Consulta interna

cnacionalCom molts de vosaltres sabreu, aquest cap de setmana hi ha hagut Consell Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya. Aquest es va celebrar dins de la màxima normalitat i, com no pot ser d’una altra manera, tothom va tenir la oportunitat d’expressar el que creu i vol, com sempre ha estat.

Moltes vegades s’ha utilitzat a Unió, però també al seu líder, com a diana de crítiques i retrets que res tenen a veure amb la nostra manera de ser ni fer, ni amb la nostra realitat. El partit al qual milito des de fa molts anys està donant una lliçó de democràcia interna a molts i des de fa molt temps. Debats com el de la transparència, les assemblees no tancades, la participació de la militància, o el mateix principi de subsidiarietat en la pressa de decisions, fa temps que conviuen en el nostre partit amb absoluta normalitat.

Dissabte vam fer un pas més endavant. Com ja va anunciar Ramon Espadaler, Unió farà una consulta als seus militants per decidir el nostre posicionament entorn el 27 de Setembre. Tots aquells que posen la llufa a Unió, sense miraments, m’hagués agradat veure’ls sotmeten a consulta una decisió d’aquesta transcendència. No he vist a cap partit fent aquest exercici, potser no som nosaltres els carques no?.

Sense ganes de retrets, ara toca seguir treballant per Catalunya des de la responsabilitat. Els reptes que ens depara el present immediat esdevenen massa transcendentals com per no tenir-los en compte. Sembla que hi ha poques ganes de parlar de l’obra de govern i moltes de parlar del 27S, però queden molts mesos i molta feina per fer encara.

Hi ha indicadors que comencen a generar optimisme i que sembla que repunten per primer com en molt de temps (ocupació, exportacions, consum…), però no és suficient. Cal seguir prenent l’accelerador i no frenar. Toca, com deia, seguir governant. Parlem també d’això.

Toca seguir caminant i mirant endavant. He dit en moltes ocasions i, de fet, és el títol del llibre que he presentat en societat recentment, que “Res serà el que era”. Ens agrada massa mirar el passat i actuar pendent del què i com érem fa uns dies. Els errors ens han canviat, veurem si a millor i si hem après la lliçó. Com deia Winston Churchill “ Si el present pretén jutjar el passat, perdrà el futur”.

Mirem endavant amb l’ànim de construir i no destruir

La qüestió es impugnar…

9NparticipesAhir, al Ple del Parlament de Catalunya, el President Mas responia a Alícia Sánchez Camacho del Partit Popular que ara, fins i tot, el Govern de Espanyol impugna intencions. Desgraciadament és així, el govern espanyol ha perdut el nord definitivament.

Fa temps que vinc avisant que els dirigents del PP han perdut de vista el sentit estricte de la política. La política es dialogar, parlar, negociar i acordar per sobre de totes les coses. Ells neguen la política des del moment que el “No” s’ha apoderat de la seva praxis diària.

El Govern de l’Estat i el partit popular, també el PSOE, s’equivoquen quan neguen la llibertat d’expressió a les urnes del 9N. Imposar un “No” a tot i negar sistemàticament la evidencia, els portarà al fracàs més absolut en els cicles electorals que venen. Sembla que la confrontació amb Catalunya ja no els hi dona els fruits esperats ni a uns ni a altres.

Dic això, ja que avui coneixíem per una televisió privada important que existeix una enquesta que situa Podemos com la primera força política en intenció de vot directe. Suposo que aquest fet preocupa i molt als estaments de l’estat, però en part, és responsabilitat d’aquest immobilisme creixent que no afronta els problemes si no que hi defuig. Ahir mateix, veiem també com en un debat sobre Europa al congrés dels diputats, PP i PSOE es llençaven les culpes uns altres amb retrets que allunyen encara més la ciutadania de la política. Sembla mentida que amb la que està caient, en comptes de parlar de com es recupera el crèdit perdut i com es regenera la democràcia, alguns segueixin amb aquestes actituds i no es doni resposta als diversos clams populars existents.

I torno amb el meu “Res serà el que era”. Si algú es pensa que això passarà i que la concepció pública dels partits tradicionals, amb tots els errors que s’han comès, no perduraran per molt de temps en l’imaginari col·lectiu de la gent, s’equivoca i molt.

La gent n’està farta de política de curta bolada. La societat necessita tornar a creure en la classe política, però serà molt difícil que passi si els partits històrics d’aquest país no seuen, parlen i es deixen de llençar merda els uns els altres.

Tanmateix, els mitjans no ajuden gens en tot això. No és normal que, amb tota la impunitat del món, es tractin els casos de corrupció de la manera que es tracten. Sembla que la presumpció d’innocència ja s’hagi tret del nostre vocabulari i, sobretot, del dels mitjans de comunicació. Lladres n’han existit sempre, però ni tots ho som ni tampoc la política es redueix a això. Potser cal endurir la llei per evitar que les calumnies sobre casos de corrupció quedin impunes i no es repari el dany ocasionat.

En fí, com deia el títol del post, la qüestió es impugnar per impugnar. Repeteixo, serà un error majúscul impugnar el procés participatiu. Que faran ara, impugnaran també les preguntes sobre la qüestió catalana del CEO o del CIS?

Potser el que hem de fer des de Catalunya, es encarregar ja una gran enquesta a companyies internacionals de prestigi i experts en els anàlisis demoscòpics , per tenir un dibuix real de la situació que es viu a casa nostra. Potser així, la opinió internacional, i també de l’estat, canvia i se’n adonen, d’una vegada per totes, del problema que tenen entre mans però també de que a casa nostra no es manipula res.

En definitiva, uns i altres s’equivoquen i molt, el procés català no té aturador i menys sense diàleg ni una oferta amb cara i ulls.

Espanya m’empeny al doble Sí sense ser independentista, quants com jo?

Aneu impugnant aneu i seguiu amb els ulls tancats….

Sense seguretat no hi ha llibertat

030613setgeR (1)Aquesta setmana hem conegut la sentència de l’Audiència Nacional sobre el setge al Parlament de Catalunya del 15 de juny de 2011, que ve a qualificar  fets violents com llençar pedres contra persones i automòbils d’excessos de la llibertat d’expressió. Òbviament, oblida voluntàriament que sense seguretat no hi ha llibertat. Siguem rigorosos!

Francament, aquesta decisió de la Audiència Nacional causa perplexitat. Malauradament, té antecedents. Amb anterioritat, l’Audiència de Madrid va dictar una sentència similar per aldarulls davant el Congrés dels Diputats i la pròpia Audiència Nacional va prendre una decisió semblant amb motiu d’un escarni davant el domicili de la vicepresidenta del govern central, Soraya Sáenz de Santamaría.

Les decisions judicials s’han de respectar, però fer-ho no vol dir que s’hi estigui d’acord, i no ho estic gens. És un disbarat admetre com a ‘normal certs excessos en l’exercici de la llibertat d’expressió i de manifestació” com “una protesta i critica que serveixi de contrapès en una democràcia que se sustenta en el pluralisme’. A més, la sentència sembla que fa un  al·legat a la democràcia popular. Els ponents obliden que les sentències no poden sustentar els seus fonaments en les idees personals, sinó en l’ordenament jurídic que defensa la democràcia parlamentària.  Les manifestacions es poden fer el carrer, però no es pot oblidar que omplir les urnes de vots és la fórmula democràtica que hem triat i que mai no comporta cap risc de violència.

Considero també molt greu que la sentència ignori que l’exercici de les llibertats i drets d’un col·lectiu acaba on comencen els dels altres. A mi m’ho van ensenyar a l’escola. Amb independència de la decisió d’absoldre els processats perquè no hi ha proves que cometessin cap delicte, els arguments utilitzats justifiquen actuacions reprovables i deixen les institucions en una situació d’indefensió

A més, és inadmissible que la sentència insinuï que si els Mossos s’haguessin desplegat d’una altra manera no hauria passat el que va passar. Impulsa, doncs, les crítiques de partits d’esquerra i d’organitzacions populistes que demanen responsabilitats no als que coaccionaven, sinó als que van garantir el deure i el dret dels diputats d’accedir al Parlament de Catalunya. Culpar la policia catalana per les conseqüències dels aldarulls és una barbaritat.

Tot plegat em referma en la meva perplexitat i en la meva indignació per una sentència desafortunada. Crec que ho demostren les imatges que hem tornat a veure en les televisions, públiques i privades. Tres anys després continuen sent colpidores i condemnables. Espero que els recursos anunciats prosperin i que una instància superior eviti que els arguments de la sentència generin jurisprudència.

El 9 de novembre, és el 25 de maig!

Aquesta setmana s’ha presentat la campanya de CiU per les eleccions europees, sota el lema “Volem guanyar-nos a Europa”.

El lema de campanya és del tot encertat ja que referma aquella vocació europeista de Catalunya. Catalunya no té sentit sense Europa i Europa no té sentit sense Catalunya.

cues_457El dia 25 de maig, dia en el que estem cridats a les urnes, es vota molt més que una opció política. Europa analitzarà els resultats que es produeixin a Catalunya com mai ho ha fet abans. És per això que cal una participació massiva a les urnes. Cal que els partidaris del dret a decidir com també els que en són contraris, es mobilitzin i vagin a exercir el seu dret a vot.

Catalunya sempre s’ha caracteritzat per ser una de les regions més europeïtzades de l’estat espanyol. La nostra posició geogràfica, però també el nostre bilingüisme i la nostra cultura en si mateixa, fan que ens sentim més a prop d’Europa que altres. Ara bé, aquest sentiment europeista dels catalans no s’ha traslladat del tot en les urnes de les darreres eleccions europees. Recordeu que la participació a Catalunya en les darreres eleccions europees, va ser set punts més baixa que a la resta de l’estat.

Cal doncs mobilitzar-nos i anar massivament a votar. El 25 de maig es produirà ja la consulta del 9 de novembre i servirà per què es visualitzi quina és la temperatura real del termòmetre de la societat catalana.

Com he dit abans, mai en la nostra història recent haurem estat tan observats com ho estarem el proper dia 25 de maig. La comunitat internacional tindrà la mirada posada en Catalunya. No ho dubteu.

Com van dir els nostres candidats durant la presentació de la campanya de CiU, en Ramon Tremosa i en Francesc Gambús, hi ha la necessitat d’una participació massiva el 25 de maig per canalitzar el procés que hi ha al carrer.

Repeteixo, són tan importants les eleccions europees com la hipotètica consulta del 9 de novembre.

El 25 de maig estem cridats ha fer història, no desaprofitem aquesta oportunitat.

L’amic Francesc Gambús, en una entrevista recent en un mitjà va dir “Si hem estat capaços de fer la Via Catalana hem de ser capaços d’anar a votar”. Doncs mai millor dit, aquest ha de ser l’esperit.

Per acabar deixeu-me fer un reconeixement a tots els guardonats amb la Creu de Sant Jordi enguany. Sempre és un honor, amb la meva condició de diputat, poder assistir a l’entrega d’aquests guardons que simbolitzen la distinció a totes aquelles persones o entitats que han prestat i presten serveis destacats per Catalunya en la defensa de la seva identitat, en el pla cívic i cultural.

Felicitats de nou a les 27 persones i 15 entitats que han rebut enguany aquesta distinció.

 

Tot, menys el dret a decidir

diputats-Congres-ALBERTO-DI-LOLLI_ARAIMA20140408_0212_5Abans d’ahir, 8 d’abril de 2014, vaig tenir la oportunitat d’assistir al ple del Congrés dels Diputats on es demanava la transferència de la competència per poder convocar la consulta.

Com deia, vaig poder assistir al debat en directe. Concretament des de la tribuna de convidats. Semblava que no hi fos, ja que ens van requisar mòbils i ens van prohibir, per exemple, aplaudir o expressar-nos amb gestos.  Però en fi, una experiència interessant.

Els que hi van més assíduament, em van comentar que va ser un ple de “guante blanco”, sense gaires gestos ni soroll de fons.

Anem al grà…

Molts han volgut fer veure, però també donar a entendre, que el debat era quelcom més que demanar una transferència d’una competència per fer una consulta. I no, no ens equivoquem, era simplement això.

També hi ha hagut un debat important sobre la conveniència o no que estigues el president Mas en aquest debat. N’hi ha que pensen que el procés català té alguna similitud amb el Pla Ibarretxe i intenten comparar-los, però res més lluny de la realitat. El president Mas no havia d’anar al congrés dels diputats, i havia d’anar el Parlament que és qui va aprovar la resolució. Aquest no és un pla de Mas, és una proposta d’aquella institució que representa la sobirania del poble català.

Tots ja sabíem la negativa del PP, i també del PSOE, però el que em va sorprendre més, va ser la falta d’oferta del cap del govern de l’estat. Tots, repeteixo tots, esperàvem una oferta en forma de diàleg, de gest, d’alguna cosa…, que finalment no es va produir.

Crec sincerament que Rajoy i el seu equip més proper, s’equivoquen i molt. Negar el diàleg, és negar la política. Ja no se qui l’assessora….

Duran i Lleida, durant la seva intervenció, va dir allò que tants pensem “cal diàleg”. S’ha de fer política d’altes mires i, per tant, posar sobre la taula les dos posicions per molt distanciades que estiguin. Quan Duran diu que Catalunya està disposada a negociar-ho tot, no vol dir que estem disposats a renuncies però si disposats al pacte.

Jo no comprenc la política sense diàleg. Dialogar és l’essència de la praxis política. És més, aquest conflicte, no s’arreglarà sense diàleg, però tampoc sense enteniment ni entesa.

Rajoy, el PP, i també el PSOE, han d’entendre que mai cap català ha tancat la porta al diàleg per arribar a acords, però han de saber també que ara es troben davant seu un poble ferit i enganyat que té molt present la campanya anti Estatut, el “aprovare el estatuto que salga del pueblo catalán, o la recent Llei WERT, entre d’altres….

Cal començar de cero i oferir un nou estatus per una Catalunya que ha de tenir, segur, una autonomia financera, cultural i lingüística.

Si no reprenem el diàleg, seiem en una taula i comencem a parlar, això es pot convertir en un estat bananer de primer ordre i en un cau de frustracions.

Europa mira i calla, atònita diu, però perquè no parleu?

William Shakeaspeare va dir “ Sigui el que sigui el que penses, crec que és millor dir-ho amb bones paraules”.

 Doncs això, sigui el que sigui, parlem, sisplau.

 

President Suárez “La concordia fue posible”

Abans d’ahir, malauradament, ens va deixar el millor president que ha tingut Espanya des de que hi ha democràcia en aquest país, i ho dic amb la màxima rotunditat possible.

baixaSuárez, va ser una persona que des del primer dia va entendre que Espanya només es pot governar des del diàleg i el consens institucional, però també des del consens polític, econòmic i social.

Ell, per sempre més, serà recordat, entre d’altres coses, com el president que va estructurar una Espanya política molt necessitada de consens i unitat.

Així mateix, parlar de Suárez, i fer-ho en clau catalana, és parlar de l’home que va tornar ha recuperar la Generalitat. Ho va fer amb valentia i coratge i desatenent moltes veus contraries a les seves formes de fer amb Catalunya i amb el model territorial que dibuixava per Espanya.

Així doncs, cal lloar l’esperit de Suárez de construir Espanya des del diàleg i el consens polític, deixant de banda el interès propi o partidista així com aquelles posicions situades als extrems.

Suárez, a diferència de Felipe González, Aznar, Zapatero o Rajoy, va demostrar, en tota la seva trajectòria política, ser un polític de debò. Però també va demostrar ser un estratega i estadista, no quedant-se mai amb la política “curta de mires”.

Aquesta manera de fer, i el fet de voler començar a canviar el “statu quo” d’algunes coses, li van crear molts problemes a Suárez.

Cal doncs, repeteixo, agrair a Suárez, la valentia i el coratge demostrat alhora d’afrontar un dels moments més crucials de la història recent d’Espanya.

I quanta falta faria a Espanya un Suárez en aquest moment….

Segur que ell, i no com Rajoy precisament, de la discrepància en faria una oportunitat.

Li dedico per acabar una frase de Winston Churchill que descriu molt el que ha significat aquest personatge que ens ha deixat “Valor és el que es necessita per aixecar-se i parlar; però també és el que es requereix per asseure’s i escoltar”.

Una darrera reflexió. Suárez ha mort en un moment clau. Ho ha fet en un moment on la situació entre Catalunya i Espanya està més encallada que mai. És per això que el seu adéu, ens fa recordar de nou aquells valors inherents a la seva personalitat, com son el diàleg i el consens, tan necessaris en l’actual escenari polític i institucional. Aquests valors d’en Suárez, podrien fer recapacitar a més d’un per tal de desencallar la complexa situació actual.

Descansi en Pau President Suárez, descansi en pau.

 

 

I…, què diu el ciutadà?

400px-Bundeshaus_-_Nationalratsratssaal_-_001Com ja sabeu fa setmanes que a Espanya hi ha un debat important entorn l’avortament, com a conseqüència del projecte de llei que ha presentat el govern de l’estat espanyol.

És quan es produeixen aquests tipus de debats a Espanya, quan més envejo el model polític suís i la seva manera d’entendre i exercir la democràcia.

El poder polític a Suïssa recau en el govern i en les dos càmeres més representatives, que a Espanya equivaldrien al congrés í al senat. El canvi més important però, és troba en el fet que per realitzar qualsevol canvi en la constitució, o algun canvi en una llei, etc, és obligatori aprovar-ho mitjançant referèndum. És més, a través d’aquests referèndums els ciutadans poden impugnar qualsevol llei votada pel parlament federal i per mitjà d’iniciatives ciutadanes poden introduir esmenes a la constitució.

Per què poso l’exemple de Suïssa doncs?. Poso aquest exemple, perquè és el que necessitem precisament aquí quan abordem debats tan importants i que tenen una afectació tan directa sobre el ciutadà.

Cal que aquest tipus de democràcia semidirecte s’apliqui també en el nostre sistema democràtic. L’avortament, l’educació, la sanitat, el debat territorial, etc, són aspectes prou importants com perquè estiguin sotmesos a consulta ciutadana.

Cada dia que passa però, sembla més complicat fer entendre que cal reformar aquest estat espanyol en el que ens toca viure. S’ha de seguir explicant doncs, que canviar el sistema polític amb el que convivim des del 1978 ha de ser la màxima prioritat d’estat. El immobilisme i el totalitarisme en la pressa de les decisions, provoquen que la ciutadania s’allunyi cada dia més.

S’han de prendre decisions que passin per dotar de major rol al ciutadà, i cal fer-ho urgentment.

Canviant de tema i per acabar el post d’avui, deixeu-me que faci referència a l’anunci de Montoro d’amagar les balances fiscals. Aquesta covardia i prepotència del Sr. Montoro, només posa en evidència el poc respecte que aquest govern espanyol té cap a Catalunya i les seves reclamacions.

Un darrer apunt sobre això; no podria Europa, d’una forma objectiva i amb els equips especialitzats que té, fer d’àrbitre amb aquest tema de les balances fiscals. Si Madrid diu una cosa i Barcelona en diu una altre, que sigui Brussel·les qui dictamini.

El Sr. Montoro pot dir missa, però els ciutadans tenen el dret de conèixer el que donen i reben a canvi.

Per acabar, una frase anònima per a la reflexió que diu: “ l’home que diu: no és podrà fer, serà sorprès per algú que ho faci”.

La perversió de l’esperit polític de la transició

imagesDes de l’època d’en Suárez que Espanya no millora ni evoluciona, quan ens referim, concretament, a esperit polític constructiu Espanya, en època d’en Suárez, era un estat que es creava a partir del pacte i l’acord.

Més enllà de ser una etapa on el procés constituent va ser el protagonista, tots la recordem per ser una etapa on el pacte i el diàleg eren protagonistes.

L’Espanya d’en Suárez i de la classe política del moment, també era l’Espanya dels pactes de Toledo, dels pactes de la Moncloa, etc. Jo almenys la recordo com això, una etapa constructiva i positiva.

Amb Suàrez la política es feia pensant amb el ciutadà, amb Felipe Gonzalez el interès ja va començar a ser un altre.

Com deia, Felipe Gonzalez va començar a pervertir aquella concepció clàssica de la política amb majúscules, la política del amb i per la gent. Aznar, Zapatero i ara Rajoy, han continuat per minimitzar el valor de la política i allunyar-se del ciutadà.

En definitiva, Felipe González, Aznar, Zapatero i Rajoy han pervertit aquell esperit de la política de la transició.

Tots ells han estat incapaços de posar-se d’acord per les grans qüestions de país; com el terrorisme, la immigració, l’atur o temes transcendentals pel que a l’economia és refereix, ara bé, per anar en contra de Catalunya si que s’han posat d’acord.

Tots a la seva manera, han anat llaurant amb escreix el sentiment que  avui es viu a Catalunya i només han trobat el pacte per silenciar les aspiracions de Catalunya.

Avui, tenim un estat fet a mida d’aquells que han governat en cada moment i que continua sense abordar des de la unitat els grans temes d’estat.

Avui, tenim també una constitució pervertida pels dos grans partits, un model autonòmic desigual i insolidari i un sistema polític que s’ha de regenerar amb urgència.

Cal prendre molta atenció a tot el que vindrà per què és producte del que hem generat nosaltres mateixos. Les formes actuals de fer política, ja no serveixen per abordar els canvis que venen.

Ells han pervertit l’estat, ara que ajudin a arreglar-lo.

Com deia Aristòtil “els polítics i les lleis han de servir per fer la vida fàcil i feliç als ciutadans”. Avui no és així i per això la gran distància entre polític i ciutadà.