Reforma horària

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/compartir-diferit?p_cp1=7577269&p_cp2=7577719

L’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics s’ha consolidat amb un balanç positiu

Avançar sense presa però sense pausa

La setmana passada vam conèixer l’acord entre el president de la Generalitat, Artur Mas, amb el president d’ERC, Oriol Junqueras. A Unió el valorem molt positivament perquè dóna estabilitat política a Catalunya i perquè preserva el procés. Tot apunta que aquesta estabilitat comportarà l’aprovació dels pressupostos, fet que òbviament permetrà emprendre les accions de govern previstes per aquest exercici.

Aquesta estabilitat fa una setmana no existia i ara permetrà al govern català i al Parlament treballar per impulsar un conjunt de lleis de caire clarament social i econòmic, com són la reforma del SOC i la llei de formació professional. El nostre compromís electoral era, i és, continuar endavant amb el procés, i així ho estem fent malgrat les dificultats i els impediments que ens posen de fora, i revertir la situació econòmica que ens ha deixat la crisi per generar riquesa i ocupació.

Amb l’acord de la setmana passada podrem fer-ho. Posem l’accent en la reactivació i en la consolidació de l’economia productiva. Per això, des d’Unió diem que ara toca governar i, des de la perspectiva parlamentària, portar endavant l’agenda que ens hem fixat que també contempla construir les bases de les estructures d’estat perfectament definides en l’acord inicial de legislatura amb ERC.

Ara tenim per endavant un doble horitzó: les eleccions municipals i les del Parlament del 27 de setembre. Per aquestes ultimes val a dir que encara cal concretar un conjunt d’aspectes pel que fa al contingut programàtic detallat i al format de la candidatura. Des d’Unió volem tractar aquests aspectes amb CDC i serà en la federació on abordem tots aquests aspectes sense perdre de vista que el més immediat són les municipals.

Això no vol dir fer una dilació en les decisions sobre els continguts programàtics de les eleccions del 27-S, sinó el compromís d’anar-hi treballant. Tampoc no es aconsellable la precipitació. Volem es anar pas a pas, sense pressa, però sense pausa. Primer, tenim les eleccions municipals i després les del Parlament. I anirem fent sense pressa però sense pauses.

 

Reforma Horària

Des del grup parlamentari de CiU defensem clarament la reforma horària i l’aposta per una racionalització dels horaris. Personalment la comparteixo al cent per cent des de fa temps.

Millorar els horaris només té avantatges en el seu sentit més ampli i afavoreix tots els ciutadans i totes les capes socials. Potser per això la recent comissió creada en el Parlament de Catalunya genera poca polèmica. I com que no hi ha debats enfrontats, els seus continguts no són recollits malauradament pels mitjans de comunicació. Però no pas per això deixa de ser important. Estem parlant d’una qüestió transcendent que afecta un tema cabdal de la nostra societat, la conciliació de la vida laboral i familiar, i per tant, també l’educació dels nostres fills. No és exagerat dir que estem parlant del futur i de la felicitat dels nostres ciutadans .

Com deia Aristòtil les lleis i els polítics han de servir per fer la vida fàcil als ciutadans, i feliç hi afegiria jo. Aquesta llei hi podria contribuir de manera molt ferma i decidida si som capaços de tirar-la endavant .

Si ho fem bé podrem millorar la qualitat de vida de les persones, la seva productivitat i creativitat i de retruc la seva competitivitat personal i la de la de l’economia. Sempre he pensat que en un entorn equilibrat amb una bona qualitat de vida, la creativitat es més fàcil que flueixi en benefici també de la societat i del bé comú.

Crec que no serà difícil el acord entre els grups polítics. Una altra cosa serà reorganitzar els horaris en el si de una societat llatina amb un clima mediterrani i modificar el seu funcionament actual. La primera pregunta és qui comença i com: les escoles?, les empreses?, els comerços?, les empreses de lleure?, etc.

Com ho fem per reconduir un model com el actual? Actualment vivim moments de transició, a mig camí del ahir i del futur. Haurem de decidir si ens volem emmirallar en una societat justa, humana i equilibrada o en un altre model completament oposat d’una societat sense límits embogida pel capital on la màxima és no parar les 24 hores del dia. Com em tot, cal trobar equilibris i sobretot pensar més en les persones i no en els diners.

Sense seguretat no hi ha llibertat

Aquesta setmana hem conegut la sentència de l’Audiència Nacional sobre el setge al Parlament de Catalunya del 15 de juny de 2011, que ve a qualificar  fets violents com llençar pedres contra persones i automòbils d’excessos de la llibertat d’expressió. Òbviament, oblida voluntàriament que sense seguretat no hi ha llibertat. Siguem rigorosos!

Francament, aquesta decisió de la Audiència Nacional causa perplexitat. Malauradament, té antecedents. Amb anterioritat, l’Audiència de Madrid va dictar una sentència similar per aldarulls davant el Congrés dels Diputats i la pròpia Audiència Nacional va prendre una decisió semblant amb motiu d’un escarni davant el domicili de la vicepresidenta del govern central, Soraya Sáenz de Santamaría.

Les decisions judicials s’han de respectar, però fer-ho no vol dir que s’hi estigui d’acord, i no ho estic gens. És un disbarat admetre com a ‘normal certs excessos en l’exercici de la llibertat d’expressió i de manifestació” com “una protesta i critica que serveixi de contrapès en una democràcia que se sustenta en el pluralisme’. A més, la sentència sembla que fa un  al·legat a la democràcia popular. Els ponents obliden que les sentències no poden sustentar els seus fonaments en les idees personals, sinó en l’ordenament jurídic que defensa la democràcia parlamentària.  Les manifestacions es poden fer el carrer, però no es pot oblidar que omplir les urnes de vots és la fórmula democràtica que hem triat i que mai no comporta cap risc de violència.

Considero també molt greu que la sentència ignori que l’exercici de les llibertats i drets d’un col·lectiu acaba on comencen els dels altres. A mi m’ho van ensenyar a l’escola. Amb independència de la decisió d’absoldre els processats perquè no hi ha proves que cometessin cap delicte, els arguments utilitzats justifiquen actuacions reprovables i deixen les institucions en una situació d’indefensió

A més, és inadmissible que la sentència insinuï que si els Mossos s’haguessin desplegat d’una altra manera no hauria passat el que va passar. Impulsa, doncs, les crítiques de partits d’esquerra i d’organitzacions populistes que demanen responsabilitats no als que coaccionaven, sinó als que van garantir el deure i el dret dels diputats d’accedir al Parlament de Catalunya. Culpar la policia catalana per les conseqüències dels aldarulls és una barbaritat.

Tot plegat em referma en la meva perplexitat i en la meva indignació per una sentència desafortunada. Crec que ho demostren les imatges que hem tornat a veure en les televisions, públiques i privades. Tres anys després continuen sent colpidores i condemnables. Espero que els recursos anunciats prosperin i que una instància superior eviti que els arguments de la sentència generin jurisprudència.

Ple sobre l’increment de la pobresa i les desigualtats

Com ja sabeu, la setmana passada es va celebrar al Parlament de Catalunya un ple monogràfic sobre la pobresa. Abans de res, comentar que aquests debats monogràfics sempre resulten positius i útils amb l’excepció de quan es pretén fer tacticisme polític i no resoldre el problema en qüestió. Dic això, ja que en aquest ple monogràfic sobre el increment de la pobresa i les desigualtats al nostre país, no es van assolir, ni molt menys, els objectius que molts de nosaltres esperàvem del mateix. Cal doncs, fer autocrítica com a classe política ja que només vam ser capaços d’extreure acords de mínims.

Obro parèntesi. Tinguem tots en compte i retinguem a la memòria que aquesta crisi ferotge ha generat que l’ocupació al nostre país s’hagi reduït en prop de 590.000persones i que la taxa de risc de pobresa s’hagi situat a la esgarrifosa xifra del 19%. Tanco parèntesi.

D’aquest ple, vaig comprovar les poques ganes dels partits convocants d’aquest (PSC, ICV-EUiA i CUP), d’arribar a consensos per tal de traçar un pla de xoc comú i afrontar amb garanties un dels majors reptes que tenim com a societat. Repeteixo, no m’agrada gens la música del resultats d’aquest ple.

Deixeu-me fer un símil amb un incendi. Si es produeix un incendi l’hem d’apagar, i tant, però el que cal es evitar que es produeixi. Amb la pobresa exactament el mateix. Com he dit altres vegades, crec que la ciutadania ens exigeix una nova manera de fer política, i el ple extraordinari contra la pobresa esdevenia una gran oportunitat per demostrar que aquests reptes només es poden vèncer des del consens polític, social i econòmic. En fi, una llàstima…; una nova oportunitat perduda.

Deixeu-me però, dir la meva sobre aquest debat. Com deia unes línies més amunt,aquesta crisi ha generat la pèrdua de més de mig milió de llocs de treball al nostre país. Cal doncs, centrar tots els nostres esforços en generar ocupació. Garantir un lloc de feina a les persones que viuen al nostre país és i ha de ser el nostre objectiu principal.

És per això, i com defensa el meu partit, que cal posar les bases, urgentment, per desenvolupar l’economia social de mercat i posar sobre la taula mesures de reactivació econòmica i de major coresponsabilitat entre tots els agents que en prenen part.

I què vol dir economia social de mercat? Vol dir, entre d’altres, compensar o corregir possibles excessos o desequilibris que puguin sorgir de l’actual sistema basat en els mercats lliures. Cal doncs, que la nostra prioritat sigui la de continuar generant llocs de treball, i cal també seguir insistint per què hi hagi crèdit pels emprenedors, autònoms, pymes, etc.

Sabem també que el Govern de la Generalitat ja està treballant també en la reforma del Servei d’Ocupació de Catalunya, cal consens i ampli suport per què la reforma sigui un pas endavant en la generació de llocs de treball. Cal el darrer impuls.

De debò, m’esperava molt més del ple i dels debats en si mateix.

Està clar que la lluita contra la pobresa és la prioritat de tota societat, però ens cal major consens per eradicar-la. I sobretot cal feina, amb feina no hi ha pobresa.

Entendre la política com a vehicle per fomentar l’odi i la violència és no entendre res

I aquí us deixo l’enllaç al vídeo de la meva intervenció al ple del Parlament sobre les mesures per afrontar la violència per motius polítics:

i continuació podeu llegir la transcripció:

“Moltes gràcies, senyora presidenta. Bon dia, senyora presidenta, consellers, senyores i
senyors diputats. Respecte a la moció que anem a tractar avui, el preàmbul que fa vostè,
jo crec que és bastant esbiaixat, però jo al que entraré és en el fons de la moció. I si
volem comentar una mica el deteriorament de la convivència i de l’actitud crispada i crítica per part de la ciutadania envers els càrrecs polítics i públics, jo crec que no només les que vostè comenta, sinó que sí que n’hi ha moltes i de molt importants: desencís, falta
d’eficàcia en la gestió pública, distanciament de la política i la ciutadania, prioritzar un
interès partidista que no pas el de la voluntat de servei, i això ens donaria per fer un debat
molt a fons.
No oblidem, com deia Aristòtil, que la política i les lleis serveixen, haurien de servir per fer
la vida fàcil i feliç als ciutadans –«lo» de «feliç» ho he afegit jo. Jo crec que això…,
hauríem de fer una reflexió tots plegats, i a veure si ho aconseguim. Partim, doncs, ara ja
centrant-nos en la moció, amb una sèrie de premisses. Dret a manifestació. El dret a la
manifestació està reconegut a l’article 21 de la Constitució, i és evident que tota
manifestació ocasiona un cert grau de desordre en el dia a dia de la vida quotidiana, i
també certes molèsties, com talls de carrers, megafonies, en fi…, una sèrie de distorsions que les hem de suportar. Però en absència d’actes de violència per part dels manifestants, i també és important que els poders públics facin gala de certa tolerància davant de concentracions pacífiques. I, per descomptat, que el dret de manifestació no empara l’insult, l’amenaça o la coacció. I és molt important insistir en això. En aquests casos, serien abusos de drets fonamentals. Són les manifestacions il·lícites les que solen
celebrar-se amb finalitat de cometre delictes i aldarulls. Doncs és obvi que el dret de
reunió i manifestació no és un dret il·limitat sinó que es troba, troba els seus
límits en l’ordre públic. Per tant, és delimitat, que no vol dir limitat.
Recordem aquella màxima que deia John Stuart Mill: «La llibertat d’un individu acaba on
comença la dels altres.» Llibertat de vot, llibertat d’expressió. Ara, això sí, senyories,
utilitzem-la bé, amb correcció, amb criteri, en el marc del respecte i la convivència. Sabem tots plegats que el preu que hem de pagar aquells que ens dediquem a la política és el de suportar crítiques poc agradables, però sempre que siguin pacífiques. D’aquí a l’agressió i als atacs hi ha un abisme. No hi ha llibertat sense seguretat, i tampoc no podem entendrela seguretat en contra de la llibertat. Venim d’una cultura molt antiga, procedent de Grècia i Roma, dotada d’un fonament humanista que ho hauríem d’ignorar, que entén que no hi ha drets sense deures i fins i tot que primer són els deures i després els drets, malgrat que avui això sembla que no només hi ha els drets i els deures no interessen.

A la via pública hi conflueixen tots els drets i deures, els interessos dels ciutadans. La via
pública és de tots, raó per la qual l’hem d’utilitzar de forma pacífica. Destrossar un parc o
mobiliari urbà és un cost que al final hem d’assumir tots plegats. I correspon als poders
públics assegurar aquest equilibri. Cal recordar que només els cossos policials tenen
reconegut l’ús legítim de la força i que l’exerceixen de forma exclusiva. Una policia
democràtica té com a finalitat garantir els drets per part de tots els ciutadans, i intervé per
protegir-los, no pas per reprimir-los, i això és molt important tenir-ho clar. Com a
responsables públics no podem deixar de ser severs amb els incívics, ja que aquests
retallen el dret d’ús en capacitat i qualitat dels cívics, els quals són expulsats del mateix
espai tenint la força de la raó, però sense la raó de la força. El deixar fer, el ser neutral, el
no voler provocar, ser bleda. El fet d’acceptar com a inevitable un cert incivisme residual…, i el bonisme …, no poden ser acceptats per la majoria cívica. A tots vostès els
agrada el futbol. El futbol no seria espectacle ni joc si no hi haguessin unes regles que
tothom les complís i que un àrbitre, a qui no les compleix, el sancionés.

Anem, doncs, a la moció. Al punt 1, nosaltres hi estem d’acord. Al punt 2, com he dit
abans, sense seguretat no hi ha llibertat, i amb respecte i educació es pot dir i parlar de
tot, en un país civilitzat i democràtic. Ara bé, compte: són temps delicats i encara en
vindran de més complexos. Cal tenir serenor per part de tots els polítics, de totes les
bandes i colors. I també dels mitjans de comunicació que juguen un paper molt important.
La situació del país és com la d’un bosc que està molt sec. I la calor «apreta». Una simple
guspira pot fer un mal irreparable. No hi juguem i no l’encenem. Pel bé de tots els
ciutadans, del país, que hi podem prendre mal tots plegats.

En el punt 3, nosaltres hem afegit, a l’esmena: «Formacions polítiques legalment
constituïdes.» Hem de garantir que pugui expressar-se i manifestar-se tothom. Faltaria
més, ha costat molts anys aconseguir-ho. El punt 4 el rebutgem, ja que el conseller
compareix de manera ordinària a la Comissió d’Interior, on informa puntualment de les
gestions que plantegen els diferents grups parlamentaris. Aleshores, doncs, com deia
abans, excepte el punt 4, els votaríem a favor

I, per acabar, entendre la política com a vehicle per fomentar l’odi i la violència és no
entendre res. Avui, en una societat civilitzada i moderna, al segle XXI, en una societat
moderna, democràtica i sobretot civilitzada, els ciutadans han de poder exercir el dret a
manifestar-se, explicar-se i deixar que el ciutadà exerceixi lliurement el dret a votar i
decidir el que vol i el que no vol. Hem d’emmirallar-nos en altres països, que això ho
exerceixen de manera molt sovint i molt constant, com pot ser els Estats Units o pot ser
Suïssa. Això, crec jo, és democràcia en estat pur”

 

El que la gent demana…

Llegeixo amb estupor i escolto atònit, constantment, en els diferents mitjans de comunicació, com, tertulians, periodistes i companys que es dediquen a allò que cada vegada de manera més despectiva, anomenem el món de la política, utilitzen amb molta lleugeresa i alegrement la frase “el que la gent demana…”, per justificar una o altre postura.

No parem d’escoltar com, per exemple, per posar pals a la roda el procés de consulta sobre el futur de Catalunya, molts dirigents polítics dels partits que s’oposen al procés, argumenten aquesta oposició, dient que el que la gent demana és: …prioritzar la solució de l’atur, minimitzar les retallades, …però per l’altre banda, malgrat que s’omplen la boca en comentar el que la gent demana, no els volen deixar opinar ni expressar allò que majoritàriament la gent desitja, sigui el que sigui.

Que aquest exemple, serveixi únicament com a punt de partida de la meva reflexió.

Si volem fomentar la participació dels ciutadans, si volem regenerar la política del nostre país, si el nostre objectiu ha de ser apropar la política al carrer, si realment desitgem ser veritablement útils i no fer els deures una vegada cada quatre anys, crec que cal explorar un model molt més participatiu on demanem sovint l’opinió dels ciutadans i ciutadanes. Els temps són agitats i la societat avança molt ràpidament, el que ahir era blanc, demà potser negre, el que era útil al novembre pot estar absolutament desfasat demà. En aquestes circumstàncies, més que mai, cal consultar i demanar opinió a aquells per qui realment es gestiona i es governa.

Models com el de Suïssa, altament participatiu, amb alguns matisos, no és or tot el que llueix, podria ser un referent per poder canviar el model participatiu del nostre país.

En aquesta direcció és una magnífica notícia, l’aprovació, per amplia majoria, de la llei de consultes aprovada al Parlament de Catalunya que ens ha de permetre millorar la qualitat democràtica amb la participació directa de la ciutadania en la presa de decisions que els afecta.

Aquesta eina, element bàsic de democràcia, participació i de llibertat, és el veritable camí cap allò que certament la gent demana i no allò que alguns ens pretenen fer creure que la societat vol.

Com diuen en castellà, “el movimiento se demuestra andando” i no teoritzant i utilitzant arguments demagogs que no són de rebut.

 

L’honor de tornar al Parlament

Com bé sabeu, aquesta setmana s’ha fet públic que jo, juntament amb dos Maresmencs més, en Roger Montañola (representant a la Unió de Joves) i en Joan Morell, entravem al Parlament de Catalunya en la condició de Diputats.

Podia ser qüestió de temps que la llista patis algun canvi i finalment així ha estat. Haig de dir que em resultava estrany que una comarca com el Maresme no tingues cap representant de CiU a l’hemicicle del Parlament.

Més enllà de l’honor que significa representar als ciutadans del Maresme i de tota Catalunya al Parlament, deixeu-me que centri el post d’avui en la importància i la transcendència del moment que ens ha tocat viure.

Vivim moments, i ja massa prolongats en el temps, d’un nerviosisme creixent com a conseqüència de la crisi i el seu impacte en el nostre dia a dia. Aquesta crisi està fent trontollar els pilars del benestar.

Com ja he dit en moltes ocasions, calen canvis en molts estaments de la nostra societat. Parlo de canvis en la política però també de canvis globals. Parlo de canvis radicals en un sistema que cada dia que passa perd més credibilitat. Parlo també de canvis de valors i de prioritats, és clar.

Però quan parlo de crisi del sistema no m’estic referint als canvis que propugnen aquells que s’autoanomenen “anti-sistema”, ni molt menys. Parlo de regeneració, d’actualització i de radicalitat democràtica.

No podem afrontar els canvis que la societat reclama només amb paraules atractives per a la oïda.

Calen accions i lideratges que ataquin la crisi amb contundència. Com pot anar bé un país que té un índex d’atur juvenil del 50% o, un índex d’atur de més del 30% en majors de 45 anys, amb descendents al seu càrrec?. Aquestes dades esgarrifen i estan plenes de connotacions socials negatives, clar, però més basarda produeix quan veus una classe política, i m’incloc, incapaç de pactar i arribar a acords en la lluita contra la desocupació.

Tinc clar que no hi hauran nous horitzons possibles sinó es recondueix la greu situació d’atur que estem patint. Per mi, les persones no són lliures sinó tenen feina i un lloc digne on viure. Per favor, posem-s’hi ja i treballem incansablement per garantir aquesta llibertat i dignitat.

Repeteixo, cal una regeneració profunda. Hi ha moltes coses que s’han fet bé durant aquests 30 anys de democràcia però n’hi han d’altres que no. Avui estem pagant amb escreix els nostres propis excessos.

S’han d’abordar debats que fins ara eren tabú i ho hem de fer en conjunt. Quan dic en conjunt parlo de societat civil, partits i món econòmic.

Cal parlar amb valentia i, sobretot, donant exemple i posant-ho en pràctica.

S’ha d’abordar urgentment el debat de la limitació de mandats, de la limitació de sous, de les llistes obertes, de la transparència publica, de la revisió de la llei de finançaments dels partits, de la inclusió a la vida política de la participació ciutadana real, etc.

Com a Diputat faré tot el possible per treballar en pro d’aquesta regeneració, que no només política.

Per acabar, repeteixo aquella cita d’Aristotil que ja he nomenat en algun post anterior “l’objectiu de l’economia és el benestar de l’home, mentre que el de l’estat és la promoció comuna d’una bona qualitat de vida, i les lleis i constitucions han de servir per fer feliç als ciutadans”

Tinguem-la sempre present!

Un honor tornar al Parlament

Es repeteix la història…????

Aquest estiu, en algun d’aquells moments màgics que brinda el nostre Empordà, l’he aprofitat per la lectura. Gaudint d’aquest petits plaers universals indestriables, per mi i molts (lectura i Empordà), vaig topar amb Pòlemica/Cròniques Parlamentaries (1929-1932)  de les obres completes d’en Josep Pla, d’Edicions Destino. Sigui dit, que tinc per costum llegir en Pla quan sóc a l’Empordà igual que també tinc per costum i, des de fa molts anys, llegir aquells autors de referència del lloc on sóc o a on viatjo.

Aquestes cròniques vivencials d’en Pla em van deixar ben xocat al comprovar que moltes de les seves anotacions del moment, tenen una semblança notable amb el que estem vivint en l’actualitat, tant a nivell polític com econòmic . Per això pregunto en el títol del post; la història es repeteix????

Us convido a llegir un article que a continuació us reprodueixo integrament i veureu com no m’equivoco:

EDICIONS DESTINO

JOSEP PLA

OBRA COMPLETA

Pòlemica

Cròniques parlamentàries (1929-1932)

LA SITUACIÓ ECONÒMICA I POLÍTICA. Madrid, 14 d’octubre de 1931

“El Senyor Prieto – o Don Inda com és anomenat a Madrid – ha tingut la força i la sinceritat, que ja és molt en el temps que correm, de confessar la veritat en el que a la situació econòmica i financera de l’Estat es refereix. Ja heu llegit el seu discurs: és catastròfic. Nosaltres hi afegirem- encara que sigui a risc que ens vagin prenent per derrotistes i per aficionats a les maniobres (no hem sabut mai de quines maniobres es tracta)-, nosaltres hi afegirem que és pàl·lid relativament a l’aclapadora realitat. Les persones que hagin llegit els articles que hem publicat recentment en aquestes planes deuen haver vist com s’ha anat complint  tot el que hem anat deduint de la inexpugnable, absurda i extravagant política del govern. No ha fallat res, perquè no podia fallar res. Direm més: si la política actual continua, ens trobarem molt aviat en una situació infinitament més greu que l’actual. Hi estem abocats, hi anem, el país hi va, amb els ulls tancats. La gran incògnita del moment consisteix a saber els simptomes del seny per a recollir una herència política dominada pel fet d’haver portat el cos de l’economia del país a un estat de composició avançat.

Quinze dies després d’haver-se fet càrrec el govern actual de l’administració del país entrà l’economia espanyola com un tot, i la catalana en particular, en una fase confusió i de maresme que a mesura que ha anat passant el temps no s’ha fet sinó accentuar. Aquesta situació no té res a veure amb les conseqüències de la crisi mundial. Al contrari: sense les fantàstiques depreciacions que han sofert els preus de les primeres matèries- el coto per exemple- la vitalitat de la industria d’aquest país, en que hauria anat a parar? Les causes del Marasme són polítiques, internes i localitzades d’una manera concreta. El govern comença d’actuar enmig d’una assistència ciutadana com del nostre record no hem vist que tingués cap altre govern. El país tingué un moment la impressió que finalment- finalment!- començaria una normalitat. Les classes conservadores es disposaren a servir amb la més gran lleialtat. El país sentí una immensa necessitat de pau, d’ordre, de justícia, de llibertat i d’autoritat….

I ja veieu el que ha passat. En l’espai de quatre dies, com aquell qui diu, s’ha produït un enorme desencant. La frase que tothom als llavis és la que es digué tant a França després del segon imperi: Qu’elle était belle la Republique sous l’Empire! Que era bonica la República- diu la gent parodiant la frase- en temps de la Monarquia! S’han comès enormitats legals com en altres temps. El govern actual és un dels pitjors que hagi tingut mai aquesta península. El parlament, ja el veieu: és un tumult gregari i incoherent. Una sèrie de disposicions, de declaracions, d’actes inspirats en un total oblit del que és, sota tots els climes i en totes les latituds, la funció del govern, ha produït un desgavell total en l’economia del país. El capital s’ha retret. L’organització del crèdit s’ha romput. En els terrenys bancari, industrial, comercial, agrícola, monetari, les dificultats augmenten incessantment. La vitalitat que tenia el país- vitalitat corresponent al que aquest país pot donar de si, naturalment- es va paralitzant cada dia que passa. A hores d’ara, aquest govern s’aguanta- com s’aguantaren tants governs del vell règim- perquè aquest és un espai excepcional.

Les conseqüències de tot això? Són clares: a mesura que la paràlisi es va apoderant del país, es van exhaurint totes les fonts de tributació i el dèficit del pressupost de l’Estat va creixent. Prieto ha dit que som ja 500 milions de dèficit. La xifra real, segons els experts, és superior a la donada pel ministre de Finances. A quant arribarà a fi d’any? Es parla ja de fer un emprèstit. Però, donat el crèdit que actualment té el govern, ¿on seran trobats aquests diners? L’eixugament de les fonts de tributació , si continua aquesta política, no farà sinó accentuar-se fatalment, i els observadors experimentats de la situació preveuen grans dificultats per a l’Estat l’any vinent. Si a això s’afegeixen les compres que s’hauran de fer a l’estranger pel dèficit que és produirà en la producció agrícola, el panorama que ve es presenta amb uns colors acusats desagradablement.

Aquest Govern que ha portat el país a aquesta situació vol fer escoles. Amb quins diners les constituirà?Aquest Govern vol expulsar els ordes religiosos.¿Amb quins diners podrà muntar la substitució dels serveis socials que realitzen aquests ordes? Aquests govern vol tenir un exèrcit bo que serà molt més car que el dolent d’abans; amb que el pagarà? I l’Esquerra Republicana  de Catalunya, que és responsable  en gran part de la situació en què ens trobem, amb quins diners organitzarà l’autonomia de Catalunya? Amb les cotitzacions de l’Únic?…”

Bé, oi que no anava equivocat. Aquest crònica no creieu que podria haver estat escrita en l’actualitat (amb matissos que són evidents, és clar)?.

Cert que aquestes cròniques es van escriure abans d’aquella terrorífica i maleïda guerra civil. Vivim al segle XXI i hi ha coses que mai més tornaran ha passar, Deu nos guardi, però el que si que es repeteix són les praxi polítiques maldestres i errònies decisions econòmiques.

Us convido a tots a llegir aquest article però també, si podeu i voleu, les obres completes de’n Pla. Viatjareu al passat i hi trobareu el present.