L’èxit de Podemos evidencia els nostres errors

A l’espera dels resultats electorals, queda clar a hores d’ara que Podemos és el moviment polític de moda dels darrers mesos. Seria absurd no admetre el creixement espectacular en intenció de vot d’una formació que fa quatre anys ni tan sols existia i seria inconscient per part dels partits polítics tradicionals no analitzar el perquè d’aquest creixement meteòric.

No ens hem d’enganyar, i a Convergència i Unió no ho fem. El principal motiu de l’èxit de Podemos són els errors de la classe política, els nostres errors. Podemos no ha arribat a la gent pel seu programa, ni per les seves promeses -bona part senzillament impossibles de complir-, sinó perquè la gent està farta d’alguns comportaments polítics. Els partits polítics hem estat poc transparents, massa tancats en nosaltres mateixos, allunyats de la realitat i dels problemes quotidians de les persones, poc receptius a les demandes socials de més participació, més proximitat i més transparència a tots els nivells i poc contundents a l’hora d’afrontar els casos de corrupció.

Tot plegat ha fet que la societat hagi vist els polítics com a gent que vetllava més pels seus interessos de partit o personals que pels globals de la comunitat. En aquest punt hauríem d’entonar el mea culpa i fer el possible per corregir el que s’ha fet malament. I fer-ho no de paraula -perquè de paraules i bones intencions n’hem utilitzat massa- sinó amb fets constatables i mesurables.

Els nous estatuts d’Unió aprovats ara farà un any volen aprofundir en la participació, la transparència i la proximitat del partit cap a la societat, i alhora mantenir els valors d’humanisme social cristià que ens han caracteritzat des de la nostra fundació fa més de 80 anys. Sabem que no hem fet les coses prou bé, a vegades inclús gens bé, però volem redreçar la situació. Creiem que els nostres valors segueixen sent útils per a la societat. Som conscients que Unió no té cap sentit si no és com a instrument de la societat a la qual vol servir. Aquest és l’aspecte que volem potenciar. I ho volem fer, no per frenar Podemos, sinó perquè reconeixem que tenen raó quan diuen que els partits polítics s’han distanciat molt de la societat, fet que comporta que  la societat no es reconegui en les formacions polítiques.

Per això, el que ens ha de preocupar de Podemos no és únicament el seu programa com la seva denúncia contra una manera de fer política, de la qual objectivament la societat n’està farta. La lliçó que hem d’extreure és que o canviem per posar-nos incondicionalment al costat de la societat o la societat se’ns emportarà per davant. Per això més que criticar les promeses de Podemos, hem d’entendre que el seu èxit s’ha fonamentat en els nostres errors i que només recuperarem la credibilitat perduda si els assumim i els rectifiquem. És a les nostres mans fer-ho perquè nosaltres també podem amb el concurs de la societat. Si no fem les coses bé –i anem molt justos de temps-, com ja he vaticinat en el meu llibre, “res serà el que era”.

Hem de tancar files!

baixaAls darrers temps es parla molt de màrqueting de proximitat, relacionat amb les noves, o ja no tant noves tecnologies, com són la comunicació via bluetooth, el màrqueting NFC(tecnologia de connectivitat inalàmbrica de curt abast, el màrqueting amb codis QR o les ja, denostades comunicacions publicitàries via sms. Estem a punt d’una nova revolució amb les aplicacions de Realitat augmentada i tot el ventall de possibilitats que aquestes eines ens oferiran a tots aquells, que d’una manera o un altre, estem relacionats amb el màrqueting i la comunicació.

Paral·lelament vàrem començar a parlar del “marketing slow”, un terme que va sorgir de l’expansió del Moviment Slow, que proclama preservar la cuina cultural, tradicional i de proximitat dintre d’una eco-regió . Aquest posicionament, hores d’ara, ha estat traspassant al món del màrqueting i la publicitat amb força i moltes campanyes actuals treballen aquest concepte. Podem descriure el moviment, de manera molt simplificada com anteposar la qualitat per sobre de la quantitat, esmorteint i alentint l’impacta comunicatiu amb la clara finalitat que el resultat de la campanya sigui més perllongat en el temps.

També escoltem parlar del màrqueting social, i no em refereixo al que utilitza les xarxes socials, si no a l’aplicació de les tècniques del màrqueting comercial per l’anàlisi, plantejament, execució i avaluació de programes especialment dissenyats per influir al comportament voluntari del públic objectiu amb la finalitat de millorar el seu benestar personal i també el de la societat que l’envolta.

Tota aquesta explicació de tendències en el món del màrqueting convergeixen d’alguna o d’altre manera a la campanya que just abans del Nadal passat va llançar l’empresa Balay sota el lema “Grácias por elegirnos”. Aquesta campanya és la suma o més aviat la barreja dels diferents posicionament que te el màrqueting actual i que he intentat explicar anteriorment i aposta clarament per motivar al futur comparador plantejant-li la compra de productes de “proximitat” desenvolupats per persones com tu i com jo, amb noms i cognoms i per tant potenciar el valor social.

Felicito a l’empresa en qüestió pel plantejament estratègic. Crec sincerament, i ara parlo com a consumidor, que va en la bona direcció, doncs, cal potenciar la compra de productes locals, entenen el producte en sentit ampli, cal, en moments com aquest, exercir de ciutadà compromès i recolzar l’empresa, l’artesà, el pagès,  i el comerç de proximitat per produir una simbiosis perfecte i col·laborar activament per sortir d’aquesta llarga i ja avorrida crisis. Cal promoure la compra de productes del primer i segon sector productius potenciant la qualitat i el valor afegit de les primeres matèries fets a la nostre terra i que dona feina a veïns i conciutadans.

Som un país fort, som una societat solidària i compromesa, som uns magnífics comerciants, agricultors, ramaders i artesans, donem valor al que tenim i el nostre futur serà nostre.

Blanc o negre, …no crec!!

images (3)Dir que aquests són temps convulsos és una obvietat, però no per això deixa de ser menys cert. Tenim la sensació, que tot el que teníem com a estable, segur i irrenunciable tremola, perilla i comença a ensorrar-se. Aquesta sensació serveix per l’àmbit personal, professional, de partit i com no, de país.

Però totes aquestes sensacions i circumstàncies que ens envolten i a les quals ens enfrontem dia a dia, no es poden simplificar i reduir-se a pensaments i accions simplistes i reduccionistes. Cal una gran dosis de paciència, anàlisi, rigor, amplitud de mires, diàleg, asertivitat i generositat.

M’explico. Veig amb preocupació, que a Catalunya, comencem a perdre de vista els matisos, estem caient a la trampa i al parany d’aquells que no ens desitgen cap bé, obligant-nos a instaurar-nos, en molts debats i postures, en un pensament únic, pensament únic, que fa temps que s’aplica a les “espanyes”, però que de cap manera havia tingut acceptació al nostre país. Hem caigut al parany i simplifiquem en excés i comencem a ser poc crítics amb allò que diem, fem o pensem emparats, en una o altre causa que creiem certa i justa, i no respectem o escoltem aquells que tenen reticències, resistències o simplement no consideren que sigui el moment adequat.

Aquesta situació ens porta fins i tot a minimitzar el paper que tots tenim a les nostres vides, buscant sempre un culpable, el nostre cap, a la feina o al partit,  el govern, Espanya, els mercats, la Merkel. Crec, sincerament, que comencem a partir un cert victimisme crònic que en situacions com l’actual no ajuda, ni a sortir de la crisi, ni a avançar i deixar enrere les preocupacions o problemes que tinguem, però sobretot no ajuda a tindre un posicionament seré, curós i raonable davant els problemes complexes i de gran transcendència amb els que ens enfrontem.

Tot aquesta situació fins i tot s’ha traslladat a l’opinió publicada a casa nostre, on difícilment trobem anàlisis diferents, crítics o que aportin nous punts de vista que donin la dimensió real i polièdrica de les coses, sembla, com si les xarxes socials, i per tant la immediatesa i la visceralitat siguin alhora punt de partida i d’arribada.

Cal doncs, ser crítics però responsables, cal ser ferms però raonables, cal ser valents però amb prudència, cal ser ambiciosos però amb els objectius clars, cal tenir convicció ferma però voluntat de sumar, cal en definitiva ser allò que els catalans hem estat sempre, però en versió 2.0. ara que està tant de moda.

Per tant intentem deixar de veure-ho tot en blanc i negre doncs no hi ha res més bonic que un arc de Sant Martí amb tota la seva gama de colors.

Per cert, no puc acabar aquest blog, sense fer una defensa aferrissada de l’escola en català i de pas demanar una vegada més la dimissió del ministre Wert, que s’ha convertit en el pal de paller de l’anticatalanisme i del que comentàvem avui, algú que veu les coses en blanc i negre… ja m’enteneu,  oi?

 

 

“Cuentame” … o dels valors a la televisió.

Aquest dijous, i per primera vegada en molt de temps, el meu dia a dia, públic i professional, em va permetre fer un petit parèntesis, i arribar a casa a una hora raonable per descansar, sopar amb els meus i desconnectar veient una estoneta la televisió.

Concretament vaig estar veien “Cuentame”. A aquestes alçades no serè jo qui descobreixi una sèrie que porta des de l’any2001 aantena amb audiències d’entre 4 i 5 milions d’espectadors per programa, 13 temporades, i on molta gent ha patit, s’ha emocionat, plorat i rigut amb les aventures de la família Alcántara i on d’alguna manera i salvant distàncies i maneres d’entendre el “país” hem vist reflectits moments decisius de la nostra història col·lectiva recent.

Parlar de televisió i en definitiva de gustos sempre es complexa, i tots i cadascun de nosaltres te una opinió amb multitud de matisos diferents. Però la televisió, tant les privades com les públiques, en aquest país, per definició són servei públic, i és aquí on tinc la crítica més ferotge amb la televisió actual, tret d’honroses exempcions especialment de la televisió de Catalunya, la programació actual és un seguit de despropòsits on els valors de l’esforç, respecte, honestedat, sacrifici i solidaritat, són menystinguts, amagats i desterrats de les hores de prime time, i substituïts per programes mediocres, parcials i en alguns cassos fins i tot tendenciosos, que desinformen en lloc d’informar, i que deformen en lloc de formar.

Per això permeteu-me fer un reconeixement a “Cuentame” una sèrie on valors com la família, l’amistat, la solidaritat i l’esforç hi són presents i ens recorda constantment que les societats es forgen fruit del respecte per les opinions, especialment les contraries, el treball, la iniciativa, i el concepte de convivència en sentit ampli. Per tant felicito als guionistes i actors de la sèrie, especialment A Imanol Arias i Ana Duato, protagonistes des del primer dia d’emissió.