No parlis mentre escoltis; silenci.

Aquest post d’avui vol ser una afirmació de moltes de les coses que us he escrit en anteriors posts. La meva condició de parlamentari exigeix que us parli tot sovint de la situació política, econòmica i social que viu el nostre país. Avui també ho faré.

Suposo que a molts de vosaltres us sobtarà el títol que he triat per a aquest post, però avui, es fa més necessari que mai, cal escoltar més que parlar. Crec que hi ha massa soroll i no només en el terreny polític sinó que en molts d’altres.

Cal molta serenor i un plus de paciència a l’actual classe política. A casa nostra vivim moments transcendentals per l’esdevenir futur de Catalunya. Vivim una situació política que ens exigeix el millor de nosaltres. Tot allò que fem ara repercutirà en les futures generacions i no en nosaltres, tinguem-ho clar.

Catalunya ha decidit que vol decidir el seu futur. La major no la pot negar ningú. Queda clar que hi ha una majoria social a la nostra nació que vol exercir el seu dret a decidir i, per sobre de tot, ho hem de garantir. La democràcia no ha de fer por i si en fa, és perquè potser no es creu prou en ella. Personalment, m’espanta pensar que hi hagi algú que tingui por de la democràcia; de les urnes, de demanar l’opinió als ciutadans…

Per garantir la consulta a Catalunya ens calia una pregunta consensuada i una data que ja tenim. Ara cal garantir, com ja he anat dient des de fa temps, que tothom tingui la màxima informació possible. Cal saber els pros i els contres de tots els escenaris possibles. Cal també garantir una gran participació i no només d’aquells que estan convençuts del procés sinó d’aquells que hi estan en contra. És importantíssim que ningú quedi exclòs d’expressar el que veritablement sent.

És per això que Catalunya necessita més claredat i nitidesa que mai en totes i cadascuna de les decisions que pren. Cal molta transparència al procés. No ens podem permetre que es puguin generar dubtes ni donar peixet a aquells que estan interessats en que aquests dubtes hi siguin.

Fa temps que a Catalunya no se la compren; l’Estatut no es va entendre, ni el pacte fiscal, ni tampoc la immersió lingüística, etc, etc, etc. No entenen res perquè no ho poden entendre. Espanya es dèbil sense Catalunya, ho saben prou bé.

Cal, doncs, que Espanya comenci ha decidir que fa ella també. Espanya ha de replantejar l’estat de les autonomies. Les autonomies només les poden tenir aquelles regions o nacions que se les puguin permetre. El invent de Suarez, secundat també per Felipe Gonzalez, Guerra i molts d’altres, s’ha acabat.

Europa en el seu dia va donar uns fons de desenvolupament i cooperació als països més pobres que s’incorporaven a la UE. Aquests fons europeus no eren eterns i avui cada país ja ha d’espavilar-se per complir amb les regles de joc que exigeix ser membre de la UE. Aquest símil europeu es totalment aplicable al que passa amb el model autonòmic espanyol. És totalment inviable que autonomies que viuen de la solidaritat dels demés continuïn forjant dia rere dia a la ferida d’aquelles que si que aporten i produeixen, però encara és més inversemblant que aquestes comunitats autònomes es pensin que podran viure d’aquesta solidaritat eternament.

Espanya té un problema immens. Tinc la sensació que ningú, més enllà de la franja, accepta que té un problema. Confio en que la serenitat s’imposarà més d’hora que tard i algú afrontarà aquesta situació amb la responsabilitat que requereix.

Espanya s’ha de fer la idea que Catalunya i la seva gent necessiten una resposta a l’alçada del moment.

Ara bé, si Espanya aparca l’hostilitat i ofereix a Catalunya una via com la del concert econòmic, un nou model territorial que acabi amb el sistema autonòmic actual i un reconeixement dels nostres símbols culturals, així com un respecte profund al nostre model lingüístic, encara se’n podria sortir.

Si Espanya fa soroll, crida, s’irrita però no parla i segueix sense escoltar en calma a Catalunya, no hi haurà res ha fer.

No parlis mentre escoltis; silenci.

Goteres a l’Estat

El passat 11 de setembre, mentre aquí Catalunya es feia l’ofrena al monument de Rafael Casanova, unes goteres de notables dimensions irrompien amb força a l’interior de l’hemicicle del congrés dels diputats.

Aquesta al·legoria reflexa a la perfecció la situació del moment que vivim. Espanya fa aigües, mai millor dit.

Espanya, govern, PP i PSOE, continuen donant l’esquena a la voluntat majoritària d’un poble. Catalunya vol votar, vol decidir el seu futur, el seu destí com a poble, i està en el seu dret. El dret a l’autodeterminació és un dret que tota nació té i ara cal poder-lo exercir.

Rajoy, i la seva carta dirigida al nostre president, reflecteix que el Govern Espanyol no vol entendre res. Dic no vol, perquè crec que ho entenen perfectament. Aquesta és la seva por, veuen que això va en serio i no té aturador.

Ara ja és massa tard per floritures. Calen decisions valentes i no demorar més el procés. S’ha de dialogar i pactar amb l’estat però sense renunciar a la consulta. La comunitat internacional observa Catalunya molt més del que ens pensem. Mai abans un 11 de setembre havia tingut tants mitjans internacionals acreditats.

Si jo fos governant Espanyol deixaria l’estadística i començaria per fer política. Cal que Espanya ofereixi un nou estatus polític a Catalunya.

Com he dit en moltes ocasions en aquest bloc, res serà el que era.

El “cafè para todos” fa temps que s’ha acabat i cal un nou model. Cal tornar a defensar el terme d’autonomia en el seu sentit més ampli. Autonomia vol dir ser autònom, ser lliure. Vol dir recaptar els impostos i destinar-los allà on sigui més necessari. Vol dir tenir un model educatiu, sanitari, cultural, esportiu…, propis.

L’Autonomia a Espanya s’ha distorsionat per què no totes les comunitats estan preparades per tenir-la. L’autonomia l’han de tenir i exercir aquelles comunitats que són nacions sense estat i que se’n senten. El model autonòmic espanyol va néixer tocat i ara en paguem les conseqüències.

Ara és tard. És molt tard. A Catalunya ja no escoltarem aquelles ofertes que no modifiquin el nostre “statu quo” actual.

La campanya contra l’Estatut està passant factura al PP i potser s’estan estirant dels cabells per haver-la promogut. Ara, aquests mateixos, neguen la major i es tornen a equivocar. Però ells faran. Nosaltres de moment, anem fent VIA i anem preparant la consulta.

El TC tomba la Declaració de Sobirania

Ahir vam conèixer la decisió del Tribunal Constitucional de suspendre la Declaració de Sobirania aprovada per una amplia majoria al Parlament de Catalunya.

Sembla que el TC, però també el Govern i tot el que l’envolta, està disposat ha fer tot el que calgui per acabar amb les nostres legítimes aspiracions. Segons tots ells, no som ni objecte ni subjecte polític. Que som doncs?

 

Senzillament som i serem el que nosaltres vulguem ser. 

Cal no posar-nos nerviosos i tenir clar que aquesta política de coaccions i atropellaments sobre la nostra voluntat, no ens facin entrar en un espiral d’accions precipitades.

Sembla que la via del diàleg amb alguns sectors de l’Espanya més retrograda ja no són possibles. Tanquen sistemàticament la porta al diàleg, per tant també, la porta de la política.

El PP està molt equivocat quan pensa que les aspiracions de Catalunya es poden guardar en un carpeta i posteriorment en l’arxiu corresponent. No hi ha res que tingui més força que la voluntat de la gent, del poble. 

Ara bé, cal no caure en provocacions. Cal seguir apostant per la consulta mitjançant la via legal. Ser que és difícil poder veure la llum a una consulta pactada i dialogada, però cal seguir-ho intentant. S’ha de fer ben fet.

No podem fer una consulta tipus la que es va fer a Arenys de Munt. S’ha de fer un consulta rigorosa i representativa de tota la societat catalana.

No ens convé una consulta de tipus “festiva” on el resultat del Sí sigui demolidor. Això voldrà dir que s’ha fet des de les emocions i la festa i no des del rigor i la seriositat.

S’ha de fer una consulta el més legal possible. Hem de poder explicar els pros i els contres, el perquè si i el perquè no, etc…

Si ho fem així, Europa i el Món ens observaran amb atenció.

Acabo amb una cita de Mahatma Gandhi, molt adient pels moments que vivim ” La força no prové de la capacitat física sinó de la voluntat indomable”.