per tant, serà un repte interessant i apassionant.

Haurem de ser l’avantguarda que el govern farà servir per aprovar les lleis.Serem els seus altaveus al territori i explicarem arreu la gestió de l’executiu i la nostra tasca parlamentària. Caldrà ser clars perquè el ciutadà entengui el que fem. No serà fàcil, a causa de la crisi econòmica. Afrontar-la i combatre les seves conseqüències com l’atur continuaran essent el nostre principal objectiu.

Enguany també assumeixo una nova responsabilitat a la direcció d’Unió Democràtica de Catalunya. Fa pocs mesos, el comitè de govern em va nomenar responsable de la secretaria municipal i ara assumeixo la secretaria d’organització, fruit de les incorporacions que hi ha hagut en el govern català.

Sense cap mena de dubte, serà un altre repte engrescador davant dels nous horitzons de futur que Unió es planteja. L’any que ve celebrarem el nostre 80è aniversari. Som un partit històric, però, no obstant això, modern, amb uns valors ideològics i humanistes que perduren. Hem de ser capaços de traslladar els problemes de la gent a la política per tal de trobar les millors solucions i per contribuir a la millora del país.

Gràcies pel suport que em doneu i per la confiança que m’heu fet. Espero la vostra col.laboració per assolir aquests objectius per aconseguir una Catalunya millor.