Continua la ceguesa política….

Fa uns dies, en  el decurs de la sessió planària de control  al president del govern espanyol, el nostre diputat, en Josep Sánchez Llibre, preguntava al president Rajoy sobre els resultats de les eleccions del 27S. De fet, li demanava una valoració realista i coherent que no es va produir en cap moment. Com sempre vaja…

Espanya viu immersa en una gran mentida. Sí, així ho dic. Girar l’esquena a la realitat política i social que viu Catalunya, es girar també l’esquena a Espanya i al seu futur. Negar la realitat, una vegada i una altra, només fa que el problema es faci més gran.

Josep Sánchez Llibre, li demanava al Sr.Rajoy que afrontes el problema català des de la política, el diàleg i el consens, per enèsima vegada. Però no hi ha manera, l’estat espanyol ha decidit fer política des del Tribunal Constitucional i des del poder judicial des de fa ja massa temps.

Fa un temps que vinc dient, també ho he posat per escrit en nombroses ocasions, que Espanya és com aquell malalt que té un braç en gangrena que si no es cura a temps o es talla el braç o la gangrena va apoderant-se de tot el cos fins que la persona traspassa. Doncs sí, això li pot passar a Espanya. La negativa d’alguns per afrontar els problemes des del minut 0, comporta que quan vulguis fer-ho potser ja no hi ets a temps.

L’independentisme no minva com pretenen fer veure alguns, al contrari. De la mateixa manera que no minven aquells que defensen el dret a decidir. Espanya i el seu govern segueixen jugant amb una Espanya que agrada a molt pocs. Una Espanya que no evoluciona ni camina a la velocitat que molts desitjaríem.

Doncs això, els polítics espanyols tenen molt poc marge per oferir quelcom atractiu i que faci justícia a les reclamacions del poble català.

Si aquesta proposta no arriba ràpid, jo també preferiré construir quelcom nou i més il·lusionant del que tenim ara.

Sabeu que penso que podem recórrer camí dins d’Espanya, però si la resposta és el silenci o l’amenaça, el camí el faré al nou Estat Català que construirem entre totes i tots.

Us deixo l’enllaç a l’intervenció d’en Josep Sánchez Libre https://www.youtube.com/watch?v=qZ5dN6Kv40c

 

 

Què vol dir votar Unió?

Estem davant d’unes eleccions al Parlament diferents. Tenen una càrrega emocional important però amb el context econòmic que tenim, també s’han d’observar des d’un punt de vista racional i amb els ulls posats en el futur. Ara és el moment de consolidar el lleuger creixement econòmic que molt poc a poc s’està produint. Catalunya és com un infant que acaba de sortir de l’UVI i que si el posem sota una pluja torrencial a l’aire lliure, podria tornar a emmalaltir amb uns resultats traumàtics.

On està Unió ara? Perquè serveix votar Unió a les properes eleccions? Tal i com vaig escriure fa més de dos anys al meu llibre “Res serà el que era”, Unió està on sempre ha estat: defensant el diàleg amb més força que mai. Sabem que el diàleg és l’únic camí per solucionar la situació complexa que pateix Catalunya. Sabem que no serà fàcil, però hi serà.

Ha estat molt penós veure com aquest cap de setmana han desembarcat a casa nostra tots els líders dels partits d’obediència estatal per llençar uns missatges més pensats en clau electoral espanyola, que no pas en intentar buscar solucions i entendre les reclamacions legítimes que milions de catalans fan de manera diferent dia rere dia.

Fa poc menys de cinc anys que va començar l’espiral reivindicativa. Sembla que fa molt més. El temps passa molt ràpid. Demanàvem el pacte fiscal amb raó ja que volíem corregir el desequilibri territorial de compensacions. Si el president espanyol hagués entès la demanda i la gravetat de la situació, avui no estaríem en aquesta situació. Fa dos anys varem reivindicar el dret a decidir. Tampoc  va ser acceptat. Potser ERC ens va posar l’accelerador en un camí ple d’incerteses i des de CiU varem picar l’ham que havia posat el partit de Junqueras. ERC és qui ens ha portat a tots a aquest punt de difícil sortida.

Sóc conscient que viurem unes eleccions amb molt de soroll. Per desgràcia, els extrems son sempre més cridaners que les posicions centrals i moderades. El posicionament d’Unió no és ni extremista ni radical, però tampoc és conformista.  Volem solucions i canvis sense trencar res del que tenim ja que ens ha costat molt temps aconseguir-ho.

Hi ha molt a fer. Hi ha un desequilibri social que hem de corregir, molta gent a l’atur i un nivell de pobresa preocupant. Però Catalunya també ha assolit un alt nivell de renda per càpita i uns bons índexs de qualitat de vida. A més, ens hem convertit en un motor econòmic tant de l’Estat Espanyol com d’Europa..

A Unió apostem rotundament per aquest camí. Respectem altres opcions que han pogut perdre la paciència. En moments difícils cal paciència, prudència i perseverança. O dit d’una altra manera. Cal estratègia, paciència i insistència.

l’Espai d’Unió

A 80 dies de les eleccions a Catalunya, el panorama electoral està més convuls que mai. Encara no tenim clar, si hi haurà llista del president, llista de la societat civil, llista mixta, llista sense polítics… per altre banda el bloc de les esquerres sembla que es vol articular, però encara no han definit l’abast i el posicionament davant temes clau. Òbviament, la ciutadania en general, la no polititzada, observa atònita aquesta situació i intenta aclarir les seves idees, per definir el seu vot de cara el 27s.

És davant d’aquesta situació, que pren valor i força, el posicionament d’Unió Democràtica de Catalunya, la nostre proposta és clara i nítida. És aquella que durant molts anys ha estat majoritària al nostre país. Som el centre, especialment després de la deriva del partits clarament espanyolistes i la deriva cap a una possible DUI del sector més clarament independentista. Creiem que existeix un espai pel catalanisme moderat, per aquell que defensa acordar, pactar amb força i sense renunciar a res, potser és més lent, però sens dubte traça un camí més sòlid i segur. El discurs d’Unió no és ambigu i això, ara, és una valor a l’alça.

El posicionament UDC sobre el procés no te límits, ha de sorgir de la decisió majoritària del catalans, però perquè tingui validesa, jurídica i legal i sigui reconeguda internacionalment, cal que sigui acorda i pactada. Ja sabem que l’actual govern espanyol es tanca en banda a aquesta possibilitat, però cal recordar que, segurament, al mes de novembre, hi hauran eleccions a Espanya, i que les majories canviaran i llavors s’obrirà la possibilitat de negociar i acordar nous posicionaments i encaixos per Catalunya. En aquest aspecte les relacions internacionals d’Unió, especialment a Europa són i seran un factor determinant alhora de fer-nos escoltar.

En el tema social, no cal dir-ho UDC, està allà on ha estat sempre, amb la justícia social com a objectiu prioritari.

7 DIES DE JUNY

En 7 dies de juny  UNIÓ a fet un gir de 180 graus, el14 de juny vam ser el partit pioner a Catalunya a fer una consulta a tota la militància per tal de decidir el full de ruta  de Unió Democràtica davant del procés que esta immers el país. Per cert se’ns ha criticat que érem pocs militants. A mi m’agradaria saber quants militants tenen la resta de partits al corrent de pagament  i aleshores veuríem si som molts o pocs. Pensem que fa poc vam fer un congrés de renovació d’estatuts on es deia que l’impagament era baixa automàtica després de transcorreguts uns mesos per avisar. I no cal dir que abans de regular–ho érem més de 10.000.

Però tornem a la consulta i a la pregunta -evidentment no era la pregunta que hauria fet jo, i segur que cada militant hauria fet la seva. L’encàrrec era complex i calia una pregunta inclusiva que recullis les màximes sensibilitats que hi ha dins de Unió , els del Sí-Sí, els del Si- No i els del Si i en blanc. que Recordem que el 9-N es preguntava si volíem seguir com estem.  És obvi que no, que gairebé tots volem que la relació amb l’Estat espanyol ha de canviar per millorar. Sobre la segona part, si volem ser un estat independent, aquí hi ha per a tots els gustos.

Fa menys de deu anys el percentatge d’independentistes a Catalunya estava entre el 15 i el 20%, avui es superior, però per molts  motius. La majoria són nacionalistes emprenyats pel reiterat maltractament rebut tant per Zapatero com Rajoy, és a dir ple PSOE i pel PP.  Com he dit alguna vegada, la política esta més plena de miops que només miren les properes eleccions que d’estadistes que tenen una visió clara d’on ha d’anar un estat. Aquest reiterat desdeny vers a Catalunya ha fet que el percentatge d’independentistes augmenti molt. Al mateix temps estem vivint una certa fractura social a casa nostra com mai havia passat.

Unió vol la sobirania plena i sense límits però amb una sèrie de ítems condicionants, com són no sortir de la legalitat, no abandonar Europa, mantenir el diàleg amb l’Estat i la UE per poder fer una consulta perquè els catalans puguem decidir democràticament què volem per a Catalunya i preservar la cohesió social.. Això no encaixa massa bé amb el full de ruta que tenen acordat CDC amb ERC. Per tant amb aquests condicionant és molt difícil que Unió encaixi en al full establert. Per coherència, doncs, els tres consellers han deixat el govern després de haver fet una magnifica feina, reconeguda per tothom. Finalment, el dissabte 20 de juny en un consell nacional llarguíssim es decideix amb un marge més ampli –gairebé el 70%- que, per primer cop des de la República, Unió es presentarà sola a les eleccions al parlament de Catalunya.

Ho hem de veure en positiu per les dues bandes. El balanç de CiU ha estat molt positiu per a Catalunya i també per a la resta del Estat. Per tant, tota la gratitud i agraïment a la federació. Ara el que iniciem és un nou camí polític per separat.  Des d’Unió volem contribuir a la cohesió del catalanisme, i donar una opció que no exclogui ningú. Hi ha un espai electoral que es podria quedar orfe o que podria anar a altres opcions que no ajudarien gens al procés del nostre país. I Unió pot fer molt per a Catalunya des d’aquest espai.

Municipals 2015

Demà passat dijous a mitjanit comença la campanya de les eleccions municipals a Catalunya i a la restat de l’Estat espanyol. Són unes eleccions que venen marcades per les moltes llistes i per les noves opcions polítiques que es presenten als diferents municipis del nostre país i arreu. Aquest fet demostra que la política viu immersa entre nous paradigmes que no existien fins ara.

Com a secretari d’Organització d’Unió i membre de la direcció de CiU tinc clara una cosa, però: la federació continua essent la força municipalista per excel·lència al nostre país.

Presenta més llistes que cap altra formació a Catalunya, amb persones renovades i preparades, que tenen molt clara la nova manera de fer política que necessiten els ajuntaments del nostre país. CiU pot tornar a ser la força amb més suport de la gent el proper 24 Maig. I necessitem que sigui així.

Les 10.000 persones que es presenten amb les sigles de CiU garanteixen que Catalunya continuï creixent des dels ajuntaments, des dels pobles i ciutats. Com afirma la dita “no es oro todo lo que reluce“.

No us creieu les promeses de canvi i llegiu-vos els programes de les diferents formacions que es presenten en els vostres pobles o ciutats.

Que tingueu una bona campanya!

Som-hi!!!

No m’agrada el que veig…

Ahir no em van agradar gens les declaracions de l’actual alcalde de Mataró ni les de l’alcaldessa de Figueres.

No seré jo qui les jutgi, entenc que aquest paper li pertoca a la militància d’Unió en el seu conjunt, però també a molta gent de convergència que, de ben segur, no els hi han agradat aquestes declaracions.

Sembla mentida que amb unes eleccions municipals a tocar i unes eleccions al Parlament d’una transcendència històrica per al nostre país, ens permetem això.

A Unió n’estem farts de rebre lliçons dels nostres socis de federació. La discrepància i la diversitat d’opinions no ha de posar nerviós a ningú. A casa sempre em deien, ningú té la raó absoluta i aquell que s’ho cregui és que no la té ni la tindrà mai.

Dos preguntes als socis de convergència:

1- Hagués estat possible el 9N sense Unió?

2- Vàrem signar o no el programa electoral, i no l’estem aplicant fil per randa?

Estic disgustat i emprenyat. Això de penjar la llufa a Unió comença a ser l’esport oficial d’alguns.

No toca ara parlar de si en Duran encapçalarà la llista a les eleccions a corts del 2016 i més, quan no sabem que passarà abans d’aquesta data.

Una cosa si que vull dir. Feina tindrem a CiU per trobar un candidat com en Duran. Queda dit!

Consulta interna

Com molts de vosaltres sabreu, aquest cap de setmana hi ha hagut Consell Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya. Aquest es va celebrar dins de la màxima normalitat i, com no pot ser d’una altra manera, tothom va tenir la oportunitat d’expressar el que creu i vol, com sempre ha estat.

Moltes vegades s’ha utilitzat a Unió, però també al seu líder, com a diana de crítiques i retrets que res tenen a veure amb la nostra manera de ser ni fer, ni amb la nostra realitat. El partit al qual milito des de fa molts anys està donant una lliçó de democràcia interna a molts i des de fa molt temps. Debats com el de la transparència, les assemblees no tancades, la participació de la militància, o el mateix principi de subsidiarietat en la pressa de decisions, fa temps que conviuen en el nostre partit amb absoluta normalitat.

Dissabte vam fer un pas més endavant. Com ja va anunciar Ramon Espadaler, Unió farà una consulta als seus militants per decidir el nostre posicionament entorn el 27 de Setembre. Tots aquells que posen la llufa a Unió, sense miraments, m’hagués agradat veure’ls sotmeten a consulta una decisió d’aquesta transcendència. No he vist a cap partit fent aquest exercici, potser no som nosaltres els carques no?.

Sense ganes de retrets, ara toca seguir treballant per Catalunya des de la responsabilitat. Els reptes que ens depara el present immediat esdevenen massa transcendentals com per no tenir-los en compte. Sembla que hi ha poques ganes de parlar de l’obra de govern i moltes de parlar del 27S, però queden molts mesos i molta feina per fer encara.

Hi ha indicadors que comencen a generar optimisme i que sembla que repunten per primer com en molt de temps (ocupació, exportacions, consum…), però no és suficient. Cal seguir prenent l’accelerador i no frenar. Toca, com deia, seguir governant. Parlem també d’això.

Toca seguir caminant i mirant endavant. He dit en moltes ocasions i, de fet, és el títol del llibre que he presentat en societat recentment, que “Res serà el que era”. Ens agrada massa mirar el passat i actuar pendent del què i com érem fa uns dies. Els errors ens han canviat, veurem si a millor i si hem après la lliçó. Com deia Winston Churchill “ Si el present pretén jutjar el passat, perdrà el futur”.

Mirem endavant amb l’ànim de construir i no destruir

L’èxit de Podemos evidencia els nostres errors

A l’espera dels resultats electorals, queda clar a hores d’ara que Podemos és el moviment polític de moda dels darrers mesos. Seria absurd no admetre el creixement espectacular en intenció de vot d’una formació que fa quatre anys ni tan sols existia i seria inconscient per part dels partits polítics tradicionals no analitzar el perquè d’aquest creixement meteòric.

No ens hem d’enganyar, i a Convergència i Unió no ho fem. El principal motiu de l’èxit de Podemos són els errors de la classe política, els nostres errors. Podemos no ha arribat a la gent pel seu programa, ni per les seves promeses -bona part senzillament impossibles de complir-, sinó perquè la gent està farta d’alguns comportaments polítics. Els partits polítics hem estat poc transparents, massa tancats en nosaltres mateixos, allunyats de la realitat i dels problemes quotidians de les persones, poc receptius a les demandes socials de més participació, més proximitat i més transparència a tots els nivells i poc contundents a l’hora d’afrontar els casos de corrupció.

Tot plegat ha fet que la societat hagi vist els polítics com a gent que vetllava més pels seus interessos de partit o personals que pels globals de la comunitat. En aquest punt hauríem d’entonar el mea culpa i fer el possible per corregir el que s’ha fet malament. I fer-ho no de paraula -perquè de paraules i bones intencions n’hem utilitzat massa- sinó amb fets constatables i mesurables.

Els nous estatuts d’Unió aprovats ara farà un any volen aprofundir en la participació, la transparència i la proximitat del partit cap a la societat, i alhora mantenir els valors d’humanisme social cristià que ens han caracteritzat des de la nostra fundació fa més de 80 anys. Sabem que no hem fet les coses prou bé, a vegades inclús gens bé, però volem redreçar la situació. Creiem que els nostres valors segueixen sent útils per a la societat. Som conscients que Unió no té cap sentit si no és com a instrument de la societat a la qual vol servir. Aquest és l’aspecte que volem potenciar. I ho volem fer, no per frenar Podemos, sinó perquè reconeixem que tenen raó quan diuen que els partits polítics s’han distanciat molt de la societat, fet que comporta que  la societat no es reconegui en les formacions polítiques.

Per això, el que ens ha de preocupar de Podemos no és únicament el seu programa com la seva denúncia contra una manera de fer política, de la qual objectivament la societat n’està farta. La lliçó que hem d’extreure és que o canviem per posar-nos incondicionalment al costat de la societat o la societat se’ns emportarà per davant. Per això més que criticar les promeses de Podemos, hem d’entendre que el seu èxit s’ha fonamentat en els nostres errors i que només recuperarem la credibilitat perduda si els assumim i els rectifiquem. És a les nostres mans fer-ho perquè nosaltres també podem amb el concurs de la societat. Si no fem les coses bé –i anem molt justos de temps-, com ja he vaticinat en el meu llibre, “res serà el que era”.

Rigor !

Començo aquest article amb una reflexió que espero sigui ben entesa Quan un restaurant pateix un cas d’intoxicació generalment acaba tancant o, si pot, intenta canviar radicalment la imatge per superar el desafortunat episodi que perjudica els clients, però també els proveïdors, els comercials, etc. En canvi, a vegades en algunes tertúlies de mitjans de comunicació sembla que com més s’intoxica millor i que l’objectiu final és augmentar el seu “caché”, créixer en audiència i ser líders.

Penso –ho he dit moltes vegades- que calen dosis de serenor en la política, però també en altres àmbits amb influència en el dia a dia de les persones i, sens dubte,  un és el dels mitjans de comunicació. Crec -ho dic humilment- que s’hauria de tendir a que els tertulians fossin experts en la matèria que es debat. No s’hi val opinar de tot sense tenir un coneixement reconegut del que es tracta. Per dir-ho d’una altra manera: menys tertúlies i més debats amb experts. I com que els debats poden ser molt diversos, els experts també haurien de ser diferents i no els mateixos cada dia.

Cal que els mitjans ajudin a posar serenitat en un moment tan transcendent i de múltiples canvis com l’actual. No pretenc amb aquesta reflexió donar lliçons de cap mena –no sóc ningú per donar-ne’n-, però em pregunto si és bo veure com alguns s’apoderen dels platós i dels estudis per parlar de tot i radicalitzar missatges que necessiten sovint profunditat i rigor en l’anàlisi.

Si no posem serenor en els debats i en les accions públiques, potser podem perjudicar els reptes que tenim i que exigeixen molta serietat en les posicions. Poso un exemple: ahir, avui o demà, molts parlen i parlaran del que passa a Grècia, dels seus efectes, oportunitats, beneficis o temors. I em pregunto si estem tots preparats i informats per parlar-ne. Per no ofendre ningú: jo he estat a Atenes, he visitat els seus monuments, he recorregut la ciutat i he parlat amb grecs i amb gregues, però això no em fa un expert. Radicalitzar l’opinió – la pròpia i intentar influir en la dels altres- no beneficia ningú. Crec, sincerament, que la medicina per a tot això és el rigor i el tracte responsable de les opinions.

Un altre element que avui vull apuntar és que malauradament les classes mitjanes estan desapareixent a la nostra societat. Convido els partits –també al meu, Unió, que ja ho fa- a reflexionar abastament sobre aquest  fet important. És obvi que la classe mitjana al nostre país –i a tots- cohesiona la societat, garanteix el que s’ha anomenat l’ascensor social –la possibilitat de progressar amb emprenedoria- i la seva fortalesa garanteix, sens dubte, l’equilibri de l’estat del benestar. La classe mitjana es troba en una línia vermella molt perillosa i  també l’increment de les desigualtats -els rics cada vegada més rics i ostentosos i els pobres cada vegada més pobres i fent cua a les portes d’entitats admirables com Càritas, el Banc dels Alimentes i la Creu Roja.  Les classe mitjanes són l’amortidor de la societat i estabilitzen la societat del benestar .

Aquest ambient afavoreix els populismes i la demagògia. Ara reconec que és difícil no caure-hi quan escoltes segons què i quan la desigualtat i la pobresa superen els límits. No ho estem fent prou bé.

Avançar sense presa però sense pausa

La setmana passada vam conèixer l’acord entre el president de la Generalitat, Artur Mas, amb el president d’ERC, Oriol Junqueras. A Unió el valorem molt positivament perquè dóna estabilitat política a Catalunya i perquè preserva el procés. Tot apunta que aquesta estabilitat comportarà l’aprovació dels pressupostos, fet que òbviament permetrà emprendre les accions de govern previstes per aquest exercici.

Aquesta estabilitat fa una setmana no existia i ara permetrà al govern català i al Parlament treballar per impulsar un conjunt de lleis de caire clarament social i econòmic, com són la reforma del SOC i la llei de formació professional. El nostre compromís electoral era, i és, continuar endavant amb el procés, i així ho estem fent malgrat les dificultats i els impediments que ens posen de fora, i revertir la situació econòmica que ens ha deixat la crisi per generar riquesa i ocupació.

Amb l’acord de la setmana passada podrem fer-ho. Posem l’accent en la reactivació i en la consolidació de l’economia productiva. Per això, des d’Unió diem que ara toca governar i, des de la perspectiva parlamentària, portar endavant l’agenda que ens hem fixat que també contempla construir les bases de les estructures d’estat perfectament definides en l’acord inicial de legislatura amb ERC.

Ara tenim per endavant un doble horitzó: les eleccions municipals i les del Parlament del 27 de setembre. Per aquestes ultimes val a dir que encara cal concretar un conjunt d’aspectes pel que fa al contingut programàtic detallat i al format de la candidatura. Des d’Unió volem tractar aquests aspectes amb CDC i serà en la federació on abordem tots aquests aspectes sense perdre de vista que el més immediat són les municipals.

Això no vol dir fer una dilació en les decisions sobre els continguts programàtics de les eleccions del 27-S, sinó el compromís d’anar-hi treballant. Tampoc no es aconsellable la precipitació. Volem es anar pas a pas, sense pressa, però sense pausa. Primer, tenim les eleccions municipals i després les del Parlament. I anirem fent sense pressa però sense pauses.