Més sobre l’atur

baixa

L’atur és un dels indicadors més rellevants de la situació socioeconòmica d’un país i, en el nostre cas, la font de preocupació més important que tenim ara com a societat. Tots esperem amb molta expectació les dades de l’atur registrat mensual i les de l’enquesta de població activa trimestral, per fer tots els anàlisis haguts i per haver.

És per la preocupació que generen aquestes dades que cal revisar els indicadors emprats. Per què dic això?

En el cas de les xifres de l’atur juvenil, per exemple, els resultats que es donen no acaben de ser del tot rigorosos.

Cal molt més rigor quan parlem de l’atur però també calen mètodes estadístics més eficients que no facin augmentar gratuïtament aquesta sensació de frustració col·lectiva.

Quan es diu que hi ha una taxa d’atur juvenil del 50% no vol dir que la meitat dels joves estan aturats.

La taxa d’atur juvenil no inclou tots els joves perquè no contempla totes les situacions en les que es poden trobar aquests.

Una gran part dels joves són únicament estudiants. Aquests no tenen cap vinculació amb el mercat de treball i per tant queden exclosos de les estadístiques d’atur.

Per tant, els joves que encara estan estudiant no poden constar en aquest 50% d’atur juvenil.

També, així ho diuen les estadístiques, hi han molts joves que no estan treballant ni estan buscant feina.

Com ens recorden alguns informes i estudis hi han joves que o bé es troben en l’economia submergida o bé fan aquelles tasques domèstiques no remunerades i que s’han fet tota la vida (cangurs, classes de repàs, etc).

Repeteixo, cal revisar els indicadors del mercat de treball ja que poden distorsionar la realitat.

Més enllà d’aquestes reflexions, l’atur juvenil continua sent una xacra que s’ha d’atacar amb decisió.

Cert és que aquesta crisi ha fet que es tripliquin el nombre de joves en situació d’atur. Això no es pot obviar, com tampoc la debilitat amb la que està quedant el nostre malmès sistema laboral.

Repetir constantment que el 50% dels nostres joves estan aturats només crea frustració i genera un clima de pessimisme que afecta sobretot a la moral de les generacions futures.

Com he dit darrerament, cal la implementació d’un Pla de Xoc per l’ocupació, a tots els nivells i edats.

Per exemple que faria jo d’immediat:

És urgent una reducció de les càrregues socials empresarials en nous contractes com també les bonificacions en les cotitzacions socials, per a les empreses que contractin menors de 25 anys o majors de 45.

Cal que aprovem La Llei de l’Emprenedor on s’estableixin exempcions fiscals en l’IRPF, bonificacions en les cotitzacions social pels autònom, capitalització del 100% de la prestació d’atur, bonificacions en les cotitzacions socials per la contractació de treballadors aturats, incentius fiscals pels inversors, etc.

Com cal també, la creació per part de la Generalitat de Catalunya d’una oficina única encarregada de tots els processos de creació d’empreses, de manera que l’empresari /emprenedor no hagi de realitzar cap tasca administrativa un cop entregui la documentació necessària a l’oficina de la Generalitat.

Tenim feina i cal fer-la amb rigor. Posem-hi tots de la nostra part.

L’atur, el gran repte.

baixa (1)Hores d’ara, dir que el problema principal d’aquest país, és l’atur, és una obvietat. Amb la borsa en fase de recuperació i la prima de risc sota control queda clar que qualsevol intent per millorar la situació a Catalunya i a l’estat espanyol, passa, sí o sí, per la generació de nous llocs de treball.

Aquesta és sens dubte la meva principal obsessió i on penso centrar i esmerçar els meus esforços. La senyalització d’un fet i el reconeixement per part de tots de la gravetat d’un problema no fa que aquest, desaparegui, per tant cal passar a l’acció i començar a plantejar diferents mesures o propostes per acabar amb aquesta veritable lacra que és l’atur i especialment, l’atur juvenil.

En els propers mesos i mitjançant aquest blog i altres “foros” aniré desgranant força, aquestes idees.

Un dels temes més preocupants és la dificultat per a la creació d’un negoci, en aquest camp l’estat espanyol no surt massa ben parat, estem a la posició número 44, amb una mitjana de 136 dies per obrir un negoci, molt lluny del primer país del rànquing que és Singapur amb una mitjana de 4 dies. Aquest fet redunda, en que al mateix temps, Espanya, està a la posició 136 del rànquing de creació d’empreses, el país que ocupa el número 1, és Nova Zelanda. Però la part més dolorosa d’aquestes dades, és el número de tràmits administratius necessaris per obrir aquestes empreses o negocis, 10, són necessaris, 1, només al primer país del rànquing.

Per tant ja tenim, el primer punt on hem d’incidir. Cal potenciar des de l’administració, totes, les accions i suports per facilitar als emprenedors d’aquest país que els seus models de negoci, petits i grans és puguin dur a terme d’una manera ràpida, efectiva i si pot ser el més econòmica possible.

Aquest govern, a tal efecte, ja va desenvolupar amb celeritat les anomenades lleis òmnibus que són un conjunt de cinc lleis que van modificar més de 80 i van derogar total o parcialment gairebé una trentena, amb la clara finalitat de reduir la càrrega burocràtica, els terminis de les resolucions administratives, tant per a les empreses com per als particulars. Perseguia també simplificar l’administració i fer-la més propera i entenedora i convertir-la en àgil, eficient, propera, transparent i competitiva.

És innegable que aquesta és la direcció, però també és innegable, que no ha estat suficient, s’ha d’anar més enllà. Constantment a les diferents reunions que mantinc amb empresaris, emprenedors o gent amb moltes ganes i idees per tirar endavant, surt com a tema recurrent, a banda dels temes relacionats amb el crèdit, la dificultat i les traves administratives per poder posar en marxa un negoci de manera ràpida.

Cal que impulsem fermament, el concepte de finestreta única, i que amb un únic tràmit i amb l’acompanyament de l’administració, tothom pugui posar en marxa qualsevol activitat econòmica, evidentment amb la seguretat i rigor que pertoqui, en un màxim de 10 dies. En aquest cas l’administració s’ha de reformular per fer-la més efectiva i que el ciutadà tingui clarament la percepció que aquesta treballa per ell i no l’hi posa dificultats excessives, és un luxe que aquest país no es pot permetre.

Hem d’avançar, encara més, cap a una administració facilitadora i no fiscalitzadora, amb unes lleis i decrets que siguin efectives per facilitar la creació de noves empreses i negocis, que alhora generin nous llocs de treball.

I qui parla de l’atur?

Permetin-me començar el post d’avui amb aquest títol que conté una pregunta força suggerent. Té una explicació que observaran a continuació.

baixaCom bé saben aquest cap de setmana ha fet molt fred, fins i tot, deixant nevades a llocs que no acostuma a fer-ho. Aquestes inclemències meteorològiques del cap de setmana van fer que mires més hores la televisió del que és habitual en mi. Vaig poder comprovar, atònit, com en molts dels programes de debat i actualitat només es parlava de casos de presumpta corrupció, dels polítics, de la casa reial, etc. Però atenció, qui parlava de l’atur? Ningú.

Resulta que la principal preocupació de la gent a Espanya és l’atur i, resulta també, que mai en la història havíem tingut unes xifres d’atur tan elevades i, permetin-me, tan insostenibles. Però de l’atur quasi ningú en parla, no interessa. Que no és el principal problema del país? Que no cal afrontar el problema amb celeritat? Que no veuen que aquestes xifres de desocupació poden situar l’estat del benestar i la cohesió social contra les cordes?. Jo ho veig; altres prefereixen distreure als ciutadans tenyint de rosa, amb excés, a la política i els seus dirigents.

D’acord que hi ha casos de corrupció. D’acord que cal apostar per una regeneració del sistema i de la política, però, estaran també d’acord, que ara cal (d’una punyetera vegada) posar-nos d’acord i arribar a un pacte que eviti seguir donant cova a la sagnia de l’atur.

La setmana passada a Madrid es va celebrar el “Debate de la Nación”, una gran oportunitat per posar sobre la taula propostes sobre allò que més preocupa al ciutadà. CiU, a través del seu portaveu al Congrés, en Josep Antoni Duran i Lleida, va insistir en centrar el debat en proposar mesures i demanar un pla de xoc que eradiqui les actuals dades de l’atur. Lluny d’això el PP i el PSOE, com ja ens tenen acostumats, van seguir a lo seu, amb “l’empastifa que fa fort”. Sigui dit de passada, alguns moments del debat Rajoy – Rubalcaba em van semblar un xic esperpèntics, sobretot pel to i les formes emprades.

De debò, potser que durant un temps mirem menys la TV i llegim menys els diaris i, per contra, comencem a mirar els ulls dels ciutadans. Si així ho féssim, potser centraríem la nostra acció política envers el patiment de la gent i no en l’intent de sortir indemnes a la foto.

Com ja he dit en moltes ocasions, o arribem a pactes i acords sobre allò que preocupa a la gent o marxem cap a casa. La gent mereix una altra cosa!.

Deixeu-me canviar radicalment de tema per felicitar a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, que amb la col·laboració de l’associació de Fires Gastronòmiques d’ Arenys de Mar (AFGAR ), de Crisàlide (Ass. Nou i Vell) i  del Col·lectiu TRES-A, per la magnifica idea i organització de la primera edició de la Fira de la Cervesa Artesana, que ha tingut lloc aquest passat cap de setmana a Arenys. De ben segur que aquesta fira es consolidarà a la nostra vila i seguirem gaudint d’aquesta vitalitat i projecció que ens caracteritza.