Res serà el que era…

Ara ja fa força temps que començava un post, en aquest mateix bloc, amb un títol com aquest.  Res serà el que era.

Avui em reafirmo en aquest concepte, en aquesta idea, en  la frase en si mateixa. De fet, aquest “Res serà el que era”, serà la portada d’un llibre del que en sóc l’autor i que es presentarà properament.

baixaLa vida política, entesa com el que és avui, està agonitzant. Els partits convencionals estan passant pels seus darrers dies en el panorama polític espanyol i català. La societat ha canviat a una velocitat molt gran. No ho ha fet així la política convencional i els partits que la representen.

Ja fa temps que comento i escric que si els partits convencionals no intentaven captar el que la societat els hi estava dient al carrer, a les urnes, etc…, anirien perdent la connexió amb aquests progressivament. Així ha estat.

Cal una nova manera de fer i cal que la vida política és regeneri, i no només aquesta, també el sector econòmic, periodístic, educatiu….

Com deia, la política necessita d’una regeneració profunda, de dalt a baix.

No pot ser que encara a dia d’avui no existeixi la limitació de mandats en la vida política. No pot ser que alguns facin de la política la seva professió. No pot ser que els partits no abordin el tema de l’elecció directa i, per tant, es fomenti la connexió del ciutadà amb aquell que el representa. No pot ser que hi ha hagin partits que no facin públics els seus comptes. No pot ser que la política no sigui entesa com una voluntat de servei. No pot ser que algú és dediqui a la política sense ser un professional en el seu àmbit privat; la política no pot ser vista com una professió. No pot ser que no hi pugui haver-hi discrepància interna ni òrgans que la permetin.  En definitiva, no pot ser que ens pensem que tot continuarà igual.

Calen canvis molt i molt significatius. Els nous moviments que estan aflorant, tenen una frescor intrínseca que la ciutadania valora i compra. Ara bé, cal que aquests moviments s’articulin des del rigor i el respecte a qui i el què representen. Si aquests moviments no es fan des de aquesta òptica, poden generar frustracions importants.

Sembla però que les coses es comencen a moure en la vida política del nostre país. Hi han formacions històriques que ja comencen a reinventar-se i a pensar com poden seguir construint nació i ajudant a les persones que viuen en ella.

Es preveu una tardor moguda. Esperem que serveixi per millorar-ho tot.

Per acabar, deixeu-me expressar la meva tristesa i estupefacció per tot allò que hem pogut llegir i conèixer aquests dies entorn la figura del President Pujol.  Prefereixo deixar-ho en tristesa per què en calent diria coses que potser no vull dir-les.

Ara sí, passeu un BON ESTIU i unes MILLORS VACANCES!

 

 

Recuperació: rigor, austeritat i coratge

Ja fa dies que penso en escriure un post sobre la recuperació econòmica de la que se’n parla tant darrerament.

Cert és que tot fa pensar que la recuperació econòmica comença a no ser una utopia. No deixa de ser una realitat que les tendències baixistes dels darrers anys, estan sent substituïdes per dades alcistes que conviden a l’optimisme general.

20140213_Maimi_ple-parlamentQue l’atur baixi, la exportació creixi i que l’índex del consum augmenti, no deixen de ser dades positives per qualsevol economia. Ara bé, no ens enganyem, aquestes dades positives no han de frenar reformes, encara pendents i tant importants, com son la de l’administració pública o la reforma fiscal.  Així mateix, no es pot aturar la ja iniciada reestructuració del sistema financer.

Com ja he dit en anteriors ocasions, res serà el que era. Cal doncs, seguir apostant per les reformes per tal de seguir consolidant aquest creixement.

Hi ha impediments, encara a dia d’avui, que no deixen que es consolidi aquest creixement. Un d’ells és l’economia submergida. No pot ser que no s’hagi pogut acabar amb l’elevadíssim grau de frau que hi ha a tot l’estat espanyol, també a Catalunya. 

No menys important, com apuntava anteriorment, ha de ser la esperada reforma fiscal. Cal urgentment una reforma de l’IRPF i mirar d’accelerar tot allò que faci referència a la creació de noves societats, per tant, de noves empreses. No pot ser que encara estiguem a la cua d’Europa pel que fa, en quan a temps i forma, a la creació d’empreses.

No oblidem que en els últims 5 anys a Catalunya s’han destruït uns 680000 llocs de treballs a Catalunya. És per això, que ara més que mai, aquesta recuperació ha de passar forçosament per la creació de llocs de treball. De moment, com he dit, les dades criden a l’optimisme.

Una de les altres dades que generen optimisme és la de les exportacions. Catalunya lidera el 25% de les exportacions de tot l’estat, dada que confirma aquesta tendència recuperadora de l’economia al nostre país.

Ara bé, cal no adormir-nos.

Aquestes dades demostren que hi ha hagut un govern a Catalunya que ha afrontat la crisi amb rigor, austeritat i molt coratge. Cal explicar també que aquest govern ha assentat les bases de la recuperació.

Ara que parlem tant d’Europa, no s’hi val imputar tots els nostres mals, retallades, reajustaments i limitacions pressupostaris a Europa. Potser també cal que ens preguntem si hem tingut uns governs, a Madrid amb el PSOE, però també en algunes comunitats amb PP, i a Catalunya amb el tripartit (PSC, ERC, ICV) que van fer els deures quan tocava i si van estirar més el braç que la màniga.

El dèficit i deute que van generar potser que no li imputem a Europa o a la troica. Si haguéssim gestionat els recursos més eficientment, no haguéssim patit les retallades imposades.

Crec però, almenys a Catalunya, que la conjunció del sacrifici ciutadà, la gestió del bon govern d’aquests darrers anys i algunes reformes al continent, han derivat cap a una millor situació econòmica.

Crec fermament que només aquest rigor, austeritat i coratge en la gestió pública, pot seguir millorant les dades de creixement al nostre país.

Aquest rigor, austeritat i coratge en la gestió l’ha aplicat la gent de CiU.

No ens equivoquem i votem creixement, votem CiU el proper diumenge.

Omplim les urnes de vots a CiU! 

Blanc o negre, …no crec!!

images (3)Dir que aquests són temps convulsos és una obvietat, però no per això deixa de ser menys cert. Tenim la sensació, que tot el que teníem com a estable, segur i irrenunciable tremola, perilla i comença a ensorrar-se. Aquesta sensació serveix per l’àmbit personal, professional, de partit i com no, de país.

Però totes aquestes sensacions i circumstàncies que ens envolten i a les quals ens enfrontem dia a dia, no es poden simplificar i reduir-se a pensaments i accions simplistes i reduccionistes. Cal una gran dosis de paciència, anàlisi, rigor, amplitud de mires, diàleg, asertivitat i generositat.

M’explico. Veig amb preocupació, que a Catalunya, comencem a perdre de vista els matisos, estem caient a la trampa i al parany d’aquells que no ens desitgen cap bé, obligant-nos a instaurar-nos, en molts debats i postures, en un pensament únic, pensament únic, que fa temps que s’aplica a les “espanyes”, però que de cap manera havia tingut acceptació al nostre país. Hem caigut al parany i simplifiquem en excés i comencem a ser poc crítics amb allò que diem, fem o pensem emparats, en una o altre causa que creiem certa i justa, i no respectem o escoltem aquells que tenen reticències, resistències o simplement no consideren que sigui el moment adequat.

Aquesta situació ens porta fins i tot a minimitzar el paper que tots tenim a les nostres vides, buscant sempre un culpable, el nostre cap, a la feina o al partit,  el govern, Espanya, els mercats, la Merkel. Crec, sincerament, que comencem a partir un cert victimisme crònic que en situacions com l’actual no ajuda, ni a sortir de la crisi, ni a avançar i deixar enrere les preocupacions o problemes que tinguem, però sobretot no ajuda a tindre un posicionament seré, curós i raonable davant els problemes complexes i de gran transcendència amb els que ens enfrontem.

Tot aquesta situació fins i tot s’ha traslladat a l’opinió publicada a casa nostre, on difícilment trobem anàlisis diferents, crítics o que aportin nous punts de vista que donin la dimensió real i polièdrica de les coses, sembla, com si les xarxes socials, i per tant la immediatesa i la visceralitat siguin alhora punt de partida i d’arribada.

Cal doncs, ser crítics però responsables, cal ser ferms però raonables, cal ser valents però amb prudència, cal ser ambiciosos però amb els objectius clars, cal tenir convicció ferma però voluntat de sumar, cal en definitiva ser allò que els catalans hem estat sempre, però en versió 2.0. ara que està tant de moda.

Per tant intentem deixar de veure-ho tot en blanc i negre doncs no hi ha res més bonic que un arc de Sant Martí amb tota la seva gama de colors.

Per cert, no puc acabar aquest blog, sense fer una defensa aferrissada de l’escola en català i de pas demanar una vegada més la dimissió del ministre Wert, que s’ha convertit en el pal de paller de l’anticatalanisme i del que comentàvem avui, algú que veu les coses en blanc i negre… ja m’enteneu,  oi?

 

 

Una tardor moguda

No és cap novetat anunciar que la tardor serà complexa, hi ha molts temes pendents i/o mal resolts que s han de afrontar amb valentia i fermesa quan abans millor i tots els indicis coincideixen a anunciar-nos que se’ns aproxima una tempesta perfecta. Tenim problemes de liquiditat, a tots els nivells, que el nostre país porta temps arrossegant i sembla ser que és ara o mai quan s han de resoldre, tenim problemes d’encaix pel que fa a la nostra relació amb l’estat espanyol que també ha estat estancada durant els darrers decennis i ara és quan s’ha de desbloquejar , fet, que donada la conjuntura a les espanyes, no serà gens fàcil, també tenim un dèficit valors com a societat, alhora que d’autoritat i de respecte envers els que ens envolten, tenim pendent una reforma del mercat laboral seriosa i equilibrada que ningú vol agafar per les banyes, també tenim pendent una reestructuració de la funció publica, per fer-la eficient, àgil i efectiva d’una punyetera vegada que tampoc sembla que ningú s atreveix a entomar i per últim una regulació seriosa pel que fa a la Immigració com cal a un estat europeu que, per por o per “bonisme”, ningú en vol parlar, però al carrer els ciutadans i ciutadanes si tenen clar. Per tant la reflexió és clara: què ens passa als polítics???  o és que encara no hem entès que això no és una situació conjuntural… òbviament i segons el meu modest parer això és un canvi de model en tota regla, perquè aquest ha fet fallida.

L’escenari no es fàcil, els partits polítics semblem seguir instal·lats en el model anterior on cadascú segueix fent la seva guerra i fent la demagògia habitual. O ens adonem que els ciutadans ja n’estan farts de tanta tonteria i ens posem a entomar tots junts aquests temes pendents, i ho fem ara, o no hi serem a temps. És, en moments com aquests, que la classe dirigent ha d’estar a l’alçada de la nació i de les persones per poder fer, de la greu situació, una oportunitat d’èxit.

En altres ocasions ja he dit que els canvis de mil·lenni comporten canvis de model en les societats. Són temps apassionants però gens còmodes i sempre hi ha qui pot pensar que és millor no afrontar aquests temps, però crec sincerament que els hem d’afrontar i fer-ho el millor possible que és el que ens reclama la situació.

No vull acabar aquestes línies sense llençar un missatge positiu, aquest poble, el nostre poble, ha tingut al llarg de la història multitud de situacions difícils però sempre s’ha aixecat, i aquesta vegada no serà una exempció.

Properament, en futurs blogs, aniré desgranant com afrontar aquests reptes i les solucions que proposo.

Una cimera europea que salva els bancs

Com ja sabeu aquesta setmana passada es va celebrar la tant esperada cimera europea dels 27.

Una cimera que sense ser un entès de la matèria, tot i ser de formació economista, sembla que ha servit per salvar els bancs espanyols i italians, evitant així un més que possible col·lapse de la moneda única que ens hagués portat a l’abisme.

Ara cal que els bancs siguin conscients d’aquest salvavides que els hi ha caigut del cel (provinent del cel Alemany), i deixin de banda les males practiques abusives del passat com multimilionàries indemnitzacions a directius, la manca de control de risc per part del president del banc de España o certa frivolitat en la pressa de decisions i males influències, etc, etc….

Aquesta demanda de salvar els bancs i recapitalitzar-los era una mesura que espanyols i italians defensaven aferrissadament, en contra de les posicions dels alemanys. Farien molt be però, Espanya i Itàlia, de no cantar victòria i centrar-se en les noves mesures que Brusel·les i Alemanya els hi exigiran.

La cimera també va preveure, a proposta de França, la creació d’un fons de 120mil milions d’€ per estimular la economia i frenar el deute. Aquesta mesura que ara vol aplicar la UE ja fa temps que s’hauria d’haver portat a terme. Des de Catalunya, en Duran i Lleida per exemple (i em sembla que va ser dels primers a fer-ho), ja fa mesos que demana que la política d’ajustos ha d’anar acompanyada de polítiques que incentiven l’economia i el seu creixement.

Sembla que aquestes mesures van agradar als mercats, que es van estabilitzar força després de la cimera. Ara be, corren el perill de desestabilitazar-se de nou si aquests acords no van acompanyats de gestos comuns més enllà de les cimeres. El gest comú principal passa per vendre als mercats interiors i exteriors més Europa que mai, no la del Nord i del Sud, Europa a soles.

Per acabar deixeu-me dir que aquesta cimera ha ajudat a tranquil·litzar la banca però ni molt menys serveix per deixar de banda definitivament la política d’ajustos.

Cal seguir i cal que Rajoy segueixi amb les reformes. La reforma de l’administració corre pressa i Europa hi te posat el ull i aviat ho exigirà.

Catalunya ja ho ha començat ha fer i Europa ho sap.

Grècia, la Troika Europea i el paracetamol.

Per fi aquest cap de setmana s’han celebrat les eleccions a Grècia. Dic per fi, ja que tots esperàvem el resultat com aquell paracetamol que esperes quan un té dècimes de febre o té símptomes que evidencien que les tindrà aviat.

Resulta però, que tot i el resultat que s’ha produït a Grècia, on els ciutadans han escollit més Europa i més reformes, el paracetamol no ha fet l’efecte esperat i Europa continua amb dècimes de febre i en un estat “gripos” preocupant.

La Troika Europea, pels que no coneixeu el significat,  com es coneix en l’argot comunitari al triumvirat que representa a la UE en les relacions exteriors, hauria de començar a entendre que el problema d’Europa és que no s’està fent més Europa i que la crisi de la moneda única va més enllà de Grècia, Espanya, Portugal o Itàlia.

Espanya s’ha d’atrevir amb més reformes, com la del sistema públic, però les Institucions Europees se’n haurien d’adonar que aquest assetjament dels mercats que pateix Espanya, amb un punt de soledat, fa molt mal a Europa i a la seva economia però també a la seva estabilitat social.

Europa, tot i ser el continent més vell, ha de decidir que vol ser de gran. S’han de definir unes regles del joc comunes i, com ja apuntava Duran al seu bloc ahir, encara pot treballar per una integració plena financera, fiscal i política a la zona euro. El Banc Central Europeu també pot ajudar a fer-ho.

Deixeu-me acabar amb un símil mèdic que repeteixo tot sovint: Espanya fa set anys es va fer un tall al braç. Aquest, no es va curar a temps ni amb paracetamol, ni amb mercromina ni tampoc amb antibiòtic. Ara la ferida s’ha anat fent gran i lletja i fins i tot s’hi comença a veure gangrena. És l’hora de decidir per on es talla i evitar que s’estengui per la resta de cos. Si així ho fem podrem sortir-nos-en, si no el destí ens dibuixarà el què.

 Hi som a temps, no esperem més; Europa som tots!