La cultura socialcristiana. Un estil

foto inheca
El passat dimarts 5 de març vaig tenir el goig d’assistir a la conferència, organitzada per la Fundació INEHCA, “La cultura socialcristiana. Un estil” del professor Enrique San Miguel Perez, Catedràtic d’Història del Dret i de les Institucions de la Universitat Rey Juan Carlos.

L’acte que va tenir lloc al Centre Catòlic de Gràcia i que va comptar també amb la presència de Josep Antoni Duran i Lleida, president del comitè de govern d’UDC i Francesc Gambús, director d’INEHCA, va ser tot un exercici de realisme al voltant de tot allò que l’ideari socialcristià pot aportar a la nostra societat.

El Catedràtic San Miguel ens va transmetre que la cultura socialcristiana, més que una ideologia, és un estil, una forma de ser i de viure articulada en base a l’autenticitat, la calidesa i l’amistat. Així mateix, va defensar aferrissadament a la política i a la classe política, elogiant-los i defensant-los.

Amb la situació per la que travessa la política avui, dona gust assistir a una conferència on, partint d’aquella visió cristiana de que les persones es donen completament a les altres, es lloa el servidor públic i la política.

Cal prendre bona nota de tot allò que ens va dir el Catedràtic Enrique San Miguel, una persona, tal i com va definir el propi Duran i Lleida, preparada, generosa i modesta.

Avui, necessitem de persones enteses que defensin la política i el seu ideari. Enrique San Miguel, a més, és una persona jove que parla des del seu coneixement de la història, de les institucions i del dret, però que apunta també a un visió regeneradora de formes i missatge, que no de ideari.

Ara, més que mai, hem de seguir posant en pràctica aquest “estil” socialcristià. La societat d’avui necessita de idearis autèntics; per tornar a sentir, per tornar a créixer.

Cal que tots, si podeu, escolteu aquesta conferència, però sobretot, aquells que, com jo, tenim responsabilitats al partit o a les diferents institucions del país.

Pensem amb els altres, més que amb nosaltres i, com deia Enrique San Miguel, des de la calidesa i l’amistat, però sobretot, des de la generositat.

La vida ens anirà millor si pensem que no es pot tenir tot.

Una reforma per l’optimisme? Cal un vot de confiança.

Cert és que hi han aspectes de la reforma laboral millorables o que es poden esmenar, però com bé han comentat alguns companys de partit i de federació aquests darrers dies està ben orientada i ens porta ha ser optimistes de cara al nou marc laboral que s’està dibuixant.

Duran i Lleida, en unes declaracions d’aquesta mateixa setmana, apuntava amb encert que el major dèficit de la reforma és que no crearà ocupació a curt terminini i reclamava un pla de xoc urgent per combatre la lacra de l’atur. Totalment d’acord i és més, crec aquest pla de xoc contra l’atur no es pot demorar i hauria de tenir un consens molt ampli en les diferents forces polítiques amb representació al congrés dels diputats.

El nou contracte per a joves, la caducitat dels convenis laborals i la no prorroga sense revisió, els nous criteris de flexibilitat a les empreses, el nou paper de les ETT’s, etc, són mesures necessàries i que cal aplicar-les amb celeritat i rigor.

Un altre aspecte de la reforma del que se’n parla molt és el de la indemnització de dies per any treballat. La reforma marca 33 dies en comptes de 48 per any treballat. Jo encara seria més agosarat. En la majoria de països de la Unio, on la xifra d’atur es mou vora el 10%, la indemnització és del 20 o no n’hi ha. És clar que cal respectar els drets adquirits dels treballadors però també cal acabar amb la rigidesa del mercat laboral espanyol.

El que em preocupa més, no és tant la reacció dels sindicats sinó l’actitud del PSOE davant aquesta reforma. Ja no demano rigor en les seves propostes o alternatives (s’ha demostrat que d’això en van mancats i així hem anat), sinó responsabilitat davant la situació excepcional per la que travessa Espanya. Potser si el Sr. Zapatero i el seu Govern no haguessin girat l’esquena a la crisi, ja l’any 2008, no hauríem d’estar tant a mercè de les reformes que ens imposen des de Europa.

Per cert, molt recomanable l’article de Manuel Pimentel a l’Abc del passat dilluns dia 13.

“Cuentame” … o dels valors a la televisió.

Aquest dijous, i per primera vegada en molt de temps, el meu dia a dia, públic i professional, em va permetre fer un petit parèntesis, i arribar a casa a una hora raonable per descansar, sopar amb els meus i desconnectar veient una estoneta la televisió.

Concretament vaig estar veien “Cuentame”. A aquestes alçades no serè jo qui descobreixi una sèrie que porta des de l’any2001 aantena amb audiències d’entre 4 i 5 milions d’espectadors per programa, 13 temporades, i on molta gent ha patit, s’ha emocionat, plorat i rigut amb les aventures de la família Alcántara i on d’alguna manera i salvant distàncies i maneres d’entendre el “país” hem vist reflectits moments decisius de la nostra història col·lectiva recent.

Parlar de televisió i en definitiva de gustos sempre es complexa, i tots i cadascun de nosaltres te una opinió amb multitud de matisos diferents. Però la televisió, tant les privades com les públiques, en aquest país, per definició són servei públic, i és aquí on tinc la crítica més ferotge amb la televisió actual, tret d’honroses exempcions especialment de la televisió de Catalunya, la programació actual és un seguit de despropòsits on els valors de l’esforç, respecte, honestedat, sacrifici i solidaritat, són menystinguts, amagats i desterrats de les hores de prime time, i substituïts per programes mediocres, parcials i en alguns cassos fins i tot tendenciosos, que desinformen en lloc d’informar, i que deformen en lloc de formar.

Per això permeteu-me fer un reconeixement a “Cuentame” una sèrie on valors com la família, l’amistat, la solidaritat i l’esforç hi són presents i ens recorda constantment que les societats es forgen fruit del respecte per les opinions, especialment les contraries, el treball, la iniciativa, i el concepte de convivència en sentit ampli. Per tant felicito als guionistes i actors de la sèrie, especialment A Imanol Arias i Ana Duato, protagonistes des del primer dia d’emissió.

Pressupostos i +

Com sabeu aquesta setmana passada he estrenat nova imatge del bloc, del twitter, del perfil públic del facebook i del canal Youtube i quina millor manera de començar a donar-li nou contingut que fent un apunt sobre el debat de pressupostos al Parlament de Catalunya.

Un debat que va demostrar que aquest govern esta complint amb les exigències que dicta la UE i altres estaments econòmics mundials. Reduir el dèficit era la prioritat del Govern Mas i després d’un any és demostra que Catalunya i el seu govern van pel bon camí.

El ple del parlament d’aquest dimecres va demostrar que encara n’hi han que “pixen fora de test”. Com és possible que aquells que han deixat el país al límit de l’abisme (PSC, ERC i ICV) presentin més de 1500 esmenes a la llei d’acompanyament dels pressupostos?. Que pretenen?, quin grau de responsabilitat tenen?, que no entenen de la situació d’excepció actual?….

Els diputats i diputades dels partits que van conformar el tripartit haurien d’aparcar d’una vegada per totes l’estratègia i sumar-se en la defensa de Catalunya i els seus comptes. De veritat, cada dia hem costa més d’entendre l’actitud, en concret, del PSC. On és el pragmatisme i dogmatisme d’aquell PSC dels anys 80 que representava l’esquerra catalanista i que se sumava sempre en la defensa dels interessos de Catalunya?. La resposta es evident….

Tot i això, hi han partits que han demostrat més sentit de país que PSC, ERC o els ecosocialistes. Aquest es el PP que amb el seu vot responsable permeten tirar endavanat un dels pressupostos més austers i responsables de la historia de la democràcia a Catalunya.

Per cert, hem sento orgullós de ser part implicada d’un govern on hi es l’hble sr. Mas Colell. Grandissima feina!

I per acabar el meu post d’avui 2 apunts breus.

Primer de tot dir que no crec que sigui el moment de proclames impossibles. Cal unitat per sortir de la crisi i celeritat en les decisions de tot allò que fa referència a l’economia. Crec que les famílies catalanes ara no mereixen utopies de sobirania sinó respostes al seu dia a dia més difícil.

L’altre i darrer apunt, el tema PEPE. Només em faig dos preguntes; els nens de Madrid imitaran a Pepe quan juguin al pati o pels estadis de la comunitat?. Que ha de passar per que el comitè de competició sancioni a Pepe de per vida? Ha de matar a algú?.

Setmana en clau turisme

Amigues i amics que seguiu el post, aquesta setmana es celebra la 32à edició de FITUR a Madrid, tot un clàssic per als professionals. Enguany no hi podré assistir per que coincideix amb el ple de pressupostos al Parlament. No hi he fallat quasi bé mai i si hem pogués partir, de ben segur que ho faria, per poder ser-hi aquests dies.és una setmana clarament marcada pel turisme. Com bé sabeu el turisme forma part de la meva vida des de fa molt anys, ja que hi he dedicat part de la meva vida professional. Per aquest motiu, quan penso o escric en clau turisme se’m fa especial.

El turisme és un dels motors principals de la nostra economia però aquest any comença amb algunes febleses que hem tenen preocupat. A FITUR per exemple han declinat assistència alguns països que mai fallaven, hi han menys metres quadrats d’exposició i han prescindit d’alguns pavellons.

Tots aquests elements de FITUR que us anomenava, conjuntament amb el debat de la taxa turística, que els professionals rebutgen, sobretot els touroperadors, la possible eliminació dels ponts, que tan oxigen donen al sector, i el recent accident del creuer “Costa Concordia” a la costa de la Toscana i que afecta un sector en alça com el del creuers, pronostiquen un inici d’any difícil per al sector turístic.

Deixeu-me ser optimista i de ben segur que aquest mal inici d’any li donarem un gir de 360 graus.

No puc acabar el meu apunt d’avui, sense retre homenatge a un dels pares de la Constitució però també a un visionari del Turisme, que als anys 60 amb la seva dinamització dels paradors nacionals, o la campanya “Spain is diferent” va fer possible que ara l’estat espanyol estigui a dalt de tot a nivell turístic i sigui un dels principals mercats a nivell mundial. Sense oblidar també el seu paper primordial en la ruta del camino de Santiago o ruta del Xacobeo com a pol d’atracció turística mundial en l’actualitat, quan era President de la Xunta de Galícia.

El meu condol a la família de Manuel Fraga Iribarne i el meu agraïment per tot el que ha fet pel turisme.