7 DIES DE JUNY

unio_catEn 7 dies de juny  UNIÓ a fet un gir de 180 graus, el14 de juny vam ser el partit pioner a Catalunya a fer una consulta a tota la militància per tal de decidir el full de ruta  de Unió Democràtica davant del procés que esta immers el país. Per cert se’ns ha criticat que érem pocs militants. A mi m’agradaria saber quants militants tenen la resta de partits al corrent de pagament  i aleshores veuríem si som molts o pocs. Pensem que fa poc vam fer un congrés de renovació d’estatuts on es deia que l’impagament era baixa automàtica després de transcorreguts uns mesos per avisar. I no cal dir que abans de regular–ho érem més de 10.000.

Però tornem a la consulta i a la pregunta -evidentment no era la pregunta que hauria fet jo, i segur que cada militant hauria fet la seva. L’encàrrec era complex i calia una pregunta inclusiva que recullis les màximes sensibilitats que hi ha dins de Unió , els del Sí-Sí, els del Si- No i els del Si i en blanc. que Recordem que el 9-N es preguntava si volíem seguir com estem.  És obvi que no, que gairebé tots volem que la relació amb l’Estat espanyol ha de canviar per millorar. Sobre la segona part, si volem ser un estat independent, aquí hi ha per a tots els gustos.

Fa menys de deu anys el percentatge d’independentistes a Catalunya estava entre el 15 i el 20%, avui es superior, però per molts  motius. La majoria són nacionalistes emprenyats pel reiterat maltractament rebut tant per Zapatero com Rajoy, és a dir ple PSOE i pel PP.  Com he dit alguna vegada, la política esta més plena de miops que només miren les properes eleccions que d’estadistes que tenen una visió clara d’on ha d’anar un estat. Aquest reiterat desdeny vers a Catalunya ha fet que el percentatge d’independentistes augmenti molt. Al mateix temps estem vivint una certa fractura social a casa nostra com mai havia passat.

Unió vol la sobirania plena i sense límits però amb una sèrie de ítems condicionants, com són no sortir de la legalitat, no abandonar Europa, mantenir el diàleg amb l’Estat i la UE per poder fer una consulta perquè els catalans puguem decidir democràticament què volem per a Catalunya i preservar la cohesió social.. Això no encaixa massa bé amb el full de ruta que tenen acordat CDC amb ERC. Per tant amb aquests condicionant és molt difícil que Unió encaixi en al full establert. Per coherència, doncs, els tres consellers han deixat el govern després de haver fet una magnifica feina, reconeguda per tothom. Finalment, el dissabte 20 de juny en un consell nacional llarguíssim es decideix amb un marge més ampli –gairebé el 70%- que, per primer cop des de la República, Unió es presentarà sola a les eleccions al parlament de Catalunya.

Ho hem de veure en positiu per les dues bandes. El balanç de CiU ha estat molt positiu per a Catalunya i també per a la resta del Estat. Per tant, tota la gratitud i agraïment a la federació. Ara el que iniciem és un nou camí polític per separat.  Des d’Unió volem contribuir a la cohesió del catalanisme, i donar una opció que no exclogui ningú. Hi ha un espai electoral que es podria quedar orfe o que podria anar a altres opcions que no ajudarien gens al procés del nostre país. I Unió pot fer molt per a Catalunya des d’aquest espai.

Diada històrica

#9N Dia de joia, alegria, fermesa, reivindicació i respecte. I sobretot agraïment als mes de 40.000 voluntaris que ho varen fer possible.  I a un president i govern valent que ho varen liderar.

People queue at a polling station to cast their ballots in a symbolic independence vote in BarcelonaEl 9-N ha estat un èxit rotund del poble de Catalunya, que s’ha fonamentat en una participació que ha superat les expectatives més optimistes malgrat les dificultats que ha posat el govern de l’Estat. Cal destacar la capacitat organitzativa i l’entrega dels milers i milers de voluntaris que hi van participar (moltíssimes gràcies a tots); el civisme que una vegada més ha demostrat el poble de Catalunya a l’hora de defensar les seves reivindicacions i finalment la capacitat de lideratge del president Mas que ha estat capaç de mantenir el consens entre les diferents opcions que reivindiquen el procés malgrat la evident diversitat existent.

Contrasta l’exemple donat des de Catalunya amb la resposta del govern central que continua entestat en la seva ceguesa. Que més de dos milions de persones facin l’exercici cívic de comprometre’s amb el país no pot ser ignorat, ni molt menys menystingut pel govern central. El PP, el PSOE i les institucions de l’Estat han de saber que cal una sortida política al desencontre profund existent entre una part rellevant de Catalunya i la resta de l’Estat. I la resposta només pot ser política, mai judicial.

Per això, des de el mateix 10 de novembre torna a ser l’hora de la política. No dels recursos, ni dels missatges de la por, ni de les amenaces, ni de menysprear la voluntat de més de dos milions de persones. Cal que hi hagi diàleg, que hi hagi intel·ligència, que hi hagi política. Per a Unió ara no és l’hora de les eleccions sinó de governar. Per a Unió és l’hora de negociar un pacte polític amb el govern central que permeti una consulta emparada en la legalitat. Creiem que no hi ha més sortida política que una consulta en la qual el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur polític. Entenem que diumenge no es demanaven eleccions, sinó que s’expressava de la manera més contundent possible el rebuig radical a l’estatus  actual de Catalunya.

Cal que el govern del PP entengui que el 9-N no es el dia en que hi ha hagut més de dos milions de catalans fora de la llei, sinó el dia en que més de dos milions de catalans van demostrar al món (i també al govern espanyol) que volem decidir el futur del seu país. Esperem que el govern central reflexioni i entengui d’una vegada que la solució mai la trobarà als tribunals.

Si no es així, si ens tornem a trobar davant d’una negativa, d’un nou cop de porta, estarem abocats a anar a les urnes en unes eleccions plebiscitàries, que sempre hem dit, tant des de Unió que és la última de les opcions que voldríem contemplar, però que exercirem si no ens deixen cap altre sortida.

Per això, des de l’endemà, des del 10-N convidem el govern central a reconsiderar aquesta posició tancada, que no porta a res més que a incrementar el nombre de persones que a Catalunya estan fartes de tant menysteniment. I cada dia que passa es distancien més de l’Espanya jacobina i poc sensible i respectuosa amb Catalunya.

I ahir ja la vam tenir de nou…

El Tribunal Constitucional va tornar a demostrar ahir, el poc rigor d’un ens totalment polititzat i on només existeix una visió i concepció d’Espanya.

Em sap molt greu haver de fer una afirmació com aquesta, però les darreres decisions d’aquest tribunal m’avoquen a fer-la.

imagesPerò més que l’Alt Tribunal, el responsable d’aquesta situació és un govern espanyol que segueix amb els ulls tancats a les demandes, molt majoritàries, de canvi d’estatus per Catalunya però també de canvi de model polític a Espanya.Fa temps que dic, també reflectit en el meu llibre “Res serà el que era” que la irrupció de Podem no és una casualitat. Quan la ciutadania se sent menystinguda, no escoltada i negada sistemàticament és normal que busqui alternatives.

El PP i el PSOE estan avocant a l’estat espanyol a una crisi sense precedents. No poden seguir somiant amb una concepció d’Espanya que ja no existeix. La gent ha dit prou, però el que és més greu, els partits tradicionals espanyols no ho volen veure ni s’ho acaben de creure.

Podem no és ni molt menys la salvació però ofereix quelcom nou que la ciutadania no visualitza en les altres formacions. Jo no voldria veure pas un Podem governant a Espanya, però o canvia molt l’actitud dels partits històrics d’aquest país o ho veurem aviat.

I Espanya des d’aquest dilluns té un nou problema afegit. Europa torna a tenir la mirada posada en l’economia espanyola, assegurant-li que les seves expectatives de creixement no es compliran i amb l’amenaça permanent de la temuda recessió.

Amb la irrupció de Podem, la situació econòmica i la no resposta al tema català, ara sí que Europa començarà a mirar a Espanya. Espero que a més de mirar-se-la, li demani que canvi el rumb de la seva política en relació amb les demandes dels ciutadans.

Espanya ja no serà el que era, de fet, jo ja no m’hi sento còmode. He treballat molts anys per construir una Espanya moderna però estic perdent les ganes de seguir-ho fent.

Aquesta Espanya, o millor dit qui la governa avui ahir i desconec si demà, ens dona l’esquena i no ens ofereix res com a catalans, és més, ens menysprea. Quina poca visió política econòmica, social i humana. Amb aquesta gent no podem ni podrem fer mai camí  junts. Tot plegat, un desencís majúscul amb conseqüències fatals i sense retorn.

Avui al parlament demanarem empara a la comunitat internacional, mitjançant un manifest on els sotasignats hi posem tota la esperança en que les nostres reclamacions siguin definitivament escoltades arreu.

Acabo aquest post demanant-vos que diumenge sortiu al carrer, per reclamar el nostre dret a decidir en favor de la democràcia per la que alguns tant van lluitar.

La qüestió es impugnar…

9NparticipesAhir, al Ple del Parlament de Catalunya, el President Mas responia a Alícia Sánchez Camacho del Partit Popular que ara, fins i tot, el Govern de Espanyol impugna intencions. Desgraciadament és així, el govern espanyol ha perdut el nord definitivament.

Fa temps que vinc avisant que els dirigents del PP han perdut de vista el sentit estricte de la política. La política es dialogar, parlar, negociar i acordar per sobre de totes les coses. Ells neguen la política des del moment que el “No” s’ha apoderat de la seva praxis diària.

El Govern de l’Estat i el partit popular, també el PSOE, s’equivoquen quan neguen la llibertat d’expressió a les urnes del 9N. Imposar un “No” a tot i negar sistemàticament la evidencia, els portarà al fracàs més absolut en els cicles electorals que venen. Sembla que la confrontació amb Catalunya ja no els hi dona els fruits esperats ni a uns ni a altres.

Dic això, ja que avui coneixíem per una televisió privada important que existeix una enquesta que situa Podemos com la primera força política en intenció de vot directe. Suposo que aquest fet preocupa i molt als estaments de l’estat, però en part, és responsabilitat d’aquest immobilisme creixent que no afronta els problemes si no que hi defuig. Ahir mateix, veiem també com en un debat sobre Europa al congrés dels diputats, PP i PSOE es llençaven les culpes uns altres amb retrets que allunyen encara més la ciutadania de la política. Sembla mentida que amb la que està caient, en comptes de parlar de com es recupera el crèdit perdut i com es regenera la democràcia, alguns segueixin amb aquestes actituds i no es doni resposta als diversos clams populars existents.

I torno amb el meu “Res serà el que era”. Si algú es pensa que això passarà i que la concepció pública dels partits tradicionals, amb tots els errors que s’han comès, no perduraran per molt de temps en l’imaginari col·lectiu de la gent, s’equivoca i molt.

La gent n’està farta de política de curta bolada. La societat necessita tornar a creure en la classe política, però serà molt difícil que passi si els partits històrics d’aquest país no seuen, parlen i es deixen de llençar merda els uns els altres.

Tanmateix, els mitjans no ajuden gens en tot això. No és normal que, amb tota la impunitat del món, es tractin els casos de corrupció de la manera que es tracten. Sembla que la presumpció d’innocència ja s’hagi tret del nostre vocabulari i, sobretot, del dels mitjans de comunicació. Lladres n’han existit sempre, però ni tots ho som ni tampoc la política es redueix a això. Potser cal endurir la llei per evitar que les calumnies sobre casos de corrupció quedin impunes i no es repari el dany ocasionat.

En fí, com deia el títol del post, la qüestió es impugnar per impugnar. Repeteixo, serà un error majúscul impugnar el procés participatiu. Que faran ara, impugnaran també les preguntes sobre la qüestió catalana del CEO o del CIS?

Potser el que hem de fer des de Catalunya, es encarregar ja una gran enquesta a companyies internacionals de prestigi i experts en els anàlisis demoscòpics , per tenir un dibuix real de la situació que es viu a casa nostra. Potser així, la opinió internacional, i també de l’estat, canvia i se’n adonen, d’una vegada per totes, del problema que tenen entre mans però també de que a casa nostra no es manipula res.

En definitiva, uns i altres s’equivoquen i molt, el procés català no té aturador i menys sense diàleg ni una oferta amb cara i ulls.

Espanya m’empeny al doble Sí sense ser independentista, quants com jo?

Aneu impugnant aneu i seguiu amb els ulls tancats….

Sobirania, pluralitat i cohesió

15272384128_85712c3e7a_bDiumenge el consell nacional d’Unió Democràtica de Catalunya es va posicionar sobre la pregunta de la consulta del 9 de Novembre. Pel que fa a la primera part de la pregunta, defensem rotundament un sí perquè volem que canviï de manera substancial i complerta l’actual relació entre Catalunya i Espanya. Per a nosaltres és evident que les coses no poden continuar com fins ara, amb un estat espanyol que asfixia Catalunya econòmicament però també culturalment, com ho demostra la Llei Wert o els atacs constants a la nostra llengua i la invasió perenne de les nostres competències en tots els àmbits.

En el segon apartat, des de la voluntat primigènia d’Unió, ja des de la seva fundació d’assolir la plena sobirania de Catalunya per arribar a una confederació amb l’estat espanyol, les posicions es van mostrar diverses perquè diversos són els camins per arribar a aquesta plena sobirania que tots desitgem dins de la màxima cohesió social. Es van explicitar tres posicions: els que volen un canvi profund de la Constitució espanyola que reconegui Catalunya com a subjecte polític i, per tant, la seva plena sobirania; els que volen la independència per poder pactar en igualtat de condicions una confederació amb l’Estat espanyol i també, els que creuen que aquesta confederació avui és impossible perquè fins ara no hi ha hagut ningú a l’altra banda que escolti la demanda dels catalans i que cal anar a la independència.

Fins i tot en la meva opinió personal, penso que també hi haurà persones que votaran el doble sí amb l’objectiu de fer una sacsejada forta al govern del president Rajoy perquè reaccioni i faci una proposta positiva per resoldre el contenciós actual entre Catalunya i Espanya. La pregunta és si arribaria a temps o no. Ja ho veurem en tot cas.

Són tres camins per arribar a un mateix objectiu: la plena sobirania del nostre país. Però per a nosaltres també és fonamental fer-ho amb la màxima cohesió social. Aquest es l’altre gran objectiu del nostre partit, també des de la seva fundació.

Estem, doncs, compromesos com hem estat des del primer moment amb tot el procés i amb la necessitat ineludible que els catalans i les catalanes puguin decidir el futur polític del nostre país democràticament, lliurement i emparats en la legalitat. I hem decidit deixar a criteri dels nostres simpatitzants i militants la resposta a la segona part de la pregunta, No es pot considerar com un acte d’inconcreció i molt menys de comoditat, sinó com el reflex de la pluralitat existent en el nostre partit per arribar –ho reitero- a un objectiu comú: una Catalunya plenament sobirana i plenament cohesionada socialment.

Dos dies de contrastos

IMG_4067Diumenge, un any més, tenia la possibilitat de presenciar en directe la festa que el Partit Nacionalista Basc organitza cada any, l’Alderdi Eguna. Una festa en tots els sentits, organitzada per les bases de militants i simpatitzants del EAJ-PNV que any rere any es mantenen fidels a la cita.

Unió Democràtica de Catalunya va tornar a participar d’aquesta festa que es nodreix de l’estima de la gent a un partit i a un país.

Deixeu-me que em refereixi a les reflexions que el Lehendakari Urkullu, com també el president actual del PNV, Andoni Ortuzar, ens van adreçar a tots aquells que ocupàvem les campes de Foronda.

Ells van reclamar, com no podia ser d’una altra manera, diàleg i consens per construir una Euskadi lliure. Però més important, van transmetre la idea que Euskadi és ja una de les nacions d’Europa més assimilades al que entenem avui com a un Estat. Euskadi, més enllà del concert econòmic, té unes competències prou consolidades com per poder albirar a qualsevol de les aspiracions. Però també ens van transmetre la necessitat d’arribar a pactes amb l’estat per consolidar aquesta singularitat d’aquestes nacions sense estat, que avui, encara pertanyen a Espanya.

Comparteixo plenament aquestes reflexions i, com també van fer els dirigents del PNV, demano que els pobles que se senten pobles puguin decidir el seu futur en llibertat.  Els bascos són un mirall per Catalunya, tot i que no sempre s’ha remat en la mateixa direcció, com també ho som nosaltres per ells. Fiançar els nostres llaços és imprescindible per seguir construint de la mà aquestes dos nacions respectades i admirades arreu.

Dilluns ja va ser diferent….

Fèiem la digestió amb la mirada posada al Tribunal Constitucional. Gairebé sense temps de pair, aquest tribunal ens anunciava, amb un temps record, que quedava tot suspès i que la consulta quedava cautelarment suspesa “Sine Die”.

No seré jo que jutgi la feina de l’alt tribunal. Ara bé, el govern espanyol, com també els tribunals de l’estat, s’equivoquen alhora de judicialitzar la resposta a la voluntat majoritària d’un poble.

En ple segle XXI, no hauria de ser una quimera poder decidir tot allò que és cregui rellevant i que pugui afectar a la vida dels ciutadans.

La consulta que planteja el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat, no és més que això,  una consulta. Confon el Govern de l’Estat quan tracta la consulta de referendaria, per tant vinculant.

Mai a la vida, consultar al poble pot ser un delicte. Mai. Més quan a Catalunya hi ha una voluntat de decidir sobre el seu futur estatus polític, també econòmic i social.

És no entendre res quan de la prohibició sistemàtica la converteixes en la teva principal praxis política.

No a l’estatut, no al pacte fiscal, la LRSAL, la LOMCE, el deute històric consolidat,…. Què no entenen encara?.

Tinc ganes de tornar a escriure, que ara és l’hora de la política. L’hora de buscar una sortida a aquestes amenaces que arriben de Madrid. Si es pensen que això s’atura aquí, van equivocats. Avui, hi ha molts més independentistes que ahir i és gràcies a ells i a la seva poca visió política.

El PP no sap el que té entre les mans. Al llarg de la història, la voluntat dels pobles ha pogut amb tot, també amb els Governs.

Que Déu posi llum a tot això, però abans, concentreu-vos aquesta tarda a les set davant dels vostres Ajuntaments.

Bona setmana a totes i tots

Felip, Espanya, Catalunya…

baixaAquests dies tothom parla sobre la decisió del Rei d’abdicar de la corona i de que el príncep Felip agafi les regnes de la monarquia espanyola. Jo no seré menys i també m’agradaria dir la meva en aquest debat.

Crec que Espanya viu immersa en una crisi profunda des de fa ja massa temps. D’aquesta crisi no se’n salva ningú, tampoc la monarquia espanyola.

Espanya és una democràcia de les més noves del vell continent, i és normal que s’hagin comés errors empesos per aquesta democràcia que ho aguantava tot. Però això ja s’ha acabat, res serà el que era, i la democràcia espanyola ja no es pot permetre més errors.

Espanya té problemes molt i molt grans. Problemes en l’àmbit polític, econòmic, laboral, migratori, educatiu, etcètera, etcètera…. El que és més greu, és que mentre aquests problemes conviuen entre nosaltres hi ha una classe política incapaç de dialogar, pactar i arromangar-se per intentar solucionar els grans temes d’estat.

Com ja vaig dir la setmana passada, no hi ha solució per Espanya mentre les coses s’abordin com s’estan abordant. La ciutadania ens comença a avisar del seu cansament amb el fet que res es mogui o que les coses segueixin com fins ara. El resultat de les eleccions europees o les concentracions d’aquests darrers dies, són un avís molt important, sobretot, per aquells que creuen que el temps ho cura tot. Això s’està (perdoneu-me l’expressió) emmerdant de valent.

I es clar, amb tot aquest panorama que es dibuixa a Espanya, la monarquia no en queda al marge. La corona espanyola també paga car haver viscut tota la crisi econòmica des de la barrera, fins i tot, amb excessos dels que ara en paga les conseqüències.

La monarquia espanyola, no ens enganyem, viu un desprestigi creixent però perquè també està decidint mirar-s’ho tot des de lluny. No pot ser que la monarquia espanyola doni contínuament l’esquena al gran debat territorial que viu a Espanya, per exemple.

Això si, quan s’ha de votar la llei que permetrà nomenar a Felip VI com a nou cap d’estat, tothom se’n recorda de Catalunya per demanar-nos que actuem amb responsabilitat i que no fem “politica pequeña”. En fi….

Doncs Felip VI, té un bon problema en el calaix del seu nou despatx. Felip VI, començarà el regnat amb una gran crisi institucional i política a Espanya.

Esperem que estigui a l’alçada i que del diàleg i la comprensió en surti la praxis del seu dia a dia. Si no és així, li espera un futur molt i molt negre.

Catalunya va en serio, i molt. Només demano a Felip VI que no subestimi els anhels de la nació catalana, com estan fent altres.

Catalunya necessita respostes, però sobretot, necessita diàleg.

Després de les eleccions europees…

imagesEn primer lloc, deixeu-me felicitar a en Ramon Tramosa i a l’amic Francesc Gambús, companys meus a la federació de CiU, per la seva elecció com a diputats del Parlament Europeu. Segur que ambdós, estaran a l’alçada del moment que viu el nostre país i faran d’excel·lents portaveus de les necessitats i preocupacions dels ciutadans de Catalunya.

A continuació, deixeu-me felicitar a ERC com a força guanyadora d’aquestes eleccions. Així mateix, també vull felicitar a la gent de CiU pel resultats d’aquestes eleccions. Convergència i Unió, tot i amb el desgast que suposa governar, aguantem molt bé la tirada en aquestes eleccions. Deixeu-me, doncs, felicitar a tots aquells membres dels diferents comitès de campanya, personal de CiU, militants i simpatitzants, apoderats/des i interventors/res, que han fet possible aquesta campanya i també per fer-la molt fàcil. Ells, principalment, s’han guanyat Europa, però també el cel!.

Entrant a valorar més a fons els resultats, cal destacar prèviament l’augment de la participació que hi ha hagut a Catalunya. Durant la campanya, molts dels partits, vam cridar a la participació per omplir les urnes de vots. La ciutadania de Catalunya ha respost. Catalunya ha augmentat amb més d’un 10% la participació respecte les eleccions del 2009.

En uns temps on la política passa per moments complicats, no deixa de ser positiu que la participació augmenti.

Pel que fa als resultats de CiU no són gens dolents, al contrari. Augmentar en més de 100.000 vots respecte les eleccions europees del 2009, ens diu que hem de seguir treballant amb tenacitat i confiança, mirant endavant i no enrere.

Important també és el fet que a Catalunya, tots els partits partidaris de la consulta i del dret a decidir, augmenten. Diumenge va guanyar la consulta i el dret a decidir del poble català.

Ara bé, cal escoltar i molt els resultats de les eleccions del passat diumenge. Qui es faci el sord, o utilitzi l’autocomplaença per negar la evidència s’equivocarà i molt.

Espanya; ja cal que paris la orella…

Per mi, els resultats del passat diumenge ens venen a dir principalment una cosa: que la política i la percepció que tenen els ciutadans de la mateixa està canviant.

Ja fa temps que dic que la manera amb la que estan afrontant els debats els partits tradicionals de l’estat espanyol, sobretot els dos grans, no és la correcta. Però no només els partits, també molts dels representants del sistema financer i altres.

Torno a dir com ja fa dos anys que ho vaig dir i ho vaig dient en aquest bloc; si els dos grans partits, PP i PSOE, continuen sense ser capaços de pactar els grans temes d’estat (immigració, atur, debat territorial, etc.) i es segueixen llençant porqueria uns als altres per pura supervivència i per preservar la cadira, quedaran relegats al no res. El PP i el PSOE porten massa temps tirant-se els trastos pel cap i han oblidat que hi ha un estat que s’ha de governar. Aquesta política curta de mires i de perfil baix que estan fent tant uns com els altres, està acabant amb ells.

És més, si algú es pensa que aquella manera de fer política dels anys 80 i 90 tornarà, està del tot equivocat.

De moment, aquestes eleccions s’han endut a Rubalcaba per endavant, fet que em sap greu, tot i així sembla que el PSOE comença a llegir els resultats en clau no partidista. El PP segueix en el somni de la mediocritat. Però ells faran.

Hi ha una cosa clara, si després d’aquests resultats, especialment els obtinguts a Catalunya, el govern de l’estat, amb el seu president al capdavant, no ofereix diàleg i alternatives a Catalunya, molts dels que encara creiem que el pacte és possible hi deixarem de creure. I deixar de creure, vol dir deixar de creure amb totes les seves conseqüències.

Si el govern de l’estat no respira, els partidaris de la independència seguiran augmentant. Entre ells, un servidor.

El 9 de novembre, és el 25 de maig!

Aquesta setmana s’ha presentat la campanya de CiU per les eleccions europees, sota el lema “Volem guanyar-nos a Europa”.

El lema de campanya és del tot encertat ja que referma aquella vocació europeista de Catalunya. Catalunya no té sentit sense Europa i Europa no té sentit sense Catalunya.

cues_457El dia 25 de maig, dia en el que estem cridats a les urnes, es vota molt més que una opció política. Europa analitzarà els resultats que es produeixin a Catalunya com mai ho ha fet abans. És per això que cal una participació massiva a les urnes. Cal que els partidaris del dret a decidir com també els que en són contraris, es mobilitzin i vagin a exercir el seu dret a vot.

Catalunya sempre s’ha caracteritzat per ser una de les regions més europeïtzades de l’estat espanyol. La nostra posició geogràfica, però també el nostre bilingüisme i la nostra cultura en si mateixa, fan que ens sentim més a prop d’Europa que altres. Ara bé, aquest sentiment europeista dels catalans no s’ha traslladat del tot en les urnes de les darreres eleccions europees. Recordeu que la participació a Catalunya en les darreres eleccions europees, va ser set punts més baixa que a la resta de l’estat.

Cal doncs mobilitzar-nos i anar massivament a votar. El 25 de maig es produirà ja la consulta del 9 de novembre i servirà per què es visualitzi quina és la temperatura real del termòmetre de la societat catalana.

Com he dit abans, mai en la nostra història recent haurem estat tan observats com ho estarem el proper dia 25 de maig. La comunitat internacional tindrà la mirada posada en Catalunya. No ho dubteu.

Com van dir els nostres candidats durant la presentació de la campanya de CiU, en Ramon Tremosa i en Francesc Gambús, hi ha la necessitat d’una participació massiva el 25 de maig per canalitzar el procés que hi ha al carrer.

Repeteixo, són tan importants les eleccions europees com la hipotètica consulta del 9 de novembre.

El 25 de maig estem cridats ha fer història, no desaprofitem aquesta oportunitat.

L’amic Francesc Gambús, en una entrevista recent en un mitjà va dir “Si hem estat capaços de fer la Via Catalana hem de ser capaços d’anar a votar”. Doncs mai millor dit, aquest ha de ser l’esperit.

Per acabar deixeu-me fer un reconeixement a tots els guardonats amb la Creu de Sant Jordi enguany. Sempre és un honor, amb la meva condició de diputat, poder assistir a l’entrega d’aquests guardons que simbolitzen la distinció a totes aquelles persones o entitats que han prestat i presten serveis destacats per Catalunya en la defensa de la seva identitat, en el pla cívic i cultural.

Felicitats de nou a les 27 persones i 15 entitats que han rebut enguany aquesta distinció.

 

Tot, menys el dret a decidir

diputats-Congres-ALBERTO-DI-LOLLI_ARAIMA20140408_0212_5Abans d’ahir, 8 d’abril de 2014, vaig tenir la oportunitat d’assistir al ple del Congrés dels Diputats on es demanava la transferència de la competència per poder convocar la consulta.

Com deia, vaig poder assistir al debat en directe. Concretament des de la tribuna de convidats. Semblava que no hi fos, ja que ens van requisar mòbils i ens van prohibir, per exemple, aplaudir o expressar-nos amb gestos.  Però en fi, una experiència interessant.

Els que hi van més assíduament, em van comentar que va ser un ple de “guante blanco”, sense gaires gestos ni soroll de fons.

Anem al grà…

Molts han volgut fer veure, però també donar a entendre, que el debat era quelcom més que demanar una transferència d’una competència per fer una consulta. I no, no ens equivoquem, era simplement això.

També hi ha hagut un debat important sobre la conveniència o no que estigues el president Mas en aquest debat. N’hi ha que pensen que el procés català té alguna similitud amb el Pla Ibarretxe i intenten comparar-los, però res més lluny de la realitat. El president Mas no havia d’anar al congrés dels diputats, i havia d’anar el Parlament que és qui va aprovar la resolució. Aquest no és un pla de Mas, és una proposta d’aquella institució que representa la sobirania del poble català.

Tots ja sabíem la negativa del PP, i també del PSOE, però el que em va sorprendre més, va ser la falta d’oferta del cap del govern de l’estat. Tots, repeteixo tots, esperàvem una oferta en forma de diàleg, de gest, d’alguna cosa…, que finalment no es va produir.

Crec sincerament que Rajoy i el seu equip més proper, s’equivoquen i molt. Negar el diàleg, és negar la política. Ja no se qui l’assessora….

Duran i Lleida, durant la seva intervenció, va dir allò que tants pensem “cal diàleg”. S’ha de fer política d’altes mires i, per tant, posar sobre la taula les dos posicions per molt distanciades que estiguin. Quan Duran diu que Catalunya està disposada a negociar-ho tot, no vol dir que estem disposats a renuncies però si disposats al pacte.

Jo no comprenc la política sense diàleg. Dialogar és l’essència de la praxis política. És més, aquest conflicte, no s’arreglarà sense diàleg, però tampoc sense enteniment ni entesa.

Rajoy, el PP, i també el PSOE, han d’entendre que mai cap català ha tancat la porta al diàleg per arribar a acords, però han de saber també que ara es troben davant seu un poble ferit i enganyat que té molt present la campanya anti Estatut, el “aprovare el estatuto que salga del pueblo catalán, o la recent Llei WERT, entre d’altres….

Cal començar de cero i oferir un nou estatus per una Catalunya que ha de tenir, segur, una autonomia financera, cultural i lingüística.

Si no reprenem el diàleg, seiem en una taula i comencem a parlar, això es pot convertir en un estat bananer de primer ordre i en un cau de frustracions.

Europa mira i calla, atònita diu, però perquè no parleu?

William Shakeaspeare va dir “ Sigui el que sigui el que penses, crec que és millor dir-ho amb bones paraules”.

 Doncs això, sigui el que sigui, parlem, sisplau.