7 DIES DE JUNY

unio_catEn 7 dies de juny  UNIÓ a fet un gir de 180 graus, el14 de juny vam ser el partit pioner a Catalunya a fer una consulta a tota la militància per tal de decidir el full de ruta  de Unió Democràtica davant del procés que esta immers el país. Per cert se’ns ha criticat que érem pocs militants. A mi m’agradaria saber quants militants tenen la resta de partits al corrent de pagament  i aleshores veuríem si som molts o pocs. Pensem que fa poc vam fer un congrés de renovació d’estatuts on es deia que l’impagament era baixa automàtica després de transcorreguts uns mesos per avisar. I no cal dir que abans de regular–ho érem més de 10.000.

Però tornem a la consulta i a la pregunta -evidentment no era la pregunta que hauria fet jo, i segur que cada militant hauria fet la seva. L’encàrrec era complex i calia una pregunta inclusiva que recullis les màximes sensibilitats que hi ha dins de Unió , els del Sí-Sí, els del Si- No i els del Si i en blanc. que Recordem que el 9-N es preguntava si volíem seguir com estem.  És obvi que no, que gairebé tots volem que la relació amb l’Estat espanyol ha de canviar per millorar. Sobre la segona part, si volem ser un estat independent, aquí hi ha per a tots els gustos.

Fa menys de deu anys el percentatge d’independentistes a Catalunya estava entre el 15 i el 20%, avui es superior, però per molts  motius. La majoria són nacionalistes emprenyats pel reiterat maltractament rebut tant per Zapatero com Rajoy, és a dir ple PSOE i pel PP.  Com he dit alguna vegada, la política esta més plena de miops que només miren les properes eleccions que d’estadistes que tenen una visió clara d’on ha d’anar un estat. Aquest reiterat desdeny vers a Catalunya ha fet que el percentatge d’independentistes augmenti molt. Al mateix temps estem vivint una certa fractura social a casa nostra com mai havia passat.

Unió vol la sobirania plena i sense límits però amb una sèrie de ítems condicionants, com són no sortir de la legalitat, no abandonar Europa, mantenir el diàleg amb l’Estat i la UE per poder fer una consulta perquè els catalans puguem decidir democràticament què volem per a Catalunya i preservar la cohesió social.. Això no encaixa massa bé amb el full de ruta que tenen acordat CDC amb ERC. Per tant amb aquests condicionant és molt difícil que Unió encaixi en al full establert. Per coherència, doncs, els tres consellers han deixat el govern després de haver fet una magnifica feina, reconeguda per tothom. Finalment, el dissabte 20 de juny en un consell nacional llarguíssim es decideix amb un marge més ampli –gairebé el 70%- que, per primer cop des de la República, Unió es presentarà sola a les eleccions al parlament de Catalunya.

Ho hem de veure en positiu per les dues bandes. El balanç de CiU ha estat molt positiu per a Catalunya i també per a la resta del Estat. Per tant, tota la gratitud i agraïment a la federació. Ara el que iniciem és un nou camí polític per separat.  Des d’Unió volem contribuir a la cohesió del catalanisme, i donar una opció que no exclogui ningú. Hi ha un espai electoral que es podria quedar orfe o que podria anar a altres opcions que no ajudarien gens al procés del nostre país. I Unió pot fer molt per a Catalunya des d’aquest espai.

I ahir ja la vam tenir de nou…

El Tribunal Constitucional va tornar a demostrar ahir, el poc rigor d’un ens totalment polititzat i on només existeix una visió i concepció d’Espanya.

Em sap molt greu haver de fer una afirmació com aquesta, però les darreres decisions d’aquest tribunal m’avoquen a fer-la.

imagesPerò més que l’Alt Tribunal, el responsable d’aquesta situació és un govern espanyol que segueix amb els ulls tancats a les demandes, molt majoritàries, de canvi d’estatus per Catalunya però també de canvi de model polític a Espanya.Fa temps que dic, també reflectit en el meu llibre “Res serà el que era” que la irrupció de Podem no és una casualitat. Quan la ciutadania se sent menystinguda, no escoltada i negada sistemàticament és normal que busqui alternatives.

El PP i el PSOE estan avocant a l’estat espanyol a una crisi sense precedents. No poden seguir somiant amb una concepció d’Espanya que ja no existeix. La gent ha dit prou, però el que és més greu, els partits tradicionals espanyols no ho volen veure ni s’ho acaben de creure.

Podem no és ni molt menys la salvació però ofereix quelcom nou que la ciutadania no visualitza en les altres formacions. Jo no voldria veure pas un Podem governant a Espanya, però o canvia molt l’actitud dels partits històrics d’aquest país o ho veurem aviat.

I Espanya des d’aquest dilluns té un nou problema afegit. Europa torna a tenir la mirada posada en l’economia espanyola, assegurant-li que les seves expectatives de creixement no es compliran i amb l’amenaça permanent de la temuda recessió.

Amb la irrupció de Podem, la situació econòmica i la no resposta al tema català, ara sí que Europa començarà a mirar a Espanya. Espero que a més de mirar-se-la, li demani que canvi el rumb de la seva política en relació amb les demandes dels ciutadans.

Espanya ja no serà el que era, de fet, jo ja no m’hi sento còmode. He treballat molts anys per construir una Espanya moderna però estic perdent les ganes de seguir-ho fent.

Aquesta Espanya, o millor dit qui la governa avui ahir i desconec si demà, ens dona l’esquena i no ens ofereix res com a catalans, és més, ens menysprea. Quina poca visió política econòmica, social i humana. Amb aquesta gent no podem ni podrem fer mai camí  junts. Tot plegat, un desencís majúscul amb conseqüències fatals i sense retorn.

Avui al parlament demanarem empara a la comunitat internacional, mitjançant un manifest on els sotasignats hi posem tota la esperança en que les nostres reclamacions siguin definitivament escoltades arreu.

Acabo aquest post demanant-vos que diumenge sortiu al carrer, per reclamar el nostre dret a decidir en favor de la democràcia per la que alguns tant van lluitar.

Un gris necessari

imagesAbans d’ahir en Duran i Lleida feia evident el que molts ciutadans del nostre país pensen. Com sempre, però, va rebre pals per tot arreu. Pals de gent que només veu una veritat i una solució absoluta. És una llàstima.

Molts de nosaltres no volem decidir en funció de si ens agrada el blanc o ens agrada el negre, de si volem trencar o de si volem unir, de si som de carn o si de som peix.

Hi ha molta gent en aquest país que vol un nou estatuts polític, social i econòmic per Catalunya, però que no vol fer-ho des del trencament total amb l’estat espanyol. És legítim? Crec que sí.

Cert és que aquests estat espanyol segueix sent jacobí i sorprenentment antic i caduc. Un estat espanyol que no vol ni dol, que no vol ni li dona la gana entendre. Un estat cec i immadur que li fa por la democràcia i la llibertat. Un estat que conviu amb dos grans partits que tallen el bacallà en funció dels seus interessos regionals i no globals. Un estat amb uns partits massa provincians. És així.

Jo tampoc vull seguir convivint amb un estat com aquest, però vull seguir contribuint per intentar canviar-lo des de dins. S’entengui o no, jo tinc moltes més coses que m’uneixen amb una persona de Pamplona que no amb una de Dijon.

Fins ara només s’han plantejat dos opcions, però crec que es fa totalment necessària una tercera. No podem deixar orfes d’opinió a tots aquells que no es situen en posicions extremes.

Més enllà d’aquest debat, ara cal treballar per fer la consulta i fer-la el més aviat possible. Cal que puguem decidir i fer-ho a través d’una llei catalana que ens empari i faci que el resultat sigui legal i vinculant.

Treballem per això i pensem en el que, i el com però no seguim discriminant els grisos i els matisos. Ens equivocaríem molt….

El gris; un color lleig però necessari.