Ja ha passat un setmana des que es van conèixer els resultats de les eleccions municipals a Catalunya i a la resta de l’Estat. Per tant, podem analitzar més fredament els seus resultats. Queda clar que han servit per posar en evidencia que Catalunya i l’Estat espanyol són molt més plurals pel que fa a les preferències polítiques que ara fa quatre anys.
Els partits amb responsabilitat de govern durant la crisi econòmica més virulenta dels darrers anys han patit un fort desgast. Tot i això, per exemple a Catalunya, CiU torna a ser la força més votada i aguanta l’envit de les noves formacions que es presenten amb l’aura de la regeneració. No va ser així a la ciutat de Barcelona (on en Trias mereixia molt més) i a l’àrea metropolitana on tenim un problema com a formació.
En l’àmbit espanyol Ciudadanos i Podemos pugen amb força i accentuen encara més el desgast del PP i del PSOE, que continuen ancorats en un model de fer política convencional i previsible. La seva ceguesa política en molts dels problemes que afecten el país i la seva poca capacitat de pacte els han abocat a uns resultats poc favorables.
Fa un temps que dic i així ho he escrit que “Res serà el que era”, i aquestes eleccions ho posen en evidència. Ja no convenç la política del crit, de la comèdia, del tu més, del “anti” alguna cosa. Calen nous paradigmes de fer i noves maneres de ser. Hi ha moltes coses que es podrien haver fet d’una altra manera amb diàleg i consens, que fa ja temps que no existeixen entre les forces polítiques amb més tradició democràtica del nostre país.
Per acabar, deixeu-me que feliciti el Barça per la victòria davant de l’Atlètic a la final de la copa del Rei. De la xiulada, no en parlaré, però crec en el respecte a tots els himnes. Només diré que el descontent va a més i que les respostes positives de Madrid continuen sense aparèixer. Això sí, envien el Sr. Wert a la llotja del Camp Nou. No calen més comentaris.
Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat d’assistir a la jornada de valors i política organitzada per La fundació INHECA.
En aquestes jornades es va parlar de regeneració i de trobar respostes a les diferents problemàtiques socials existents, que no en son poques.
Tenim per endavant molts reptes i calen espais de debats com aquests per aprofundir-hi i fer-hi front.
Trobar resposta a les complexes problemàtiques que avui se’ns plantegen no és fàcil ni pot ser una solució ràpida i immediata. No serveixen els populismes. Entenem la sensació d’abandonament que molta gent te avui amb les seves institucions, amb els partits polítics. Cal refer aquesta confiança i això no ho aconseguirem en un dia, ni hi ha cap solució màgica que tot ho arregli a l’instant. Per això des del partit al que formo part, estem treballant en aquest sentit, en aquesta direcció. El que volem es tornar a posar en valor la política a partir d’uns plantejaments ideològics i d’unes propostes programàtiques que cal adaptar als nous temps i que necessiten ser atacades des de la transversalitat.
Ja sabeu que fa temps que dic que la ciutadania ens està donant una darrera oportunitat als partits tradicionals. O trobem espais de debats conjunts i ens regenerem, a partir de la concòrdia i les regles de joc existents, o prendrem mal. I cal també que els mitjans de comunicació entenguin també el rol transcendent que tenen en aquest moment. Cal que ajudin a sumar en tota aquesta regeneració i fer-ho des del periodisme més pur. No s’hi val tot, tampoc en el periodisme.
Perquè penseu una cosa, el sistema actual no serveix, d’acord, però després dels partits polítics, venen sindicats, etc. No servirà el model dels partits, però en un futur, tampoc servirà el dels sindicats, entitats, etc.
Està tot en debat, per tant, hem de debatre entre tots i des de la unitat els reptes que ens planteja la societat.
Cal entendre que no hi ha una veritat única i molt menys absoluta, sinó molts matisos que conformen el retrat exacte de la realitat. La defensa del bé comú fa necessari que siguem capaços de recompondre aquesta veritat, que és la suma de la dels uns i de la dels altres.
Ara ja fa força temps que començava un post, en aquest mateix bloc, amb un títol com aquest. Res serà el que era.
Avui em reafirmo en aquest concepte, en aquesta idea, en la frase en si mateixa. De fet, aquest “Res serà el que era”, serà la portada d’un llibre del que en sóc l’autor i que es presentarà properament.
La vida política, entesa com el que és avui, està agonitzant. Els partits convencionals estan passant pels seus darrers dies en el panorama polític espanyol i català. La societat ha canviat a una velocitat molt gran. No ho ha fet així la política convencional i els partits que la representen.
Ja fa temps que comento i escric que si els partits convencionals no intentaven captar el que la societat els hi estava dient al carrer, a les urnes, etc…, anirien perdent la connexió amb aquests progressivament. Així ha estat.
Cal una nova manera de fer i cal que la vida política és regeneri, i no només aquesta, també el sector econòmic, periodístic, educatiu….
Com deia, la política necessita d’una regeneració profunda, de dalt a baix.
No pot ser que encara a dia d’avui no existeixi la limitació de mandats en la vida política. No pot ser que alguns facin de la política la seva professió. No pot ser que els partits no abordin el tema de l’elecció directa i, per tant, es fomenti la connexió del ciutadà amb aquell que el representa. No pot ser que hi ha hagin partits que no facin públics els seus comptes. No pot ser que la política no sigui entesa com una voluntat de servei. No pot ser que algú és dediqui a la política sense ser un professional en el seu àmbit privat; la política no pot ser vista com una professió. No pot ser que no hi pugui haver-hi discrepància interna ni òrgans que la permetin. En definitiva, no pot ser que ens pensem que tot continuarà igual.
Calen canvis molt i molt significatius. Els nous moviments que estan aflorant, tenen una frescor intrínseca que la ciutadania valora i compra. Ara bé, cal que aquests moviments s’articulin des del rigor i el respecte a qui i el què representen. Si aquests moviments no es fan des de aquesta òptica, poden generar frustracions importants.
Sembla però que les coses es comencen a moure en la vida política del nostre país. Hi han formacions històriques que ja comencen a reinventar-se i a pensar com poden seguir construint nació i ajudant a les persones que viuen en ella.
Es preveu una tardor moguda. Esperem que serveixi per millorar-ho tot.
Per acabar, deixeu-me expressar la meva tristesa i estupefacció per tot allò que hem pogut llegir i conèixer aquests dies entorn la figura del President Pujol. Prefereixo deixar-ho en tristesa per què en calent diria coses que potser no vull dir-les.
Ara sí, passeu un BON ESTIU i unes MILLORS VACANCES!
I aquí us deixo l’enllaç al vídeo de la meva intervenció al ple del Parlament sobre les mesures per afrontar la violència per motius polítics:
i continuació podeu llegir la transcripció:
“Moltes gràcies, senyora presidenta. Bon dia, senyora presidenta, consellers, senyores i senyors diputats. Respecte a la moció que anem a tractar avui, el preàmbul que fa vostè, jo crec que és bastant esbiaixat, però jo al que entraré és en el fons de la moció. I si volem comentar una mica el deteriorament de la convivència i de l’actitud crispada i crítica per part de la ciutadania envers els càrrecs polítics i públics, jo crec que no només les que vostè comenta, sinó que sí que n’hi ha moltes i de molt importants: desencís, falta d’eficàcia en la gestió pública, distanciament de la política i la ciutadania, prioritzar un interès partidista que no pas el de la voluntat de servei, i això ens donaria per fer un debat molt a fons. No oblidem, com deia Aristòtil, que la política i les lleis serveixen, haurien de servir per fer la vida fàcil i feliç als ciutadans –«lo» de «feliç» ho he afegit jo. Jo crec que això…, hauríem de fer una reflexió tots plegats, i a veure si ho aconseguim. Partim, doncs, ara ja centrant-nos en la moció, amb una sèrie de premisses. Dret a manifestació. El dret a la manifestació està reconegut a l’article 21 de la Constitució, i és evident que tota manifestació ocasiona un cert grau de desordre en el dia a dia de la vida quotidiana, i també certes molèsties, com talls de carrers, megafonies, en fi…, una sèrie de distorsions que les hem de suportar. Però en absència d’actes de violència per part dels manifestants, i també és important que els poders públics facin gala de certa tolerància davant de concentracions pacífiques. I, per descomptat, que el dret de manifestació no empara l’insult, l’amenaça o la coacció. I és molt important insistir en això. En aquests casos, serien abusos de drets fonamentals. Són les manifestacions il·lícites les que solen celebrar-se amb finalitat de cometre delictes i aldarulls. Doncs és obvi que el dret de reunió i manifestació no és un dret il·limitat sinó que es troba, troba els seus límits en l’ordre públic. Per tant, és delimitat, que no vol dir limitat. Recordem aquella màxima que deia John Stuart Mill: «La llibertat d’un individu acaba on comença la dels altres.» Llibertat de vot, llibertat d’expressió. Ara, això sí, senyories, utilitzem-la bé, amb correcció, amb criteri, en el marc del respecte i la convivència. Sabem tots plegats que el preu que hem de pagar aquells que ens dediquem a la política és el de suportar crítiques poc agradables, però sempre que siguin pacífiques. D’aquí a l’agressió i als atacs hi ha un abisme. No hi ha llibertat sense seguretat, i tampoc no podem entendrela seguretat en contra de la llibertat. Venim d’una cultura molt antiga, procedent de Grècia i Roma, dotada d’un fonament humanista que ho hauríem d’ignorar, que entén que no hi ha drets sense deures i fins i tot que primer són els deures i després els drets, malgrat que avui això sembla que no només hi ha els drets i els deures no interessen.
A la via pública hi conflueixen tots els drets i deures, els interessos dels ciutadans. La via pública és de tots, raó per la qual l’hem d’utilitzar de forma pacífica. Destrossar un parc o mobiliari urbà és un cost que al final hem d’assumir tots plegats. I correspon als poders públics assegurar aquest equilibri. Cal recordar que només els cossos policials tenen reconegut l’ús legítim de la força i que l’exerceixen de forma exclusiva. Una policia democràtica té com a finalitat garantir els drets per part de tots els ciutadans, i intervé per protegir-los, no pas per reprimir-los, i això és molt important tenir-ho clar. Com a responsables públics no podem deixar de ser severs amb els incívics, ja que aquests retallen el dret d’ús en capacitat i qualitat dels cívics, els quals són expulsats del mateix espai tenint la força de la raó, però sense la raó de la força. El deixar fer, el ser neutral, el no voler provocar, ser bleda. El fet d’acceptar com a inevitable un cert incivisme residual…, i el bonisme …, no poden ser acceptats per la majoria cívica. A tots vostès els agrada el futbol. El futbol no seria espectacle ni joc si no hi haguessin unes regles que tothom les complís i que un àrbitre, a qui no les compleix, el sancionés.
Anem, doncs, a la moció. Al punt 1, nosaltres hi estem d’acord. Al punt 2, com he dit abans, sense seguretat no hi ha llibertat, i amb respecte i educació es pot dir i parlar de tot, en un país civilitzat i democràtic. Ara bé, compte: són temps delicats i encara en vindran de més complexos. Cal tenir serenor per part de tots els polítics, de totes les bandes i colors. I també dels mitjans de comunicació que juguen un paper molt important. La situació del país és com la d’un bosc que està molt sec. I la calor «apreta». Una simple guspira pot fer un mal irreparable. No hi juguem i no l’encenem. Pel bé de tots els ciutadans, del país, que hi podem prendre mal tots plegats.
En el punt 3, nosaltres hem afegit, a l’esmena: «Formacions polítiques legalment constituïdes.» Hem de garantir que pugui expressar-se i manifestar-se tothom. Faltaria més, ha costat molts anys aconseguir-ho. El punt 4 el rebutgem, ja que el conseller compareix de manera ordinària a la Comissió d’Interior, on informa puntualment de les gestions que plantegen els diferents grups parlamentaris. Aleshores, doncs, com deia abans, excepte el punt 4, els votaríem a favor
I, per acabar, entendre la política com a vehicle per fomentar l’odi i la violència és no entendre res. Avui, en una societat civilitzada i moderna, al segle XXI, en una societat moderna, democràtica i sobretot civilitzada, els ciutadans han de poder exercir el dret a manifestar-se, explicar-se i deixar que el ciutadà exerceixi lliurement el dret a votar i decidir el que vol i el que no vol. Hem d’emmirallar-nos en altres països, que això ho exerceixen de manera molt sovint i molt constant, com pot ser els Estats Units o pot ser Suïssa. Això, crec jo, és democràcia en estat pur”
Des de l’època d’en Suárez que Espanya no millora ni evoluciona, quan ens referim, concretament, a esperit polític constructiu Espanya, en època d’en Suárez, era un estat que es creava a partir del pacte i l’acord.
Més enllà de ser una etapa on el procés constituent va ser el protagonista, tots la recordem per ser una etapa on el pacte i el diàleg eren protagonistes.
L’Espanya d’en Suárez i de la classe política del moment, també era l’Espanya dels pactes de Toledo, dels pactes de la Moncloa, etc. Jo almenys la recordo com això, una etapa constructiva i positiva.
Amb Suàrez la política es feia pensant amb el ciutadà, amb Felipe Gonzalez el interès ja va començar a ser un altre.
Com deia, Felipe Gonzalez va començar a pervertir aquella concepció clàssica de la política amb majúscules, la política del amb i per la gent. Aznar, Zapatero i ara Rajoy, han continuat per minimitzar el valor de la política i allunyar-se del ciutadà.
En definitiva, Felipe González, Aznar, Zapatero i Rajoy han pervertit aquell esperit de la política de la transició.
Tots ells han estat incapaços de posar-se d’acord per les grans qüestions de país; com el terrorisme, la immigració, l’atur o temes transcendentals pel que a l’economia és refereix, ara bé, per anar en contra de Catalunya si que s’han posat d’acord.
Tots a la seva manera, han anat llaurant amb escreix el sentiment que avui es viu a Catalunya i només han trobat el pacte per silenciar les aspiracions de Catalunya.
Avui, tenim un estat fet a mida d’aquells que han governat en cada moment i que continua sense abordar des de la unitat els grans temes d’estat.
Avui, tenim també una constitució pervertida pels dos grans partits, un model autonòmic desigual i insolidari i un sistema polític que s’ha de regenerar amb urgència.
Cal prendre molta atenció a tot el que vindrà per què és producte del que hem generat nosaltres mateixos. Les formes actuals de fer política, ja no serveixen per abordar els canvis que venen.
Ells han pervertit l’estat, ara que ajudin a arreglar-lo.
Com deia Aristòtil “els polítics i les lleis han de servir per fer la vida fàcil i feliç als ciutadans”. Avui no és així i per això la gran distància entre polític i ciutadà.
Sabeu que ja fa temps que en el meu blog escric sobre la necessitat de canvis majúsculs en la política, així com també en altres camps i estaments de la nostra societat i especialment al bancari i empresarial.
El model de fer política que s’ha practicat fins ara està més que caducat, és obsolet i s’ha demostrat que no serveix.
Les coses s’han de fer d’una altre manera perquè el ciutadà ja no té la paciència que ha tingut en temps pretèrits. Avui la informació està a l’abast de tothom i aquest fet situa a la política i la seva praxis molt lluny de com s’entenia fa uns anys.
En aquest món, avui, tot passa volant. Les societats estan canviant i la nostra no serà una excepció. Les noves generacions estan demostrant que no volen conviure amb tics d’una democràcia antiga. Cal escoltar-los.
Per tant; quin és un dels aspectes d’aquest sistema polític que ha de canviar i sotmetres a un gir de 180º? La transparència.
Cal, d’una vegada per totes, conèixer i identificar a totes aquelles persones, que guanyen diner públic o reben qualsevol cèntim de l’administració, ja sigui treballant directament per ella o, a entitats, televisions, ràdios, empreses públiques, etcètera. Cal que la gent pugui saber el què, el com i el perquè, quan és parla del destí dels fons públics.
La vigilància democràtica avui és fa més necessària que mai.
Diuen les enciclopèdies que el terme “transparència” es utilitzat per caracteritzar una pràctica social guiada per la sinceritat i per la quasi perfecta accessibilitat a tota la informació vinculada….”
Em quedo amb la “quasi perfecta accessibilitat a tota la informació…”. Repeteixo, ara cal això!
La gent ha de saber el que cobra un regidor o parlamentari però també ha de saber el que cobra un president o membre d’una associació, un càmera o presentador de TV3 o el director d’un banc rescatat.
Precisament avui el Govern de la Generalitat presentarà un portal sobre transparència i rendiment de comptes. Aquest portal és una excel·lent notícia, ara cal que es doti agosaradament de tota aquella informació que reclama el ciutadà.
Sense transparència no hi haurà regeneració democràtica.
Posem fil a l’agulla!.
Com va dir el polític nord-americà Eduard Kennedy “En política passa com les matemàtiques: tot el que no és totalment correcte, està malament.”
Deixeu-me que el post d’aquesta setmana giri de nou entorn la regeneració de la política però també, sobre la seva resurrecció.
Com a economista que actualment desenvolupa la seva tasca professional entorn la política, començo a mostrar símptomes evidents de manca d’idees per millorar tot allò de la política que està tan malmès.
Estic obert doncs, a rebre totes aquelles idees i propostes que tingueu, per tal de reconduir i millorar la política i la seva praxis.
Penso que calen canvis importants. No val mirar-nos al melic i seguir pensant que ho fem be i que tenim la raó absoluta. Crec que poc a poc la ciutadania ens va posant al nostre lloc.
Però la gent, el poble, la societat, societat civil o com vulgueu dir-li, ja no es pot quedar a casa o mirant la tele i criticant als polítics per posar-nos a lloc.
Si a la ciutadania no li agrada com ho estem fent ni tampoc creu amb el rumb i la direcció que esta prenent el país, llavors demano que s’impliquin, que no es quedin a casa i sigui quina sigui la seva ideologia, entrin en els partits, els renovin i ajudin a regenerar-los.
Sóc dels que penso que calen noves maneres de fer i d’actuar. Cal major positivisme, cercant acords, cadascú dins de la seva línia política però amb ganes de trobar el consens per tal de poder tirar el país endavant i deixar-nos estar d’aquest constant toma i “daca”, que ja fa 30 anys que arrosseguem.
Sabeu que penso que cal replantejar-nos el sistema i que calen nous reptes polítics compartits. El primer, regenerar la política.
Això només es podrà assolir si dins de tots i a cadascun dels partits polítics hi ha incorporacions amb gent fresca i no malejada per les infinites guerres tribals a les que els partits convencionals estan acostumats.
Si els partits tradicionals no ens refresquem, passarà el que passarà o millor dit esta ja passant. La gent triarà noves opcions polítiques o noves opcions a través de les quals organitzar-se.
Greu també és que els partits clàssics i tradicionals no estan obrin totes les portes necessàries per l’activisme polític, tot i això els ciutadans tampoc es mostren entusiasmats en accedir-hi.
Cal un procés de millora de la qualitat democràtica i de satisfacció i de comunió entre la política i els ciutadans.
Cal transparència i regeneració democràtica amb urgència.
Cal que afronten els debats amb valentia! Serà un procés lent i feixuc, però s’ha de fer.
Com economista de formació que sóc, sempre intento fer un seguiment, més o menys acurat, de tot allò que passa a les trobades anuals que el Cercle d’Economia desenvolupa a Sitges.
Aquest any, no podia ser menys, i he prestat especial atenció als posicionaments, anàlisi i opinions, d’experts econòmics i dels diferents responsables polítics de primer nivell que s’hi donen cita.
Tinc la sensació, compartida per molts, que enguany es va parlar més de política que d’economia. No entraré a analitzar el que va dir el President Mas, Rajoy o de Guindos. Ja se n’ha parlat molt.
El que sí que vull és remarcar i reafirmar, la posició clara del Cercle, que enèrgicament va demanar superar la por al canvi i a les reformes, també de la Constitució.
Especialment em va agradar que el president del Cercle d’Economia demanés a les institucions que s’adaptessin a les noves generacions per tal de que s’hi vegin representades. Just a la fusta, no es podia haver dit millor.
Sabeu que ja fa temps que parlo precisament d’això i que defenso activament que s’ha de modificar tot allò que ens allunya del ciutadà. Ja fa temps que la classe política s’hauria d’haver pres seriosament el debat de la reformulació de la política i també de les institucions. O aprofundim amb urgència sobre tot allò que es fa i no es fa o ens donaran definitivament l’esquena.
Cal reformar la Constitució, el Senat, el Congrés, el model autonòmic del “café para todos” i s’ha de vertebrar un nou model polític adaptant-lo a les noves realitats socials. La gent ho espera, creieu-me.
Sempre he dit que la crisi ha de ser una oportunitat per solucionar tot allò que no funciona. Avui, afortunadament, ja es parla obertament de llistes obertes i de limitació de mandats, ara bé hem de deixar de parlar, posar-ho sobre paper i passar als fets.
A nivell del sector econòmic tres quarts del mateix. Cal tornar a l’economia de trinxeres. Les famílies, la gent i moltes empreses estan posant de la seva part per viure amb molt menys. Cal que el sectors bancaris, les empreses de l’Ibex i el ministeri competent apliquin també aquest remei tan nostre.
D’afegit, una petita reflexió. L’altre dia llegia un article al portal Economia Digital, on es deia que el mercat espanyol ha deixat de ser una oportunitat per alguns fons de capital de risc. Què vol dir això? que moltes empreses d’inversió instaurades a Espanya estan deixant d’invertir a Espanya per fer-ho, per exemple, a l’Amèrica del Sud.
Per molts, això seria una mala notícia però per mi no, i tant que no!. Una cosa més sobre això; que Déu ajudi als amics de l’Amèrica del Sud ja que part de la crisi que ara tenim també és responsabilitat d’aquesta enginyeria financera, a vegades, molt poc ortodoxa.
S’ha d’humanitzar l’economia i sobretot, sobretot, que l’enginyeria faci ponts i camins i no balanços.
Crec que entre tots ho farem possible, però ho farem possible si assumim que s’han de fer canvis.
El Cercle va mostrar la seva predisposició als canvis i reformes, aprofitem-ho i que ens ajudin a fer-ho.
Com bé sabeu, aquesta setmana s’ha fet públic que jo, juntament amb dos Maresmencs més, en Roger Montañola (representant a la Unió de Joves) i en Joan Morell, entravem al Parlament de Catalunya en la condició de Diputats.
Podia ser qüestió de temps que la llista patis algun canvi i finalment així ha estat. Haig de dir que em resultava estrany que una comarca com el Maresme no tingues cap representant de CiU a l’hemicicle del Parlament.
Més enllà de l’honor que significa representar als ciutadans del Maresme i de tota Catalunya al Parlament, deixeu-me que centri el post d’avui en la importància i la transcendència del moment que ens ha tocat viure.
Vivim moments, i ja massa prolongats en el temps, d’un nerviosisme creixent com a conseqüència de la crisi i el seu impacte en el nostre dia a dia. Aquesta crisi està fent trontollar els pilars del benestar.
Com ja he dit en moltes ocasions, calen canvis en molts estaments de la nostra societat. Parlo de canvis en la política però també de canvis globals. Parlo de canvis radicals en un sistema que cada dia que passa perd més credibilitat. Parlo també de canvis de valors i de prioritats, és clar.
Però quan parlo de crisi del sistema no m’estic referint als canvis que propugnen aquells que s’autoanomenen “anti-sistema”, ni molt menys. Parlo de regeneració, d’actualització i de radicalitat democràtica.
No podem afrontar els canvis que la societat reclama només amb paraules atractives per a la oïda.
Calen accions i lideratges que ataquin la crisi amb contundència. Com pot anar bé un país que té un índex d’atur juvenil del 50% o, un índex d’atur de més del 30% en majors de 45 anys, amb descendents al seu càrrec?. Aquestes dades esgarrifen i estan plenes de connotacions socials negatives, clar, però més basarda produeix quan veus una classe política, i m’incloc, incapaç de pactar i arribar a acords en la lluita contra la desocupació.
Tinc clar que no hi hauran nous horitzons possibles sinó es recondueix la greu situació d’atur que estem patint. Per mi, les persones no són lliures sinó tenen feina i un lloc digne on viure. Per favor, posem-s’hi ja i treballem incansablement per garantir aquesta llibertat i dignitat.
Repeteixo, cal una regeneració profunda. Hi ha moltes coses que s’han fet bé durant aquests 30 anys de democràcia però n’hi han d’altres que no. Avui estem pagant amb escreix els nostres propis excessos.
S’han d’abordar debats que fins ara eren tabú i ho hem de fer en conjunt. Quan dic en conjunt parlo de societat civil, partits i món econòmic.
Cal parlar amb valentia i, sobretot, donant exemple i posant-ho en pràctica.
S’ha d’abordar urgentment el debat de la limitació de mandats, de la limitació de sous, de les llistes obertes, de la transparència publica, de la revisió de la llei de finançaments dels partits, de la inclusió a la vida política de la participació ciutadana real, etc.
Com a Diputat faré tot el possible per treballar en pro d’aquesta regeneració, que no només política.
Per acabar, repeteixo aquella cita d’Aristotil que ja he nomenat en algun post anterior “l’objectiu de l’economia és el benestar de l’home, mentre que el de l’estat és la promoció comuna d’una bona qualitat de vida, i les lleis i constitucions han de servir per fer feliç als ciutadans”
Començo el post d’avui amb aquesta frase en llatí i que traduït al català vol dir “Els homes creuen el que volen creure”.
Dic això per que observo darrerament, amb una certa incredulitat, l’esforç que destinen molts dels mitjans de comunicació d’arreu de l’estat en fer creure a la ciutadania que la majoria dels seus representants polítics són uns corruptes i uns lladres.
No entenc la obsessió permanent dels mitjans, de tot tipus, alhora d’assenyalar als polítics com a únics culpables de tot allò que ens envolta.
Començo a pensar que existeix algun interès ocult que persegueix desprestigiar la classe política actual.
En poques portades i tertúlies es pot veure una defensa dels polítics i de la seva feina.
A Espanya hi han unes 800.000 persones involucrades en política (regidors, alcaldes, diputats, càrrecs públics, etc). La majoria d’elles no veu un duro i només pretenen fer quelcom per millorar el seu poble, regió o comunitat que l’envolta.
Cert és que hi ha d’haver una regeneració constant de la classe política, potser també del sistema, però no si val tot per fer-ho rebentar. No en traurem res.
De totes les persones vinculades a la política, un ínfim i reduït tant per cent, menys de l’1%, està o ha estat imputat per un presumpte cas de corrupció. No n’hi hauria d’haver ni un, d’acord, però que no es desdibuixi la realitat amb percepcions que persegueixen ser errònies i desprestigiar.
Demano que la justícia actuï. Oi tant!, i amb major celeritat!. Si la justícia és lenta no és justícia. Que es condemni a qui l’hagi fet i que ho pagui!. Però deixem d’eternitzar processos judicials per sucar-hi pa i fer judicis públics.
Ara bé, o posem una mica de seny, també els mitjans de comunicació, o no ens en sortirem i ho trinxarem tot.
Afortunadament, l’home creu el que vol creure i no el que li volen fer creure.
Els partits amb responsabilitat de govern durant la crisi econòmica més virulenta dels darrers anys han patit un fort desgast. Tot i això, per exemple a Catalunya, CiU torna a ser la força més votada i aguanta l’envit de les noves formacions que es presenten amb l’aura de la regeneració. No va ser així a la ciutat de Barcelona (on en Trias mereixia molt més) i a l’àrea metropolitana on tenim un problema com a formació.
Benet Maimí i Pou 