Després de les eleccions europees…

imagesEn primer lloc, deixeu-me felicitar a en Ramon Tramosa i a l’amic Francesc Gambús, companys meus a la federació de CiU, per la seva elecció com a diputats del Parlament Europeu. Segur que ambdós, estaran a l’alçada del moment que viu el nostre país i faran d’excel·lents portaveus de les necessitats i preocupacions dels ciutadans de Catalunya.

A continuació, deixeu-me felicitar a ERC com a força guanyadora d’aquestes eleccions. Així mateix, també vull felicitar a la gent de CiU pel resultats d’aquestes eleccions. Convergència i Unió, tot i amb el desgast que suposa governar, aguantem molt bé la tirada en aquestes eleccions. Deixeu-me, doncs, felicitar a tots aquells membres dels diferents comitès de campanya, personal de CiU, militants i simpatitzants, apoderats/des i interventors/res, que han fet possible aquesta campanya i també per fer-la molt fàcil. Ells, principalment, s’han guanyat Europa, però també el cel!.

Entrant a valorar més a fons els resultats, cal destacar prèviament l’augment de la participació que hi ha hagut a Catalunya. Durant la campanya, molts dels partits, vam cridar a la participació per omplir les urnes de vots. La ciutadania de Catalunya ha respost. Catalunya ha augmentat amb més d’un 10% la participació respecte les eleccions del 2009.

En uns temps on la política passa per moments complicats, no deixa de ser positiu que la participació augmenti.

Pel que fa als resultats de CiU no són gens dolents, al contrari. Augmentar en més de 100.000 vots respecte les eleccions europees del 2009, ens diu que hem de seguir treballant amb tenacitat i confiança, mirant endavant i no enrere.

Important també és el fet que a Catalunya, tots els partits partidaris de la consulta i del dret a decidir, augmenten. Diumenge va guanyar la consulta i el dret a decidir del poble català.

Ara bé, cal escoltar i molt els resultats de les eleccions del passat diumenge. Qui es faci el sord, o utilitzi l’autocomplaença per negar la evidència s’equivocarà i molt.

Espanya; ja cal que paris la orella…

Per mi, els resultats del passat diumenge ens venen a dir principalment una cosa: que la política i la percepció que tenen els ciutadans de la mateixa està canviant.

Ja fa temps que dic que la manera amb la que estan afrontant els debats els partits tradicionals de l’estat espanyol, sobretot els dos grans, no és la correcta. Però no només els partits, també molts dels representants del sistema financer i altres.

Torno a dir com ja fa dos anys que ho vaig dir i ho vaig dient en aquest bloc; si els dos grans partits, PP i PSOE, continuen sense ser capaços de pactar els grans temes d’estat (immigració, atur, debat territorial, etc.) i es segueixen llençant porqueria uns als altres per pura supervivència i per preservar la cadira, quedaran relegats al no res. El PP i el PSOE porten massa temps tirant-se els trastos pel cap i han oblidat que hi ha un estat que s’ha de governar. Aquesta política curta de mires i de perfil baix que estan fent tant uns com els altres, està acabant amb ells.

És més, si algú es pensa que aquella manera de fer política dels anys 80 i 90 tornarà, està del tot equivocat.

De moment, aquestes eleccions s’han endut a Rubalcaba per endavant, fet que em sap greu, tot i així sembla que el PSOE comença a llegir els resultats en clau no partidista. El PP segueix en el somni de la mediocritat. Però ells faran.

Hi ha una cosa clara, si després d’aquests resultats, especialment els obtinguts a Catalunya, el govern de l’estat, amb el seu president al capdavant, no ofereix diàleg i alternatives a Catalunya, molts dels que encara creiem que el pacte és possible hi deixarem de creure. I deixar de creure, vol dir deixar de creure amb totes les seves conseqüències.

Si el govern de l’estat no respira, els partidaris de la independència seguiran augmentant. Entre ells, un servidor.

Recuperació: rigor, austeritat i coratge

Ja fa dies que penso en escriure un post sobre la recuperació econòmica de la que se’n parla tant darrerament.

Cert és que tot fa pensar que la recuperació econòmica comença a no ser una utopia. No deixa de ser una realitat que les tendències baixistes dels darrers anys, estan sent substituïdes per dades alcistes que conviden a l’optimisme general.

20140213_Maimi_ple-parlamentQue l’atur baixi, la exportació creixi i que l’índex del consum augmenti, no deixen de ser dades positives per qualsevol economia. Ara bé, no ens enganyem, aquestes dades positives no han de frenar reformes, encara pendents i tant importants, com son la de l’administració pública o la reforma fiscal.  Així mateix, no es pot aturar la ja iniciada reestructuració del sistema financer.

Com ja he dit en anteriors ocasions, res serà el que era. Cal doncs, seguir apostant per les reformes per tal de seguir consolidant aquest creixement.

Hi ha impediments, encara a dia d’avui, que no deixen que es consolidi aquest creixement. Un d’ells és l’economia submergida. No pot ser que no s’hagi pogut acabar amb l’elevadíssim grau de frau que hi ha a tot l’estat espanyol, també a Catalunya. 

No menys important, com apuntava anteriorment, ha de ser la esperada reforma fiscal. Cal urgentment una reforma de l’IRPF i mirar d’accelerar tot allò que faci referència a la creació de noves societats, per tant, de noves empreses. No pot ser que encara estiguem a la cua d’Europa pel que fa, en quan a temps i forma, a la creació d’empreses.

No oblidem que en els últims 5 anys a Catalunya s’han destruït uns 680000 llocs de treballs a Catalunya. És per això, que ara més que mai, aquesta recuperació ha de passar forçosament per la creació de llocs de treball. De moment, com he dit, les dades criden a l’optimisme.

Una de les altres dades que generen optimisme és la de les exportacions. Catalunya lidera el 25% de les exportacions de tot l’estat, dada que confirma aquesta tendència recuperadora de l’economia al nostre país.

Ara bé, cal no adormir-nos.

Aquestes dades demostren que hi ha hagut un govern a Catalunya que ha afrontat la crisi amb rigor, austeritat i molt coratge. Cal explicar també que aquest govern ha assentat les bases de la recuperació.

Ara que parlem tant d’Europa, no s’hi val imputar tots els nostres mals, retallades, reajustaments i limitacions pressupostaris a Europa. Potser també cal que ens preguntem si hem tingut uns governs, a Madrid amb el PSOE, però també en algunes comunitats amb PP, i a Catalunya amb el tripartit (PSC, ERC, ICV) que van fer els deures quan tocava i si van estirar més el braç que la màniga.

El dèficit i deute que van generar potser que no li imputem a Europa o a la troica. Si haguéssim gestionat els recursos més eficientment, no haguéssim patit les retallades imposades.

Crec però, almenys a Catalunya, que la conjunció del sacrifici ciutadà, la gestió del bon govern d’aquests darrers anys i algunes reformes al continent, han derivat cap a una millor situació econòmica.

Crec fermament que només aquest rigor, austeritat i coratge en la gestió pública, pot seguir millorant les dades de creixement al nostre país.

Aquest rigor, austeritat i coratge en la gestió l’ha aplicat la gent de CiU.

No ens equivoquem i votem creixement, votem CiU el proper diumenge.

Omplim les urnes de vots a CiU! 

Un apunt sobre les eleccions europees

baixaJa estem en campanya de nou i sembla que fos ahir quan parlàvem de la baixa participació que va haver-hi a les eleccions europees d’ara fa cinc anys.

Jo mateix, ara fa uns dies, feia una reflexió entorn la necessitat que la participació en aquestes eleccions sigui el més alta possible.

Cal que expliquem que amb una baixa participació evidenciaríem que el debat europeu no interessa i això seria falsejar la realitat catalana. Catalunya ha estat, és i ha de ser motor del sud d’Europa. Demostrem amb vots que volem seguir-ho sent. Reivindiquem-nos.

Catalunya necessita donar una lliçó d’europeisme, tot explicant que volem ajudar a construir Europa des del respecte més profund a les seves institucions i a les regles de joc establertes.

Dic això darrer, en referència a les declaracions d’abans d’ahir del cap de llista d’ERC, el Sr. Terricabras, sobre la seva proposta d’impagament del deute.

Com bé deia Tremosa ahir mateix, aquestes declaracions no ajuden a la credibilitat del nostre país a l’exterior, és més, poden generar sensacions i opinions contrariades sobre Catalunya, però també sobre la nostra visió del que és i representen les institucions de la UE.

Jo afegeixo, ERC, com també ICV o PSC, els hi recomano que parlin poc de deute i impagaments en aquesta campanya. Això si, els hi demano que reflexionin sobre la seva gestió durant els anys de tripartit i facin memòria del deute que ells van generar i que pagarem durant “anys i panys”. Suposo que estaran d’acord que aquest deute si que s’ha de pagar, i per cert, amb uns interessos elevadíssims.

Una darrera cosa, sembla que n’hi ha alguns que han afirmat aquests dies que la dreta està a favor de les fronteres i que les esquerres no. Jo li pregunto al Sr. Rubalcaba, que és qui ho ha dit, si ell tanca amb clau la porta de casa seva o la deixa oberta.

Si us plau, no frivolitzem més sobre el tema i afrontem amb seriositat, rigor i unitat, el debat sobre la política de fronteres i les pròpies polítiques d’immigració.

No vull acabar el post d’avui sense expressar el meu rebuig total i condemna més profunda, per l’assassinat de la companya del PP de Lleó, la Sra. Isabel Carrasco. Descansi en pau.

El 9 de novembre, és el 25 de maig!

Aquesta setmana s’ha presentat la campanya de CiU per les eleccions europees, sota el lema “Volem guanyar-nos a Europa”.

El lema de campanya és del tot encertat ja que referma aquella vocació europeista de Catalunya. Catalunya no té sentit sense Europa i Europa no té sentit sense Catalunya.

cues_457El dia 25 de maig, dia en el que estem cridats a les urnes, es vota molt més que una opció política. Europa analitzarà els resultats que es produeixin a Catalunya com mai ho ha fet abans. És per això que cal una participació massiva a les urnes. Cal que els partidaris del dret a decidir com també els que en són contraris, es mobilitzin i vagin a exercir el seu dret a vot.

Catalunya sempre s’ha caracteritzat per ser una de les regions més europeïtzades de l’estat espanyol. La nostra posició geogràfica, però també el nostre bilingüisme i la nostra cultura en si mateixa, fan que ens sentim més a prop d’Europa que altres. Ara bé, aquest sentiment europeista dels catalans no s’ha traslladat del tot en les urnes de les darreres eleccions europees. Recordeu que la participació a Catalunya en les darreres eleccions europees, va ser set punts més baixa que a la resta de l’estat.

Cal doncs mobilitzar-nos i anar massivament a votar. El 25 de maig es produirà ja la consulta del 9 de novembre i servirà per què es visualitzi quina és la temperatura real del termòmetre de la societat catalana.

Com he dit abans, mai en la nostra història recent haurem estat tan observats com ho estarem el proper dia 25 de maig. La comunitat internacional tindrà la mirada posada en Catalunya. No ho dubteu.

Com van dir els nostres candidats durant la presentació de la campanya de CiU, en Ramon Tremosa i en Francesc Gambús, hi ha la necessitat d’una participació massiva el 25 de maig per canalitzar el procés que hi ha al carrer.

Repeteixo, són tan importants les eleccions europees com la hipotètica consulta del 9 de novembre.

El 25 de maig estem cridats ha fer història, no desaprofitem aquesta oportunitat.

L’amic Francesc Gambús, en una entrevista recent en un mitjà va dir “Si hem estat capaços de fer la Via Catalana hem de ser capaços d’anar a votar”. Doncs mai millor dit, aquest ha de ser l’esperit.

Per acabar deixeu-me fer un reconeixement a tots els guardonats amb la Creu de Sant Jordi enguany. Sempre és un honor, amb la meva condició de diputat, poder assistir a l’entrega d’aquests guardons que simbolitzen la distinció a totes aquelles persones o entitats que han prestat i presten serveis destacats per Catalunya en la defensa de la seva identitat, en el pla cívic i cultural.

Felicitats de nou a les 27 persones i 15 entitats que han rebut enguany aquesta distinció.

 

Corredors: prioritzar criteris econòmics i no polítics

El passat 10 d’octubre l’executiu comunitari, amb molt encert, va fer públic el següent pronunciament; “Espanya hauria de limitar la nova inversió a aquells projectes pels que hi hagi una demanda real i que siguin assequibles, tenint en compte els alts costos d’oportunitat dels fons públics”. Aquest pronunciament arribava després que el PP i el PSOE presentessin una bateria d’esmenes en favor del corredor central.

Molts, jo també, han entès aquest pronunciament de la UE com un toc d’atenció a l’executiu espanyol per la seva absurda obsessió de fer passar el TAV per un corredor central, per cert, dissenyat a corre-cuita, posat amb calçador i obeint a criteris polítics i no econòmics.

La UE s’ha pronunciat, i ho ha fet basant-se amb criteris tècnics, estratègics i econòmics i no en clau política com pretenien els senyors del PP i del PSOE. Paga la pena dir que amb aquest pronunciament la UE ha tancat la porta al provincianisme que es dibuixava en la proposta de corredor central i ha estes la mà a la lògica i l’estratègia.

Queda clar doncs que el corredor central, proposat pel PP i el PSOE, quedarà en via morta en els propers dies. Per què? Molt senzill. El corredor mediterrani és el que està més avançat, és el projecte que pot garantir una major col·laboració publico-privada per la seva situació estratègica i, el més important,  per què fou la comissió i els seus estats membres qui fa un any ja van aprovar un pla de mobilitat que donava prioritat al corredor atlàntic i al corredor mediterrani.

Tanmateix, el mateix dia 10, el president Francès,  François Hollande, deixava clar que pel seu govern la prioritat és el corredor Atlàntic (la famosa Y basca) i el corredor mediterrani.

Com be sabem, el corredor mediterrani significarà un impuls important per a les empreses del nostre país, augmentant quantitativament i qualitativament la seva competitivitat exportadora ja que podran treure els seus productes amb menys cost i menor impacte mediambiental.

El corredor mediterrani uniria ports, centres intermodals i aeroports. Els passatgers passarien principalment pels traçats d’alta velocitat i les mercaderies ho farien també gràcies a les vies d’ample internacional. Això comportaria entre d’altres que les xarxes de transport siguin interoperables, cosa que significa que els trens de mercaderies podrien circular sense problemes per tots els països europeus, sense haver de canviar la càrrega dels combois des de el Nord d’Europa fins a la costa mediterrània.

Sóc dels que penso que un país mesura el seu grau de desenvolupament en funció de si les mercaderies es transporten per via ferrea o per carretera.

Tot i aquestes clares avantatges que significaria aquest corredor per Catalunya, Espanya i la UE, sent l’enllaç idoni per totes aquelles mercaderies que arriben a Europa procedents de l’Àsia a través del canal de Suez, el Ministeri de Foment ha evidenciat, un cop més, que aquesta infraestructura, com d’altres que es situen en el nostre territori, no són una prioritat per ells. Un exemple clar el tenim en que el govern de l’estat segueix invertint més diners amb l’AVE gallec que amb el corredor mediterrani.

Com apuntava Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, el passat 5 de Novembre, la falta d’inversió de Foment en els darrers anys està suposa un llast molt pesat per a les empreses del nostre país.

Cal doncs, també amb les polítiques d’infraestructures i de mobilitat , no mirar a Espanya i mirar a Europa.

Europa amb això no se la jugarà i el corredor mediterrani serà, més tard que d’hora, però serà.

De moment la UE, després de comprovar el panorama dantesc que produeix l’aposta de l’Estat Espanyol pel corredor central, ja s’ha pronunciat i, no només això, sinó que ha rebaixat les aportacions a Espanya dels fons europeus pel que refereix a aquest capítol.

Una cimera europea que salva els bancs

Com ja sabeu aquesta setmana passada es va celebrar la tant esperada cimera europea dels 27.

Una cimera que sense ser un entès de la matèria, tot i ser de formació economista, sembla que ha servit per salvar els bancs espanyols i italians, evitant així un més que possible col·lapse de la moneda única que ens hagués portat a l’abisme.

Ara cal que els bancs siguin conscients d’aquest salvavides que els hi ha caigut del cel (provinent del cel Alemany), i deixin de banda les males practiques abusives del passat com multimilionàries indemnitzacions a directius, la manca de control de risc per part del president del banc de España o certa frivolitat en la pressa de decisions i males influències, etc, etc….

Aquesta demanda de salvar els bancs i recapitalitzar-los era una mesura que espanyols i italians defensaven aferrissadament, en contra de les posicions dels alemanys. Farien molt be però, Espanya i Itàlia, de no cantar victòria i centrar-se en les noves mesures que Brusel·les i Alemanya els hi exigiran.

La cimera també va preveure, a proposta de França, la creació d’un fons de 120mil milions d’€ per estimular la economia i frenar el deute. Aquesta mesura que ara vol aplicar la UE ja fa temps que s’hauria d’haver portat a terme. Des de Catalunya, en Duran i Lleida per exemple (i em sembla que va ser dels primers a fer-ho), ja fa mesos que demana que la política d’ajustos ha d’anar acompanyada de polítiques que incentiven l’economia i el seu creixement.

Sembla que aquestes mesures van agradar als mercats, que es van estabilitzar força després de la cimera. Ara be, corren el perill de desestabilitazar-se de nou si aquests acords no van acompanyats de gestos comuns més enllà de les cimeres. El gest comú principal passa per vendre als mercats interiors i exteriors més Europa que mai, no la del Nord i del Sud, Europa a soles.

Per acabar deixeu-me dir que aquesta cimera ha ajudat a tranquil·litzar la banca però ni molt menys serveix per deixar de banda definitivament la política d’ajustos.

Cal seguir i cal que Rajoy segueixi amb les reformes. La reforma de l’administració corre pressa i Europa hi te posat el ull i aviat ho exigirà.

Catalunya ja ho ha començat ha fer i Europa ho sap.

Grècia, la Troika Europea i el paracetamol.

Per fi aquest cap de setmana s’han celebrat les eleccions a Grècia. Dic per fi, ja que tots esperàvem el resultat com aquell paracetamol que esperes quan un té dècimes de febre o té símptomes que evidencien que les tindrà aviat.

Resulta però, que tot i el resultat que s’ha produït a Grècia, on els ciutadans han escollit més Europa i més reformes, el paracetamol no ha fet l’efecte esperat i Europa continua amb dècimes de febre i en un estat “gripos” preocupant.

La Troika Europea, pels que no coneixeu el significat,  com es coneix en l’argot comunitari al triumvirat que representa a la UE en les relacions exteriors, hauria de començar a entendre que el problema d’Europa és que no s’està fent més Europa i que la crisi de la moneda única va més enllà de Grècia, Espanya, Portugal o Itàlia.

Espanya s’ha d’atrevir amb més reformes, com la del sistema públic, però les Institucions Europees se’n haurien d’adonar que aquest assetjament dels mercats que pateix Espanya, amb un punt de soledat, fa molt mal a Europa i a la seva economia però també a la seva estabilitat social.

Europa, tot i ser el continent més vell, ha de decidir que vol ser de gran. S’han de definir unes regles del joc comunes i, com ja apuntava Duran al seu bloc ahir, encara pot treballar per una integració plena financera, fiscal i política a la zona euro. El Banc Central Europeu també pot ajudar a fer-ho.

Deixeu-me acabar amb un símil mèdic que repeteixo tot sovint: Espanya fa set anys es va fer un tall al braç. Aquest, no es va curar a temps ni amb paracetamol, ni amb mercromina ni tampoc amb antibiòtic. Ara la ferida s’ha anat fent gran i lletja i fins i tot s’hi comença a veure gangrena. És l’hora de decidir per on es talla i evitar que s’estengui per la resta de cos. Si així ho fem podrem sortir-nos-en, si no el destí ens dibuixarà el què.

 Hi som a temps, no esperem més; Europa som tots!