Cercle d’economia i altres reflexions

fotonoticia_20130530174616_500Com economista de formació que sóc, sempre intento fer un seguiment, més o menys acurat, de tot allò que passa a les trobades anuals que el Cercle d’Economia desenvolupa a Sitges.

Aquest any, no podia ser menys, i he prestat especial atenció als posicionaments, anàlisi i opinions, d’experts econòmics i dels diferents responsables polítics de primer nivell que s’hi donen cita.

Tinc la sensació, compartida per molts, que enguany es va parlar més de política que d’economia. No entraré a analitzar el que va dir el President Mas, Rajoy o de Guindos. Ja se n’ha parlat molt.

El que sí que vull és remarcar i reafirmar, la posició clara del Cercle, que enèrgicament va demanar superar la por al canvi i a les reformes, també de la Constitució.

Especialment em va agradar que el president del Cercle d’Economia demanés a les institucions que s’adaptessin a les noves generacions per tal de que s’hi vegin representades. Just a la fusta, no es podia haver dit millor.

Sabeu que ja fa temps que parlo precisament d’això i que defenso activament que s’ha de modificar tot allò que ens allunya del ciutadà. Ja fa temps que la classe política s’hauria d’haver pres seriosament el debat de la reformulació de la política i també de les institucions. O aprofundim amb urgència sobre tot allò que es fa i no es fa o ens donaran definitivament l’esquena.

Cal reformar la Constitució, el Senat, el Congrés, el model autonòmic del “café para todos” i s’ha de vertebrar un nou model polític adaptant-lo a les noves realitats socials. La gent ho espera, creieu-me.

Sempre he dit que la crisi ha de ser una oportunitat per solucionar tot allò que no funciona. Avui, afortunadament, ja es parla obertament de llistes obertes i de limitació de mandats, ara bé hem de deixar de parlar, posar-ho sobre paper i passar als fets.

A nivell del sector econòmic tres quarts del mateix. Cal tornar a l’economia de trinxeres. Les famílies, la gent i moltes empreses estan posant de la seva part per viure amb molt menys. Cal que el sectors bancaris, les empreses de l’Ibex i el ministeri competent apliquin també aquest remei tan nostre.

D’afegit, una petita reflexió. L’altre dia llegia un article al portal Economia Digital, on es deia que el mercat espanyol ha deixat de ser una oportunitat per alguns fons de capital de risc. Què vol dir això? que moltes empreses d’inversió instaurades a Espanya estan deixant d’invertir a Espanya per fer-ho, per exemple, a l’Amèrica del Sud.

Per molts, això seria una mala notícia però per mi no, i tant que no!. Una cosa més sobre això; que Déu ajudi als amics de l’Amèrica del Sud ja que part de la crisi que ara tenim també és responsabilitat d’aquesta enginyeria financera, a vegades, molt poc ortodoxa.

S’ha d’humanitzar l’economia i sobretot, sobretot, que l’enginyeria faci ponts i camins i no balanços.

Crec que entre tots ho farem possible, però ho farem possible si assumim que s’han de fer canvis.

El Cercle va mostrar la seva predisposició als canvis i reformes, aprofitem-ho i que ens ajudin a fer-ho.

Sí al Pacte Fiscal!!

Com bé sabeu aquesta setmana CiU, ERC i ICV van aprovar la proposta de pacte fiscal presentada pel Govern de la Generalitat de Catalunya. Tot i que CiU, ERC i ICV són els que van votar favorablement a la resolució, toca ser just i agrair les aportacions del PSC, també del PP, en tot el procés de negociació i posterior debat i votació.

El de l’altre dia esdevé un fet històric que marca el camí, mitjançant la transversalitat política, de treballar per Catalunya i per la seva autonomia fiscal i financera.

Sabut és per tots que el dèficit fiscal que pateix el nostre país només té solució amb l’aplicació d’un canvi de model en la línia del concert econòmic.

Haig de reconèixer que per primera vegada, en seu parlamentaria, em vaig sentir més a prop de les tesis defensades per ERC que no pas per les dels companys del Partit Popular. No em va agradar el to ni el contingut del discurs de la Sra. Alicia Sanchez Camacho, ni les declaracions a posteriori del Sr. Montoro i d’algun altre dirigent del PP amb responsabilitat al govern de l’Estat.

Abans de detallar-vos la resolució aprovada al Parlament, deixeu-me que em centri en la votació del PSC. No entenc per què el PSC va votar abstenció en tot allò que ens garanteix tenir la clau de la caixa. El PSC, en gran part, és responsable d’aquest dèficit fiscal que patim. Ara, els diputats del PSC, hauran de demostrar a Madrid que la seva prioritat és Catalunya. Si decideixen no fer-ho, la seva credibilitat quedarà molt i molt tocada.

Catalunya no és pot tornar a permetre un nou viacrucis com el que varem passar amb l’Estatut. Cal defensar el pacte fiscal amb força i valentia. Malauradament ens trobarem amb actituds i reaccions com la del Sr. Montoro, però el Sr. Montoro, i molt d’altres, hauran de prendre consciència que si això no va bé no hi haurà volta enrere. Veurem que passa.

Que diu la resolució aprovada: 

1. El Parlament de Catalunya declara que els treballs i les conclusions de la Comissió d’Estudi d’un Nou Model de Finançament basat en el Concert Econòmic fonamenten aquesta resolució.

2. El Parlament de Catalunya constata que els successius sistemes de finançament que ha tingut la Generalitat al llarg dels darrers trenta-dos anys han comportat un avenç en termes econòmics i de capacitat normativa, però no han permès resoldre alguns dels problemes de fons que pateix Catalunya. D’una banda, la publicació de les balances fiscals fa evident que Catalunya se situa en un preocupant dèficit fiscal, amb l’enorme perjudici que ha representat aquesta circumstància per al desenvolupament i el benestar del país. De l’altra, la sistemàtica manca de lleialtat institucional per part de l’Administració general de l’Estat, que incompleix normes i acords, tal com es posa de manifest amb la no-disponibilitat del fons de competitivitat i dels recursos de la disposició addicional tercera de l’Estatut, relativa a les infraestructures, ha contribuït a empitjorar aquesta situació. I, finalment, hi ha una desproporció entre els nivells de despesa pública gestionada per la Generalitat i els objectius de reducció de dèficit públic que imposa l’Administració de l’Estat.

3. El Parlament de Catalunya reivindica un acord de finançament que comporti un canvi de model respecte als diferents acords assolits en la història de l’autogovern de Catalunya. Aquest acord de finançament ha de tenir com a objectius: assolir la plena capacitat de decisió sobre tots els tributs suportats a Catalunya, poder disposar dels recursos econòmics que com a país es generen per a atendre les polítiques socials i de creixement, i garantir la lleialtat institucional per a evitar arbitrarietats i incompliments de les parts.

4. El Parlament de Catalunya insta el Govern a iniciar un procés de negociació amb el Govern espanyol per a assolir un model de finançament propi per a Catalunya, dins d’aquest any 2012, d’acord amb les conclusions aprovades per la Comissió d’Estudi d’un Nou Model de Finançament basat en el Concert Econòmic, i particularment tenint presents els punts següents:

a) La gestió tributària (exacció, gestió, recaptació, liquidació, revisió, sanció i inspecció) de tots els tributs suportats a Catalunya ha de correspondre a l’Agència Tributària de Catalunya, que n’ha d’ésser l’única administració responsable.

b) L’Agència Tributària de Catalunya ha de disposar de plena capacitat i atribucions per a l’organització i l’exercici de les funcions pròpies de la gestió tributària, i hauria de col·laborar administrativament amb altres administracions locals, estatals i europees, especialment en la lluita contra el frau fiscal.

c) La Generalitat ha de disposar de plena capacitat normativa i responsabilitat fiscal sobre tots els impostos suportats a Catalunya, dins del marc d’harmonització fiscal comunitària, tot assegurant la consecució efectiva del principi de progressivitat fiscal en el sistema impositiu.

d) S’ha d’establir l’aportació catalana a l’Estat en concepte del cost de les competències o els serveis comuns i prestats que afecten Catalunya i que li són propis i en concepte de cooperació interterritorial. Aquesta aportació ha d’ésser revisada quinquennalment i acordada bilateralment amb l’Estat.

e) A l’hora de determinar l’aportació catalana, Catalunya no pot perdre posicions respecte a la seva situació en capacitat fiscal un cop feta la contribució a la solidaritat. Els recursos a la solidaritat s’han de destinar als serveis bàsics de l’estat del benestar tenint en compte l’esforç fiscal.

5. El Parlament de Catalunya insta el Govern a garantir la lleialtat institucional entre la Generalitat i les administracions locals i a establir un sistema de finançament dels ens locals adaptat a la redistribució competencial que determini el model d’organització territorial propi, que ha de tenir com a principis l’autonomia local, la coresponsabilitat fiscal, la solidaritat i el reequilibri territorial.

6. El Parlament de Catalunya insta el Govern a crear un grup de treball amb capacitat decisòria per a fer el seguiment de la negociació amb l’Estat integrat pel Govern i per les forces parlamentàries que manifestin el ple suport a aquesta resolució. Aquest grup ha de fixar un calendari d’actuació lligat al temps de negociació amb l’Estat.

7. El Parlament de Catalunya insta el Govern a aconseguir la màxima implicació activa de tots els sectors polítics, econòmics i socials de Catalunya amb relació al present acord, i a traslladar-ne la naturalesa i els objectius a les institucions europees.

Bankia i els responsables del KO

Amigues i amics aquesta setmana us escric des de Xile on estic participant en un congrés relacionat amb el Turisme d’aquest país i la potencialitat d’algunes de les seves zones.

Avui però no us parlaré ni de Xile ni de turisme. Bankia i tota la polèmica que ha generat aquest gegant bancari espanyol, m’obliga ha escriure quelcom sobre tots els esdeveniments que s’estan succeint i succeiran.

Amb tot això de Bankia, érem molts els que ens imaginàvem aquest desenllaç. Una entitat financera no pot ésser polititzada, i aquesta i les seves filials ho han estat des dels seus inicis amb injeccions brutals de diners públics, per tant, de diners de tots.

Ara la ciutadania demanarà responsabilitats als “salvadors” d’aquest banc, que necessita una injecció de 24.000 milions d’euros. Hi ho ha de fer, és més, també ha de demanar responsabilitats a aquells que han permès que el forat s’anés fent gran i profund sense fer-hi res abans.

Suposo que no serem els ciutadans qui haurem de pagar aquests diners, si és així, el Govern Rajoy haurà perdut la seva credibilitat, i el que és més greu, haurà acabat amb la seva honorabilitat.

Deixeu-me també que escrigui quatre línies sobre el cobrament de indemnitzacions en el sector bancari. A diari llegim als diaris com alts directius de bancs i caixes tenen en els seus contractes clàusules multimilionàries i pensions vitalícies d’escàndol. Aquests “xollo” s’ha d’acabar, la opinió pública així ho demana i és de justícia. De fet crec que si algú ha gestionat malament i amb temeritat els nostres estalvis ha d’assumir el cost i responsabilitats a tots els nivells. Recordem com funcionen a Islàndia…, potser aquesta és la manera.

Un estat democràtic no es pot permetre indemnitzacions a persones que han arruïnat a altres. És per aquest motiu que celebro la iniciativa legislativa de CiU, anunciada per Duran i Lleida, al congrés dels diputats, per evitar que els bancs amb ajudes públiques paguin indemnitzacions als seus responsables.

Espero que aquesta iniciativa faci el seu camí i trobi el suport necessari. Si no és així trontollaran, i molt, els pilars del sistema financer però també del sistema polític.