Ple sobre l’increment de la pobresa i les desigualtats

baixaCom ja sabeu, la setmana passada es va celebrar al Parlament de Catalunya un ple monogràfic sobre la pobresa. Abans de res, comentar que aquests debats monogràfics sempre resulten positius i útils amb l’excepció de quan es pretén fer tacticisme polític i no resoldre el problema en qüestió. Dic això, ja que en aquest ple monogràfic sobre el increment de la pobresa i les desigualtats al nostre país, no es van assolir, ni molt menys, els objectius que molts de nosaltres esperàvem del mateix. Cal doncs, fer autocrítica com a classe política ja que només vam ser capaços d’extreure acords de mínims.

Obro parèntesi. Tinguem tots en compte i retinguem a la memòria que aquesta crisi ferotge ha generat que l’ocupació al nostre país s’hagi reduït en prop de 590.000persones i que la taxa de risc de pobresa s’hagi situat a la esgarrifosa xifra del 19%. Tanco parèntesi.

D’aquest ple, vaig comprovar les poques ganes dels partits convocants d’aquest (PSC, ICV-EUiA i CUP), d’arribar a consensos per tal de traçar un pla de xoc comú i afrontar amb garanties un dels majors reptes que tenim com a societat. Repeteixo, no m’agrada gens la música del resultats d’aquest ple.

Deixeu-me fer un símil amb un incendi. Si es produeix un incendi l’hem d’apagar, i tant, però el que cal es evitar que es produeixi. Amb la pobresa exactament el mateix. Com he dit altres vegades, crec que la ciutadania ens exigeix una nova manera de fer política, i el ple extraordinari contra la pobresa esdevenia una gran oportunitat per demostrar que aquests reptes només es poden vèncer des del consens polític, social i econòmic. En fi, una llàstima…; una nova oportunitat perduda.

Deixeu-me però, dir la meva sobre aquest debat. Com deia unes línies més amunt,aquesta crisi ha generat la pèrdua de més de mig milió de llocs de treball al nostre país. Cal doncs, centrar tots els nostres esforços en generar ocupació. Garantir un lloc de feina a les persones que viuen al nostre país és i ha de ser el nostre objectiu principal.

És per això, i com defensa el meu partit, que cal posar les bases, urgentment, per desenvolupar l’economia social de mercat i posar sobre la taula mesures de reactivació econòmica i de major coresponsabilitat entre tots els agents que en prenen part.

I què vol dir economia social de mercat? Vol dir, entre d’altres, compensar o corregir possibles excessos o desequilibris que puguin sorgir de l’actual sistema basat en els mercats lliures. Cal doncs, que la nostra prioritat sigui la de continuar generant llocs de treball, i cal també seguir insistint per què hi hagi crèdit pels emprenedors, autònoms, pymes, etc.

Sabem també que el Govern de la Generalitat ja està treballant també en la reforma del Servei d’Ocupació de Catalunya, cal consens i ampli suport per què la reforma sigui un pas endavant en la generació de llocs de treball. Cal el darrer impuls.

De debò, m’esperava molt més del ple i dels debats en si mateix.

Està clar que la lluita contra la pobresa és la prioritat de tota societat, però ens cal major consens per eradicar-la. I sobretot cal feina, amb feina no hi ha pobresa.

L’atur, el gran repte.

baixa (1)Hores d’ara, dir que el problema principal d’aquest país, és l’atur, és una obvietat. Amb la borsa en fase de recuperació i la prima de risc sota control queda clar que qualsevol intent per millorar la situació a Catalunya i a l’estat espanyol, passa, sí o sí, per la generació de nous llocs de treball.

Aquesta és sens dubte la meva principal obsessió i on penso centrar i esmerçar els meus esforços. La senyalització d’un fet i el reconeixement per part de tots de la gravetat d’un problema no fa que aquest, desaparegui, per tant cal passar a l’acció i començar a plantejar diferents mesures o propostes per acabar amb aquesta veritable lacra que és l’atur i especialment, l’atur juvenil.

En els propers mesos i mitjançant aquest blog i altres “foros” aniré desgranant força, aquestes idees.

Un dels temes més preocupants és la dificultat per a la creació d’un negoci, en aquest camp l’estat espanyol no surt massa ben parat, estem a la posició número 44, amb una mitjana de 136 dies per obrir un negoci, molt lluny del primer país del rànquing que és Singapur amb una mitjana de 4 dies. Aquest fet redunda, en que al mateix temps, Espanya, està a la posició 136 del rànquing de creació d’empreses, el país que ocupa el número 1, és Nova Zelanda. Però la part més dolorosa d’aquestes dades, és el número de tràmits administratius necessaris per obrir aquestes empreses o negocis, 10, són necessaris, 1, només al primer país del rànquing.

Per tant ja tenim, el primer punt on hem d’incidir. Cal potenciar des de l’administració, totes, les accions i suports per facilitar als emprenedors d’aquest país que els seus models de negoci, petits i grans és puguin dur a terme d’una manera ràpida, efectiva i si pot ser el més econòmica possible.

Aquest govern, a tal efecte, ja va desenvolupar amb celeritat les anomenades lleis òmnibus que són un conjunt de cinc lleis que van modificar més de 80 i van derogar total o parcialment gairebé una trentena, amb la clara finalitat de reduir la càrrega burocràtica, els terminis de les resolucions administratives, tant per a les empreses com per als particulars. Perseguia també simplificar l’administració i fer-la més propera i entenedora i convertir-la en àgil, eficient, propera, transparent i competitiva.

És innegable que aquesta és la direcció, però també és innegable, que no ha estat suficient, s’ha d’anar més enllà. Constantment a les diferents reunions que mantinc amb empresaris, emprenedors o gent amb moltes ganes i idees per tirar endavant, surt com a tema recurrent, a banda dels temes relacionats amb el crèdit, la dificultat i les traves administratives per poder posar en marxa un negoci de manera ràpida.

Cal que impulsem fermament, el concepte de finestreta única, i que amb un únic tràmit i amb l’acompanyament de l’administració, tothom pugui posar en marxa qualsevol activitat econòmica, evidentment amb la seguretat i rigor que pertoqui, en un màxim de 10 dies. En aquest cas l’administració s’ha de reformular per fer-la més efectiva i que el ciutadà tingui clarament la percepció que aquesta treballa per ell i no l’hi posa dificultats excessives, és un luxe que aquest país no es pot permetre.

Hem d’avançar, encara més, cap a una administració facilitadora i no fiscalitzadora, amb unes lleis i decrets que siguin efectives per facilitar la creació de noves empreses i negocis, que alhora generin nous llocs de treball.