El que hauria de ser. Un nou país, nova política

Ara farà vuit anys que vaig començar a publicar periòdicament apunts i articles.   El 2014 els vaig recopilar en un llibre de títol “Res serà el que era“ i, sincerament, crec que no vaig errar el diagnòstic. Ara després d’uns mesos sense escriure -per diversos motius que més endavant ja aniré desgranant-, m’agradaria analitzar fent un pas al costat, una posició que sembla estar de moda, el que ens ha passat a tots plegats, què hem fet malament i on ens trobem. Ho vull fer des del meu modest punt de vista, però també des de l’experiència d’haver tingut durant vint anys diverses responsabilitats en el àmbit local, en diferents administracions i en la meva responsabilitat de partit, a Unió.

Tots plegats hem fet moltes coses malament. Estic plenament convençut que, si ara poguéssim recular en el temps i resituar-nos als voltants del 20 de setembre de 2012, un senyor que avui passa per moments molt complicats canviaria d’actitud. Em refereixo, és clar, a l’encara avui president en funcions, Mariano Rajoy, que va despatxar ràpidament una reunió amb el llavors president de la Generalitat,  Artur Mas, que va anar a reivindicar un més que just i raonable pacte fiscal per a Catalunya. Si Rajoy hagués estat un estadista de veritat hauria entès que la qüestió que li posaven sobre la taula no era menor ni un xarampió passatger.

En aquells moments la federació de CIU sortia de uns resultats excel·lents. A nivell local era el millor moment amb govern a les quatre diputacions i pràcticament en tots els consells comarcals, així com a la majoria de les capitals comarcals i a la resta de municipis importants. I el resultat de les eleccions a Corts Generals amb Josep A. Duran i Lleida com a cap de cartell va ser el millor de la nostra historia. En aquell moment de màxim èxit per a la federació en els àmbits local i estatal, al Parlament no ens podíem queixar malgrat no tenir majoria absoluta i recordar que en les èpoques del president Pujol, sí que l’haviem aconseguit. Però tornem al que anàvem.

Recordo que pels voltants del maig de 2012, en  un esmorzar informal vaig fer una reflexió que considerava important a un dirigent del PP. Li vaig intentar fer entendre que la reivindicació del pacte fiscal no era aquesta vegada “peix al cova” com abans a les èpoques del president Pujol, que no era jo et demano 10 i tu m’ofereixes 1 per acabar assolint 4, 5 o 6 en funció del moment de la negociació. Li vaig dir que aquest cop no tenia res a veure, que al darrere de la demanda hi havia un gruix important de ciutadania catalana d’ideologies diverses. Li vaig fer aquesta comparació: si ara el govern del PP no recull la demanda dels catalans, és com una gangrena que ara afecta a l’ungla, que si ho solucionem avui gairebé no es veurà, però que si la deixem podrir avançarà poc a poc fins afectar el dit sencer, la mà, el braç, i la resta del cos. Malauradament no em van fer cas o no van escoltar a qui jo vaig intentar fer veure el que podia passar. En aquell moment Rajoy no va ser un estadista sinó un polític miop. Això ens ha portat a la situació actual. És clar que per ser justos cal afegir-hi situacions de retallada de l’Estatut per part de Zapatero i del TC.

Per resumir el que vull dir: si Rajoy es despertés un altre cop el 20 de setembre de 2012 després d’haver entrevist en somnis tot el que vivim avui, segur que hauria actuat de manera molt diferent a com ho ha fet.

President Suárez “La concordia fue posible”

Abans d’ahir, malauradament, ens va deixar el millor president que ha tingut Espanya des de que hi ha democràcia en aquest país, i ho dic amb la màxima rotunditat possible.

baixaSuárez, va ser una persona que des del primer dia va entendre que Espanya només es pot governar des del diàleg i el consens institucional, però també des del consens polític, econòmic i social.

Ell, per sempre més, serà recordat, entre d’altres coses, com el president que va estructurar una Espanya política molt necessitada de consens i unitat.

Així mateix, parlar de Suárez, i fer-ho en clau catalana, és parlar de l’home que va tornar ha recuperar la Generalitat. Ho va fer amb valentia i coratge i desatenent moltes veus contraries a les seves formes de fer amb Catalunya i amb el model territorial que dibuixava per Espanya.

Així doncs, cal lloar l’esperit de Suárez de construir Espanya des del diàleg i el consens polític, deixant de banda el interès propi o partidista així com aquelles posicions situades als extrems.

Suárez, a diferència de Felipe González, Aznar, Zapatero o Rajoy, va demostrar, en tota la seva trajectòria política, ser un polític de debò. Però també va demostrar ser un estratega i estadista, no quedant-se mai amb la política “curta de mires”.

Aquesta manera de fer, i el fet de voler començar a canviar el “statu quo” d’algunes coses, li van crear molts problemes a Suárez.

Cal doncs, repeteixo, agrair a Suárez, la valentia i el coratge demostrat alhora d’afrontar un dels moments més crucials de la història recent d’Espanya.

I quanta falta faria a Espanya un Suárez en aquest moment….

Segur que ell, i no com Rajoy precisament, de la discrepància en faria una oportunitat.

Li dedico per acabar una frase de Winston Churchill que descriu molt el que ha significat aquest personatge que ens ha deixat “Valor és el que es necessita per aixecar-se i parlar; però també és el que es requereix per asseure’s i escoltar”.

Una darrera reflexió. Suárez ha mort en un moment clau. Ho ha fet en un moment on la situació entre Catalunya i Espanya està més encallada que mai. És per això que el seu adéu, ens fa recordar de nou aquells valors inherents a la seva personalitat, com son el diàleg i el consens, tan necessaris en l’actual escenari polític i institucional. Aquests valors d’en Suárez, podrien fer recapacitar a més d’un per tal de desencallar la complexa situació actual.

Descansi en Pau President Suárez, descansi en pau.

 

 

Goteres a l’Estat

Tram-240-La-Via-Catalana-a-la-_54382321114_54028874188_960_639El passat 11 de setembre, mentre aquí Catalunya es feia l’ofrena al monument de Rafael Casanova, unes goteres de notables dimensions irrompien amb força a l’interior de l’hemicicle del congrés dels diputats.

Aquesta al·legoria reflexa a la perfecció la situació del moment que vivim. Espanya fa aigües, mai millor dit.

Espanya, govern, PP i PSOE, continuen donant l’esquena a la voluntat majoritària d’un poble. Catalunya vol votar, vol decidir el seu futur, el seu destí com a poble, i està en el seu dret. El dret a l’autodeterminació és un dret que tota nació té i ara cal poder-lo exercir.

Rajoy, i la seva carta dirigida al nostre president, reflecteix que el Govern Espanyol no vol entendre res. Dic no vol, perquè crec que ho entenen perfectament. Aquesta és la seva por, veuen que això va en serio i no té aturador.

Ara ja és massa tard per floritures. Calen decisions valentes i no demorar més el procés. S’ha de dialogar i pactar amb l’estat però sense renunciar a la consulta. La comunitat internacional observa Catalunya molt més del que ens pensem. Mai abans un 11 de setembre havia tingut tants mitjans internacionals acreditats.

Si jo fos governant Espanyol deixaria l’estadística i començaria per fer política. Cal que Espanya ofereixi un nou estatus polític a Catalunya.

Com he dit en moltes ocasions en aquest bloc, res serà el que era.

El “cafè para todos” fa temps que s’ha acabat i cal un nou model. Cal tornar a defensar el terme d’autonomia en el seu sentit més ampli. Autonomia vol dir ser autònom, ser lliure. Vol dir recaptar els impostos i destinar-los allà on sigui més necessari. Vol dir tenir un model educatiu, sanitari, cultural, esportiu…, propis.

L’Autonomia a Espanya s’ha distorsionat per què no totes les comunitats estan preparades per tenir-la. L’autonomia l’han de tenir i exercir aquelles comunitats que són nacions sense estat i que se’n senten. El model autonòmic espanyol va néixer tocat i ara en paguem les conseqüències.

Ara és tard. És molt tard. A Catalunya ja no escoltarem aquelles ofertes que no modifiquin el nostre “statu quo” actual.

La campanya contra l’Estatut està passant factura al PP i potser s’estan estirant dels cabells per haver-la promogut. Ara, aquests mateixos, neguen la major i es tornen a equivocar. Però ells faran. Nosaltres de moment, anem fent VIA i anem preparant la consulta.

I qui parla de l’atur?

Permetin-me començar el post d’avui amb aquest títol que conté una pregunta força suggerent. Té una explicació que observaran a continuació.

baixaCom bé saben aquest cap de setmana ha fet molt fred, fins i tot, deixant nevades a llocs que no acostuma a fer-ho. Aquestes inclemències meteorològiques del cap de setmana van fer que mires més hores la televisió del que és habitual en mi. Vaig poder comprovar, atònit, com en molts dels programes de debat i actualitat només es parlava de casos de presumpta corrupció, dels polítics, de la casa reial, etc. Però atenció, qui parlava de l’atur? Ningú.

Resulta que la principal preocupació de la gent a Espanya és l’atur i, resulta també, que mai en la història havíem tingut unes xifres d’atur tan elevades i, permetin-me, tan insostenibles. Però de l’atur quasi ningú en parla, no interessa. Que no és el principal problema del país? Que no cal afrontar el problema amb celeritat? Que no veuen que aquestes xifres de desocupació poden situar l’estat del benestar i la cohesió social contra les cordes?. Jo ho veig; altres prefereixen distreure als ciutadans tenyint de rosa, amb excés, a la política i els seus dirigents.

D’acord que hi ha casos de corrupció. D’acord que cal apostar per una regeneració del sistema i de la política, però, estaran també d’acord, que ara cal (d’una punyetera vegada) posar-nos d’acord i arribar a un pacte que eviti seguir donant cova a la sagnia de l’atur.

La setmana passada a Madrid es va celebrar el “Debate de la Nación”, una gran oportunitat per posar sobre la taula propostes sobre allò que més preocupa al ciutadà. CiU, a través del seu portaveu al Congrés, en Josep Antoni Duran i Lleida, va insistir en centrar el debat en proposar mesures i demanar un pla de xoc que eradiqui les actuals dades de l’atur. Lluny d’això el PP i el PSOE, com ja ens tenen acostumats, van seguir a lo seu, amb “l’empastifa que fa fort”. Sigui dit de passada, alguns moments del debat Rajoy – Rubalcaba em van semblar un xic esperpèntics, sobretot pel to i les formes emprades.

De debò, potser que durant un temps mirem menys la TV i llegim menys els diaris i, per contra, comencem a mirar els ulls dels ciutadans. Si així ho féssim, potser centraríem la nostra acció política envers el patiment de la gent i no en l’intent de sortir indemnes a la foto.

Com ja he dit en moltes ocasions, o arribem a pactes i acords sobre allò que preocupa a la gent o marxem cap a casa. La gent mereix una altra cosa!.

Deixeu-me canviar radicalment de tema per felicitar a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, que amb la col·laboració de l’associació de Fires Gastronòmiques d’ Arenys de Mar (AFGAR ), de Crisàlide (Ass. Nou i Vell) i  del Col·lectiu TRES-A, per la magnifica idea i organització de la primera edició de la Fira de la Cervesa Artesana, que ha tingut lloc aquest passat cap de setmana a Arenys. De ben segur que aquesta fira es consolidarà a la nostra vila i seguirem gaudint d’aquesta vitalitat i projecció que ens caracteritza.