El que hauria de ser. Un nou país, nova política

Ara farà vuit anys que vaig començar a publicar periòdicament apunts i articles.   El 2014 els vaig recopilar en un llibre de títol “Res serà el que era“ i, sincerament, crec que no vaig errar el diagnòstic. Ara després d’uns mesos sense escriure -per diversos motius que més endavant ja aniré desgranant-, m’agradaria analitzar fent un pas al costat, una posició que sembla estar de moda, el que ens ha passat a tots plegats, què hem fet malament i on ens trobem. Ho vull fer des del meu modest punt de vista, però també des de l’experiència d’haver tingut durant vint anys diverses responsabilitats en el àmbit local, en diferents administracions i en la meva responsabilitat de partit, a Unió.

Tots plegats hem fet moltes coses malament. Estic plenament convençut que, si ara poguéssim recular en el temps i resituar-nos als voltants del 20 de setembre de 2012, un senyor que avui passa per moments molt complicats canviaria d’actitud. Em refereixo, és clar, a l’encara avui president en funcions, Mariano Rajoy, que va despatxar ràpidament una reunió amb el llavors president de la Generalitat,  Artur Mas, que va anar a reivindicar un més que just i raonable pacte fiscal per a Catalunya. Si Rajoy hagués estat un estadista de veritat hauria entès que la qüestió que li posaven sobre la taula no era menor ni un xarampió passatger.

En aquells moments la federació de CIU sortia de uns resultats excel·lents. A nivell local era el millor moment amb govern a les quatre diputacions i pràcticament en tots els consells comarcals, així com a la majoria de les capitals comarcals i a la resta de municipis importants. I el resultat de les eleccions a Corts Generals amb Josep A. Duran i Lleida com a cap de cartell va ser el millor de la nostra historia. En aquell moment de màxim èxit per a la federació en els àmbits local i estatal, al Parlament no ens podíem queixar malgrat no tenir majoria absoluta i recordar que en les èpoques del president Pujol, sí que l’haviem aconseguit. Però tornem al que anàvem.

Recordo que pels voltants del maig de 2012, en  un esmorzar informal vaig fer una reflexió que considerava important a un dirigent del PP. Li vaig intentar fer entendre que la reivindicació del pacte fiscal no era aquesta vegada “peix al cova” com abans a les èpoques del president Pujol, que no era jo et demano 10 i tu m’ofereixes 1 per acabar assolint 4, 5 o 6 en funció del moment de la negociació. Li vaig dir que aquest cop no tenia res a veure, que al darrere de la demanda hi havia un gruix important de ciutadania catalana d’ideologies diverses. Li vaig fer aquesta comparació: si ara el govern del PP no recull la demanda dels catalans, és com una gangrena que ara afecta a l’ungla, que si ho solucionem avui gairebé no es veurà, però que si la deixem podrir avançarà poc a poc fins afectar el dit sencer, la mà, el braç, i la resta del cos. Malauradament no em van fer cas o no van escoltar a qui jo vaig intentar fer veure el que podia passar. En aquell moment Rajoy no va ser un estadista sinó un polític miop. Això ens ha portat a la situació actual. És clar que per ser justos cal afegir-hi situacions de retallada de l’Estatut per part de Zapatero i del TC.

Per resumir el que vull dir: si Rajoy es despertés un altre cop el 20 de setembre de 2012 després d’haver entrevist en somnis tot el que vivim avui, segur que hauria actuat de manera molt diferent a com ho ha fet.

No m’agrada el que veig…

Ahir no em van agradar gens les declaracions de l’actual alcalde de Mataró ni les de l’alcaldessa de Figueres.

No seré jo qui les jutgi, entenc que aquest paper li pertoca a la militància d’Unió en el seu conjunt, però també a molta gent de convergència que, de ben segur, no els hi han agradat aquestes declaracions.

Sembla mentida que amb unes eleccions municipals a tocar i unes eleccions al Parlament d’una transcendència històrica per al nostre país, ens permetem això.

A Unió n’estem farts de rebre lliçons dels nostres socis de federació. La discrepància i la diversitat d’opinions no ha de posar nerviós a ningú. A casa sempre em deien, ningú té la raó absoluta i aquell que s’ho cregui és que no la té ni la tindrà mai.

Dos preguntes als socis de convergència:

1- Hagués estat possible el 9N sense Unió?

2- Vàrem signar o no el programa electoral, i no l’estem aplicant fil per randa?

Estic disgustat i emprenyat. Això de penjar la llufa a Unió comença a ser l’esport oficial d’alguns.

No toca ara parlar de si en Duran encapçalarà la llista a les eleccions a corts del 2016 i més, quan no sabem que passarà abans d’aquesta data.

Una cosa si que vull dir. Feina tindrem a CiU per trobar un candidat com en Duran. Queda dit!

Dos dies de contrastos

IMG_4067Diumenge, un any més, tenia la possibilitat de presenciar en directe la festa que el Partit Nacionalista Basc organitza cada any, l’Alderdi Eguna. Una festa en tots els sentits, organitzada per les bases de militants i simpatitzants del EAJ-PNV que any rere any es mantenen fidels a la cita.

Unió Democràtica de Catalunya va tornar a participar d’aquesta festa que es nodreix de l’estima de la gent a un partit i a un país.

Deixeu-me que em refereixi a les reflexions que el Lehendakari Urkullu, com també el president actual del PNV, Andoni Ortuzar, ens van adreçar a tots aquells que ocupàvem les campes de Foronda.

Ells van reclamar, com no podia ser d’una altra manera, diàleg i consens per construir una Euskadi lliure. Però més important, van transmetre la idea que Euskadi és ja una de les nacions d’Europa més assimilades al que entenem avui com a un Estat. Euskadi, més enllà del concert econòmic, té unes competències prou consolidades com per poder albirar a qualsevol de les aspiracions. Però també ens van transmetre la necessitat d’arribar a pactes amb l’estat per consolidar aquesta singularitat d’aquestes nacions sense estat, que avui, encara pertanyen a Espanya.

Comparteixo plenament aquestes reflexions i, com també van fer els dirigents del PNV, demano que els pobles que se senten pobles puguin decidir el seu futur en llibertat.  Els bascos són un mirall per Catalunya, tot i que no sempre s’ha remat en la mateixa direcció, com també ho som nosaltres per ells. Fiançar els nostres llaços és imprescindible per seguir construint de la mà aquestes dos nacions respectades i admirades arreu.

Dilluns ja va ser diferent….

Fèiem la digestió amb la mirada posada al Tribunal Constitucional. Gairebé sense temps de pair, aquest tribunal ens anunciava, amb un temps record, que quedava tot suspès i que la consulta quedava cautelarment suspesa “Sine Die”.

No seré jo que jutgi la feina de l’alt tribunal. Ara bé, el govern espanyol, com també els tribunals de l’estat, s’equivoquen alhora de judicialitzar la resposta a la voluntat majoritària d’un poble.

En ple segle XXI, no hauria de ser una quimera poder decidir tot allò que és cregui rellevant i que pugui afectar a la vida dels ciutadans.

La consulta que planteja el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat, no és més que això,  una consulta. Confon el Govern de l’Estat quan tracta la consulta de referendaria, per tant vinculant.

Mai a la vida, consultar al poble pot ser un delicte. Mai. Més quan a Catalunya hi ha una voluntat de decidir sobre el seu futur estatus polític, també econòmic i social.

És no entendre res quan de la prohibició sistemàtica la converteixes en la teva principal praxis política.

No a l’estatut, no al pacte fiscal, la LRSAL, la LOMCE, el deute històric consolidat,…. Què no entenen encara?.

Tinc ganes de tornar a escriure, que ara és l’hora de la política. L’hora de buscar una sortida a aquestes amenaces que arriben de Madrid. Si es pensen que això s’atura aquí, van equivocats. Avui, hi ha molts més independentistes que ahir i és gràcies a ells i a la seva poca visió política.

El PP no sap el que té entre les mans. Al llarg de la història, la voluntat dels pobles ha pogut amb tot, també amb els Governs.

Que Déu posi llum a tot això, però abans, concentreu-vos aquesta tarda a les set davant dels vostres Ajuntaments.

Bona setmana a totes i tots

La Catalunya que volem

imagesLa crisi econòmica ha tret a la llum els canvis en profunditat que reclama la nostra societat. No ha estat la causa de la crisi de valors, institucional i política que avui vivim, però sí que ha accelerat aquesta evidència.

A Catalunya ho estem vivint intensament. D’una banda, les forces polítiques que representem a la immensa majoria dels catalans hem fet nostre el clam dels ciutadans del nostre país que volem exercir el dret a decidir sobre el futur de Catalunya el pròxim 9-N. L’actual status quo ja no serveix. Però essent una qüestió transcendental no és l’única que reclama la nostra societat.

Hem de ser conscients que la ciutadania està tipa dels partits polítics perquè no s’han fet les coses bé. Hem de canviar-ho. Els partits d’esquerra ja ho estan fent i la dreta, d’una altra manera, també. Unió i CiU, evidentment, nos ens podem quedar enrere.

A Unió Democràtica de Catalunya tenim clar que ens hem d’obrir amb decisió a la societat, que hem de cercar nous sectors i nous col·lectius que siguin propers als nostres valors i al nostre model de societat. En definitiva, cal que fem un partit més permeable als interessos dels ciutadans des de la centralitat que sempre hem defensat i que sempre hem buscat. No es tracta de deixar ningú, ni d’anar contra ningú. Volem sumar i reforçar un espai polític amb l’obertura a sectors molt diversos, fet que alhora ens servirà per enfortir CiU.

La proposta que defensem des de Unió va dirigida a gent compromesa i conscient del moment històric que vivim. Volem una Catalunya forta amb capacitat de defensar el que és i el que vol ser. No volem una Catalunya qualsevol. Volem que conceptes com el bé comú, la responsabilitat, la justícia social, l’humanisme, l’economia social o el respecte al medi ambient estiguin al servei de les persones. A més, com sempre des de la nostra fundació, ho volem fer des del diàleg i el respecte, mai des de la confrontació intolerant envers qui defensa posicions diferents. Sabem que només des de l’exemplaritat podrem recuperar el prestigi perdut, i que per aconseguir-ho calen canvis profunds en la democràcia parlamentària actual per evitar l’ascens dels populismes, que prometen el paradís des de la demagògia i la inconsistència.

Després de les eleccions europees…

imagesEn primer lloc, deixeu-me felicitar a en Ramon Tramosa i a l’amic Francesc Gambús, companys meus a la federació de CiU, per la seva elecció com a diputats del Parlament Europeu. Segur que ambdós, estaran a l’alçada del moment que viu el nostre país i faran d’excel·lents portaveus de les necessitats i preocupacions dels ciutadans de Catalunya.

A continuació, deixeu-me felicitar a ERC com a força guanyadora d’aquestes eleccions. Així mateix, també vull felicitar a la gent de CiU pel resultats d’aquestes eleccions. Convergència i Unió, tot i amb el desgast que suposa governar, aguantem molt bé la tirada en aquestes eleccions. Deixeu-me, doncs, felicitar a tots aquells membres dels diferents comitès de campanya, personal de CiU, militants i simpatitzants, apoderats/des i interventors/res, que han fet possible aquesta campanya i també per fer-la molt fàcil. Ells, principalment, s’han guanyat Europa, però també el cel!.

Entrant a valorar més a fons els resultats, cal destacar prèviament l’augment de la participació que hi ha hagut a Catalunya. Durant la campanya, molts dels partits, vam cridar a la participació per omplir les urnes de vots. La ciutadania de Catalunya ha respost. Catalunya ha augmentat amb més d’un 10% la participació respecte les eleccions del 2009.

En uns temps on la política passa per moments complicats, no deixa de ser positiu que la participació augmenti.

Pel que fa als resultats de CiU no són gens dolents, al contrari. Augmentar en més de 100.000 vots respecte les eleccions europees del 2009, ens diu que hem de seguir treballant amb tenacitat i confiança, mirant endavant i no enrere.

Important també és el fet que a Catalunya, tots els partits partidaris de la consulta i del dret a decidir, augmenten. Diumenge va guanyar la consulta i el dret a decidir del poble català.

Ara bé, cal escoltar i molt els resultats de les eleccions del passat diumenge. Qui es faci el sord, o utilitzi l’autocomplaença per negar la evidència s’equivocarà i molt.

Espanya; ja cal que paris la orella…

Per mi, els resultats del passat diumenge ens venen a dir principalment una cosa: que la política i la percepció que tenen els ciutadans de la mateixa està canviant.

Ja fa temps que dic que la manera amb la que estan afrontant els debats els partits tradicionals de l’estat espanyol, sobretot els dos grans, no és la correcta. Però no només els partits, també molts dels representants del sistema financer i altres.

Torno a dir com ja fa dos anys que ho vaig dir i ho vaig dient en aquest bloc; si els dos grans partits, PP i PSOE, continuen sense ser capaços de pactar els grans temes d’estat (immigració, atur, debat territorial, etc.) i es segueixen llençant porqueria uns als altres per pura supervivència i per preservar la cadira, quedaran relegats al no res. El PP i el PSOE porten massa temps tirant-se els trastos pel cap i han oblidat que hi ha un estat que s’ha de governar. Aquesta política curta de mires i de perfil baix que estan fent tant uns com els altres, està acabant amb ells.

És més, si algú es pensa que aquella manera de fer política dels anys 80 i 90 tornarà, està del tot equivocat.

De moment, aquestes eleccions s’han endut a Rubalcaba per endavant, fet que em sap greu, tot i així sembla que el PSOE comença a llegir els resultats en clau no partidista. El PP segueix en el somni de la mediocritat. Però ells faran.

Hi ha una cosa clara, si després d’aquests resultats, especialment els obtinguts a Catalunya, el govern de l’estat, amb el seu president al capdavant, no ofereix diàleg i alternatives a Catalunya, molts dels que encara creiem que el pacte és possible hi deixarem de creure. I deixar de creure, vol dir deixar de creure amb totes les seves conseqüències.

Si el govern de l’estat no respira, els partidaris de la independència seguiran augmentant. Entre ells, un servidor.

Goteres a l’Estat

Tram-240-La-Via-Catalana-a-la-_54382321114_54028874188_960_639El passat 11 de setembre, mentre aquí Catalunya es feia l’ofrena al monument de Rafael Casanova, unes goteres de notables dimensions irrompien amb força a l’interior de l’hemicicle del congrés dels diputats.

Aquesta al·legoria reflexa a la perfecció la situació del moment que vivim. Espanya fa aigües, mai millor dit.

Espanya, govern, PP i PSOE, continuen donant l’esquena a la voluntat majoritària d’un poble. Catalunya vol votar, vol decidir el seu futur, el seu destí com a poble, i està en el seu dret. El dret a l’autodeterminació és un dret que tota nació té i ara cal poder-lo exercir.

Rajoy, i la seva carta dirigida al nostre president, reflecteix que el Govern Espanyol no vol entendre res. Dic no vol, perquè crec que ho entenen perfectament. Aquesta és la seva por, veuen que això va en serio i no té aturador.

Ara ja és massa tard per floritures. Calen decisions valentes i no demorar més el procés. S’ha de dialogar i pactar amb l’estat però sense renunciar a la consulta. La comunitat internacional observa Catalunya molt més del que ens pensem. Mai abans un 11 de setembre havia tingut tants mitjans internacionals acreditats.

Si jo fos governant Espanyol deixaria l’estadística i començaria per fer política. Cal que Espanya ofereixi un nou estatus polític a Catalunya.

Com he dit en moltes ocasions en aquest bloc, res serà el que era.

El “cafè para todos” fa temps que s’ha acabat i cal un nou model. Cal tornar a defensar el terme d’autonomia en el seu sentit més ampli. Autonomia vol dir ser autònom, ser lliure. Vol dir recaptar els impostos i destinar-los allà on sigui més necessari. Vol dir tenir un model educatiu, sanitari, cultural, esportiu…, propis.

L’Autonomia a Espanya s’ha distorsionat per què no totes les comunitats estan preparades per tenir-la. L’autonomia l’han de tenir i exercir aquelles comunitats que són nacions sense estat i que se’n senten. El model autonòmic espanyol va néixer tocat i ara en paguem les conseqüències.

Ara és tard. És molt tard. A Catalunya ja no escoltarem aquelles ofertes que no modifiquin el nostre “statu quo” actual.

La campanya contra l’Estatut està passant factura al PP i potser s’estan estirant dels cabells per haver-la promogut. Ara, aquests mateixos, neguen la major i es tornen a equivocar. Però ells faran. Nosaltres de moment, anem fent VIA i anem preparant la consulta.

Perspectives del sector turístic

Turisme_BenetCom be sabeu, per vocació, professió i historia sempre he estat vinculat al sector turístic, i és un orgull personal però també de país haver defensat al Parlament la moció subsegüent a la interpel·lació al govern sobre les perspectives del sector turístic.

Permeteu-me doncs que us faci cinc cèntims sobre la situació actual del turisme al nostre país.

El sector turístic és un sector clau i estratègic en l’activitat econòmica i l’ocupació a Catalunya, estem als inicis del plat fort de la temporada 2013, i les dades que tenim de gener a abril, són positives sobretot pel que fa al turisme estranger: millorem en qualitat i increment de la despesa.

Per tant les previsions són positives, per les dades de les que avui disposem, tot i que cal ser prudents, donat que el sector turístic és molt sensible a les condicions canviants de l’entorn, tant a curt com a mig termini, ja sigui per aspectes econòmics, polítics, naturals o de canvis de tendència de la demanda, poden suposar un desviament dels fluxos de visitants, entre destinacions i territoris.

Dit això, cal donar suport i reconeixement al pla estratègic del turisme al nostre país i per extensió al seu pla de màrqueting, impulsat per la Direcció general de Turisme i executat per l’Agència Catalana de Turisme, i cal, sens dubte, un reconeixement molt especial per la Marian Muro, la seva directora general, per la magnífica gestió, que en moments complicats esta duent a terme a aquest sector. Aquest pla, a les seves línies estratègiques determina una aposta ferma per la qualitat i per  augmentar més la despesa que no pas el volum de turistes. Molt important apostar per la sostenibilitat del model, qualitat en lloc de quantitat.

En aquesta direcció permeteu-me que doni algunes dades de l’evolució del sector, amb dades tancades gener abril 2013. El nombre de turistes estrangers: 3,6 milions s’ha incrementat un 5% respecte el mateix període de 2012, de igual manera la despesa del turista estranger, més de 2.900 milions d’euros, s’ha incrementat un 10.8%, situant la seva despesa mitja en  826 euros un +5,4%, més que al mateix període de 2012.

Pel que fa a l’evolució turística pel 2013, i pel que fa a turisme estranger, a nivell de l’Estat el Ministeri preveu un descens del 3% dels turistes. Les nostres dades però, són més positives. A Catalunya, les nostres previsions es basen en tres elements claus: les dades objectives de l’evolució d’arribada de visitants en els primers mesos de l’any, l’estat de les reserves que els propis operadors ens indiquen mitjançant contacte amb les nostre oficines a l’estranger i l’increment de la capacitat dels vols cap a Catalunya en temporada. Capítol a banda mereix el turisme intern, aquell que fa referència als turistes espanyols i catalans. La situació econòmica general ens fa pensar que afebliran la demanda i el consum turístic.

Pel que fa al pla estratègic de turisme i els el conseqüent pla de màrqueting, cal valorar la seva àmplia participació i aportació d’agents públics i privats del sector turístic, a través d’entrevistes a persones clau del sector, taules de treball i enquestes i qüestionaris tant a professionals del sector turístic català i estranger. Són plans àmpliament consensuats i treballats amb el sector i que la Generalitat ha de liderar conjuntament amb ell. Com a elements referencials cal destacar, un projecte de país internacional, una aposta pel producte, una direcció de turisme transversal i una aposta clara i decidida per l’excel·lència.

En definitiva, el govern, operadors, agents, etc… apostem per un model de turisme sostenible, seriós, responsable i de qualitat que ens permetrà posicionar-nos clarament en un mercat global en expansió.

Hi ha projecte, tenim idees i s’estan executant… exemple clar de model d’èxit.

Som-hi!!!!

Enllaç a la Moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre les perspectives del sector turístic http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/sequencia/videos?p_cp1=6686212&p_cp2=6686566&p_cp3=6686530

Intervinent

Hem de tancar files!

baixaAls darrers temps es parla molt de màrqueting de proximitat, relacionat amb les noves, o ja no tant noves tecnologies, com són la comunicació via bluetooth, el màrqueting NFC(tecnologia de connectivitat inalàmbrica de curt abast, el màrqueting amb codis QR o les ja, denostades comunicacions publicitàries via sms. Estem a punt d’una nova revolució amb les aplicacions de Realitat augmentada i tot el ventall de possibilitats que aquestes eines ens oferiran a tots aquells, que d’una manera o un altre, estem relacionats amb el màrqueting i la comunicació.

Paral·lelament vàrem començar a parlar del “marketing slow”, un terme que va sorgir de l’expansió del Moviment Slow, que proclama preservar la cuina cultural, tradicional i de proximitat dintre d’una eco-regió . Aquest posicionament, hores d’ara, ha estat traspassant al món del màrqueting i la publicitat amb força i moltes campanyes actuals treballen aquest concepte. Podem descriure el moviment, de manera molt simplificada com anteposar la qualitat per sobre de la quantitat, esmorteint i alentint l’impacta comunicatiu amb la clara finalitat que el resultat de la campanya sigui més perllongat en el temps.

També escoltem parlar del màrqueting social, i no em refereixo al que utilitza les xarxes socials, si no a l’aplicació de les tècniques del màrqueting comercial per l’anàlisi, plantejament, execució i avaluació de programes especialment dissenyats per influir al comportament voluntari del públic objectiu amb la finalitat de millorar el seu benestar personal i també el de la societat que l’envolta.

Tota aquesta explicació de tendències en el món del màrqueting convergeixen d’alguna o d’altre manera a la campanya que just abans del Nadal passat va llançar l’empresa Balay sota el lema “Grácias por elegirnos”. Aquesta campanya és la suma o més aviat la barreja dels diferents posicionament que te el màrqueting actual i que he intentat explicar anteriorment i aposta clarament per motivar al futur comparador plantejant-li la compra de productes de “proximitat” desenvolupats per persones com tu i com jo, amb noms i cognoms i per tant potenciar el valor social.

Felicito a l’empresa en qüestió pel plantejament estratègic. Crec sincerament, i ara parlo com a consumidor, que va en la bona direcció, doncs, cal potenciar la compra de productes locals, entenen el producte en sentit ampli, cal, en moments com aquest, exercir de ciutadà compromès i recolzar l’empresa, l’artesà, el pagès,  i el comerç de proximitat per produir una simbiosis perfecte i col·laborar activament per sortir d’aquesta llarga i ja avorrida crisis. Cal promoure la compra de productes del primer i segon sector productius potenciant la qualitat i el valor afegit de les primeres matèries fets a la nostre terra i que dona feina a veïns i conciutadans.

Som un país fort, som una societat solidària i compromesa, som uns magnífics comerciants, agricultors, ramaders i artesans, donem valor al que tenim i el nostre futur serà nostre.

El món s’acaba.. però s’acaba bé!!!

baixaCom tots i totes sabeu, aquests divendres s’acaba el món… però no patiu… que acaba bé… com deia en Xavier Grasset, al programa que va fer, fa anys, a Catalunya Ràdio. Ja fa mesos que els mitjans de comunicació i les xarxes socials no paren de recordar-nos tant assenyalada data, malgrat que diferents experts han puntualitzat per activa i per passiva, que el que realment van preveure els Maies, era en realitat, el naixement d’una nova època, d’una nova era.

Com ja sabeu els que heu llegit alguna vegada el meu blog, que sempre he estat un entusiasta convençut de l’afectació que tenen els canvis de mil·lenni en els comportaments de les societats, i aquesta vegada, i sense que serveixi de precedent m’agafo com un ferro roent a aquesta predicció d’aquells antics habitants de la zona mesoamericana, per ressaltar que amb dotze anys de retard, arriba un canvi de mil·lenni, amb tot el que això comporta. Sí, efectivament, estem clarament en un canvi de cicle, de manera de fer i de pensar, d’actuar, d’entendre i conèixer, com a individus però també com a societat.

Fa temps es va batejar el segle XXI com el de la revolució digital, però segurament aquesta definició només servirà per catalogar alguns lustres, potser un parell de dècades.

Sempre he cregut en les persones, i aquest serà, ho espero amb moltes ganes, el segle de les persones, el segle de la societat com a col·lectiu amb les seves particularitats i especificitats, però amb ganes d’avançar i canviar coses, de ser activa i responsable, d’implicar-se, de no deixar-se arrossegar sense fer escoltar la seva veu, les seves opinions i reivindicacions. En definitiva tots volem recuperar la direcció a les nostres vides i ser una mica més propietaris del nostre futur, i això, no siguem simplistes no només s’ha de llegir des de la derivada nacional, que també, però, aquesta vegada vull anar una mica més enllà. Crec, que tots tenim una mica la sensació que ens trobem, on ens trobem, en gran part, per decisions que no em pres, però, això si, ens toca pagar les conseqüències.

Davant aquesta situació, davant el seguit de signes i senyals que ens alerten d’aquest canvi de paradigma, predicció Maia inclosa, no queda un altre que actuar. Però actuar en majúscules, i no deixar-se arrossegar per la marea humana víctimes del nostres immobilisme. Cal, i això serveix per totes les facetes de la vida, ser agosarats, ser valents i plantejar noves maneres de fer però també de fer fer.

En un món canviant, en un món globalitzat, on cada vegada més les decisions que ens afecten es prenen més lluny d’allà on som, siguin, els mercats, Madrid, Brussel·les o la casa blanca cal ser valents i recuperar les regnes de la nostre societat, fent-la transparent, clara, democràtica i més oberta.

També cal un canvi d’era en la manera de fer política, no podem continuar al segle XXI fent política com la fèiem a començaments del segle passat. Si els partits polítics continuem sent incapaços de donar respostes ràpides i efectives als ciutadans i ens preocupem més de les enquestes i les opinions publicades que dels problemes reals, estem condemnats a desaparèixer.

Com molts de vosaltres sabeu, i donat el darrer resultat electoral, no he estat escollit diputat al Parlament de Catalunya a aquesta legislatura, en tot cas, independentment del que passi els propers dies vull reafirmar el compromís per continuar treballant en totes les facetes de la meva vida, personal, professional i pública, per una societat més justa, per un país més pròsper.

Què tingueu doncs un bon final de món!!!

 

Blanc o negre, …no crec!!

images (3)Dir que aquests són temps convulsos és una obvietat, però no per això deixa de ser menys cert. Tenim la sensació, que tot el que teníem com a estable, segur i irrenunciable tremola, perilla i comença a ensorrar-se. Aquesta sensació serveix per l’àmbit personal, professional, de partit i com no, de país.

Però totes aquestes sensacions i circumstàncies que ens envolten i a les quals ens enfrontem dia a dia, no es poden simplificar i reduir-se a pensaments i accions simplistes i reduccionistes. Cal una gran dosis de paciència, anàlisi, rigor, amplitud de mires, diàleg, asertivitat i generositat.

M’explico. Veig amb preocupació, que a Catalunya, comencem a perdre de vista els matisos, estem caient a la trampa i al parany d’aquells que no ens desitgen cap bé, obligant-nos a instaurar-nos, en molts debats i postures, en un pensament únic, pensament únic, que fa temps que s’aplica a les “espanyes”, però que de cap manera havia tingut acceptació al nostre país. Hem caigut al parany i simplifiquem en excés i comencem a ser poc crítics amb allò que diem, fem o pensem emparats, en una o altre causa que creiem certa i justa, i no respectem o escoltem aquells que tenen reticències, resistències o simplement no consideren que sigui el moment adequat.

Aquesta situació ens porta fins i tot a minimitzar el paper que tots tenim a les nostres vides, buscant sempre un culpable, el nostre cap, a la feina o al partit,  el govern, Espanya, els mercats, la Merkel. Crec, sincerament, que comencem a partir un cert victimisme crònic que en situacions com l’actual no ajuda, ni a sortir de la crisi, ni a avançar i deixar enrere les preocupacions o problemes que tinguem, però sobretot no ajuda a tindre un posicionament seré, curós i raonable davant els problemes complexes i de gran transcendència amb els que ens enfrontem.

Tot aquesta situació fins i tot s’ha traslladat a l’opinió publicada a casa nostre, on difícilment trobem anàlisis diferents, crítics o que aportin nous punts de vista que donin la dimensió real i polièdrica de les coses, sembla, com si les xarxes socials, i per tant la immediatesa i la visceralitat siguin alhora punt de partida i d’arribada.

Cal doncs, ser crítics però responsables, cal ser ferms però raonables, cal ser valents però amb prudència, cal ser ambiciosos però amb els objectius clars, cal tenir convicció ferma però voluntat de sumar, cal en definitiva ser allò que els catalans hem estat sempre, però en versió 2.0. ara que està tant de moda.

Per tant intentem deixar de veure-ho tot en blanc i negre doncs no hi ha res més bonic que un arc de Sant Martí amb tota la seva gama de colors.

Per cert, no puc acabar aquest blog, sense fer una defensa aferrissada de l’escola en català i de pas demanar una vegada més la dimissió del ministre Wert, que s’ha convertit en el pal de paller de l’anticatalanisme i del que comentàvem avui, algú que veu les coses en blanc i negre… ja m’enteneu,  oi?