Ara prosperitat

images (1)Amb independència del procés polític que viu Catalunya, el que és evident és que el nostre país té un potencial econòmic i de creixement inqüestionables. Aquest cap de setmana hem conegut, per esmentar dos exemples, que el gran premi de la Formula 1 al circuit de Barcelona-Catalunya renova fins el 2019 i que Volkswagen invertirà més de dos mil milions d’euros en la fàbrica automobilística de Martorell.

Són dues grans notícies del tot contràries al missatge que alguns volen instaurar en la ment col·lectiva de la ciutadania: allò que Catalunya no se’n surt pel procés que vivim, i ja sabeu a què em refereixo..

Catalunya sap fer bé les coses, i les grans companyies ho saben. El nostre caràcter emprenedor, la nostra voluntat de créixer contínuament en tots els àmbits, la nostra cultura del treball i la nostra ubicació geogràfica fan que siguem una aposta de rendiment immediat.

Per això aquells que intenten vendre missatges equivocats, haurien de pensar més en la prosperitat i en l’estabilitat de la península que no en el rèdit electoral que els pot donar el fet d’anar en contra de tot allò que surti de Catalunya.

Deixeu-me acabar parlant del Barça. Sembla que els jugadors i l’entrenador, però també l’afició, s’han recuperat de tots els mals de cap extra esportius d’aquesta temporada. No diré el que penso de moltes coses que han passat a l’entorn blaugrana i tampoc de la seva possible intencionalitat. Només afirmaré que mereixen guanyar-ho tot, i així ho desitjo.

Superar les adversitats sempre serà el camí.

Municipals 2015

som10milDemà passat dijous a mitjanit comença la campanya de les eleccions municipals a Catalunya i a la restat de l’Estat espanyol. Són unes eleccions que venen marcades per les moltes llistes i per les noves opcions polítiques que es presenten als diferents municipis del nostre país i arreu. Aquest fet demostra que la política viu immersa entre nous paradigmes que no existien fins ara.

Com a secretari d’Organització d’Unió i membre de la direcció de CiU tinc clara una cosa, però: la federació continua essent la força municipalista per excel·lència al nostre país.

Presenta més llistes que cap altra formació a Catalunya, amb persones renovades i preparades, que tenen molt clara la nova manera de fer política que necessiten els ajuntaments del nostre país. CiU pot tornar a ser la força amb més suport de la gent el proper 24 Maig. I necessitem que sigui així.

Les 10.000 persones que es presenten amb les sigles de CiU garanteixen que Catalunya continuï creixent des dels ajuntaments, des dels pobles i ciutats. Com afirma la dita “no es oro todo lo que reluce“.

No us creieu les promeses de canvi i llegiu-vos els programes de les diferents formacions que es presenten en els vostres pobles o ciutats.

Que tingueu una bona campanya!

Som-hi!!!

La vida

nepal

Avui he decidit escriure aquest article a partir d’una reflexió molt personal i d’uns fets que m’han impactat darrerament.

En poc menys d’un mes, he perdut dos amics del batxillerat. Els dos es deien Ramon i eren de la meva edat. Un va perdre la vida en el dramàtic accident de Germanwings i l’altre se’l va endur una malaltia que arrossegava des de feia mesos.

Aquest fet, que m’ha entristit molt, em comporta una reflexió vital: tots nosaltres estem en aquest món per un temps llarg o curt que depèn més de l’atzar que d’una altra cosa. La ment humana tendeix a fer-nos creure que som immortals, però no, la realitat és que tots som mortals. Per això falten moltes dosis de vida a la nostra societat.

Moltes vegades perdem el temps amb patiments inútils que no ens porten enlloc.  Enrabiades, bronques, discussions, males mirades i lletjos, d’amics, de companys de feina, de familiars o de veïns que deixen de parlar-se per temes banals són el dia a dia d’una societat que no gaudeix de la vida com ho hauria de fer. En política aquestes sensacions també es produeixen.

En aquest món, el polític, vivim discussions sobre qui va o no en una llista electoral i quin lloc ocupa: si és el primer o segon o el vint, si és independentista o no i/o si és d’esquerres o de dretes. També es plantegen debats en les pròpies formacions polítiques sobre el blanc o el negre, i no pensem que la vida -també la política- hauria de ser alguna cosa més que tot això.

En l’àmbit de la política, -municipal i nacional-  cal diàleg, diàleg i més diàleg i que el “win to win” imperi davant el “lost to lost”. Malauradament, tot i que em costa entendre-ho, tinc la sensació que aquest “lost to lost” és el més utilitzat darrerament. Calen dosis de molta vida entre nosaltres. No ens perdem en les coses mundanes i donem sentit a la vida.

Vull tenir un record molt especial també per a totes les persones que en les darreres hores han perdut la vida en el tràgic terratrèmol del Nepal. Allò que deia de la vida… A més, és un país que conec i del qual tinc bons records de la meva època de guia turístic.

Descansin en pau les víctimes. I sobretot, lectors d’aquest article sigueu solidaris en la mesura que pugueu.

Visca Sant Jordi!

imagesS’acosta Sant Jordi i, com cada 23 d’abril tornarem a celebrar aquesta festivitat tan nostre. Representa les essències més pròpies del poble català. El llibre i la rosa que regalem cada any escenifica l’amor de tot un poble a la seva cultura i a les seves tradicions.

En qualsevol altre indret Sant Jordi seria festiu, però nosaltres el preferim així. Ens agrada celebrar-lo combinant el deure de la feina amb un passeig de matí, migdia o tarda, agafats de la mà dels que més estimem. Els catalans som així: combinem perfectament el deure i la responsabilitat amb gaudir.

Com sabeu, per Sant Jordi es venen gairebé els mateixos llibres que a la resta de l’any. El mateix passa amb la rosa. Però darrerament passa quelcom més positiu: els autors i autores catalanes estan sovint en el top ten dels més venuts. És un fet que demostra la qualitat dels nostres escriptors i de les seves obres i la bona salut del consum cultural del nostre país.

Pel que fa a la rosa, tres quarts del mateix. Les roses de la comarca on vaig néixer, el Maresme, prenen protagonisme any rere any per aquestes dates. La qualitat i capacitat empresarial d’aquest negoci fa més potent el perfum que desprenen aquestes flors tan simbòliques. I ja que parlo de flors, és una llàstima que durant tot l’any no hi hagi un consum semblant com n’hi ha a la resta d’Europa. Caldria incentivar que hi hagués un mercat de flors a un preu molt assequible, com per exemple el de les silvestres.

El meu homenatge per tant, a tots els autors, llibreters, floristes… que situen Catalunya al món, també als nostres cors, Sant Jordi rere Sant Jordi. Dir-vos, com a informació que dijous a la tarda signaré el meu llibre “Res serà el que era” a la plaça de l’església del meu poble, Arenys de Mar.

Gaudiu molt! Visca Sant Jordi i visca Catalunya!

Hillary

Abans d’ahir coneixíem que Hillary Clinton es presenta a les eleccions per optar a la presidència dels Estats Units d’Amèrica.

baixaHi han moltes coses que envejo sanament dels americans, però una d’elles és, sens dubte, el seu sistema electoral i la transparència amb la que afronten totes les prèvies al dia de les eleccions a la presidència.

Me’n alegro que Hillary es presenti. Crec que ara és el seu moment. La experiència en clau interna però també externa fa que sigui una candidata amb moltes possibilitats de ser escollida com a primera presidenta de la història dels EEUU.

Ahir ho va anunciar tal i com és ella, o almenys com aparenta que és. Una nota senzilla va donar la volta al món. This is Amèrica, que dirien els clàssics.

Crec que Hillary és una dona propera, austera en les formes, coneixedora de la realitat en la que viu. El fet de patir i viure en primera persona el que representa ser primera dama dels EEUU, ha fet que fugi sempre de les estridències que comporta una vida pública.

Hillary defensa el que creu. Sense més. Agradi o no. Ella va dir, precisament com recordava avui en un twit el nostre eurodiputat al Parlament Europeu, en Francesc Gambús, que Amèrica serà forta si les famílies ho són. Que comporta dir això aquí? Preguntem-nos-ho.

Cal emmirallar-nos molt més en Amèrica del Nord del que ho fem. Són hereus de la història d’Europa, cert, però nosaltres ho hem de ser de la seva concepció de la nova democràcia, de la seva política

Calen polítics sense complexes. Amèrica en té molts. No serien la potència que són si no hagués estat així.

Good luck Hillary!

La llum al final del túnel

baixaSegons la majoria dels indicadors econòmics, sembla que la recuperació econòmica a Catalunya –i a la resta de l’Estat- comença a ser una realitat. Amb aquesta afirmació no vull dir, ni molt ni menys, que s’hagi acabat la crisi econòmica que, malauradament, encara impacta durament sobre moltes famílies de casa nostra.

Si que és cert però que comencem a veure la llum al final del túnel. El fet que el turisme intern estigui creixent, que s’incrementi el consum, que es redueixi l’atur, que hagin augmentat les matriculacions de vehicles i, fins i tot, que creixin les exportacions o que s’estigui reactivant el crèdit fa que puguem ser més optimistes del que érem fa uns mesos enrere.

Val a dir que una de les organitzacions empresarials de referència al nostre país, Foment del Treball, ja aventurava que el 2015 seria l’any de la recuperació econòmica de Catalunya i d’Espanya i que, sobretot, es traduiria en termes d’ocupació i consum. Així, afortunadament, està sent.

Cal, però, que no ens relaxem. Queden moltes reformes al tinter i s’han d’anar fent a mida que la conjuntura econòmica i social ho permetin. Tenim una assignatura important pendent, la reforma de l’Administració Pública, però també d’altres iguals o més importants com la reforma energètica i la del sistema financer.

No ens podem quedar a mitges. Crec que la classe política i econòmica d’aquest país ha entès que calen reformes profundes per no tornar a cometre el mateixos errors del passat. Cal accelerar el creixement de la economia, és clar, però ho hem de fer tenint en compte el passat més proper. Aquesta crisi ha fet molt mal, i encara el fa. Cal tenir present, doncs, allò que sempre dic del “Res serà el que era”.

L’estadista i científic nord-americà, Benjamin Franklin, va dir: “Un sac buit es manté difícilment en peu”. Així doncs, ara que el sac es torna a omplir, evitem que es buidi de nou. Austeritat, responsabilitat, rigor en la despesa i transparència econòmica són  la millor recepta perquè no es torni a buidar.

Deixeu-me acabar l’article d’avui amb un record molt emotiu per als 150 estudiants assassinats de la Universitat de Garissa de Kènia. Els jihadistes els van matar només perquè eren cristians, per res més. Les vostres ànimes són les nostres. Descanseu en pau.

Comença la Santa Setmana o Setmana Santa

imagesNo és casualitat que als països occidentals i sobretot a Europa el calendari que marca el nostre temps de lleure i de feina ve marcat i definit per els moments més transcendentals de la vida de Crist: naixement, és a dir, Nadal i mort o el que representa la Setmana Santa -a banda d’altres dies que tenen relació amb diferents moments de la vida de Jesucrist, desenvolupats al llarg del Nou Testament .

A poc a poc, aquestes festes les hem anat desvirtuant del més pur sentit religiós per transformar-les en paganes o simplement en vacances d’hivern o de primavera. Tot plegat forma part d’aquesta pressa que sembla que tenim d’esborrar de la nostra memòria tot el que té l’aroma d’encens i d’església. Per què? No està de moda avui entre la nostra societat i la nostra joventut -no tota però si de bona part-, tot el contrari que sembla que passa amb altres religions que conviuen amb nosaltres al nostra país.

No sé si tothom serà d’acord amb aquestes dues reflexions que acabo de fer, però jo ho veig així a banda dels valors que la religió comporta. És molt positiu que la societat tingui valors, i la religió catòlica ben entesa els té. Al meu entendre seria engatiu deixar de banda la religió tal i com ara s’ha estat discutint en l’àmbit de l’ensenyament i dels programes escolars. No hem d’oblidar que no conèixer el Vell i l’Antic Testament, és a dir, desconèixer la nostra religió ens dificulta entendre la major part de la cultura i de l’art des dels seus inicis fins ara. Significa no entendre el significat de la major part de festes i de les tradicions del nostra país, el desconeixement de les nostres arrels. Cal tenir present que un país o una societat sense arrels o que les ignora és una societat molt pobre.

I encara ens podria passar una cosa molt curiosa: que acabéssim adoptant les arrels i les tradicions d’altres religions en perjudici de la nostra. Seria una trista contradicció i conseqüència de la desídia que potser sobre aquestes qüestions hem tingut nosaltres envers els nostres fills, i que de bon segur no té res a veure amb la que els nostres pares van tenir amb nosaltres.

Us encoratjo a gaudir de la Setmana Santa, sense oblidar el seu significat religiós. Entre tots no hem de deixar que les nostres tradicions i que les nostres festes i el seu significat no es perdi. Passem-ho de pares a fills si volem que es mantinguin les nostres arrels.

Eleccions a Andalusia

baixaDiumenge a la nit, amb un ull posat en el clàssic del futbol, es coneixien els resultats de les eleccions a Andalusia, uns resultats sorprenents que posen en evidencia, una vegada més, el cas relatiu que cal fer a les moltes enquestes dels diferents mitjans públics o privats.

Per què dic sorprenents? No m’esperava en cap cas el resultat del PSOE andalús. És una victòria rotunda que no acabo d’entendre. Recordem que en aquesta comunitat fa, ni més ni menys, trenta anys que governa el partit socialista. És una comunitat castigada durament per la crisi i on l’índex d’atur continua sent un dels més elevats d’Espanya i d’Europa. Alhora el govern andalús s’ha vist esquitxat per un dels escàndols de corrupció més importants de les últimes dècades a Espanya i, pel que sembla deduir-se dels resultats, això no li ha passat factura. Sembla, doncs, que ni el desgast de governar ni la crisi o els casos de corrupció política han fet trontollar els fonaments d’un PSOE, tocat a Espanya, però no en aquesta comunitat.

No entenc aquesta hegemonia del PSOE andalús. No entenc com, amb la que ha caigut, allà no s’hagi mogut pràcticament res. És evident que costa canviar les dinàmiques electorals a Andalusia. El “modus vivendi” establert gaudeix de bona comoditat. Sembla que el clientelisme ha guanyat.

Un altre element destacable són dues patacades. La primera, la del PP. Era previsible, almenys al meu parer. Ha patit el desgast de governar a Espanya i de fer-ho de manera massa pedant i amb una suficiència autoritària que no l’ajuda. Estan quedant com els caducs d’aquesta història. El PP fa massa lletjos al diàleg i li agrada massa governar des de l’autoritat. A més, ha vist que atacar Catalunya no l’ha ajudat ni li ha aportat cap vot. La travessia de les municipals fins a les generals se li pot fer molt feixuga. Val a dir que s’ho han buscat. L’altra patacada és la d’UPyD. A Rosa Díez li ha fallat l’estratègia. No pactar amb Ciutadans l’ha portat a una desfeta amb majúscules.

Finalment, una darrera reflexió. El bipartidisme a Espanya baixa, però no tant com ens pensàvem tots. Cert és que Podemos i Ciudadanos irrompen amb una força moderada, però ni molt menys com la gent o ells mateixos esperaven.

Caldrà seguir amb atenció el post eleccions andaluses. Intueixo, sobretot, canvis al PP. Van cap a aquell precipici que tantes vegades he esmenat en el meu bloc personal.

El dia de la marmota

imagesA pocs dies de les eleccions andaluses, em llevo cada dia pensant en el com i en què hem fet malament per aclarir el missatge que s’ha de donar per recompondre un sistema polític que durant anys ha estat, si més no, útil. No m’acabo de creure les enquestes que veiem a la premsa. La societat espanyola, i molt especialment la catalana, sempre han estat exigents amb els polítics i la seva praxi diària. Per aquest motiu, la política i els polítics ens hem hagut d’anar adaptant permanentment als nous models establerts.

Hi ha qui pensa que tots els mals únicament provenen de la política i dels polítics. No és cert. La responsabilitat és compartida i els polítics no som més que un reflex de la societat en la qual vivim. Per això no entenc el paper protagonista que la societat atorga a Podemos, almenys en les enquestes. No crec que vulgui per al país un sistema polític, social i econòmic com el de Veneçuela o el de Cuba. Crec que hi ha una part important de desconeixement del que proposa aquesta formació en tots els àmbits. Fum, fum, fum… Com llegia en una entrevista a Àngel Gabilondo, de moment “Podemos” es “veremos”

El PP i el PSOE han alimentat aquesta formació i les falses esperances que promet. Ara és cert que és el moment de canviar la manera de fer política i d’aprofundir en l’entesa, el pacte i el diàleg. En canvi, el PP i el PSOE continuen alimentant Podemos i altres formacions com Ciutadans. Ho reitero: “Res serà el que era”, i afegeixo que la miopia política d’alguns ens sotmet a un futur de color gris. Cal tenir en compte que –si fem servir el seu llenguatge- Podemos i Ciutadans formen part de la mateixa casta amb caretes diferents. No són la panacea de la nova política. Els dos fan servir discursos buits i paraules grandiloqüents.

Ara mateix no recordo quin futur va preveure la marmota, però crec que el hivern serà molt llarg i la primavera molt variable. Esperem que quan comenci a arribar el bon temps ens doni les energies necessàries per donar el tomb a la situació actual, complicada i preocupant.

I amb tot això, aquest diumenge caldrà estar molt amatents al que passi a Andalusia. Molt atents

No m’agrada el que veig…

Ahir no em van agradar gens les declaracions de l’actual alcalde de Mataró ni les de l’alcaldessa de Figueres.

No seré jo qui les jutgi, entenc que aquest paper li pertoca a la militància d’Unió en el seu conjunt, però també a molta gent de convergència que, de ben segur, no els hi han agradat aquestes declaracions.

Sembla mentida que amb unes eleccions municipals a tocar i unes eleccions al Parlament d’una transcendència històrica per al nostre país, ens permetem això.

A Unió n’estem farts de rebre lliçons dels nostres socis de federació. La discrepància i la diversitat d’opinions no ha de posar nerviós a ningú. A casa sempre em deien, ningú té la raó absoluta i aquell que s’ho cregui és que no la té ni la tindrà mai.

Dos preguntes als socis de convergència:

1- Hagués estat possible el 9N sense Unió?

2- Vàrem signar o no el programa electoral, i no l’estem aplicant fil per randa?

Estic disgustat i emprenyat. Això de penjar la llufa a Unió comença a ser l’esport oficial d’alguns.

No toca ara parlar de si en Duran encapçalarà la llista a les eleccions a corts del 2016 i més, quan no sabem que passarà abans d’aquesta data.

Una cosa si que vull dir. Feina tindrem a CiU per trobar un candidat com en Duran. Queda dit!