Reflexions sobre el model turístic a Barcelona

Molt s’està parlant darrerament del model turístic de Barcelona, i les postures acostumen a ser força enfrontades i radicals. Discutir si el model turístic de Barcelona ha estat un model d’èxit, no te massa sentit, com ho demostren les dades. Cal recordar que a l’any 1990, dos anys abans de les Olimpíades, Barcelona registrava 1.732.940 turistes, que generaven 3.795.833 pernoctacions, 24 anys més tard, el número de turistes que visiten Barcelona és de 7.874.941, el que suposa un increment del 78% amb un número de pernoctacions de 17.091.882. pel que fa a l’oferta hotelera vàrem passar de 118 hotels l’any 1990 als 420 de l’any 2014 amb una oferta de gairebé 40.000 habitacions. Segons els darrers estudis de Global destination cities index la xifra que obtindrà Barcelona per ingressos relacionats amb l’activitat turística durant el 2015 serà, gairebé, 12.391 milions d’euros, això faria  de la capital catalana la segona ciutat del món a partir de la despesa de cada turista per resident, mentre que la situa en el sisè lloc en relació amb el volum total dels ingressos que genera la indústria.

Barcelona, té a més, un bon equilibri a la seva oferta turística. Uns 70 museus i espais d’exposicions, juntament amb la seva història i els edificis i elements que són testimoni de la mateixa, ofereixen una bona dimensió cultural,  Per la part de fires i salons, Barcelona es referent internacional, amb més de 55 fires i és el segona ciutat mundial pel que fa a congressos internacionals amb més de 130. En el darrers temps també s’ha convertit en un des principals destins del “turisme acadèmic” i continua sent un destí clau per que fa la turisme d’oci i platja. A tots això s’ha afegit als darrers temps una forta potenciació del turisme de “compres”, relacionat en part per el fort creixement dels creuers a la ciutat comtal. També existeix un bon equilibri en criteris d’estacionalitat, reduint cada vedada més la temporada baixa convertint-la en gairebé inexistent.

Les dades són molt gràfiques, per tant l’actual repte és com podem consolidar i millorar aquest model per fer-ho més sostenible, amable i humà. Aquest model que ens ha portat a que Barcelona  per primera vergada estigui entre les 10 ciutats més visitades del món, segons un estudi de MasterCard, i la quarta a nivell Europeu, necessita una actualització més que una revolució o un canvi radical, ha d’adaptar-se a les circumstàncies del sector, sacsejat bàsicament per la proliferació de canals de venda online que han fet aflorar multituds “d’establiments turístics nous” com són per exemple les Habitacions en habitatge compartit o els albergs turístics, fins ara a Catalunya, els albergs són considerats instal·lacions juvenils i no són equipaments turístics.(les pernoctacions generades no són computades com a turístiques). Aquesta situació i alguna escletxa pel que fa al model sancionador, ha trencat l’equilibri entre ciutadans i turistes especialment en algunes zones de la ciutat que han generat un cert malestar i que ha estat recollit per la opinió publicada.

El model turístic de Barcelona fa 20 anys que està vigent i una de les situacions que ajuda a entendre el seu èxit, és que cap dels partits polítics que han gestionats l’ajuntament de Barcelona, i els principals partits de l’oposició ha posat en dubte les bondats del turisme com a elements de dinamització econòmica de la ciutat i han confiat en la gestió d’un òrgan competent i en certa manera independent com a estat sempre “Turisme de Barcelona”.

Evidentment les coses sempre es poden fer millor, i de ben segur es podrien haver pres algunes decisions en temps i forma. El que no es pot fer, en una matèria tant sensible com és el turisme d’una gran ciutat es prendre mesures radicals com la que s’han produït a Barcelona, per part del nou consistori, impulsant,  una moratòria per considerar l’autorització de llicències per a nous hotels, es pot explicar en positiu on en negatiu i el actual govern municipal ho ha fet en negatiu, provocant una fugida de possibles inversions a Barcelona, cap a altres indrets, que alguns seran irrecuperables. La mesura sembla pressa de cara a la galeria sense analitzar detingudament els pros i contres i més orientada a donar portades.

És en aquest punt on defenso una sèrie de mesures efectives, clares i consensuades entre tots els interlocutors del turisme de la ciutat, que permetin no revolucionar ni trencar el model actual però si adaptar-lo a les realitats del moment actual fent-lo evolucionar per mantenir el nivell de Barcelona i continuar jugant a primera divisió.

Cal treballar per identificant les exigències del sector turístic, per aprofundir a l’excel·lència, lluitant contra l’economia submergida, defensant amb garanties als turistes, però modificant la normativa existent per donar cobertura als nous establiments turístics i la nova manera en que aquests són comercialitzats per defensar al client però també per buscar espais d’equilibri entre el ciutadà que viu i conviu a la ciutat i el turista que la visita durant uns dies o setmanes.

Les principals línies mestres serien:

• Racionalitzar isimplificar la normativa turística, a través d’un reglament únic de turisme que integrarà fins a vuit disposicions normatives de caràcter reglamentari d’aplicació en matèria turística a Catalunya, i suposarà una facilitació dels tràmits amb l’administració. Posant ordre al lloguer d’apartaments turístics, als alberg i al boom d’aquesta oferta turística que distorciona i amplifica algunes zobes turístiques per la manca de regulació actual. També és la oprtunitat per posar ordre a les habitacions en habitatge compartit que han generat alguna distorció sobre tot a barris com la Barceloneta.

• Ordenar i regularitzar l’oferta d’allotjament turístic en les seves diferents tipologies, així com possibles modalitats que poden aparèixer en un futur. Cal treballar perquè tots els establiments turístics obeeixin a una oferta turística legal. Cal per tant dotar a l’administració competent de noves eines jurídiques i procediments per perseguir l’activitat turística il·legal.

• Incidir en el concepte de simplificació administrativa i finestreta única.

• Continuar apostant per fer de Barcelona una smart city  total treballant per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans i visitants, garantint un desenvolupament social, econòmic i urbà sostenible, recolzat en la utilització de noves tecnologies de la informació i la comunicació.

Bones Vacances a tots i totes, ens retrobem al setembre!!!!

7 DIES DE JUNY

En 7 dies de juny  UNIÓ a fet un gir de 180 graus, el14 de juny vam ser el partit pioner a Catalunya a fer una consulta a tota la militància per tal de decidir el full de ruta  de Unió Democràtica davant del procés que esta immers el país. Per cert se’ns ha criticat que érem pocs militants. A mi m’agradaria saber quants militants tenen la resta de partits al corrent de pagament  i aleshores veuríem si som molts o pocs. Pensem que fa poc vam fer un congrés de renovació d’estatuts on es deia que l’impagament era baixa automàtica després de transcorreguts uns mesos per avisar. I no cal dir que abans de regular–ho érem més de 10.000.

Però tornem a la consulta i a la pregunta -evidentment no era la pregunta que hauria fet jo, i segur que cada militant hauria fet la seva. L’encàrrec era complex i calia una pregunta inclusiva que recullis les màximes sensibilitats que hi ha dins de Unió , els del Sí-Sí, els del Si- No i els del Si i en blanc. que Recordem que el 9-N es preguntava si volíem seguir com estem.  És obvi que no, que gairebé tots volem que la relació amb l’Estat espanyol ha de canviar per millorar. Sobre la segona part, si volem ser un estat independent, aquí hi ha per a tots els gustos.

Fa menys de deu anys el percentatge d’independentistes a Catalunya estava entre el 15 i el 20%, avui es superior, però per molts  motius. La majoria són nacionalistes emprenyats pel reiterat maltractament rebut tant per Zapatero com Rajoy, és a dir ple PSOE i pel PP.  Com he dit alguna vegada, la política esta més plena de miops que només miren les properes eleccions que d’estadistes que tenen una visió clara d’on ha d’anar un estat. Aquest reiterat desdeny vers a Catalunya ha fet que el percentatge d’independentistes augmenti molt. Al mateix temps estem vivint una certa fractura social a casa nostra com mai havia passat.

Unió vol la sobirania plena i sense límits però amb una sèrie de ítems condicionants, com són no sortir de la legalitat, no abandonar Europa, mantenir el diàleg amb l’Estat i la UE per poder fer una consulta perquè els catalans puguem decidir democràticament què volem per a Catalunya i preservar la cohesió social.. Això no encaixa massa bé amb el full de ruta que tenen acordat CDC amb ERC. Per tant amb aquests condicionant és molt difícil que Unió encaixi en al full establert. Per coherència, doncs, els tres consellers han deixat el govern després de haver fet una magnifica feina, reconeguda per tothom. Finalment, el dissabte 20 de juny en un consell nacional llarguíssim es decideix amb un marge més ampli –gairebé el 70%- que, per primer cop des de la República, Unió es presentarà sola a les eleccions al parlament de Catalunya.

Ho hem de veure en positiu per les dues bandes. El balanç de CiU ha estat molt positiu per a Catalunya i també per a la resta del Estat. Per tant, tota la gratitud i agraïment a la federació. Ara el que iniciem és un nou camí polític per separat.  Des d’Unió volem contribuir a la cohesió del catalanisme, i donar una opció que no exclogui ningú. Hi ha un espai electoral que es podria quedar orfe o que podria anar a altres opcions que no ajudarien gens al procés del nostre país. I Unió pot fer molt per a Catalunya des d’aquest espai.

Ara prosperitat

Amb independència del procés polític que viu Catalunya, el que és evident és que el nostre país té un potencial econòmic i de creixement inqüestionables. Aquest cap de setmana hem conegut, per esmentar dos exemples, que el gran premi de la Formula 1 al circuit de Barcelona-Catalunya renova fins el 2019 i que Volkswagen invertirà més de dos mil milions d’euros en la fàbrica automobilística de Martorell.

Són dues grans notícies del tot contràries al missatge que alguns volen instaurar en la ment col·lectiva de la ciutadania: allò que Catalunya no se’n surt pel procés que vivim, i ja sabeu a què em refereixo..

Catalunya sap fer bé les coses, i les grans companyies ho saben. El nostre caràcter emprenedor, la nostra voluntat de créixer contínuament en tots els àmbits, la nostra cultura del treball i la nostra ubicació geogràfica fan que siguem una aposta de rendiment immediat.

Per això aquells que intenten vendre missatges equivocats, haurien de pensar més en la prosperitat i en l’estabilitat de la península que no en el rèdit electoral que els pot donar el fet d’anar en contra de tot allò que surti de Catalunya.

Deixeu-me acabar parlant del Barça. Sembla que els jugadors i l’entrenador, però també l’afició, s’han recuperat de tots els mals de cap extra esportius d’aquesta temporada. No diré el que penso de moltes coses que han passat a l’entorn blaugrana i tampoc de la seva possible intencionalitat. Només afirmaré que mereixen guanyar-ho tot, i així ho desitjo.

Superar les adversitats sempre serà el camí.

2015, any històric ?

En primer lloc desitjar-vos a tots un bon any. Crec que pot ser un any prou interessant, encara que no em feu massa cas, perquè ara cada dia i cada any estem fent història o estem davant d’un període clau. És evident que avui, els dies i els anys, els vivim amb molta intensitat i potser tot passa massa ràpid. Els que em coneixeu sabeu que penso que les coses s’han de viure amb passió, de vida només n’hi ha una, però també penso que el temps ha de fluir al seu ritme i els canvis s’han de fer lentament i de forma segura. Allò que es deia abans de “lento pero seguro “, evidencia que la velocitat mai es bona companya de viatge i les presses menys.

Aquest 2015 es presenta mogudet. Amb unes eleccions municipals al mes de maig, que poden ser les primeres o be, si hi ha eleccions al parlament de Catalunya, les segones. Com poden influir les primeres sobre les segones i a l’inrevés? Aquí tenim opinions per a tots els gustos, hi ha qui creu que és millor fer les eleccions al Parlament abans de les municipals però també qui pensa tot el contrari. Jo sóc de la opinió que les tendències i perspectives de vot no variaran tant si es fan unes o altres en primer o segon lloc, tal i com ja va passar en les darreres eleccions municipals del 2011, on la tendència ens era favorable a CIU, i així es va reflectir a posteriori en els resultats. Dic això per posar de manifest que una probable tendència de resultats per a unes eleccions al parlament no tenen cap incidència de cara a una possible mobilitat de vot de les municipals.

Unes altres eleccions que es faran a la tardor del 2015, seran les eleccions a Corts Generals. Aquestes poden tenir un rol molt important pel futur polític, econòmic i social de l’Estat Espanyol i de Catalunya. Tot sembla indicar que el nou partit Podemos, fruit del cansament del ciutadà amb el mal fer dels partits polítics convencionals, que han tingut diverses ocasions per recuperar la confiança de la ciutadania i no ho ha fet, la mala bilis caïnita i la poca voluntat de servei, que és el que hauria de ser la política, ha evitat que els dos grans partits, PP i PSOE, ho fessin, tal i com jo m’he cansat de denunciar en aquest bloc, reflexions no ateses i que ara posen de manifest que la política convencional està en estat de coma.

Com deia, Podemos es fruit de un desencís de gran part de la ciutadania amb la política en general, perquè com deia Aristòtil, “els polítics i les lleis haurien de servir per fer la vida  fàcil als ciutadans” i jo hi afegeixo – i feliç -, i això no s’ha aconseguit. En els darrers anys la situació econòmica i social ha anat llimant la classe mitja, en benefici sobretot d’incrementar el nombre de persones que s’han situat a la classe baixa, i molts pocs membrés de les classes mitges han pujat l’escaló social per anar a les classes altes, sinó tot el contrari, l’han baixat per anar a classes més baixes. Aquest fet és molt perillós perquè la classe mitja juga un paper importantíssim. Tant de bo el 90% de la població fos classe mitja i la resta alta i baixa. Aquesta debilitació de la classe mitjana fa que un discurs populista i demagog triomfi. Tenim molts exemples, i potser que mirem el que esta passant a Veneçuela, que es el laboratori on s’han inspirat els ideòlegs de Podemos. La meva pregunta és clara, això es el que realment vol la ciutadania d’aquest país? Honestament crec que no. Ara el que si vol la gent, és que hi hagi una regeneració política per fer les coses be i aparcar el llenguatge del políticament correcte pel del parlem clar. Cal posar-nos a treballar per solucionar els problemes que te el ciutadà com l’atur, la vivenda, el benestar, una regulació sense complexes de la immigració, del que ningú no ha gosat parlar-ne i pot portar-nos a conseqüències més dràstiques i dramàtiques… En el cas català i el tema nacional, cal respecte, coherència i justícia equitativa, cal eliminar traves i ajudar als ciutadans a crear. Cal emmirallem-nos amb els països del nord i no del sud, com deia sant Pancraci, Salut, Pau i feina!

Què tingueu un bon any 2015 !!!

La vostra generació és la de la llibertat, no defalliu!

Començo així el post d’avui per reivindicar a les generacions més joves.

Abans d’ahir, durant la cloenda del congrés nacional de la Unió de Joves a Mataró, em vaig reafirmar en la idea que les generacions més joves necessiten ser escoltades i ateses.

Les joventuts polítiques d’avui escenifiquen allò que tant es demana des de la nostra societat; regeneració i democràcia, directa i participativa.

La meva generació en concret, ha construït uns pilars que han sigut vàlids per algunes coses, però ara ja no sustenten els nous reptes que ens planteja aquest món canviant.

Fa alguns dies, vaig presentar el meu llibre que porta per títol “Res serà el que era”. I així és, res serà el que era, en part, perquè els nostres joves ja ho estan canviant. És evident que les regles del joc actuals ja no serveixen, cal un canvi de paradigma en la classe política però també en la societat, l’empresa, l’escola, etc.

Els joves d’avui, son la generació més formada i amb menys oportunitats, i em pregunto, que s’ha fet malament? Toca canviar-ho!

Així mateix, als joves d’Unió els hi demano que segueixin sent la veu més reivindicativa i fresca del partit. Tots ells son molt necessaris a Unió i la direcció ho sap.

El partit, fa pocs dies, com també han fet els joves d’Unió, ha reformat els seus estatuts per actualitzar-se i adaptar-se a les noves demandes de la societat. Estem doncs preparats per afrontar tots els reptes que se’ns plantegin com a partit però també per tots aquells que ens plantegi la ciutadania.

Cal, doncs, escoltar, i no pervertir més la democràcia. Tenim dret a decidir, i els més joves son els que viuran en primera persona la llibertat en el seu sentit més ampli.

Unió de joves, no defalliu en defensar les vostres conviccions, són les que sustenten la vostra organització.

Ser d’unió, avui, és un repte. Seguir la corrent del riu no és complicat, el complicat es seguir-la quan el riu es desborda.

Per acabar, vull agrair especialment la tasca feta al Roger, l’Iban, l’Anna…, que han liderat la organització fins aquest passat diumenge i alhora, desitjar molta sort a l’Oriol i a tot el nou equip que va sortir escollit en aquest congrés.

Som i serem!

No parlis mentre escoltis; silenci.

Aquest post d’avui vol ser una afirmació de moltes de les coses que us he escrit en anteriors posts. La meva condició de parlamentari exigeix que us parli tot sovint de la situació política, econòmica i social que viu el nostre país. Avui també ho faré.

Suposo que a molts de vosaltres us sobtarà el títol que he triat per a aquest post, però avui, es fa més necessari que mai, cal escoltar més que parlar. Crec que hi ha massa soroll i no només en el terreny polític sinó que en molts d’altres.

Cal molta serenor i un plus de paciència a l’actual classe política. A casa nostra vivim moments transcendentals per l’esdevenir futur de Catalunya. Vivim una situació política que ens exigeix el millor de nosaltres. Tot allò que fem ara repercutirà en les futures generacions i no en nosaltres, tinguem-ho clar.

Catalunya ha decidit que vol decidir el seu futur. La major no la pot negar ningú. Queda clar que hi ha una majoria social a la nostra nació que vol exercir el seu dret a decidir i, per sobre de tot, ho hem de garantir. La democràcia no ha de fer por i si en fa, és perquè potser no es creu prou en ella. Personalment, m’espanta pensar que hi hagi algú que tingui por de la democràcia; de les urnes, de demanar l’opinió als ciutadans…

Per garantir la consulta a Catalunya ens calia una pregunta consensuada i una data que ja tenim. Ara cal garantir, com ja he anat dient des de fa temps, que tothom tingui la màxima informació possible. Cal saber els pros i els contres de tots els escenaris possibles. Cal també garantir una gran participació i no només d’aquells que estan convençuts del procés sinó d’aquells que hi estan en contra. És importantíssim que ningú quedi exclòs d’expressar el que veritablement sent.

És per això que Catalunya necessita més claredat i nitidesa que mai en totes i cadascuna de les decisions que pren. Cal molta transparència al procés. No ens podem permetre que es puguin generar dubtes ni donar peixet a aquells que estan interessats en que aquests dubtes hi siguin.

Fa temps que a Catalunya no se la compren; l’Estatut no es va entendre, ni el pacte fiscal, ni tampoc la immersió lingüística, etc, etc, etc. No entenen res perquè no ho poden entendre. Espanya es dèbil sense Catalunya, ho saben prou bé.

Cal, doncs, que Espanya comenci ha decidir que fa ella també. Espanya ha de replantejar l’estat de les autonomies. Les autonomies només les poden tenir aquelles regions o nacions que se les puguin permetre. El invent de Suarez, secundat també per Felipe Gonzalez, Guerra i molts d’altres, s’ha acabat.

Europa en el seu dia va donar uns fons de desenvolupament i cooperació als països més pobres que s’incorporaven a la UE. Aquests fons europeus no eren eterns i avui cada país ja ha d’espavilar-se per complir amb les regles de joc que exigeix ser membre de la UE. Aquest símil europeu es totalment aplicable al que passa amb el model autonòmic espanyol. És totalment inviable que autonomies que viuen de la solidaritat dels demés continuïn forjant dia rere dia a la ferida d’aquelles que si que aporten i produeixen, però encara és més inversemblant que aquestes comunitats autònomes es pensin que podran viure d’aquesta solidaritat eternament.

Espanya té un problema immens. Tinc la sensació que ningú, més enllà de la franja, accepta que té un problema. Confio en que la serenitat s’imposarà més d’hora que tard i algú afrontarà aquesta situació amb la responsabilitat que requereix.

Espanya s’ha de fer la idea que Catalunya i la seva gent necessiten una resposta a l’alçada del moment.

Ara bé, si Espanya aparca l’hostilitat i ofereix a Catalunya una via com la del concert econòmic, un nou model territorial que acabi amb el sistema autonòmic actual i un reconeixement dels nostres símbols culturals, així com un respecte profund al nostre model lingüístic, encara se’n podria sortir.

Si Espanya fa soroll, crida, s’irrita però no parla i segueix sense escoltar en calma a Catalunya, no hi haurà res ha fer.

No parlis mentre escoltis; silenci.

Goteres a l’Estat

El passat 11 de setembre, mentre aquí Catalunya es feia l’ofrena al monument de Rafael Casanova, unes goteres de notables dimensions irrompien amb força a l’interior de l’hemicicle del congrés dels diputats.

Aquesta al·legoria reflexa a la perfecció la situació del moment que vivim. Espanya fa aigües, mai millor dit.

Espanya, govern, PP i PSOE, continuen donant l’esquena a la voluntat majoritària d’un poble. Catalunya vol votar, vol decidir el seu futur, el seu destí com a poble, i està en el seu dret. El dret a l’autodeterminació és un dret que tota nació té i ara cal poder-lo exercir.

Rajoy, i la seva carta dirigida al nostre president, reflecteix que el Govern Espanyol no vol entendre res. Dic no vol, perquè crec que ho entenen perfectament. Aquesta és la seva por, veuen que això va en serio i no té aturador.

Ara ja és massa tard per floritures. Calen decisions valentes i no demorar més el procés. S’ha de dialogar i pactar amb l’estat però sense renunciar a la consulta. La comunitat internacional observa Catalunya molt més del que ens pensem. Mai abans un 11 de setembre havia tingut tants mitjans internacionals acreditats.

Si jo fos governant Espanyol deixaria l’estadística i començaria per fer política. Cal que Espanya ofereixi un nou estatus polític a Catalunya.

Com he dit en moltes ocasions en aquest bloc, res serà el que era.

El “cafè para todos” fa temps que s’ha acabat i cal un nou model. Cal tornar a defensar el terme d’autonomia en el seu sentit més ampli. Autonomia vol dir ser autònom, ser lliure. Vol dir recaptar els impostos i destinar-los allà on sigui més necessari. Vol dir tenir un model educatiu, sanitari, cultural, esportiu…, propis.

L’Autonomia a Espanya s’ha distorsionat per què no totes les comunitats estan preparades per tenir-la. L’autonomia l’han de tenir i exercir aquelles comunitats que són nacions sense estat i que se’n senten. El model autonòmic espanyol va néixer tocat i ara en paguem les conseqüències.

Ara és tard. És molt tard. A Catalunya ja no escoltarem aquelles ofertes que no modifiquin el nostre “statu quo” actual.

La campanya contra l’Estatut està passant factura al PP i potser s’estan estirant dels cabells per haver-la promogut. Ara, aquests mateixos, neguen la major i es tornen a equivocar. Però ells faran. Nosaltres de moment, anem fent VIA i anem preparant la consulta.

Res serà el que era. Amb la crisi una oportunitat. (Part 1)

Amb aquest títol del post tan significatiu començo a desenvolupar un article que pretén posar en debat pensaments que fa temps que m’acompanyen.

Res serà el que era, cert, però aquesta crisi ens dóna la oportunitat de construir un futur adaptat a la nova realitat que ens envolta, adaptat a les noves necessitats i plantejaments que s’emanen d’aquesta crisi tan agressiva.

El món s’està movent a una velocitat de vertigen. Aquest fet ens ha d’evocar cap a la reflexió del nostre “modus vivendi”. Molts, la majoria, pensem i actuem amb el mon de fa 15 anys, però els objectius i les fites ja no són les mateixes, han canviat i seguiran fent-ho.

Aquesta adaptació als nous temps, als nous escenaris econòmics i socials, ens han de portar cap a un procés que culmini en un model radicalment nou.

Parlem de casa; Catalunya és un país que ha cregut al llarg de la història en la innovació i la creativitat, aquest fet ha comportat que ens situem al capdavant i a l’avantguarda de moltes regions europees. La impulsivitat i la energia que ens caracteritzen ens serveixen també per ser dels primers que plantegem debats, propostes i alternatives als temps actuals.

El Govern de Catalunya amb el President Mas al capdavant ha pres consciència d’aquest moment d’excepcionalitat i està prenent mesures, a voltes impopulars, però que defineixen amb precisió aquest tarannà tan característic del poble català.

Catalunya ha estat la primera en “agafar el toro per les banyes” i no el deixarà anar fins que la solució sigui a tocar.

Som un país no una ONG (sentia l’altre dia en un acte). Doncs sí, mai millor dit, si volem ser un país ho hem de ser amb tot s els ets i uts. Ser un país vol dir, entre d’altres, garantir primer el seu estat del Benestar i amb ell també, l’ensenyament i la sanitat.

Per garantir aquests pilars fonamentals de qualsevol societat s’han d’eradicar amb celeritat praxis malenteses que ens han acompanyat en aquests darrers anys.

Catalunya ho ha absorbit tot, allà on no arribaven els altres i arribàvem nosaltres, tot acompanyat d’un sistema de finançament mal negociat que ens escanya i oprimeix.

Com els meus amics diuen que un post no ha de ser molt llarg, dilluns vinent continuarem.

Això d’avui només és el pròleg…